Suso de Toro: “Respecte Catalunya, falangistes i socialistes a vegades són iguals”.
Què li suggereixen les darreres declaracions de l’exministre de Justícia Juan Alberto Belloch, del PSOE: “ETA va matar per l’autodeterminació i no vam cedir. Que ho sàpiga el PSC”?
Belloch, Bono, Rodríguez Ibarra, Corcuera… Representen el nacionalisme espanyol o el que és el mateix: el franquisme sociològic. Viuen parlant amb ells mateixos i alimentant un únic punt de vista. Estan posicionats en contra de Catalunya. I el pitjor és que tenen els grans micròfons. En aquest afer, falangistes i socialistes a vegades són iguals. Creuen que la Constitució és seva.
Fa uns dies Felipe González amenaçava que era “impossible una Catalunya independent”…
I per què no pot ser lliure Catalunya? És el típic to amenaçador que, en última instància, recorre a la força per imposar-se. Tenen consciència de poder militar i en últim terme sempre fan florir l’amenaça. Volen una Catalunya submisa i encovardida. Em sembla ridícul. L’esquerra espanyola ha de canviar moltíssim. Es dóna per descomptat que moltes banderes estan obsoletes, però tot i això no es discuteixen. També estan presos d’esquemes i tòpics del nacionalisme espanyol.
Qui més ha encarnat aquest nacionalisme espanyol?
L’expresident José Maria Aznar, per exemple. Bé, ell ho va intentar. Va voler encarnar el nacionalisme peninsular sobreactuant. Una vegada li van demanar a una entrevista que escollís un personatge històric. Ell va escollir el Mio Cid, un personatge més literari que real. És un reflex de la mentalitat que, alhora, s’identifica amb el centralisme madrileny. Hi ha hagut un afany en desenvolupar la metròpoli del centre de la Meseta.
El president Mariano Rajoy també s’encorsata en la seva descripció de nacionalista?
El president espanyol utilitza despòticament la majoria absoluta, per governar a cop de decret llei: sense diàleg ni consens ni autocrítica. La manera de governar de Rajoy s’ha forjat al franquisme igual que el nacionalisme madrileny. Reconèixer els errors demana diàleg amb els altres i amb la realitat. I ells fan el contrari. Han creat la seva pròpia realitat, però la força dels fets que es viuen a Catalunya haurien de asseure’l a dialogar.
Què tenen en comú Belloch, González i Aznar, amb Rajoy?
El nacionalisme espanyol, sens dubte. Espanya està malalta d’aquest nacionalisme per totes bandes. Ara comença a parlar-se’n, però els qui en parlàvem abans, ens menyspreaven intel·lectualment. És la cultura de capellans i militars. Orfes de pacte i consens. És aquella xuleria que imposa i que creuen que l’Estat es seu. És la mentalitat que en últim terme pensa: ‘Els enviarem a la presó’. És d’herència franquista, i el feixisme és una expressió del masclisme. Allò de por mis cojones. La cultura franquista basa la identitat en imposar-se a l’altre: qui munta a qui.
Per tant, els orígens d’aquesta actitud política són militars?
Tota idiosincràsia té uns orígens. La cultura política del nacionalisme espanyol és l’herència dels descobridors d’Amèrica el 1492. Aleshores als indígenes se’ls feia esclaus o se’ls matava. M’agrada dir que si els descobridors d’Amèrica de haguessin estat comerciants, i no capellans i militars, haurien presentat un interès negociador, d’igual a igual, que avui tant es troba a faltar. Aquesta manca de voluntat negociadora es fa palesa tant a Catalunya com a Gibraltar.
I el nacionalisme català, com l’interpreta?
És difícil de dibuixar. Però és molt diferent de l’espanyol. L’arma política dels catalans és el pacifisme, que és el que us fa forts. Catalunya parla de bona fe. Heu exposat les raons amb claredat. Crec que Catalunya ha canviat la seva actitud. Artur Mas és el polític nacional que dirigeix el país sense haver-ho previst. S’hi ha trobat. Mentre que Duran representa la vella política catalana, aquella que anava a Madrid a representar els interessos particulars de Catalunya. Ara ha quedat empetitit el paper del líder d’Unió i sembla que només es dediqui a defensar els interessos empresarials.
Quina relació té personalment amb Catalunya?
L’admirava abans de conèixer-la. De veritat que em desperta enveja Catalunya. És un territori molt viu intel·lectualment. Hi vaig anar per primera vegada l’any 1977, quan vaig recuperar la vocació d’escriure. Ja aleshores vaig notar la seva singularitat. Sense anar més lluny, en el terreny editorial. Aquí et reben preguntant-se “qui ets” i es valora la meritocràcia. Això no passa a Madrid, on els teus avals i padrins mesuren el teu pes com a escriptor. Així mateix són les relacions del nacionalisme espanyol.
Quina lectura en fa de la Via Catalana?
Es reclamava legítimament el ‘Dret a decidir-ho tot’. Els catalans que van anar-hi tenen consciència nacional i estan disposats a defensar-la fins el final. Va ser molt més que una enrabiada espontània que apuntaven alguns. Va ser un exemple de mobilització i organització. Va demostrar una transversalitat de la societat catalana. Crec que tots els catalans que hi van anar no eren independentistes, però sí que és cert que si Catalunya recupera la condició d’Estat propi no es notaria, perquè ja ho ha estat abans i al carrer es viu amb aquesta autonomia des de sempre.
Vostè coneix bé l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero. Va ser un dels principals desencadenants de la desafecció actual?
Zapatero va trencar el consens espanyol implícit. Cal recordar que Zapatero era president de l’Estat espanyol a la seu del nacionalisme espanyol, a Madrid. Crec que va buscar formes de reconèixer Catalunya com a nació dins el marc constitucional, però la correlació de forces dintre del PSOE no estava per la feina. L’Estatut català va lapidar políticament la seva carrera. El va condemnar a perdre els següents comicis. De totes maneres, el cop de gràcia a l’Estatut català el va donar el Tribunal Constitucional. És interessant veure una foto de tres dels magistrats del TC fumant-se un puro a la plaça de toros de Sevilla dos dies abans de negar aspectes bàsics del text votat pels catalans.
Humbert.Cat 
514 comentarios