Brussel·les felicita Tremosa i Romeva pel triomf sobiranista del 25N

Brussel·les felicita Tremosa i Romeva pel triomf sobiranista del 25N.

Actualitat

Política

29/11/2012
18:47  h.
Brussel·les felicita Tremosa i Romeva pel triomf sobiranista del 25N
Els representants de CDC i ICV a l’europarlament reben desenes de comentaris destacant l’àmplia majoria independentista al Parlament
Sense títol
Els eurodiputats Ramon Tremosa (CiU) i Raül Romeva (ICV) han reconegut avui l’interès que les recents eleccions catalanes ha despertat entre els seus companys del Parlament Europeu. Tot dos, que avui han rebut una delegació de periodistes catalans a Brussel·les, han destacat que al conjunt de la Unió no es fa la lectura espanyola dels comicis, focalitzada en el retrocés de CiU, sinó que es destaca la clara victòria del bloc partidari al dret a decidir respecte l’unionista. Han rebut nombroses felicitacions en aquest sentit.

Tremosa ha subratllat que el resultat suposa un “mandat democràtic” que els seus companys d’hemicicle han vist clarament. L’eurodiputat de la federació nacionalista ha insistit en la visió europea del resultat dels comicis, centrada en la suma de diputats partidaris del referèndum i no en la davallada del seu partit. En aquest sentit, el polític convergent ha fet un símil amb la premsa esportiva de Madrid i el tractament negatiu que aquesta dispensa al Barça, per definir com amb els mitjans espanyols parlen del president de la Generalitat, Artur Mas.

L’atac de ‘El Mundo’

Tremosa s’ha congratulat perquè, malgrat el “desgast” per a CiU que va significar la campanya de ‘El Mundo’ contra Mas, el president en funcions ha vençut les eleccions deixant el PSC a gran distància: 30 diputats.

L’eurodiputat Raül Romeva, reconegut sobiranista, ha explicat que ha viscut la mateixa reacció des del passat diumenge. Romeva ha recalcat “la gran expectació” que causa l’independentisme català entre els diputats europeus. Segons l’eurodiputat ecologista, amb la victòria sobiranista ja aconseguida, des de Brussel·les es vol saber ara el “com” del procés. L’ecosocialista, que fins i tot ha estat felicitat per un membre del Partit Popular mentre atenia els mitjans, ha insistit que els mitjans europeus avalen el resultat electoral per seguir el procés cap a una consulta d’autodeterminació. // Manel Bosch

 

Anuncis

Margallo compara el procés independentista amb un càncer terminal

Margallo compara el procés independentista amb un càncer terminal.

Actualitat

Política

29/11/2012
10:40  h.
Margallo compara el procés independentista amb un càncer terminal
El ministre d’Afers Exteriors diu que “ens hauríem pogut trobar amb un càncer terminal, però ara ens trobem amb una pneumònia”
García-Margallo cara
El ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, va fer servir ahir al vespre una metàfora molt poc afortunada per descriure el procés d’independència que viu Catalunya. En una trobada organitzada pel diari madrileny La Razón, Margallo va valorar els resultat de les eleccions de diumenge passat de la següent manera: “Ens podríem haver trobat amb un càncer terminal. Ara no ens hi trobem, però sí que ens trobem amb una pneumònia”.

De les declaracions del ministre Margallo cal entendre que el “càncer terminal” hauria estat una majoria absoluta d’Artur Mas, els resultats del qual valora així: “no semblen pas un èxit des d’un punt de vista polític”. Respecte el possible pacte entre CiU i ERC per garantir l’estabilitat durant la propera legislatura, Margallo opina que “si CiU fa govern amb ERC, el primer que ha de fer és un pressupost, i si no hi ha ajustaments no hi ha pressupost. El futur és fosc”.

Per últim, el ministre d’Afers Exteriors va pronosticar que hi ha tres sortides possibles al conflicte entre Catalunya i Espanya: “El xoc de trens, que és el que s’ha intentant fer; l’incordi permanent, que és la situació en la qual ens trobem, o intentar harmonitzar les dues, que és el que el govern vol fer”.

El New York Times posa la independència de Catalunya com a model

El New York Times posa la independència de Catalunya com a model.

Actualitat

Política

29/11/2012
14:24  h.
El New York Times posa la independència de Catalunya com a model
El rotatiu afirma que el procés sobiranista català “reforçaria una tendència mundial” i podria ser exemple per Líbia, Iraq i, fins i tot, els Estats Units
Sense títol
El diari nord-americà New York Times, a través d’un article del professor d’Economia de la Universitat de Chicago, Casey B. Mulligan, titulat “Un temps per més nacions”, posa avui la independència de Catalunya com a exemple mundial.

L’autor assegura que el procés sobiranista català “reforçaria una tendència mundial” de creació d’Estats iniciada a partir del 1990 i podria ser exemple per països com Líbia, Iraq i, fins i tot, els Estats Units, on també hi ha regions amb divergències culturals, d’idioma i de forma de governar.

Mulligan, que recorda que les eleccions catalanes del 25N han estat guanyades per partits que donen suport a la independència, teoritza que l’economia, la demografia i les fronteres del món estan canviant des de la Guerra Freda perquè a partir d’aquest moment les regions que se senten diferents “ja no perceben els beneficis de la seguretat que els oferia formar part d’una gran nació” més gran.

Al final, i tenint en compte, aquest context internacional i “la càrrega” fiscal que pateix Catalunya per formar part d’Espanya, com també apunta el professor de la Universitat de Chicago, la conclusió del rotatiu respecte els pronòstics d’un nou estat català és clara: “Una nació petita creada pacíficament pot arribar a tenir beneficis a llarg termini”, escriu l’economista .

L’exemple de Catalunya, segons un articulista del The New York Times – Notícies Comunicació – e-notícies

L’exemple de Catalunya, segons un articulista del The New York Times – Notícies Comunicació – e-notícies

ImprimirEnviarDisminuir lletraAugmentar lletra

L'”exemple” de Catalunya, segons un articulista del The New York Times

Considera que en cas d’independència dels catalans es “reforçaria una tendència mundial”

Imatge de l'article
Imatge de l’article
Imatge de l'article

Un articulista de The New York Times, Casey B. Mulligan, considera que la situació política de Catalunya “pot servir d’exemple” per a d’altres països com “Líbia, Iraq i fins i tot els Estats Units” donat que “una nació petita pot establir-se pacíficament i pot arribar a tenir beneficis a llarg termini”.

En un article publicat aquest dijous destaca que “els residents pacífics” de Catalunya van apostar a les eleccions del passat diumenge per donar suport a “una majoria independentista”.

“Una Catalunya independent reforçaria una tendència mundial. L’economia del món i la demografia està canviant, i la teoria econòmica prediu que les fronteres nacionals canviaran”, comenta.

Assegura que “Catalunya té la seva pròpia llengua, el català, i una llarga història. Amb Franco, Espanya va suprimir moltes de les institucions catalanes” i recorda que molts espanyols van decidir anar cap a terres catalanes perquè és “la regió més pròspera d’Espanya”.

“La prevalença dels espanyols a Catalunya, així com la mà dura de Franco, poden haver soscavat un moviment independentista”, explica abans de dir que “la mort de Franco el 1975 i el sorgiment de la democràcia a Espanya no va fomentar una Catalunya independent” però “les noves generacions han après català i poden inclinar la balança a favor de la independència”.

L’articulista manifesta que els catalans s’oposen “a la quantitat d’impostos que paga al govern central d’Espanya, en comparació amb els beneficis que rep”. Just després afirma que “val la pena veure” la situació de Catalunya, que “pot servir d’exemple per Líbia, Iraq i fins i tot els Estats Units, on les regions de vegades divergeixen pel que fa a la cultura, l’idioma i les preferències per governar. Una nació petita pot establir-se pacíficament i pot arribar a tenir beneficis a llarg termini”.

ERC colla CiU i ja fixa la data de la consulta per al setembre del 2013 – Notícies Política – e-notícies

ERC colla CiU i ja fixa la data de la consulta per al setembre del 2013 – Notícies Política – e-notícies.

ERC colla CiU i ja fixa la data de la consulta per al setembre del 2013

Marta Rovira assenyala que d’aquí a deu mesos “tindrem les mans lliures per agafar-nos a l’ordre internacional”

Marta Rovira, en una foto d'arxiu
Marta Rovira, en una foto d’arxiu
Marta Rovira, en una foto d'arxiu

La secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha indicat que la consulta sobiranista es podria fer al setembre del 2013, durant una tertúlia al programaL’oracle de Catalunya Ràdio.

La número dos del partit independentista ha assenyalat que aquests deu mesos fins a la propera tardor “és el mínim que necessitem per demanar, u: una autorització a l’Estat espanyol per fer un referèndum. I dos, aprovar una llei de consultes populars que ja la tenim feta de l’anterior legislatura, i convocar una consulta popular”.

Rovira ha reblat que “el full de ruta que tenim ens diu que al setembre del 2013 tenim les mans lliures per agafar-nos a l’ordre internacional i convocar un referèndum a nivell internacional”.

Hilari Raguer: ‘Des de la psico-estètica, els catalans patim la síndrome del gos apallissat’ – VilaWeb

Hilari Raguer: ‘Des de la psico-estètica, els catalans patim la síndrome del gos apallissat’ – VilaWeb.

 

Dijous  29.11.2012  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Hilari Raguer: ‘Des de la psico-estètica, els catalans patim la síndrome del gos apallissat’

Entrevistem l’historiador i monjo de Montserrat, en motiu de la publicació del llibre ‘Ser independentista no és cap pecat’ · Valora el resultat electoral i el context sobiranista actual

L’historiador Hilari Raguer, que ja compta vuitant-quatre anys, és un home d’aparença serena però de conversa apassionada. No perd el sentit de l’humor i tampoc es mossega la llengua. En el debat sobiranista d’aquest darrer temps, el monjo de Montserrat hi ha contribuït amb el llibre ‘Ser independentista no és cap pecat‘ (Editorial Claret). És un títol provocador dirigit a l’episcopat espanyol davant la declaració que va fer sobre la unitat de la nació espanyola. El llibre aplega una sèrie d’articles sobre la relació entre l’església catalana i el nacionalisme/independentisme, al llarg dels darrers segles.

—Per començar, ens podríeu fer una valoració dels resultats de les eleccions del 25N?
—Des de la meva ignorància tècnica, en primer lloc destacaria la decepció per l’ensorrada de CiU o, més ben dit, de la persona d’Artur Mas. I m’ha provocat entre ràbia i indignació, la reacció del govern espanyol, del PP, i també dels socialistes, que li fan el joc. Com poden dir el que diuen, si es confirma la majoria sobiranista d’aquest país, amb un PP que ha quedat en quarta posició; la caiguda del PSC, que s’ha convertit en un partit sucursalista que ha caigut en la misèria més absoluta i rematat per aquests casos de corrupció a la cúpula… I és una pena, perquè el PSC era un partit important pel país. Jo a les primeres eleccions democràtiques el vaig votar, pensant que era el partit que contribuïa d’una manera més important a la unitat política i social del poble de Catalunya. Però quan els socialistes catalans van votar a favor de la LOAPA, em vaig jurar que no els tornaria a votar mai més. I ho he complert.

—I tornant a la valoració de les darreres eleccions?
—Deixa’m dir-te que em va sorprendre gratament el paper que va decidir jugar Artur Mas sobre el dret de decidir. I em va impressionar la seva actitud i les respostes que va donar davant els periodistes de Madrid, després de la reunió que va tenir amb Rajoy. Em sembla que fins i tot els periodistes van quedar descol·locats aquell dia. Aquell dia Mas va ser impecable. Però ara, en aquest moment de davallada, és l’hora de demostrar-nos que és un gran polític. Més i tot que el 12 de setembre. Aquesta impressió de líder que llavors ens va fer a molts, és ara que l’ha de mantenir. 

—Considera Mas un gran polític?
—Aquests darrers anys en què l’independentisme ha anat creixent, pensava que feia falta un líder que ens encaminés cap al procés. I el dia que Mas va ser a Madrid vaig pensar que l’havíem trobat. Però és ara que ha de demostrar que ho és. Perquè la independència no té marxa enrere. A Madrid ho veuen més clar que nosaltres. Nosaltres encara no ens ho acabem de creure.

—Vostè té una explicació sobre el perquè es va errar tant en les previsions? Càstic pel debilitament de les polítiques socials, per la política de retallades? Un independentisme encara no prou madur? La divisió dins de CiU sobre l’estat propi? El boicot intern de Duran i Lleida?
—Una mica de tot això hi va haver. I, a més, el petard del document del diari El Mundo. Si ara els convergents no en fan grans lamentacions és perquè consideren que seria tirar-se pedres al seu teulat. Sí que els va fer mal. Però a mi el que veritablement em va sorprendre va ser la manifestació de l’Onze de Setembre.

—Hi vau anar?
—Sí que hi era. Va ser impressionant. No podia imaginar el nombre de gent que hi havia, perquè només veia que no avançàvem. Però veia l’ambient: la gent embolicada amb l’estelada, mares amb criatures a coll, I’ambient festiu i familiar… L’Enric Juliana, un periodista que respecto i que sempre llegeixo amb molta atenció els seus articles de La Vanguaria, deia que hi havia meitat senyeres i meitat estelades. Es va equivocar. Sobretot la gent portada estelades. Dos coses em van cridar l’atenció: superada la plaça Urquinaona, la manifestació va canviar una mica d’aspecte, perquè les mares amb criatures i els discapacitats ja havien deixat la manifestació. I aleshores sentia els xiulets davant la prefactura de policia. Baixant per la Via Laietana hi havia gent als balcons amb banderes aplaudint. Però l’edifici de la prefactura de policia tenia totes les finestres fosques, tancades i barrades, només hi havia una bandera espanyola al balcó principal que no onejava. I en tots dos carrers dels costats hi havia un munt de furgonetes, suposo que plenes de policies a les fosques, i cinc o sis ‘Geos’ amb passamuntanyes eren drets davant de l’edifici.  I la gent cridava quan passava per davant: ‘Aquí és on torturaven!’. I tant!, jo guardo records molt desagradables d’aquest lloc. Però el que em sorprenia és que fa uns anys la policia hagués sortit a repartir. No ho van fer. Devien tenir una consigna. I això em fa pensar que la gresca que sempre s’organitza al final de les manifestacions deu ser provocada per la policia. Perquè el dia que no van sortir, la manifestació va ser del tot pacífica de principi a fi. 

—I l’altra escena que recorda?
—Davant de la delegació del govern hi havia un cartell molt gros on hi posava ‘Ambaixada espanyola’. I la gent reia quan el llegia i s’hi fotografiava… I no van treure el cartell!  

—La força de l’èxit de la manifestació és que va néixer de baix, d’una assamblea, l’ANC, organitzada per tot el territori. Com la consulta pel dret de decidir del 2009-2010.
—Sí, a Arenys de Munt la van armar! Aquesta mobilització popular tan important al marge dels partits em recorda un fet més personal: l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947. L’organització de l’Onze de Setembre i l’organització per sectorials i mobilització de l’ANC em recorda a més petita escala el que va ser la campanya d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947. Aquest fet va ser important fins al punt que els responsables de la revista Quaderns de l’exili, entre els que hi havia Joan Sales i Raimon Galí, van veure que Catalunya encara era viva, i van tornar.

—O sigui que vostè és optimista. És dels que comparteix la frase de Salvador Cardús: ‘Atenció: no es desprograma el viatge. Serà més llarg, sí. Però demà salpem!’
—Sí, encara que no sabem si va cap a Ítaca o cap a Troia (ha, ha, ha).

—Tornant a les eleccions, també han mostrat molt bé la transversalitat de l’independentisme, un tema sobre el qual en parleu al llibre. Com veieu la CUP?
—No la veig. He trigat molt en saber què volien dir les sigles. Ara en tinc una mica més d’idea. És un grup anticapitalista, oi?

—Sí i més. El cap de llista per Barcelona, David Fernàndez diu per exemple: ‘Venim a desobeir la dictadura dels mercats.’ I també: ‘Ja està bé que els de baix rescatem els de dalt, ja està bé de transferir rendes públiques als mercats financers…’. 
—Això em fa pensar en les HOAC (Hermandades Obreras de Acción Católica) que va fundar el català Guillem Rovirosa. Encara que era seglar, es va passar un temps marginat a Montserrat. I explicava que la Bíblia deia que exigir interessos és pecat. D’aqui ve el pecat d’usura. I l’església va assumir aquesta idea. Però després de mil anys d’aquesta moral, l’església va pactar amb el capitalisme i el pecat d’usura es va convertir en cobrar un interès abusiu. I deia Guillem Rovirosa que aquest interès abusiu es cobra amb temps i que el temps es de Déu. I el càstic de Déu als països capitalistes ha estat el de no tenir temps, anar de bòlit. En els països capitalistes potser la gent no es mor de gana, però es mor d’un infart. 

—Anant al llibre, ‘Ser independentista no és cap pecat’ traça un fil sobre la relació de església catalana i el nacionalisme/independentisme. Però, quan parleu de l’església catalana, a qui us referiu exactament?
—Em refereixo quasi sempre als bisbes i als clergues, a la jerarquia. 

—Però una part d’aquesta jerarquia, darrerament, ha tingut discrepàncies amb el nacionalisme tradicional de l’església catalana. 
—Últimament ens han fet uns quants gols, sí. Però cal dir que quatre membres de la comissió de episcopat espanyol que van elaborar la declaració sobre la unitat d’Espanya hi van votar en blanc. Eren els bisbes catalans de la comissió. I després, la conferència catalana va fer una declaració desmarcant-se de la declaració de l’episcopat espanyol. O sigui que, malgrat tot, encara és una església catalana.

—El llibre vol deixar ben clar que el nacionalisme de l’església catalana no té res a veure amb el nacionalcatolocisme.
—És clar. I em sembla que queda ben clar en el darrer escrit del llibre. Durant el franquisme se’ns imposava que no només havíem de ser cristians sinó també bons espanyols. Què té a veure una cosa amb l’altra? Què és aquest catolicisme? És clar, després de passar aquells anys de nacionalcatolocisme, quan va arribar Joan XXIII i el Concili Vaticà II, Catalunya ho va celebrar segurament amb més entusiasme que enlloc del món.

—L’article més extens del llibre és dedicat al catalanisme de Jaume Balmes, un tema que ja ha tractat en d’altres escrits. Més enllà de la instrumentalització per part dels espanyols, Balmes patia una certa ‘esquizefrènia’ identitària no us sembla?
—Sí. És que durant segles els catalans no hem gosat dir el que sentim. És el que gosem fer ara. Carles Muñoz Espinalt, que es va inventar la psico-estètica, deia que els catalans patim la síndrome del gos apallissat. Els espanyols s’estranyen que no parléssim d’independència abans i ara ho fem. Coi, per por no ho fèiem! Portem tres segles de repressió política. Però ara que no s’estranyin que diguem el que sentim. Sobre la mentalitat de Balmes, Muñoz Espinalt deia que era dilògica, que es contradeia. Perquè si amaguem allò que pensem ens tenen per covards, i si diem el que pensem ens respecten. També Francesc Pujols va parlar de Jaume Balmes.

—Francesc Pujols?
—Sí, va veure que Balmes tenia uns principis, però que no arribava a treure’n les conseqüències lògiques. I Pujols ho deia així: ‘Quan ja tenia la llebre agafada amb les dues mans, la deixava anar.’

—Parlant de dilògics, vostè que va fer la tesi doctoral sobre Unió Democràtica de Catalunya, creu que el partit actual, encapçalat per Duran i Lleida, respon als principis fundacionals del partit?
—La meva tesi estudiava UDC entre els anys 1931 i 1939. Repetides vegades m’han demanat que continués la història del partit. I no ho vaig fer, perquè era entrar en polèmica de partit, i podia interpretar-ho malament, i perquè la UDC de després la veia una altra cosa. Mira, en la primera redacció de la tesi, que vaig presentar a París, hi vaig escriure un final que deia, més o menys: ‘Hi ha un partit que avui porta aquestes mateixes sigles, però que quan pugui ser serà una altra cosa. I quan Coll i Alentorn, que m’havia ajudat a documentar-me, ho va llegir, va dir patèticament: ‘Hem fet el que hem pogut, hem anat a la presó, no ens doneu per difunts.’ I davant d’aquelles paraules, vaig eliminar aquell final de la tesi.

Ha mort la “La Puta i la Ramoneta”, descansi en pau ! directe!cat

Ha mort la “La Puta i la Ramoneta”, descansi en pau ! directe!cat.

DIMECRES, 28 DE NOVEMBRE DE 2012 00:00 H

Ha mort la “La Puta i la Ramoneta”, descansi en pau

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional 4 vots )

COMPARTEIX


URL curta

48 hores després de les eleccions més transcendentals dels darrers temps tot ha quedat clarificat, el que passa és que alguns, principalment aquells que no volen sentir a parlar del dret a decidir, tanquen ells ulls i construeixen un món a la seva mida i alguns, pobres d’esperit s’ho creuen, s’auto enganyen i ens enganyen recitant una vegada i una altra que els independentistes han perdut.

I resulta que no solament no han perdut els independentistes sinó que han guanyat numèricament i sobretot,  estratègicament, han esborrat del mapa el camí del mig i l’estratègia de les ambigüitats i de fer  “la Puta i la Ramoneta ” Ja no tenim camí del mig, ara és l’hora de “ caixa o  faixa” no hi ha més alternativa, i és aquí on neix la veritable preocupació dels lobbys de poder  que veuen com la no majoria de CiU en aquestes eleccions els aboca a haver de decidir, i aquest cop de veritat. De la mateixa manera que CiU, els guanyadors de les eleccions, que també han de decidir entre fer marxa enrere en el procés cap a la sobirania o liderar el procés per l’exercici del dret a decidir, i la decisió corre pressa, molta pressa, perquè la situació economia apressa i de valent.

Descartat com sembla un acord de CiU amb el PP i amb un PSC que no passa el seu millor moment i on el seu primer secretari ha confirmat que no té res a negociar amb els nacionalistes, tan sols ERC pot evitar un nou procés electoral i a la vegada garantir que el poble de Catalunya pugui  exercir el democràtic dret a decidir. És a dir, és l’hora d’establir calendari per la consulta i establir unes prioritats bàsiques per governar Catalunya en aquest període, i com diu Oriol Junqueras això es pot fer des de dins del Govern o també exercint la responsabilitat des de fora.

De moment no toca parlar de govern de coalició, el que toca és que la força majoritària i guanyadora de les eleccions estableixi un acord amb ERC amb un calendari per la consulta molt clar i un acord per un pressupost d’emergència nacional. I això és el que demana i exigeix la majoria de ciutadans que el 25N van optar per les forces polítiques partidàries de l’exercici de dret a decidit.