¡Aquí somos internacionalistas! | Núvol.
¡Aquí somos internacionalistas!
/ 25.11.2014
Una anècdota que em va passar el dia de la manifestació posterior al 15-M, un cop desallotjada per la força la plaça Catalunya, seguint les ordres d’aquell guàrdia de la porra anomenat Felip Puig, per mi és força il·lustrativa de cap on van políticament les coses avui dia en el si de l’espai de l’esquerra a Catalunya després de la gran mobilització ciutadana del 9-N, sobretot amb l’augurada irrupció de Podemos a Catalunya amb l’empenta d’un cavall sicilià.
L’anècdota que els deia és aquesta: aquell dia de manifestació “indignada”, la meva dona i jo érem a la plaça Catalunya i a la vora hi teníem un xicot que feia d’“home protesta”, a la manera d’aquells homes orquestra que actuaven a les festes majors dels pobles. En un carretó, hi duia uns altaveus i tota mena de propaganda revolucionària mentre anava cridant per un micro les consignes de la “indignació” i repartia als congregats els seus pamflets a favor de la revolta: tot en castellà, això sí. Amb l’entusiasta bonhomia de la jornada de protesta li vaig comentar que també podia anar intercalant el català en les seves diatribes contra el poder. El noi, força respectuós, em va donar la raó i em va dir que miraria d’anar-ho combinant, potser per treure-se’m de sobre, i va seguir el seu camí. De fet, encara vaig sentir que començava a dir algunes de les seves consignes en català.
La cosa hauria quedat així, festiva i educada, si no hagués sigut per una dona de mitjana edat, amb aspecte de funcionària emprenyada per la pèrdua de condicions laborals, que em va etzibar amb ulls d’odi cap a tot allò que fos català: “¡Aquí somos internacionalistas!” La veritat és que em vaig quedar parat de tanta ràbia, però encara vaig ser capaç de reaccionar per preguntar-li si és que en català no se’n podia ser, d’internacionalista, i si la llengua espanyola era la llengua de tot el moviment obrer en l’àmbit mundial. A la vista que algunes persones de les que ens envoltaven em reien la sortida, aquella dona malcarada pel que fa al català va plegar veles i se’m va mig disculpar mentre es perdia entre la massa que formàvem els milers de manifestants.
Com veuen, l’anècdota no té cap mena d’importància —¡tots els parlants catalans n’hem hagut de passar de molt pitjors!— si no fos per com n’és, d’il·lustrativa —ho deia al començar—, pel que fa a l’aparició amb força de Podemos a les enquestes d’unes possibles eleccions parlamentàries catalanes. Aquesta formació sorgida del no-res com un bolet d’espècie poc coneguda, encara no sabem si comestible, aplegaria entre nosaltres aquesta mena de gent que es pensa que les aspiracions de Catalunya com a poble són un obstacle al seu internacionalisme d’arrel castellana que aspira a fer que en els seus dominis no es pongui mai el sol. Fins ara, la dreta espanyolista, com C’s, havia arreplegat alguns vots (inter)nacionalistes d’aquesta mena, encara que la majoria de les persones que pensaven així s’estimaven més l’abstenció o es dedicaven a plantejar batalletes contra la immersió lingüística o el català en l’àmbit de l’administració. (No fa gaire uns quants espècimens d’aquesta corda van presentar un manifest on ens deien allò de Catalunya i la burgesia, etc., etc. Més o menys la sopa d’all condimentada pel Solé Tura.)
Arribats en aquest punt no em puc estalviar citar Lenin, indiscutiblement el primus interpares de l’internacionalisme revolucionari:
[…] És indispensable distingir entre el nacionalisme de la nació opresora i el de la nació oprimida, entre el nacionalisme d’una gran nació i el d’una petita.
En relació amb el segon nacionalisme, nosaltres, els nacionals d’una gran nació ens fem gairebé sempre culpables, a través de la història, d’una infinitat de coercions, i fins i tot arribem a cometre una infinitat de violències i ultratges, sense ni adonar-nos-en. Només haig d’evocar els meus records del Volga, sobre la forma com es maltracta entre nosaltres la gent d’altres nacionalitats: al polonès, al tàrtar, a l’ucraïnès, al georgià i als altres alògens del Caucas només se’ls anomena amb sobrenoms pejoratius […].
Per tant, l’internacionalisme per part de la nació opressora, o denominada “gran” (encara que només sigui gran per la seva violència […]), ha de consistir, no tan sols en el respecte de la igualtat formal de les nacions, sinó també en una desigualtat que compensi, per part de la nació opressora, de la gran nació, la desigualtat que es manifesta pràcticament en la vida. Qui no hagi entès això no ha entès tampoc l’actitud verdaderament proletària en relació amb el problema nacional: s’ha quedat, en el fons, en el punt de vista petitburgès […].
Són paraules del Testament polític de Lenin. Concretament d’“El problema de les nacionalitats o de l’autonomia” (continuació). En la nota anterior sobre aquest mateix problema, hi diu això altre:
[…] és ben natural que la “llibertat de sortir de la unió”, que ens serveix de justificació, aparegui com una fórmula burocràtica incapaç de defensar els membres d’altres nacionalitats de Rússia contra la invasió de l’home autènticament rus, del xovinista gran rus, d’aquest canalla i aquest opressor que és en el fons el buròcrata rus. No és dubtós que els obers soviètics i sovietitzats, que es troben en proporció ínfima, arribin a ofegar-se en aquest oceà de la morralla gran russa xovinista […].
Em costa d’entendre, doncs, com gent de l’esquerra catalana pot caure en operacions tan poc clares com la d’aquest moviment que potser sí que deu ser necessari a Espanya per alliberar-se de la “casta” —encara que no oblidem que durant molt temps aquest terme va ser un eufemisme de “classe”, precisament per substituir la “lluita de classes” per un simple problema de “privilegis de castes”—, però a Catalunya la lluita és més complexa i passa per saber elaborar un discurs que sintetitzi, com fa Lenin al seu Testament, lluita de classes i lluita anticolonial —no oblidem que un alt militar espanyol ens va titllar fa poc de colònia—. Ara com ara, només la Crida Constituent ho ha plantejat en aquests termes.
Sí, em costa d’entendre, a la vista del fracàs de l’Espanya de la Transició, empudegada de franquisme polític i, encara pitjor, sociològic, que la gent que es considera d’esquerres ara s’agafi a un internacionalisme ranci que, si triomfa a Catalunya, només servirà perquè els nostres drets (inter)nacionals continuïn estan oprimits. Es veu que alguns, amb Lenin sota el braç, però sense llegir-se’l, continuen tenint vocació de convertir el cavall sicilià en un autèntic cavall de Troia, del ventre del qual aniran sortint (inter)nacionalistes espanyols. “Els xovinistes gran russos”.
Aquesta gent que es diu d’esquerres, però que està disposada a emular l’Emperador del Paral·lel, no s’adona que si de debò en fossin, d’esquerres, sabrien que un tumor com és Espanya, amb la seva història secular d’opressió, d’abús i de privilegis, només s’acabarà atacant-ne d’una vegada per sempre els mites unitaristes, que són el discurs ideològic superestructural amb què s’encobreix la rapinya de l’alta burgesia depredadora espanyola, la que explota fins i tot les burgesies locals. Un cop més, si no fos per l’aparició de la CUP, l’esquerra catalana hauria deixat exclusivament en mans de la dreta i del centre-dreta la torxa del nacionalisme i la independència.
Humbert.Cat 
