El president de la Generalitat anirà ‘net’ avui a la reunió que tindrà amb Mariano Rajoy a la Moncloa. S’ha desfet, amb 72 hores, del llast estratègic que li suposava el cas Pujol. Ha estat la decisió més colpidora que ha pres des que és president tal com va admetre ahir. Va reconèixer que Pujol era el seu pare polític. I ahir, forçat per la força del procés, el va matar.
Des que Pujol va confessar, Madrid no ha parat de vendre-ho com una victòria: “No era Espanya qui robava als catalans, sinó Pujol”, deia ahir Esperanza Aguirre. Com si des de divendres, el dèficit fiscal hagués desaparegut (des de divendres fins avui, 135 milions d’euros). Com si des de divendres la llei Wert ja no existís. Com si des de divendres els peatges haguessin desaparegut i els plans per reduir els canals de TV3 haguessin estat una imaginació. Ho estan intentant des de divendres, que el cas Pujol ho tapi tot. I encara que aquesta és de les més doloroses per a molts catalans, aquesta estratègia els sortirà també malament.
El Madrid polític i mediàtic continua pensant que enfonsant Pujol o enfonsant Mas aconseguiran enfonsar el procés. I segons els seus càlculs ja han assolit el 50 per cent dels seus objectius. No comptaven però amb una reacció tan fulminant com la de Mas ahir. Fulminant en la forma, fulminant en el temps. En tres dies ha passat pàgina a un llegat governamental de 23 anys i polític de 60 anys. Ho ha fet amb dolor al cor i al cap, però ho ha fet per enviar un missatge molt clar: està disposat al que sigui per l’èxit d’aquest procés. El PP va reclamar dilluns el cap de l’expresident i ahir el va tenir, no fos cas que aquesta carta, per simbòlica que sigui, l’afebleixi. Del cas Pujol n’aniran sortint titulars cada dia (quasi tants com fills té) però ja no se li podrà refregar per la cara de Mas: el president ha sacrificat Pujol a mode de tallafocs per salvar el seu lideratge, no de la Generalitat, sinó el de la consulta. És en aquest context que Mas anirà a la Moncloa; Rajoy ja no podrà remoure l’afer més de dos minuts i s’haurà de centrar, com li pertoca a un estadista, a enfrontar-se amb la realitat, just el que ahir va fer Mas.
Quan l’11 de setembre del 2012 es va iniciar formalment el procés, res del que ha passat en aquests quasi dos anys estava escrit. Ell full de ruta s’ha anat fent sobre la marxa per intentar gestionar amb ordre i profit la força de més de la meitat de la població de Catalunya. I si algú es pensava que aquest procés seria un llit de roses actuava guiat per la ignorància o per la imprudència. Calia comptar amb contratemps i imprevistos, i el cas Pujol n’és un entre altres coses perquè és real: no és una consigna del discurs de la por. És una evasió d’impostos d’algú que va predicar amb la rectitud, és un engany a milers de catalans que van creure amb ell, és un míssil perquè Pujol, que als últims anys s’havia convençut de les bondats de l’independència, representava un col·lectiu convers imprescindible per sumar majoria. Si hagués estat al revés, un líder independentista que es passa al federalisme i que l’enxampen, avui els partidaris del procés estarien brindant amb cava.
Però aquest és un cop del que l’independentisme se’n recuperarà. Ahir, un bon amic meu m’ho resumia amb la teoria dels cercles concèntrics: devastador per la família, dolorós pel catalanisme, immòbil per al procés (Gràcies amic i bones vacances!) És recorrent dir-ho però en aquest cas és imprescindible per argumentar-ho: aquest és un procés de base popular, pilotada per una majoria parlamentària que –al seu torn- està tutelada per bona part de la ciutadania. I aquesta majoria no té comptes ni a Suïssa ni a Andorra. Aquesta majoria va fer president a Pujol sis vegades seguides. I, oh casualitat, quan Pujol va pactar amb dues fases amb els qui ara l’afusellen (PSOE 1993, PP 1996) aquesta majoria va deixar de donar-li aquest suport tan nítid fins al punt que van portar el seu partit a la oposició per primera vegada en un quart de segle. Un altre exemple que explica això en el sentit invers: Josep Lluís Carod Rovira. Quan li van voler tallar el cap des de Madrid via Perpinyà, ERC va obtenir el millor resultat de la seva història en unes eleccions al Congrés. Carod va posar el seu cas en mans d’aquesta majoria i en bona part li va respondre. I quan Carod va fer Montilla president, la majoria el va castigar amb l’ostracisme. I què ha passat en tots dos casos? que CDC i ERC s’han refundat i han aconseguit ser els dos principals referents de centre dreta i de centre esquerra que, com en tot país normal, és necessari que hi siguin.
I ara aquestes dues formacions tenen l’objectiu, el repte i el deure d’aconseguir aquest país normal. Per això és bo que preparin diferents respostes davant diferents escenaris. I ara ja no estic parlant de Pujol sinó de la negativa a fer la consulta del 9N. Cal pensar en com gestionar les adversitats però no fent-ho amb el prisma del pla B. Ni tan sols el pla A. El pla que guia aquest procés és el pla V i l’onze de setembre n’hi haurà una nova mostra perquè hi haurà gent d’Iniciativa, gent de la CUP, Avancem, Guanyem, Podem, algun despistat del PSC, sindicalistes de CCOO, d’UGT, treballadors de la SEAT, d’hospitals públics, bombers, gent a l’atur, pensionistes, estudiants, i sí, és clar, militants d’ERC, militants d’Unió, militants de CDC i expujolistes: desenes de milers d’expujolistes que hauran superat el dol i que aniran a reclamar un país normal, lliure i net.
Humbert.Cat 