El comportament irresponsable de Convergència – Racó Català

Origen: El comportament irresponsable de Convergència – Racó Català

Normalment, les eleccions europees són considerades, tant pels partits polítics com pels electors, de baixa intensitat. Això es tradueix en uns índex de participació més baixos dels habituals i en uns candidats –no sempre- que s’envien cap a una jubilació plàcida. Pensem en Vidal-Quadras o Josep Borrell, per exemple.

En canvi, les eleccions europees del 2014 van resultar ser reveladores pel que fa a la tendència de la política catalana. Per primer cop des dels temps de la 2a República, ERC guanyava unes eleccions a Catalunya. La formació independentista obtenia el 23,67% dels vots, per davant de la federació CiU, que n’obtenia el 21,9%.

És cert que just després de les eleccions del 2012 ja es va viure el primer atac de pànic a Còrsega que va desencadenar el primer “pressing ERC”, completament desmesurat, exigint l’entrada dels republicans a govern. Però amb les europees les alarmes es van disparar i el comportament convergent va començar resultar estrambòtic del tot. No podia ser que hi hagués “sorpasso”, era inadmissible.

D’aleshores ençà, Convergència s’ha centrat molt més en intentar contenir la voluntat democràtica dels catalans que a posar-se al servei de l’independentisme i mirar d’eixamplar-ne la base. Bona part de culpa de la situació de bloqueig actual es deu a aquest fet i ho voldria explicar en uns pocs apunts:

– El 25 de novembre de 2014 Artur Mas fa pronunciar la seva famosa conferència on va exigir una llista única en uns termes molts semblants en els que s’ha acabat plantejant Junts pel Sí. Semblants, però no del tot iguals. En aquesta mateixa conferència va dir que la llista havia d’obtenir la majoria absoluta i que ell podria encapçalar-la o tancar-la. Si l’hagués tancat, avui no seria diputat i, per tant, no podria ser president de la Generalitat. Alhora, hem vist com tampoc ha obtingut la majoria absoluta i com, en termes generals, ha estat un mal invent que ha tret pitjors resultats que els que han tret mai convergents i republicans anant per separat. Ha quedat clar que la intenció de la conferència no era altra que la de desgastar ERC per evitar el més que previsible “sorpasso”, situant-la en un escenari d’un pretès egoisme enfront de la gran generositat del president. La conferència també va servir per perdre uns mesos molt valuosos en discussions estèrils que es podrien haver evitat perfectament si no s’hagués volgut posar dics de contenció a la voluntat de l’electorat.

– Mas podria haver convocat les eleccions a la primavera del 2015. No ho va voler fer amb l’excusa de la necessitat d’eixamplar la base social de l’independentisme. Tot i l’excusa, els mesos posteriors van dedicar-se de nou a evitar el “sorpasso” d’ERC, posant tot l’aparell mediàtic a atacar la formació republicana. És un exercici molt interessant mirar-se l’hemeroteca i veure com aleshores, molts dels que ara treuen escuma per la boca parlant de la CUP, es dedicaven a elogiar-la de manera desmesurada per intentar, així, afeblir ERC. No havent-n’hi prou, els calgué trencar el pacte i reobrir el tema de les llistes durant l’estiu de 2015, en un episodi miserable que algun dia s’haurà de relatar amb pèls i senyals.

– D’aquest estiu infame en va sortir Junts pel Sí, fórmula guanyadora però que no va complir els objectius que s’havia marcat. Aquells mateixos objectius que s’havien esgrimit amb tant deliri per pressionar ERC. L’objectiu que sí que es va aconseguir és el d’evitar una derrota de les sigles de Convergència i el d’imposar el seu presidenciable a uns diputats que, sense aquest pacte forçat prèviament, potser haguessin preferit un altre candidat. Segons el CEO de novembre, Oriol Junqueras, amb un 90,6% de coneixement entre la població, té una valoració de 5,38, mentre que Artur Mas no aprova. Si anem als votants de Junts pel Sí, la valoració de Junqueras és del 7,72, per sobre del 7,36 d’Artur Mas. Quin sentit té afavorir un presidenciable menys valorat per la població, si no és que aquest amenaça amb fer-ho saltar tot pels aires?

– Des del setembre fins a l’actualitat hem perdut tres mesos molt valuosos d’aquells divuit en els quals s’havien de fer tantes coses. Alguns diran que és culpa de la CUP però, des del meu punt de vista, un cop més és culpa de CDC. En primer lloc, perquè l’exaltació excessiva de la figura presidencial ha fet que el derrocar-lo políticament sigui un acte d’iconoclàstia molt temptador per a qui vulgui escenificar una revolució. En segon lloc, perquè, al marge dels mèrits propis de la CUP, la pressió mediàtica contra ERC va servir per fer créixer el suport electoral a la formació anticapitalista. En tercer lloc, perquè la fórmula de Junts pel Sí, a diferència del que hauria pogut passar amb llistes separades, va abocar irremeiablement el vot independentista anticonvergent més recalcitrant cap a la CUP, per la qual cosa això també va servir per fer créixer el seu número de diputats. Et pots enrabiar contra una conseqüència dels teus actes, però no és noble defugir-ne les responsabilitats.

Amb les eleccions al Congrés dels Diputats, amb llistes separades, hem pogut veure com la tendència anterior a tots aquests invents tornava a imposar-se. La llista encapçalada per Rufián i Tardà superava els resultats de la de CDC. Hem de veure com evoluciona la situació al llarg dels propers mesos, però hem de desitjar que no ens torni a abocar als desastres del comportament irresponsable de Convergència.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s