Qui són els assistents a l’acte de Rajoy a Barcelona? – VilaWeb

Qui són els assistents a l’acte de Rajoy a Barcelona? – VilaWeb.

Dissabte  29.11.2014  14:24

Qui són els assistents a l’acte de Rajoy a Barcelona?

Reportatge en vídeo amb les opinions de militants i càrrecs del PP sobre el referèndum, Rajoy i la corrupció

Men?ame

El president del PP i del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha anat a Barcelona per reiterar la seva negativa a fer cap referèndum sobre el futur polític de Catalunya i insistir que no permetrà que ningú posi en dubte la unitat d’Espanya. Però què en pensen els assistents a l’acte? Hem parlat amb alguns d’ells, la majoria militants i càrrecs locals del PP, que opinen en aquest reportatge sobre el referèndum de Catalunya, el paper de Rajoy i també sobre la corrupció que esquitxa el partit del govern espanyol.

¡Aquí somos internacionalistas! | Núvol|Carles Camps Mundó

¡Aquí somos internacionalistas! | Núvol.

¡Aquí somos internacionalistas!

/ 25.11.2014

Una anècdota que em va passar el dia de la manifestació posterior al 15-M, un cop desallotjada per la força la plaça Catalunya, seguint les ordres d’aquell guàrdia de la porra anomenat Felip Puig, per mi és força il·lustrativa de cap on van políticament les coses avui dia en el si de l’espai de l’esquerra a Catalunya després de la gran mobilització ciutadana del 9-N, sobretot amb l’augurada irrupció de Podemos a Catalunya amb l’empenta d’un cavall sicilià.

Indignats 15-ML’anècdota que els deia és aquesta: aquell dia de manifestació “indignada”, la meva dona i jo érem a la plaça Catalunya i a la vora hi teníem un xicot que feia d’“home protesta”, a la manera d’aquells homes orquestra que actuaven a les festes majors dels pobles. En un carretó, hi duia uns altaveus i tota mena de propaganda revolucionària mentre anava cridant per un micro les consignes de la “indignació” i repartia als congregats els seus pamflets a favor de la revolta: tot en castellà, això sí. Amb l’entusiasta bonhomia de la jornada de protesta li vaig comentar que també podia anar intercalant el català en les seves diatribes contra el poder. El noi, força respectuós, em va donar la raó i em va dir que miraria d’anar-ho combinant, potser per treure-se’m de sobre, i va seguir el seu camí. De fet, encara vaig sentir que començava a dir algunes de les seves consignes en català.

La cosa hauria quedat així, festiva i educada, si no hagués sigut per una dona de mitjana edat, amb aspecte de funcionària emprenyada per la pèrdua de condicions laborals, que em va etzibar amb ulls d’odi cap a tot allò que fos català: “¡Aquí somos internacionalistas!” La veritat és que em vaig quedar parat de tanta ràbia, però encara vaig ser capaç de reaccionar per preguntar-li si és que en català no se’n podia ser, d’internacionalista, i si la llengua espanyola era la llengua de tot el moviment obrer en l’àmbit mundial. A la vista que algunes persones de les que ens envoltaven em reien la sortida, aquella dona malcarada pel que fa al català va plegar veles i se’m va mig disculpar mentre es perdia entre la massa que formàvem els milers de manifestants.

Com veuen, l’anècdota no té cap mena d’importància —¡tots els parlants catalans n’hem hagut de passar de molt pitjors!— si no fos per com n’és, d’il·lustrativa —ho deia al començar—, pel que fa a l’aparició amb força de Podemos a les enquestes d’unes possibles eleccions parlamentàries catalanes. Aquesta formació sorgida del no-res com un bolet d’espècie poc coneguda, encara no sabem si comestible, aplegaria entre nosaltres aquesta mena de gent que es pensa que les aspiracions de Catalunya com a poble són un obstacle al seu internacionalisme d’arrel castellana que aspira a fer que en els seus dominis no es pongui mai el sol. Fins ara, la dreta espanyolista, com C’s, havia arreplegat alguns vots (inter)nacionalistes d’aquesta mena, encara que la majoria de les persones que pensaven així s’estimaven més l’abstenció o es dedicaven a plantejar batalletes contra la immersió lingüística o el català en l’àmbit de l’administració. (No fa gaire uns quants espècimens d’aquesta corda van presentar un manifest on ens deien allò de Catalunya i la burgesia, etc., etc. Més o menys la sopa d’all condimentada pel Solé Tura.)

Vladimir Lenin

Arribats en aquest punt no em puc estalviar citar Lenin, indiscutiblement el primus interpares de l’internacionalisme revolucionari:

[…] És indispensable distingir entre el nacionalisme de la nació opresora i el de la nació oprimida, entre el nacionalisme d’una gran nació i el d’una petita. 

En relació amb el segon nacionalisme, nosaltres, els nacionals d’una gran nació ens fem gairebé sempre culpables, a través de la història, d’una infinitat de coercions, i fins i tot arribem a cometre una infinitat de violències i ultratges, sense ni adonar-nos-en. Només haig d’evocar els meus records del Volga, sobre la forma com es maltracta entre nosaltres la gent d’altres nacionalitats: al polonès, al tàrtar, a l’ucraïnès, al georgià i als altres alògens del Caucas només se’ls anomena amb sobrenoms pejoratius […].

Per tant, l’internacionalisme per part de la nació opressora, o denominada “gran” (encara que només sigui gran per la seva violència […]), ha de consistir, no tan sols en el respecte de la igualtat formal de les nacions, sinó també en una desigualtat que compensi, per part de la nació opressora, de la gran nació, la desigualtat que es manifesta pràcticament en la vida. Qui no hagi entès això no ha entès tampoc l’actitud verdaderament proletària en relació amb el problema nacional: s’ha quedat, en el fons, en el punt de vista petitburgès […].

Són paraules del Testament polític de Lenin. Concretament d’“El problema de les nacionalitats o de l’autonomia” (continuació). En la nota anterior sobre aquest mateix problema, hi diu això altre:

[…] és ben natural que la “llibertat de sortir de la unió”, que ens serveix de justificació, aparegui com una fórmula burocràtica incapaç de defensar els membres d’altres nacionalitats de Rússia contra la invasió de l’home autènticament rus, del xovinista gran rus, d’aquest canalla i aquest opressor que és en el fons el buròcrata rus. No és dubtós que els obers soviètics i sovietitzats, que es troben en proporció ínfima, arribin a ofegar-se en aquest oceà de la morralla gran russa xovinista […].

Em costa d’entendre, doncs, com gent de l’esquerra catalana pot caure en operacions tan poc clares com la d’aquest moviment que potser sí que deu ser necessari a Espanya per alliberar-se de la “casta” —encara que no oblidem que durant molt temps aquest terme va ser un eufemisme de “classe”, precisament per substituir la “lluita de classes” per un simple problema de “privilegis de castes”—, però a Catalunya la lluita és més complexa i passa per saber elaborar un discurs que sintetitzi, com fa Lenin al seu Testament, lluita de classes i lluita anticolonial —no oblidem que un alt militar espanyol ens va titllar fa poc de colònia—. Ara com ara, només la Crida Constituent ho ha plantejat en aquests termes.

Sí, em costa d’entendre, a la vista del fracàs de l’Espanya de la Transició, empudegada de franquisme polític i, encara pitjor, sociològic, que la gent que es considera d’esquerres ara s’agafi a un internacionalisme ranci que, si triomfa a Catalunya, només servirà perquè els nostres drets (inter)nacionals continuïn estan oprimits. Es veu que alguns, amb Lenin sota el braç, però sense llegir-se’l, continuen tenint vocació de convertir el cavall sicilià en un autèntic cavall de Troia, del ventre del qual aniran sortint (inter)nacionalistes espanyols. “Els xovinistes gran russos”.

Aquesta gent que es diu d’esquerres, però que està disposada a emular l’Emperador del Paral·lel, no s’adona que si de debò en fossin, d’esquerres, sabrien que un tumor com és Espanya, amb la seva història secular d’opressió, d’abús i de privilegis, només s’acabarà atacant-ne d’una vegada per sempre els mites unitaristes, que són el discurs ideològic superestructural amb què s’encobreix la rapinya de l’alta burgesia depredadora espanyola, la que explota fins i tot les burgesies locals. Un cop més, si no fos per l’aparició de la CUP, l’esquerra catalana hauria deixat exclusivament en mans de la dreta i del centre-dreta la torxa del nacionalisme i la independència.

L’ANC defensa eleccions plebiscitàries al febrer amb una candidatura sobiranista unitària i transversal

L’ANC defensa eleccions plebiscitàries al febrer amb una candidatura sobiranista unitària i transversal.


CORNELLÀ DE LLOBREGAT

L’ANC defensa eleccions plebiscitàries al febrer amb una candidatura sobiranista unitària i transversal

L’Assemblea Nacional Catalana ha presentat aquest dissabte la Declaració de Novembre
Redacció  29 Nov 2014 – 15.02

Durada00:10:12

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) aposta per una candidatura unitària i transversal, que vagi més enllà d’Esquerra i Convergència Democràtica i que incorpori membres de la societat civil. El secretariat de l’ANC ha presentat aquest dissabte les conclusions a què han arribat després del 9-N.

En la Declaració de Novembre, l’ANC defensa que se celebrin unes eleccions plebiscitàries com més aviat millor. L’objectiu, per l’ANC, és tenir constituït el nou Parlament durant la primavera del 2015 i, per això, proposen fer-les el mes de febrer.

Segons la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, “no és una suma de partits, sinó de totes les sensibilitats polítiques i socials per la independència.”

L’Assemblea Nacional Catalana considera que la proposta feta pel president de la Generalitat el dia 25 “representa un important salt endavant en el procés de constitució del nou estat català” i un “bon punt de partida per fer possible la construcció d’una àmplia unitat política i social entorn d’una candidatura transversal”.

La Declaració proposa “centrar l’oferta en els punts comuns i evitar la lluita partidista, que podria portar al desànim d’una part important de l’electorat o, encara pitjor, a la impossibilitat d’una lectura clara dels resultats per part de les institucions internacionals i dels altres estats a qui demanarem el reconeixement”.

La Declaració fa una crida a posar-se a treballar immediatament i a mantenir els espais unitaris de treball. També aposta per ampliar la majoria social i consolidar la cohesió social.

I conclou: “Els eixos principals del nostre treball seran: l’acció política, la pedagogia sobre els beneficis de la independència, la creació permanent i progressiva d’espais de sobirania i la mobilització.”

L’esquerra odia Artur Mas – La Torre de les Hores

L’esquerra odia Artur Mas – La Torre de les Hores.

L’esquerra odia Artur Mas

L’esquerra catalana odia Artur Mas, perquè no pot suportar que un líder de centredreta encapçali el procés sobiranista. Són massa anys venent i vivint opíparament de la revolució que mai no arribava, és massa temps parlant de l’alliberament dels proletaris com perquè ara vingui un convergentet i esdevingui la cara visible d’un dels moviments democràtics més importants de la història d’Europa. La independència, en un termini raonable, comportarà un benefici econòmic inqüestionable pels nostres treballadors i això l’esquerra no ho suporta: li han robat el caramel. Ahir al 324, en David Compagnon em deia que Artur Mas hauria d’evitar personalismes i parlar més de desnonaments i de pobresa. La cosa és sideral: l’esquerra responsable d’endollar Joan Saura al Senat, on encara cobra 150.000 euros bruts anuals per tocar-se el voraviu, l’esquerra dels arbres de Nadal il·luminables amb pedals d’Imma Mayol, l’esquerra de Joan Herrera que avui no va a votar però demà diu que Sí-No, aquesta esquerra regala lliçons sobre política social al president Mas. They too have been deaf to the voice of justice and of consanguinity. We must, therefore, acquiesce in the necessity, which denounces our Separation, and hold them, as we hold the rest of mankind, Enemies in War, in Peace Friends.Perdoni, senyor Jefferson, com és que a la declaració d’Independència no va parlar del gust del tomàquet i dels desnonaments? Quin personalisme insensible, Thomas!

El linxament contra el president agrupa tota quanta misèria possible. Avui mateix, llegeixo una petició de moció de censura contra Mas, ideada per Carles Martí, un altre senador del PSC amb la panxa ben plena, un líder social que passarà a la història de la democràcia europea pel referèndum de la Diagonal. Carles Martí, aquell responsable de la mort política del seu propi alcalde, ara demana la mort d’un president. Un romanent recalcitrant del PSC de Barcelona que cobrarà un sou públic fins a la fi dels seus dies ens alliçona sobre “eradicar les diferències socials”. Tota aquesta gent que no para de cobrar i cobrar, es posa a la boca els desnonats. La seva vehemència no és casual. El cocoPodemos ve amb moltes ganes de menjar-los tota la demagògia i quedar-se el pastís de l’utopia. I mentre, els catalans, robant-los la revolució. A banda de lladres, són envejosos.

Rajoy visita Cataluña sin ninguna propuesta – La Marea

Rajoy visita Cataluña sin ninguna propuesta – La Marea.

Mariano Rajoy no hace ninguna propuesta en su visita a Cataluña

Mariano Rajoy no hace ninguna propuesta en su visita a Cataluña
El presidente del Gobierno, Mariano Rajoy, en una imagen de archivo. MONCLOA
29 de noviembre de 2014
14:22

BARCELONA // Ni una sola nueva propuesta en la primera visita a Cataluña tras el 9-N del presidente del Gobierno, Mariano Rajoy. En un acto de partido celebrado este sábado en Barcelona, Rajoy ha presumido de las reformas emprendidas por su Gobierno, ha tildado de “18 meses de viaje hacia ninguna parte” el plan del presidente de la Generalitat, Artur Mas, de avanzar las elecciones autonómicas para concurrir con una lista unitaria, y ha subrayado que la labor realizada por el Ejecutivo, y en la cual piensa insistir, ha sido “defender la vigencia de la ley, los intereses de los catalanes, y la igualdad de los españoles”.

“El problema de Cataluña es que lleva cuatro años con déficit de gobierno, por no hablar directamente de desgobierno”, ha señalado Rajoy, quien ha acusado a Mas de “ignorar a dos de cada tres catalanes”, los que no participaron en la consulta alternativa del pasado 9 de noviembre. El presidente del Gobierno ha cerrado la puerta a negociar la hoja de ruta propuesta por Mas, a quien acusa de “dividir a la sociedad catalana” y “poner etiquetas a los que son independentistas y a los que no lo son”. “Ahora se nos anuncia una nueva hoja de ruta. Unas elecciones plebiscitarias, una constitución ilegal, y un referéndum ilegal. 18 meses de viaje a ninguna parte. Nunca en la historia un gobernante había perdido tanto el tiempo, había provocado tanta confusión”, ha sostenido.

En una nueva versión de la frase que pronunció el miércoles siguiente al 9-N (“En Cataluña hay más catalanes que independentistas”), Rajoy ha insistido en que el proceso participativo impulsado por la Generalitat constató que “los catalanes son muchos, y los independentistas muchos menos”. “No hemos jugado a la tensión o al enfrentamiento. Soy de los que piensan que los delirios de calman con tranquilidad y no con más alborotos”, ha sostenido el jefe del Ejecutivo, quien ha recordado de nuevo que “nunca” permitirá “que se ponga en tela de juicio la unidad de España, el derecho de todos los españoles a decidir lo que quieran que sea su país, ni que se juegue con la igualdad de los españoles”.

“Desde que soy presidente del gobierno he estado 16 veces en Cataluña. Me importa Catalunya, me ocupo y preocupo de los problemas de los catalanes”, ha afirmado Rajoy. El presidente del Gobierno ha resaltado la “formidable historia de éxito” que ha vivido Cataluña dentro de España, haciendo hincapié en los servicios públicos y el desarrollo de las infraestructuras. “¿Por qué algunos quieren acabar con ello?”, se ha preguntado.

Rajoy, que ha llegado a Cataluña arropado por la plana mayor de su partido –ministros, alcaldes y presidentes autonómicos-, ha animado a los suyos a mantener la postura adoptada hasta ahora: “Os habéis convertido en un bastión de sentido común y de coherencia frente a la sinrazón de unos y la ambigüedad de otros, que tienen un pie en cada orilla, y que tendrían los dos pies en el otro lado si no fuera por vosotros”.

La ANC ‘compra’ el plan de Mas y pide “transversalidad”

La Asamblea Nacional Catalana (ANC) ha subrayado este sábado, a la misma hora en que Rajoy comparecía en la convención municipal del PP, su compromiso de trabajar por una candidatura “transversal” que integre a todas las sensibilidades del soberanismo. La intención de la ANC es que la lista unitaria propuesta por Artur Mas sea lo más amplia posible y no se limite únicamente a incluir a CiU y ERC. La Asamblea reclama que las elecciones se celebren durante el febrero próximo (tres meses antes de las municipales), y que el nuevo Parlament se pueda constituir en primavera.

Mientras, ERC, la principal interpelada por el plan de Mas, apuesta por que las fuerzas independentistas concurran a las elecciones en tres candidaturas, que bajo puntos comunes en los programas e integrando a personas de la sociedad civil, amplíen el espectro independentista. En este sentido, una de las listas sería la de CiU, otra la de ERC, y una tercera, la de la izquierda alternativa (CUP y Procés Constituent, que ya trabajan para confluir). Esta es la propuesta que, a la espera de que el próximo 2 de diciembre el presidente de los republicanos, Oriol Junqueras, detalle su hoja de ruta, han apoyado las asambleas territoriales del partido.

La insolidaria Andalucía, de Luis Racionero en La Vanguardia – Caffe Reggio – Periodismo de opinión

La insolidaria Andalucía, de Luis Racionero en La Vanguardia – Caffe Reggio – Periodismo de opinión.

La insolidaria Andalucía, de Luis Racionero en La Vanguardia

OPINIÓN

La presidenta de la Junta de Andalucía ha decidido que no reconoce la soberanía de Catalunya. Era lo previsible en una personaja improvisada, incompetente e indocumentada como Susana Díaz, colocada a dedo por el califato andaluz del PSOE.

Su solución para el problema catalán consiste en: “Ir a un modelo de convivencia que permita diseñar un país atractivo para los próximos treinta años, y lo tenemos que hacer entre todos”. Se niega a que se produzca un diálogo bilateral entre Mas y Rajoy en el que se busquen soluciones particulares que “no respeten la igualdad de todos los ciudadanos” y nada de federalismo asimétrico “porque asimetría suena a desigualdad”. Esta señora no percibe, por lo visto, desigualdad entre que en Andalucía haya el 36% de parados y en Catalunya el 18% o que durante la crisis las exportaciones industriales de Catalunya crecieran el 8% y las de Andalucía, si las hubiere, nada. No somos iguales por más que se empeñen los buenistas y los interesados. Ni Dios ni Darwin nos ha hecho iguales, y por eso la invocación de la igualdad suena a señuelo para obtener dinero que no se gana.

El dinero para pagar ERE, peonadas y subsidios de paro a un tercio de la población andaluza ha de salir de algún sitio, y si no es de Europa, es de España, y en España sólo puede ser de la autonomía de Madrid, Catalunya, Valencia y Mallorca, que los vascos y navarros “no respetan la igualdad de todos los ciudadanos” para cobrar lo que no han trabajado y no les quieren mandar dinero.

Su propuesta de ir a un modelo de convivencia que permita diseñar un país atractivo para los próximos treinta años suena cínica dicha desde Andalucía. ¿Hemos de convivir treinta años más con una región que tiene un 36% de parados, en Cádiz un 47%? No, lo que debe hacerse es acabar con esta situación anómala de Andalucía que lleva décadas vendiendo sus votos al PSOE andaluz a cambio de subvenciones, ERE y falsos parados. Hasta la llegada del PSOE, en Andalucía eran los caciques quienes compraban el voto, desde 1982 son los socialistas los que compran el voto andaluz, pero la diferencia es que el cacique compraba votos con su dinero y el PSOE los compra con el dinero público que, por cierto, dijo una de esas ministras del PSOE, no es de nadie.

Quien debe arreglar este desaguisado es el Gobierno central de Madrid: eliminando los PER y ERE falsos, revisando los censos de inscritos al paro y controlando el dinero público que llega a Andalucía. Es chocante que con esos niveles de paro, los viveros de Almería los trabajen marroquíes y subsaharianos y que los aceituneros de Jaén no sean todos “altivos”, como los cantaba García Lorca, sino inmigrantes. El Gobierno de Madrid debe intervenir en Andalucía para acabar con estas anomalías basadas en el engaño.

La famosa deuda histórica ha caducado, bien amortizada, desde que en 1982, el felipismo subió al poder. No hay razón para seguirle regalando dinero a Andalucía, pero sí para invertirlo allí. Pero para invertir se necesitan empresarios emprendedores e innovadores, gente que quiera trabajar y crear puestos de trabajo. Carlos III hizo una importación de alemanes en Sierra Morena para cultivar fincas nuevas: no sé qué habría que importar para que en Andalucía se impulse la actividad económica y se reduzca el paro. Chinos, a lo mejor. No puede seguir esta situación insana en la que muchos están a gusto pero que es el gran desequilibrio estructural de España. Andalucía es el granero de votos socialistas, comprados con malas artes, pero que han decidido más de una vez las elecciones y el Gobierno de España, a favor del PSOE. Es el PP quien puede y debe fiscalizar la anómala situación; no con jueces sino con censo y estadísticas y control de paro.

Tras la retórica de igualdad y solidaridad de la señora Díaz se ocultan los ERE, PER y subsidios de paro fraudulentos. Para que ellos los reciban, otros los deben entregar. Catalunya representa el 21% del PIB español, pero recibe del Gobierno el 9% del presupuesto: la diferencia va a la solidaridad y la igualdad que Díaz reclama para ellos pero no ejerce con los demás. ¿Quién es más solidario, el que paga o el que lo gasta? ¿Quién es más socialista, el que da o el que toma?

De joven fui admirador de Andalucía y su ideal vegetativo, como lo teorizó Ortega en un gran ensayo suyo, ahora ya no me hace ninguna gracia, menos aún Cádiz que, como son los más graciosos tienen un 47% de parados, supongo que para darles tiempo de componer chirigotas. Nadie más partidario que yo de una cultura dedicada al ocio, de repartir el trabajo para que todos trabajemos menos horas y de dejar el esfuerzo a las máquinas. Pero, igual que se deben repartir los tiempos, se deben repartir los espacios, y no es solidario que unas regiones se dediquen al ocio y otras al trabajo: han de ser todas iguales, como le gusta a la señora Díaz.

Andalusia rebutja les consultes catalanes

Andalusia rebutja les consultes catalanes.

28/11/2014
CONSULTA
Andalusia rebutja les consultes catalanes
El Parlament de la comunitat aprova una moció contrària, amb els vots del PSOE i del PP
Lluís Bou
El ple del Parlament d’Andalusia ha rebutjat, amb els vots del PSOE i del PP, la convocatòria o celebració de qualsevol mena de consulta que es plantegi “al marge de la Constitució i de la llei”. La moció feia referència al 9-N i a les reivindicacions catalanes.

El legislatiu andalús ha instat la Junta d’Andalusia en aquest aspecte a defensar el concepte d’unitat d’Espanya, “la sobirania nacional, solidaritat entre tots els espanyols, i la vigència de l’Estat autonòmic”.

Susana Díaz

Susana Díaz