Francesc Homs, portaveu del govern i una de les cares més conegudes de l’executiu català, és des de divendres conseller de la Presidència. Considerat la mà dreta del president Artur Mas, és un dels artífexs del viratge de CDC en el procés cap a la independència.
Aquest és un govern fort? Més que l’anterior?
És un govern diferent per a una situació diferent. Amb un accent polític molt més agosarat. Perquè el context econòmic i social és molt diferent de l’anterior. L’1 de gener de 2011 es preveia una crisi que donaria el tomb en un parell d’anys i que anava amb un esquema de pacte fiscal. Ara arribarem a l’1 de gener de 2013 ja sabent que les previsions econòmiques no només no s’han complert, sinó que han empitjorat. I ja no som davant d’un esquema de treball que es diu pacte fiscal, sinó consulta i estat propi. Això és el que justifica alguns canvis; calia un govern amb més múscul polític.
El 2012 no ha estat un bon any. Ho serà el 2013?
Estic convençut que el 2013 serà un any talismà. Si com a país sabem resistir bé aquest 2013, tant en l’agenda econòmica com en la nacional, estic convençut que serem imparables. Aquest any serà una prova de foc col·lectiva, però si la passem això ens donarà una fortalesa extraordinària. Per sortir del pou, el primer que cal és tenir la convicció que te’n pots sortir.
Vostè és conseller de Presidència, tot i que en algun moment el govern va comunicar que ho seria de Presidència i Afers Estrangers. Ens vam perdre res?
Res. Va ser un error en la nota de premsa que es va enviar, però que ja es va esmenar de seguida. Si hi ha d’haver canvis en la nomenclatura dels departaments, s’han de fer a través de decret i aquest tipus de canvis no es fan fins que no s’aproven les estructures definitives dels departaments. El que li puc dir és que res no ha canviat amb relació al que es preveia. En aquesta legislatura el tema d’Afers Estrangers tindrà importància, com ja ha assenyalat el president de la Generalitat en diverses ocasions.
Així, no hem de fer cas d’aquells que parlen de les reticències de Duran i Lleida?
No, de cap manera. Insisteixo que va ser un error de la nota de premsa, que vaig reconèixer públicament, i que es va esmenar.
El president, doncs, es dedicarà més a la política exterior?
El president hi haurà de dedicar un cert temps, però hi haurà també un equip dedicat als afers estrangers. El president hi haurà de col·laborar estretament; i és més, ho haurà de fer amb certa discreció. Perquè ja se sap que el govern espanyol, en l’àmbit de la diplomàcia, ens posarà tota mena de pals a les rodes. Ens ho posarà molt difícil, això d’anar-nos-en a explicar-nos a fora. Però el món és global, i les tecnologies ens permeten fer coses diferents més enllà dels recursos tradicionals. I ho farem. Tenim molts catalans ben situats al món, en disposició d’ajudar-nos. I els activarem. Tenim també un conseller d’Economia que té moltes portes obertes al món, i molts altres recursos. Els combinarem.
El president viatjarà més?
Sí. Potser no en una fase inicial. Però és evident que ho farà més, i que alguns l’haurem d’ajudar perquè ho pugui fer.
Vostè ha agafat una gran projecció i se’l situa a l’epicentre del govern. Tant que ja se’l considera el delfí de Mas.
És una lectura malintencionada. Qui em coneix sap quina és la meva determinació, i com em sento lligat a l’operació política que ha de fer aquest govern, i al destí polític d’Artur Mas. Qui hi faci qualsevol altra lectura s’equivoca, i no em coneix.
De Madrid ens vindrà un terratrèmol.
La sentència de mort, Madrid ja fa temps que l’ha dictada. Per això molta gent a Catalunya sap o intueix que, de l’esquema de l’Estat espanyol, n’hem de sortir. Ens equivocaríem col·lectivament si ara penséssim que amb aquest procés hi pot haver un plus de penalització de l’Estat espanyol. Més mal ja no ens en poden fer. O reaccionem col·lectivament o morim. I això és el que ha empès molta gent que fins ara no s’ho havia plantejat. Per això som on som. I o ens espavilem o morirem. Ningú es pot creure que quedar quiets serà millor. Perquè si quedem quiets, morim. Aplicaran a tutti pleni aquesta sentència que ja fa temps que han dictat a Madrid.
Compta amb l’empresariat?
I tant! No en tinc cap dubte. És el mateix empresariat que ha contribuït que prenguéssim consciència que hi ha una sentència de mort sobre Catalunya. Els fets són indiscutibles. Ens hem de poder guanyar la vida a Catalunya, no? I el creixement econòmic el tenen estrangulat. Ens xuclen la sang a través dels impostos. Ens apliquen allò del “ni fer ni deixar fer”. I els empresaris ho saben. I saben el que passa amb les infraestructures, on són els dèficits per ser competitius, què vol dir ser una empresa espanyola quan vas pel món… Aquesta és la realitat. Generacions senceres de catalans han intentat trobar un encaix a Espanya que no hi és. Al contrari, ens ofeguen.
Tant que un dia no faran la transferència a final de mes? Vostès sempre es lamenten que la fan a darrera hora.
No crec que passi, això. Tindrien un problema tan gran que em sembla impensable. Faran mans i mànigues perquè no passi, això. Si fos per ells, potser ho farien. Però som a Europa, i a Europa els vigilen. I aquesta és la nostra garantia. Si fos per ells ja faria temps que l’haurien fet molt grossa, com han demostrat al llarg de la història. Són molt imaginatius, a l’hora de castigar Catalunya.
Hi haurà, de veritat, un referèndum el 2014? Quan del 2014?
Hem de seguir diverses fases. De moment, tal com s’estableix en el pacte amb ERC, el que farem serà crear un instrument d’impuls, de seguiment, de tot el procés. El calendari, d’acord amb el que també estableix el mateix pacte, és evident que té l’horitzó del 2014, però en l’acord també es diu clarament que la data s’ha de consensuar i proposar conjuntament almenys entre CiU i ERC. I s’utilitza l’expressió “almenys” perquè hi ha la voluntat que altres formacions polítiques s’hi afegeixin. A l’acord, s’hi estableixen unes fases prèvies que es descriuen molt clarament: la primera, una declaració de sobirania per part del Parlament que ratifiqui aquest procés, i això crec que ho podrem fer aquest mateix gener. La segona fase és la d’intentar obrir una negociació amb el govern espanyol per poder fer la consulta, i aquí ens hem donat de marge tot el primer semestre del 2013. Perquè volem acreditar que anem de bona fe, que volem seguir els passos que calen.
I si no, la llei de consultes?
Aquesta és la tercera fase, que potser caldrà engegar en paral·lel amb la segona. Aprovar una llei de consultes que no requereixi l’autorització de Madrid. Tenim suficients competències exclusives i jurisprudència del Tribunal Constitucional en aquest terreny per fer la llei. Per tenir un marc legal propi. Per tant, d’aquí a un any tindrem el terreny més apamat de com l’hi tenim ara, estarem complint el calendari entre CiU i ERC, i estarem en condicions de concretar millor el calendari del 2014.
Vostè ja ha suggerit una trobada Mas-Rajoy per parlar d’aquest tema. Deu ser per accelerar el procés, no pas perquè tingui la percepció que ara a Madrid ha canviat res, no?
La percepció, que vostè sap que és una sensació, és que no, que a Madrid res ha canviat. Però la nostra obligació és intentar un acord, obrir un diàleg, amb l’Estat. I intentar-ho durant un temps limitat, aquest semestre del 2013. Nosaltres hem de fer les coses ben fetes i seguir un procés. Si definitivament ens diuen que no, que no podem consultar el poble de Catalunya, llavors això ens permetrà acreditar davant les institucions internacionals quin és el nivell de compromís amb la democràcia que té l’Estat espanyol.
Què li podrà dir Mas, a Rajoy, que no li hagi pogut dir fins ara?
Que han passat coses. Entre d’altres, unes eleccions. I nosaltres hem de plantejar serenament que en aquestes eleccions del 25-N si alguna cosa ha quedat clara és que el poble de Catalunya vol ser consultat. I hem d’intentar, amb la formalitat i solemnitat que calgui, que ho entenguin.
Té expectatives?
Genera un gran desconcert l’enrocament en el qual s’ha situat el govern espanyol. Ells es van pensar que amb el resultat d’Artur Mas podien aplicar allò de “mort el gos, morta la ràbia” i a hores d’ara encara no s’han adonat que ni mort el gos, ni morta la ràbia.
No se n’ha adonat ningú? Ni Rubalcaba?
Respecte a la seva actitud amb Catalunya, no veig massa diferència entre PP i PSOE, com s’ha demostrat en aquests 30 anys.
Què ha passat, doncs, aquest 25-N?
Que el poble de Catalunya ens ha dit que sí, que endavant amb el procés, però que ho hem de fer conjuntament amb més gent. Si a Madrid no són capaços de llegir la realitat de la política catalana…
Sembla contradictori, que diguin que aquest és un acord de legislatura però que just al mig hi facin el referèndum. Quan durarà la legislatura?
El programa de CiU diu que el propòsit d’aquesta legislatura és fer la consulta per tenir un estat propi. Si en el seu equador podem fer una consulta i la guanyem, a continuació hem de consolidar l’estat propi, i això no ho farem en quinze dies, no? I tant que hi ha projecte per a una legislatura sencera! I tinc la impressió que en aquest terreny ERC també manté un programa molt similar. A més, l’acord entre CiU i ERC és de legislatura, perquè va molt més enllà de la consulta: entra de ple en la qüestió de l’estabilitat econòmica i la superació de la crisi.
Un “no” a tot des de Madrid, què comportaria?
És que, a diferència d’altres ocasions, ara no ho fiem tot al fet que a Madrid ens diguin que sí o que no. El que estem plantejant és donar la veu al poble de Catalunya, i en la mesura que tenim competències per fer consultes i tindrem una llei, ho podrem fer. És clar que l’ideal és un referèndum convocat de mutu acord, com ha passat entre Escòcia i la Gran Bretanya. Però si no es pot fer de mutu acord, la llei ens empara per fer una consulta. No esperarem el seu plàcet. Estem en una fase nova. Si volem un estat propi, aquí el que ara no pot fallar és el poble de Catalunya. La decisió està presa: hi haurà consulta. I arribar fins al final només ho podria impedir el mateix poble de Catalunya, si diu que no.
Hi haurà consulta sí o sí?
I tant!
I un 51% dels vots favorables legitimen el resultat?
Una operació d’aquestes característiques ens obliga a aspirar a majories que vagin més enllà del 51%. Dit això, em donaria simplement per satisfet que els contraris que Catalunya disposi d’un estat propi acceptessin les regles de joc democràtic). M’agradaria que un dia algú dels qui ens vol situats en aquest Estat espanyol, que no té ni solta ni volta, ens digués que estaria disposat que ens hi quedéssim si una àmplia majoria del poble de Catalunya ho vol així. No hi ha reciprocitat. Fixi’s: els qui som partidaris d’un estat propi diem que això s’ha de fer per una àmplia majoria; els que no volen que tinguem un estat propi sempre apel·len a situacions del passat i més provinents d’imposicions que no pas d’acords democràtics.
Si ara hi hagués a Catalunya un referèndum, els partidaris de l’estat propi guanyarien? En algun moment de la negociació amb ERC vostès semblaven demanar més temps per poder garantir que el sí fos majoritari…
Hi ha moltes variables sobre quan cal fer el referèndum. Entre d’altres, la possibilitat de pactar-ho amb l’Estat o internacionalment, vés a saber. Un cert marge de temps l’havíem de garantir. Però crec que si ara es fes la consulta, la guanyaríem. Però el resultat de les eleccions del 25-N ens indica que hi ha alguns llocs del nostre país on hem de treballar més si volem aquesta majoria tan àmplia.
El pacte amb ERC és prou estable per arribaran a la consulta?
És prou estable per arribar al 2016, que és el termini de l’acord. És un acord per quatre anys, no per dos. Per què no ha de ser un acord per 4 anys?
Va témer en algun moment que no arribarien a acords estables amb ERC?
No. Estava convençut que ens en sortiríem. Ni els negociadors de CiU ni els d’ERC hauríem pogut tornar mai a casa si no haguéssim signat aquest pacte. Amb raó, la gent ens hauria trinxat.
A l’acord hi haurien arribat igualment tant si el líder d’ERC era Oriol Junqueras com un altre?
Això són hipòtesis que incorporen tantes variables que no li sabria contestar. S’hauria de veure què hagués fet un altre líder, quin resultat, en quines condicions…
Les reticències de CiU cap a ERC s’han acabat de la mateixa manera que s’han acabat les d’ERC cap a CiU?
De reticències entre formacions polítiques és normal que n’hi hagi sempre, encara que tots ho critiquem sovint. Etimològicament, els partits vénen a representar parts, i les parts d’un tot sempre tenen punts de col·lisió d’interessos. Hi ha hagut èpoques en la relació entre CiU i ERC en què hi ha hagut animadversió d’una manera exagerada, és cert. Però jo crec que ara estem en un moment en què hi ha més punts que ens uneixen que no pas que ens separen. Hi ha més entesa que col·lisió.
Ernest Maragall deia que ERC és un artefacte inestable.
Això ho va dir Maragall, certament, no jo. A mi m’agrada explicar-ho de manera diferent. I és que ha canviat ERC, però també ha canviat CiU. Per una raó; perquè ha canviat la realitat del país. De bona fe, tant gent d’ERC com de CiU hem intentat pactes amb Espanya. ERC va apostar per Zapatero, i no ho dic com a retret sinó com a valor. Durant anys hem fet intents, des de la bona fe per la part catalana. I això ha canviat. Hem arribat a la conclusió que no hi ha res a fer. Perquè amb Espanya sempre acabem amb una aixecada de camisa. Quan repasso el Decret de Nova Planta i escolto el que diu el senyor Wert, o repasso algunes decisions que va prendre Zapatero, la llista sempre és la mateixa. En definitiva, ells consideren que som patrimoni seu. Ho vesteixen amb més o menys sentit democràtic, però ells consideren que som de la seva propietat. ERC i CiU ho hem intentat i no ens n’hem sortit. Però ara no renunciarem a ser el que som: una llengua, una cultura, una manera de ser, una identitat, uns valors, una nació… Ja està, amb l’Estat espanyol no hi ha res a fer.
S’han posat d’acord amb ERC per un tema comú però en els altres aspectes, els socials o els econòmics, a alguna cosa deuen haver renunciat, no?
Sí, però sap què passa? Que hi ha tan poc marge, estem tan carregats de deutes, els calaixos són tan buits, que no hi ha gaire discussió. El pobre no pot discutir on va a passar el cap de setmana, perquè no té diners. Som una administració pobra. Ens pensàvem que érem rics, que podíem anar eixamplant els drets, i ara hem vist que no, que som pobres. O no tan rics. I ens hi hem d’adaptar. No és un càstig etern, i ens en sortirem. Però com que hi ha tan poc marge, això també ha facilitat l’acord.
Les retallades, per tant, no s’aturaran.
Que els calaixos són buits i que la situació és d’una aspror total, és evident. Les mesures concretes, les acabarem decidint en el marc dels pressupostos. Però és evident que hi haurà noves retallades. Ni jo ni el president Mas ni Mas-Colell, ningú se n’ha amagat, de dir-ho, en aquesta passada campanya. El que hem de mirar és de saber repartir bé els esforços, que la càrrega sigui equitativa. Caldrà incrementar determinada pressió fiscal, ni que sigui amb fórmules reversibles, i retallar despesa, sobretot en aquells àmbits on encara hi hagi terreny per fer-ho.
Un és TV3?
A TV3 s’hi suma no només la qüestió de la crisi pressupostària, que òbviament hi és, com a tots els mitjans de comunicació públics del país, sinó també la crisi del sector. L’objectiu a TV3 és enfortir-la, no cap altre. I això vol dir anar prenent decisions, com una retallada de despesa, i d’una manera notable. Ja n’hi ha hagut, és cert. Però no tindria sentit que ara retalléssim a Sanitat, a Educació, a Serveis Socials, i no retalléssim a TV3. Cal ser equitatius. I, a més, els ingressos els han caigut. I vostè no em sabrà dir de cap empresa del món de la comunicació que no hagi patit retallades. Ni una. Ni aquí ni a Europa. I si volem salvar TV3, el que hem de fer és anticipar-nos, i prendre decisions abans no sigui massa tard.
Posats a retallar, podrien retallar el tradicional discurs del rei per Nadal i no emetre’l.
Saber coses no fa mai nosa. El que ens distingeix a nosaltres és que mai censurarem res. Cosa que a nosaltres ens ha passat en aquesta campanya amb el president Mas. Mas va sortir a la BBC, al New York Times, al Washington Post, a Le Monde… i en determinades televisions espanyoles no el van voler ni entrevistar. Nosaltres no faríem mai això. Ni TV3 ni, crec, els mitjans privats. Aquí entrevistem els ministres espanyols. I escolti! A més ens va bé, perquè cada cop que obren la boca fabriquen més gent a favor dels nostres objectius. Encara els hauríem de donar les gràcies.
Humbert.Cat 
COMENTARIS