Dependencia o independencia de Catalunya – Alfons López Tena – Blogs de l’indirecte!cat

Dependencia o independencia de Catalunya – Alfons López Tena – Blogs de l’indirecte!cat.

DILLUNS, 15.10.2007. 12:00 H

Dependencia o independencia de Catalunya

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional 3 vots )

COMPARTEIX


URL curta

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.

Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales, y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.

Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés, y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).

Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues las balances fiscales, públicas en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, las ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?

Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.

Al expolio del Estado, y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados, se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7’5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante que lo conseguido por Catalunya en treinta.
Mal negocio es hoy España para Cataluña: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).

El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.

Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los ‘diferentes’ no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.

Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano, para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.

Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.
España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.

Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.

Article publicat a Público el 15 d’octubre de 2007 

López Tena explica les ‘veritats i mentides sobre la independència’ – VilaWeb

López Tena explica les ‘veritats i mentides sobre la independència’ – VilaWeb.

Dimecres  30.10.2013  20:29

López Tena explica les ‘veritats i mentides sobre la independència’

L’ex-diputat de SI va fer un col·loqui a la Bisbal d’Empordà la setmana passada

Amb el títol ‘Veritats i mentides sobre la independència’, l’ex-diputat de SI i notari Alfons López Tena va participar la setmana passada en un sopar-col·loqui a la Bisbal d’Empordà en la qual va desgranar el trajecte històric del catalanisme i l’evolució cap a l’independentisme. López Tena dóna la seva opinió sobre l’estat actual del procés cap a la independència i considera que la decisió és urgent. Avisa que l’alternativa és la dissolució violenta forçada dins d’Espanya.

El notari també exposa les raons econòmiques, polítiques i històriques que han portat a la situació actual. Diu que mai cap estat ha acceptat perdre res. Ni població, ni territori, ni patrimoni, ni capacitat de generar riquesa. I avisa que l’estat espanyol està disposat a tot per aturar la independència. En això, segons López Tena, estan completament d’acord el PP i el PSOE. I conclou: ‘Espanya va a totes. A partir d’ací, la cosa és ben clara: O guanyen ells o guanyem nosaltres. No hi haurà pacte. No hi haurà negociació. No hi haurà diàleg. O Catalunya es converteix en una província sotmesa, o es converteix en un estat independent. El que ja s’ha liquidat és que tingui autogovern.’

Alfred Bosch, a Rosa Díez: ‘Nacionalista radical espanyola’ – VilaWeb

Alfred Bosch, a Rosa Díez: ‘Nacionalista radical espanyola’ – VilaWeb.

 

Dimecres  30.10.2013  06:00

Alfred Bosch, a Rosa Díez: ‘Nacionalista radical espanyola’

ERC va votar ahir contra la proposta d’UPyD, que va tenir el suport de PP i PSOE i l’abstenció del PSC

El diputat d’ERC Alfred Bosch, va intervenir ahir en el ple del congrés espanyol per manifestar-se contra la proposta d’UPyD que defensava de combatre el dret de decidir de Catalunya i establir que la sobirania resideix en el poble espanyol i prou. Bosch va començar la intervenció explicant a Rosa Díez (UPyD) que s’oposaven a la iniciativa d’un grup parlamentari ‘nacionalista espanyol radical’.

I li va explicar per què l’anomenava així. La va posar en evidència perquè li va demanar com podia ser que els nacionalistes fossin a Catalunya i al País Basc si segons ella no existien les nacions catalana i basca.

Així mateix, li va recordar que els tractats internacionals que havia signat Espanya reconeixien el dret d’autodeterminació. I que, en canvi, no reconeixien allò que ella demanava, que era ‘l’alterdeterminació: que decideixin els altres per tu’.

PP, PSOE i UPyD fan pinya contra el dret de decidir de Catalunya

El text de la moció demanava d’aturar ‘la fal·làcia del denominat dret de decidir’ i deia que ‘ningú no està per sobre de la llei i no pot permetre’s de trossejar el cos de la ciutadania ni redefinir el subjecte de la sobirania nacional’.

PP i PSOE no van tenir cap inconvenient a sumar els vots als d’UPyD per refusar la possibilitat de l’exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya. En canvi, CiU, ERC, IU-ICV, Compromís i els grups bascs es van oposar a la moció. Els diputats del PSC s’han abstingut.

Margallo: “La convivència entre Catalunya i Espanya va començar a l’època de la Hispània romana”

Margallo: “La convivència entre Catalunya i Espanya va començar a l’època de la Hispània romana”.

INDEPENDÈNCIA
Margallo: “La convivència entre Catalunya i Espanya va començar a l’època de la Hispània romana”
El ministre espanyol d’Afers Estrangers aposta per explorar vies de negociació entre els dos governs
Albert Ribas
El ministre espanyol d’Afers Estrangers ha assegurat avui durant la seva visita a Estònia, al ser preguntat sobre si hi ha alguna comparació possible entre Catalunya i els estats bàltics, que la Unió Soviètica era una “presó de pobles” i Espanya és una democràcia. Segons el ministre espanyol, no hi ha similituds possibles perquè “la convivència entre Catalunya i Espanya va començar a l’època de la Hispània dels romans”.

Margallo ha volgut deixar clar, una vegada més, les raons que al seu entendre demostren que Catalunya i Espanya no es poden separar. Després que el president espanyol, Mariano Rajoy, afirmés dilluns que Espanya és la nació més antiga d’Europa i Catalunya n’és part essencial, avui Margalla ha ubicat l’origen de la convivència fa dos mil·lenis i ho ha complementat dient que “es va consagrar amb els Reis Catòlics fa 500 anys”.

Aposta per explorar “vies de convivència”

El ministre espanyol també ha mostrat el seu costat dialogant avui davant la premsa quan ha apostat per explorar “vies de convivència” entre Catalunya i Espanya dintre del marc constitucional. Segons Margallo, la Constitució “permet fórmules flexibles” per resoldre els problemes existents. “Estic segur que si les dues parts són capaces d’asseure’s a negociar amb ànim de negociar i no de trencar, la solució és factible”, ha apuntat.

Tot i aquestes paraules de to més amable, també ha volgut llançar un avís quan ha advertit que qualsevol solució dins del marc constitucional “és infinitament millor” que sortir-ne, ja que això, “no condueix enlloc”, ha conclòs.

Margallo Estònia

El primer ministre estoni, Andrus Ansip i el ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel García Margallo

Milián Mestre: ‘De guerra bruta, n’hi haurà encara més’ – VilaWeb

Milián Mestre: ‘De guerra bruta, n’hi haurà encara més’ – VilaWeb.

 

Dimecres  30.10.2013  06:00

Autor/s: Pere Cardús Cardellach

Milián Mestre: ‘De guerra bruta, n’hi haurà encara més’

Entrevista amb l’ex-dirigent del PP sobre l’estratègia de l’estat espanyol contra el procés d’independència de Catalunya

Si algú se sap els racons dels passadissos del poder espanyol i en parla sense pèls a la llengua és Manuel Milián Mestre, ex-dirigent cofundador del Partit Popular i periodista. Actualment participa en tertúlies de ràdio i de televisió, però no ha deixat de reunir-se amb homes i dones influents de Madrid. En aquesta entrevista, explica les lluites de poder internes del PP –Rajoy, Aznar, Aguirre, Sánchez-Camacho, etc.– i analitza la reacció espanyola contra el procés d’independència de Catalunya. No dubta a avisar que a Madrid ‘faran servir dossiers amb informació sobre catalans per mirar de frenar l’avenç independentista’ i considera que els serveis d’intel·ligència han fracassat a Catalunya. També lamenta que a Espanya no hi hagi estadistes que puguin encarar la situació catalana.

L’estat espanyol suspendrà l’autonomia catalana?
—Diria que ells han trigat molt a reaccionar. I que han fet un error de càlcul descomunal. No puc entendre que un desafiament de la dimensió i naturalesa del que presenta Catalunya se’l prengui amb tanta filosofia el cap del govern. Això crida l’atenció de qualsevol analista polític. Han trigat deu mesos a reaccionar. És simptomàtic que hagen reaccionat quan Aznar s’ha plantat a Sant Sebastià i ha dit allò que ha dit. Hi ha un fenomen que s’explica per raons endògenes del Partit Popular: si avui es fes una enquesta entre la militància del partit per a saber si prefereix Aznar o Rajoy com a líder, el 60% o el 70% optaria clarament per Aznar. La conclusió és fàcil: si l’home més valorat del partit té una posició contrària a l’home menys valorat, és aquest segon qui acaba cedint i reconduint el seu enfocament. Ha passat això.

I com afecta la suspensió de la Generalitat?
—Quan un tímid pren una reacció forçat, sol prendre decisions a deshora i per vies radicals i desproporcionades. Perquè no li surt de mena, sinó com a efecte reactiu. Com que ho fa a deshora, ja ha perdut el marge que podia haver tingut si hagués intervingut de bon començament. Quan actues des del primer moment tens més control, més moderació i més intel·ligència. Responent a la pregunta, que en un moment determinat utilitzen l’article 155 de la constitució no m’estranyaria.

Vós teniu contactes habituals amb el poder a Madrid. Aquesta opció és damunt la taula?
—I tant! Aquesta via contra el procés sobiranista és damunt la taula. És un tema recurrent en les converses de Madrid. Ara han vist les orelles al llop. Han trigat molt, però finalment s’han adonat que això de Catalunya no és cap broma. Ara s’han posat molt nerviosos i han començat a refer la política respecte de Catalunya. Això no vol dir que estiguen disposats a flexibilitzar-la. Em fa l’efecte que hi ha alguns elements aliens a la qüestió catalana que poden contribuir a provocar respostes desequilibrades i contraproduents.

Quins?
—Per exemple, no tinc cap dubte que la sentència d’Estrasburg sobre la doctrina Parot i la reacció de les associacions de víctimes del terrorisme –que s’han tornat com llops contra el PP i el govern– intensificarà la contestació interna en el partit exigint més mà dura contra Catalunya. És lògic de pensar que tindran la temptació de recuperar el vot a favor del PP –que ara el té perdut– en les pròximes eleccions espanyoles a costa de Catalunya. I la mà dura pot voler dir la suspensió de la Generalitat.

Aznar vol tornar o aplana el camí d’algú altre?
—De ganes de tornar, no en té Aznar. I encara menys en un moment que les aigües són remogudes i la tempesta et pot enfonsar la barca. Però Aznar té la perspectiva messiànica que ell podria ser el salvador de la pàtria. Ho dic així perquè ell mateix ho ha expressat clarament. Ha dit sempre que tornaria si el país estigués en una situació extrema. Si entenem que el desafiament de Catalunya situa Espanya en una posició extrema, Aznar podria obrar en aquest sentit. Però no li cal tornar. Ell ja mou els fils ideològicament i estratègicament des de la FAES.

I li fan cas?
—Si estudies els documents que ha publicat aquesta fundació, es poden anticipar els moviments que pot fer l’estat espanyol. A Aznar no li cal substituir Mariano Rajoy. Si a Rajoy se li planten uns quants dirigents interns i territorials, li creen prou tensió perquè Esperanza Aguirre salti a la palestra. Ella sí que està preparada per a saltar ara mateix si cal.

En aquesta lluita de poder, quin paper hi té El Mundo?
—És un diari desenganyat de la política del PP. Molt desenganyat. Ha tornat a les arrels de fa deu o quinze anys quan va jugar fort a favor d’Aznar. L’ex-president espanyol és un punt de referència d’El Mundo. I tracten de netejar o liquidar allò que s’oposi als interessos d’Aznar. Evidentment, Rajoy s’oposa a la línia d’Aznar perquè és de tarannà més pacífic i indolent –menys castellà i més gallec–, i Sánchez-Camacho també és un objectiu a abatre. Des del diari consideren que està cremada i que ofereix més inconvenients que no avantatges.

Quins inconvenients ofereix Sánchez-Camacho al PP?
—Des de la perspectiva d’El Mundo, a Catalunya interessa concentrar les forces de la dreta i del centre-dreta espanyolista en un lideratge fort. I ells han optat clarament per Albert Rivera i Ciutadans. Projectaran tant com puguin aquesta imatge i aquesta marca per mirar d’enfonsar allò que quedi del PP. Miren de situar darrere de Rivera socialistes desenganyats, convergents desil·lusionats, etc. Volen fer una amalgama entorn de Ciutadans i Albert Rivera perquè sigui la força que planti cara al nou lideratge d’Esquerra Republicana de Catalunya. Perquè queda clar que CiU ha optat pel suïcidi com a partit polític.

Les enquestes indiquen aquesta tendència…
—La tendència és agrupar les forces de la dreta espanyolista en Ciutadans i que serveixi per a establir un front antiindependentista. Caldrà veure com ho fa l’esquerra, amb ERC al capdavant, per agrupar el projecte independentista al seu voltant.

Què es respira en els ambients militars espanyols? Preparen la intervenció?
—No veig enlloc la possibilitat d’una intervenció militar. Fa pocs mesos vaig dinar amb un tinent general, un home molt tècnic, preparat i ben informat. Li vaig preguntar què farien veient això que passa a Catalunya. Li vaig dir que en una situació de màxima gravetat es podria proposar la qüestió de la defensa de la unitat indissoluble d’Espanya. Em va dir que no farien res i que ni tan sols ho preveien. Coneixent qui m’ho va dir, em sembla que és una opinió amb molt de pes i molt respectable.

En canvi, sí que tenen els serveis d’intel·ligència orientats contra el procés.
—Tinc dubtes sobre aquesta qüestió. Si sé fer res són anàlisis, projeccions d’anàlisis i estratègies derivades. M’he passat tota la vida fent això. I la meva intuïció diu que si els serveis secrets han actuat a Catalunya, ho han fet francament malament. És que les dades objectives que hi ha al carrer són tan clamoroses que no cal escorcollar gaire per fer un informe dient que això va de debò i que és perillós per als interessos de l’estat. Si no hi ha hagut una reacció de l’estat, deu ser perquè no hi ha hagut els documents que ho aconsellessin. Això em fa dubtar de l’actuació de la intel·ligència en el cas català.

La guerra bruta és innegable.
—Això és una altra cosa. Això és diferent. De guerra bruta, n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà encara més. Ells tenen els mecanismes policíacs i d’intel·ligència al seu servei. I és evident que tenen dossiers de gent d’aquí que poden utilitzar en un moment determinat per mirar de frenar l’avenç independentista. Tanmateix, crec que s’han equivocat tots en l’anàlisi del desafiament català. S’ha de ser imbècil per no haver reaccionat a temps i no haver pres la iniciativa a Catalunya. La intel·ligència espanyola no ha funcionat. Si em parles de guerra bruta, et diré que l’hem vista clarament en l’operació contra la família Pujol, en l’espionatge de la Camarga. És evident que hi ha joc brut.

Hom diu que l’estratègia de Rajoy és deixar passar el temps.
—Sí, mira, aquesta història me la conec massa bé. Conec prou bé Mariano Rajoy i els seus adlàters. Rajoy és un home acomodatici. No li agraden els problemes. Quan en veu, fuig corrent per la porta del darrere. Ho ha fet sempre. Quan era secretari d’Organització del partit ja ho feia. El perill d’aquest perfil és el que comentava al principi: la reacció del tímid. El problema es fa molt més gros perquè acaba actuant per impuls reactiu. La qüestió catalana s’hauria d’haver encarat seriosament fa deu mesos. Amb una interlocució serena i llarga amb dues comissions: una que s’ocupés d’esbrinar què passava exactament a Catalunya amb un dictamen clar de persones preparades; i una altra que establís una negociació sobre el pacte fiscal. No es van fer ni l’una ni l’altra. Gran error.

Calia activar una tercera via?
—És que no veig cap més sortida que una tercera via. El referèndum no crec que es puga fer. No veig com es pot fer una consulta per vies legals sobre la independència amb l’oposició de l’estat. Per això crec que hi ha una necessitat absoluta de crear un pont de negociació entre Artur Mas i el govern espanyol.

Però la reacció del tímid que apuntàveu no era pas aquesta. Quines conseqüències tindria la suspensió de la Generalitat?
—Jo no sóc endeví ni visionari. Històricament, tan sols ens podem remetre a allò va passar el 1934. Però des d’aleshores no hi ha hagut cap situació semblant. I és molt difícil de fer una anàlisi comparativa perquè les condicions són molt diferents de les del 34. Tinc la impressió que ara mateix ningú no pot respondre a aquesta pregunta. No sé com pot reaccionar el poble de Catalunya. Però tampoc no em sé imaginar Rajoy anant al senat a demanar l’autorització per a suspendre la Generalitat, perquè és força covard. En tot cas, l’aplicació de l’article 155 és una amenaça que planarà fins que no s’haja resolt la situació que s’ha creat.

Heu fet una evolució política important. De l’entorn de Manuel Fraga a la defensa del dret de decidir de Catalunya. Acabareu defensant la independència?
—Jo la independència no la veig. No la sento, tampoc. Sóc valencià de naixement, però he passar tota la vida des de petit a Catalunya. No he sortit mai de l’àmbit català. La meva ment i la meva cultura són completament catalanes. T’he de dir que he canviat, però no ara. Vaig canviar a principi dels vuitanta, quan vaig estar als Estats Units. Allà vaig veure que no s’havia de tenir por del federalisme, de la llibertat dels estats, de l’exercici ple de la democràcia… No calia que ningú m’ho explicàs perquè ho vaig veure de primera mà. Ho vaig tastar.

Quina lliçó en vau treure?
—Quan vaig tornar tenia molt clar que això de la unitat de la pàtria es podia organitzar de moltes maneres. No tan sols des de l’unionisme radical heretat del franquisme. Espanya és un mosaic que, com tots els mosaics, es compon de peces de colors, dimensions i formes diferents. En tot cas, es podia proposar una unitat de mosaic. Crec en la pluralitat del mosaic. I si una de les peces crea problemes per motius raonables, cal forçar la constitució fins a l’extrem. El problema és que els qui la van redactar no van especificar on eren les nacionalitats i on eren les regions indicades en l’article segon. Si s’hagués concretat, ara no tindríem aquests problemes.

Però si la independència és difícil, això que dieu és impossible.
—Sí, potser aquesta sembla la tendència del moment. Ara, la tendència serà la que siga, però la intel·ligència ha de ser una altra. No crec en els polítics de partit en moments com aquest. A Espanya no hi ha grans líders capaços d’encarar amb altura de mires aquesta situació. Ara caldria que hi hagués estadistes, però tan sols hi ha polítics de partit. Es necessiten polítics que no estiguen pendents de guanyar o perdre vots a les pròximes eleccions, sinó de resoldre el desafiament amb sentit d’estat. D’estadistes a Espanya no n’hi ha.

Encara em doneu més la raó. Ja no hi ha alternatives a la independència.
—Ja no queden gaires camins alternatius. Teniu raó. O hi ha una gran intel·ligència per part espanyola –que de moment no s’ha revelat– amb una gran decisió d’asseure’s a parlar de tot amb Catalunya, o la solució és complicada. Perquè la independència també és una sortida complicada. Si Catalunya s’independitza seran perdedores totes dues parts. Catalunya passarà una temporada difícil, uns quans anys, fins que la situació es redrece. Però això només es pot evitar amb un pacte que no sembla possible en aquest moment. O s’estableix la justícia distributiva –segons la terminologia de sant Tomàs d’Aquino–, o això tindrà mala solució. Crec sincerament que un estat intel·ligent ha de cercar la igualtat de condicions dels que són iguals en condicions.

Expliqueu-m’ho.
—És a dir, si els bascos i navarresos tenen un tractament fiscal diferent, els catalans tenen tot el dret de tenir-lo. Catalunya té més condició de nació que el País Basc. No ens enganyem; el País Basc sempre ha estat Espanya. Castella naix del comtat de Biscaia. Vigilem, perquè la història n’hi ha que se la passen per certa part del cos. La història ens ensenya que Catalunya té més condició de nació que no el País Basc. Ells han estat sempre units a una història d’Espanya, mentre que nosaltres hem estat units a una història de la confederació d’Aragó. Atenció que aquesta realitat històrica pot traspuar al cap dels anys i poden aparèixer nous problemes a l’estat espanyol.

Quins nous problemes?
—Per exemple, al País Valencià comença a haver-hi veus destacades inquietes. València ha estat molt maltractada. El president de la patronal valenciana ja diu que l’error del País Valencià ha estat ofrenar noves glòries a Espanya. Cada volta més veus diuen que estan cansades d’aquest paper. Això al País Valencià, però mireu les Illes Balears. Mireu la reacció que hi ha hagut als decrets d’educació. Si no hi ha un estadista espanyol intel·ligent que sàpiga resoldre la situació catalana i que s’adone que pot contagiar els veïnatges històrics que participen de la mateixa cultura i d’un pensament i interès comú, el problema serà molt més gros.

Diàleg | OPINIÓ. Jofre Llombart

Diàleg.

OPINIÓ. Jofre Llombart
29/10/2013
Diàleg
D’això… que ja han passat 5 anys de la mort del dictador i ja veieu que el nacionalisme governa… Que podriem parlar de competències?
– Hola, ara que el dictador és mort, voldríem demanar-vos que…

– (xiuxiuejant) Xxxxxt… Sí, sí, tranquils, ara en parlem però deixeu assentar la democràcia…

– D’això… que ja han passat 5 anys de la mort del dictador i ja veieu que el nacionalisme governa… Que podríem parlar de competències?

– Sí, i tant… Ensenyament, Sanitat, i també posQUIETO TODO EL MUNDO!!! SE SIENTEN, COÑO!!!

– Què passa???

– Tranquil, Jordi tranquil, és la guàrdia civil.

– Tot bé?

– Sí, però allò de l’Ensenyament i la Sanitat haurà de ser per tothom, no volem que la resta s’enfadin…

– Ah, bé, m’és igual, mentre nosaltres també ho tinguem… El que passa és que ens agradaria recuperar els Mossos, la policia que hi havia abans a Catalunya.

 (xiuxiuejant) Xxxxxt….Sí, sí, ara en parlem, però saps què passa? És que estem a punt d’entrar a la CEE i no convé augmentar la conflictivitat política.

– Però si no és augmentar la conflictivitat, és que simplement volem recuperar allò que…

– QUE NO, REDÉU, QUE ARA NO!

– Val, val, però que consti que…

– PUJOL, ENANO, HABLA CASTELLANO!

– Com diu?

– No ho heu entès bé: “Pujol, guaperas, habla como quieras”. Aquí teniu els Mossos.

– Escolti, com que hem de pagar nosaltres Sanitat, Ensenyament, Mossos (que ja ens agrada), potser que ens deixéssiu tenir un millor finançament…què en podem parlar?

(xiuxiuejant) Xxxxxt…. Sí,sí, però ara no, que estem a punt d’entrar a l’euro i no convé augmentar la conflictivitat econòmica.

– Ja, però és que la cosa comença a ser insostenible.

QUE NO, REDÉU QUE ARA NO!

– Escolti, que amb tanta negativa, cada cop hi ha més gent que vol marxar…

És que sempre esteu demanant…

– No, no demanem, estem intentant recuperar allò que era nostre.

Sou un pou sense fons.

– Doncs mireu, fem una cosa. Deixem per escrit què ens podeu donar i què no.

D’acord. Apoyaré.

– Mireu: el poble ha votat majoritàriament que…

Doncs no, és inconstitucional.

– Això és un NO?

Això és un NO.

– I les seleccions catalanes?

Hahahaha. NO!

– I el corredor del mediterrani?

Pel Pirineu.

– I el pacte fiscal?

Ni parlar-ne.

– És que no arribem a final de mes.

No m’estranya…

– Però si són vostès que…

QUE NO!!!

– Prou! Ja n’estem tips, marxem!

No sou suficients.

– Com ho sap?

La majoria silenciosa està per la unió.

– Doncs miri, votem i sabrem quants som.

No, és il·legal.

– Doncs si som majoria al Parlament, marxarem igual.

I perquè no dialoguem?

Jofre Llombart
Jofre Llombart Jofre Llombart és santcugatenc des que va nèixer (a Barcelona) el 1975. És sots-director del Món a RAC-1 després de 12 anys a Catalunya Ràdio. En aquesta emissora ha estat coordinador del Matí de Catalunya Ràdio, cap de redacció d’Informatius, corresponsal a Madrid i redactor especialitzat en política catalana. És llicenciat en periodisme i post-graduat en Comunicació Política de l’ICPS. Ha donat classes de locució de ràdio a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.

Seguir l’autor

@jofrellombarthttps://es-es.facebook.com/jofre.llombart

Alain Gagnon: ‘Em sorprèn la moderació dels catalans vers els atacs de Madrid’ – VilaWeb

Alain Gagnon: ‘Em sorprèn la moderació dels catalans vers els atacs de Madrid’ – VilaWeb.

Dimecres  30.10.2013  06:00

Autor/s: Roger Cassany

Alain Gagnon: ‘Em sorprèn la moderació dels catalans vers els atacs de Madrid’

Entrevistem aquest expert quebequès en processos d’independència

Alain G. Gagnon és un dels experts internacionals en processos d’independència i de reconeixement de nacions sense estat. Quebequès i professor de ciències polítiques a la Universitat del Quebec a Montreal, és aquests dies a Barcelona per a participar en unes jornades acadèmiques del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) de la Universitat de Barcelona que porten per títol ‘Formació de nous estats al món del segle XXI?’. Fa molts anys que estudia el cas del nostre país i fins i tot parla i es defensa amb més de quatre paraules en català. En aquesta entrevista es declara admirat per la moderació dels catalans i la capacitat de resistència vers els atacs del govern espanyol. I afirma que justament aquesta actitud legitima el procés sobiranista al món, mentre l’estat espanyol es desacredita. ‘Al Quebec seria senzillament inadmissible que se’ns negués el dret de decidir’, diu. I avisa que cal una solució urgent, la que sigui, perquè la situació, per als catalans, ja és insostenible.

Ara que sou a Barcelona, després d’anys d’estudiar el cas català, quin ambient hi heu trobat?
—M’impressiona la capacitat dels catalans de ser encara tan constructius. Malgrat la posició dura de Madrid, continua havent-hi per part dels catalans una forta voluntat d’asseure’s, negociar i dialogar. Per mi és impressionant. És a dir, no renuncieu a parlar. Trobo que és una actitud molt civil, molt democràtica. Ateses les circumstàncies, m’impressiona i ho trobo admirable.

L’oposició frontal del govern espanyol legitima encara més el procés?
—Si ho comparem amb el cas escocès, per exemple, no té res a veure. El parlament britànic accepta sense cap dificultat que els escocesos puguin votar. I això fa, al capdavall, que els escocesos no ho visquin amb el mateix entusiasme que aquí, on hi ha una oposició molt forta per part de l’estat espanyol, que intenta aturar la veu dels ciutadans. I com més es tanqui en banda el govern espanyol, més es radicalitzaran les posicions i més desig d’independència hi haurà. Per això m’impressiona la capacitat dels catalans de mantenir la reivindicació des d’una òptica dialogant i des de les institucions. He de confessar que em sorprèn la moderació dels catalans vers els atacs de Madrid.

Insinueu que som massa moderats i que hauríem de tirar pel dret?
—No, perquè aquesta moderació és la millor estratègia per a obtenir suport internacional. Com més pacients i moderats us mantingueu els catalans, més es desprestigiarà Espanya vers el món. Amb aquest fer, Espanya es desacredita tota sola en els medis internacionals. Catalunya té tot el dret de ser consultada sobre el seu futur perquè és una de nacions històriques fundadores de l’Espanya actual. I per tant cal escoltar democràticament la seva veu. És molt senzill.

Tenint en compte la immobilitat del govern espanyol, que no sembla que ens vulgui deixar votar, quin hauria de ser el camí cap a una Catalunya independent?
—És un camí llarg. Si l’objectiu fos de trobar una posició molt millor de Catalunya dins Espanya, amb més poder, el camí probablement seria més fàcil. Però en ambdós casos cal encara fer molta feina, molta socialització i diàleg. I com que de diàleg per part del govern espanyol no n’hi ha, pren força l’opció independentista. Aquesta manca de diàleg reforça i legitima les aspiracions d’independència. En aquest sentit, d’alguna manera Madrid empeny Catalunya cap a la independència.

Us la imagineu aviat, una Catalunya independent?
—M’agradaria tenir una bola de vidre… Puc dir que en els últims vint anys hem vist néixer molts estats nous. Però també penso que el futur pot anar cap a la creació d’estats multinacionals. En el cas d’Espanya això és tot un desafiament, perquè parlem d’un país vell, però d’una democràcia jove i fràgil. I això en aquests moments fa mal a Espanya, que s’hauria de presentar al món com una democràcia avançada i no ho fa.

En cas d’independència, el govern espanyol diu que Catalunya quedaria fora de la Unió Europea i totalment aïllada. Què hi dieu?
—Això forma part de l’estratègia del govern espanyol de mirar de convèncer els catalans que la independència no els convé. El Canadà va fer això mateix quan el Quebec va votar l’any 1995. Però si hagués guanyat el sí tothom hauria volgut el Quebec com a soci econòmic, començant pel Canadà, per molt que digués el contrari. I també els Estats Units, que depenen en bona part dels recursos naturals del Quebec. Els Estats Units volen aquests recursos a un preu raonable, amb un Quebec independent o no. Necessiten el Quebec de soci. Catalunya es troba igual, perquè és un punt clau de l’economia europea. I Espanya hauria de travessar Catalunya per tenir accés al mercat europeu. Per tant, a Espanya li convé de tenir bones relacions amb Catalunya. Aquest és un punt clau. En el món actual, l’opció més intel·ligent és compartir els recursos. Per tant, no crec en cap cas que Catalunya pogués quedar-se aïllada.

El cas català hi té cap impacte, al Quebec?
—Mirat des del Quebec, el fet que més ens sorprèn és que no hi hagi el dret de decidir. Per a nosaltres seria senzillament inadmissible. M’imagino que es troben igual de sorpresos al Regne Unit.

Però ara el govern canadenc vol canviar la llei precisament per limitar el dret de decidir del poble quebequès…
—Sí, és un intent de canviar alguns termes de la llei. Un dels més polèmics és el que diu que el referèndum es guanya amb un 50% dels vots més un. Però històricament al Quebec ha estat sempre així. I ara hi ha una batalla política sobre aquesta qüestió, perquè cada partit pren posicions. Sigui com sigui, el dret de decidir difícilment podrà ser tocat, no ho admetríem.

Publicitat

Facebook