Un inspector de l’Agència Tributària ja dissenya la Hisenda catalana

Un inspector de l’Agència Tributària ja dissenya la Hisenda catalana.

30/04/2013
HISENDA
Un inspector de l’Agència Tributària ja dissenya la Hisenda catalana
Joan Iglesias Capellas assessora el govern en l’estructura d’Estat més important
Maria Coll
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha fitxat un inspector de l’Agència Tributària estatal per dissenyar la futura hisenda catalana. Es tracta de Joan Ignasi Capellas, doctor en dret i des de l’any 1999 cap de la unitat d’inspecció d’Hisenda de l’Estat espanyol a Catalunya.

La funció de Capellas, que treballa a la Generalitat des del 16 d’abril, és assessorar el Govern sobre el nou model de gestió que haurà d’aplicar l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), com s’assumirà les competències de recaptació i gestió dels impostos, com coordinarà la relació amb els contribuents i com aconseguir la implicació d’acadèmics i professionals en la creació d’aquesta nova estructura, bàsica en la configuració d’un Estat propi.

La principal finalitat d’aquest nou organisme és recaptar i gestionar tots els tributs que es recullen a Catalunya. En el darrer trimestre diversos ajuntaments i empresaris catalans ja van entregar a l’agència catalana la recaptació tributària. Aquest gest va tenir la benedicció de Mas, encara que després els diners van ser enviats a les arques de l’Estat.

Anuncis

Amb la independència, quants diners guanyaria Catalunya? – Col·lectiu Wilson

Amb la independència, quants diners guanyaria Catalunya? – Col·lectiu Wilson.

Amb la independència, quants diners guanyaria Catalunya?

Nou vídeo creat per “The Catalan Project” on s’explica de forma fàcil els arguments pels quals Catalunya, amb la independència, disposaria de més diners. Basat en l’article “El dividend fiscal de la Independència” del Col·lectiu Wilson.

Ferran Requejo: ‘Hi haurà un moment de ruptura democràtica’ – VilaWeb

Ferran Requejo: ‘Hi haurà un moment de ruptura democràtica’ – VilaWeb.

 

Dimarts  30.04.2013  06:00

Autor/s: Josep Casulleras Nualart

Ferran Requejo: ‘Hi haurà un moment de ruptura democràtica’

‘Ens aniran tallant totes les vies legals’, avisa el catedràtic i membre del Consell Assessor de la Transició Nacional

El govern espanyol està disposat a tancar totes les vies legals del procés sobiranista a Catalunya. El recurs de l’advocat de l’estat contra ladeclaració de sobirania per a impugnar-la n’és una bona mostra: avisa que unes eleccions autonòmiques amb caràcter plebiscitari serien il·legals i nega el caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà al poble català. Vist això, hi haurà ‘un moment de ruptura’ en el procés, com explica en aquesta entrevista a VilaWeb Ferran Requejo, catedràtic de ciència política i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional.

Què pot passar si el recurs del govern espanyol contra la declaració de sobirania va endavant?
—Es tracta d’una declaració que no té efectes jurídics. En principi, al tribunal li serà difícil de sentenciar que la declaració sigui il·legal, perquè no modifica la legalitat existent. De fet, fins i tot l’admissió a tràmit ja presenta punts de controvèrsia. Si s’admet a tràmit i no es declara inconstitucional perquè no té efectes jurídics, el tribunal potser podria anar més enllà d’allò que li demanen i podria establir que qualsevol acte polític o administratiu que es derivi d’aquesta declaració quedi afectat. La mateixa doctrina del Constitucional estableix que només es pot dictar la inconstitucionalitat de les resolucions, disposicions i actes que s’integren en l’ordenament jurídic o quan es lesionen drets fonamentals de les persones. Dos supòsits que òbviament no escauen en aquest cas. A més, de declaracions d’autodeterminació ja n’hi ha hagut més, al parlament, i no han estat pas impugnades. Si el TC declara la inconstitucionalitat de la declaració del parlament, el desprestigi del tribunal encara serà més gran que no és ara. Però, vista l’experiència recent, no hi ha res descartable.

Segons això que dieu, podria passar que es declaressin il·legals accions possibles en el futur, com unes eleccions plebiscitàries o una declaració d’independència. L’estat espanyol, aleshores, podria invalidar legalment cap d’aquests supòsits?
—Sí, exacte.

I, en vista d’això, què podríem fer, si incorrem en una il·legalitat a ulls de la comunitat internacional?
—En qualsevol cas, hi haurà un moment de ruptura democràtica. No es pot fer un procés d’independència per una via legal a partir d’una constitució que no ho permet. Això és impossible. Quan es produirà, i a partir de quin acte, aquesta ruptura? Vindrà un moment que el govern central aplicarà l’article 155 i suspendrà l’autonomia de Catalunya? Òbviament, això tindria repercussions internacionals i interiors, però és segur que l’estat reaccionarà amb totes les armes jurídiques, polítiques, econòmiques, internacionals i mediàtiques de què disposa. No som pas en un estat en què prevalgui la cultura del pacte, sinó la de la imposició. Aquest procés no es pot fer jurídicament, si no és que hi ha un acord polític previ. Legalment, amb aquesta mateixa constitució, el president del govern espanyol podria autoritzar un referèndum perquè els ciutadans de Catalunya es pronunciessin. 

Però res no fa pensar que això hagi de passar.
—Tanmateix, des del govern de Catalunya s’han d’exhaurir totes les vies legals. Així la legitimitat pròpia en sortirà reforçada. La via de la nova llei catalana de consultes, quan hagi estat aprovada pel parlament, probablement serà objecte de recurs immediat al Tribunal Constitucional. Ens aniran tallant totes les vies legals. Hem de comptar-hi. Però aquests passos tenen un recorregut que s’ha d’anar establint.

Una declaració unilateral s’hauria de fer amb un parlament nou o l’actual ja tindria legitimitat per a fer-la?
—Una declaració unilateral, en una democràcia, és l’últim recurs. Les vies ‘normals’ en una democràcia avançada de caràcter plurinacional serien les que acaben en una consulta legal a la població, com al Quebec o a Escòcia. Quan això quedi clar que no es pot fer, ja ens plantejarem unes altres coses. Però sóc renuent a parlar de decisions polítiques de futur, perquè només fan soroll i la realitat aporta informacions i situacions no sempre previsibles. Primer hem d’exhaurir totes les vies legals.

La sentència de la Cort Internacional sobre Kossove del 2010, en què ens pot ajudar?
—Són casos molt diferents. Kossove venia d’una guerra, d’una implicació internacional efectiva dels EUA, de l’ONU… El cas de Catalunya no hi té res a veure, si més no de moment. És molt diferent. Som en una democràcia liberal, amb un drets de ciutadania, no som pas en guerra i Catalunya disposa d’un cert autogovern, d’una llengua pròpia que no és prohibida. No són casos comparables.

Però per al reconeixement internacional dels passos que Catalunya pugui fer més endavant, Kossove no seria un precedent?
—Ho seria en cas de ruptura total entre la legitimitat democràtica i la legalitat constitucional. Hi ha un últim punt en la sentència de Kossove que pot ser una referència, quan estableix que la democràcia és més important que no la legalitat. En termes democràtics és indigerible d’obligar una col·lectivitat a romandre dins un estat contra una majoria clara de la població. Però Kossove ara no serveix d’exemple. Seria un error polític d’invocar Kossove en aquests moments.

Els ‘ambaixadors’ del 1714 – Notícies Societat – e-notícies

Els ‘ambaixadors’ del 1714 – Notícies Societat – e-notícies.

Els ‘ambaixadors’ del 1714

Periodistes, actors, polítics i escriptors donen suport a una pel·lícula amb projecció internacional sobre l’11 de setembre

Alguns dels membres del 'Consell de Cent 2014'
Alguns dels membres del ‘Consell de Cent 2014’
Alguns dels membres del 'Consell de Cent 2014'

Quaranta personalitats del món de la cultura i la política catalanes donen suport a un nou projecte per donar a conèixer al món els fets del 1714. Es tracta d’una pel·lícula que té l’ambició de ser projectada a nivell internacional, que sota el títolBarcelona 1714, la història torna a començar, està impulsada per la directora tarragonina Anna Maria Bofarull i pel productor alemany-català Heiko Kraft.

Per tal de promocionar el film s’ha creat l’anomenat Consell de Cent del 2014, format de moment per quaranta personalitats però que segons els promotors “en seran 100” aviat i han de ser “els ambaixadors” del projecte. Entre ells s’hi troben l’expresident del Parlament, Ernest Benach; els periodistes Jordi Basté, Rita Marzoa i Toni Aira; els actors Toni Albà, Biel Duran, Joan Crosas, Fermí Fernández, Txe Arana i Quim Masferrer o el catedràtic de ciència política Ferran Requejo.

També els escriptors Patrícia Gabancho, Quim Torra o Màrius Serra, els músics Oriol Grau, Joan Reig i Joan Fortuny; la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell; l’exvicepresident del FC Barcelona, Alfons Godall, o l’exjugador d’handbol, Enric Masip, entre d’altres.

La pel·lícula vol tractar l’episodi del setge que va viure Barcelona al 1714 per part de les tropes castellanes i franceses, però ho fa amb una història d’amor com a eix central de l’argument. A mig camí entre la ficció i l’animació, utilitzant tècniques gràfiques diverses, els impulsors volen crear “un estil propi, diferenciant-nos d’altres propostes més tradicionals”. És per això que el rodatge complet es farà amb els actors en estudis de croma i es generaran els espai en 3D.

A banda, la pel·lícula, que es començarà a rodar aquest estiu i s’estrenarà a mitjan 2014, aspira a competir en els festivals internacionals de cinema més importants i a accedir al circuit cinematogràfic tradicional. Però, segons han explicat els impulsors, també crearan una aplicació on-line com a canal de distribució primordial, “per tal de fer arribar el projecte a un major nombre d’espectadors”.

Xavier Roig: “Si guanyem el referèndum, el món anglosaxó no s’hi girarà en contra”

Xavier Roig: “Si guanyem el referèndum, el món anglosaxó no s’hi girarà en contra”.

28/04/2013
DRET A DECIDIR
Xavier Roig: “Si guanyem el referèndum, el món anglosaxó no s’hi girarà en contra”
“A Catalunya se li ha pres la torxa a un líder i se li ha passat a un Parlament, i un Parlament difícilment lidera un procés tan complicat”
 Albert Ribas
Xavier Roig (Barcelona 1957) és enginyer i assagista, autor de diversos llibres sobre el sobiranisme català. És articulista del diari Ara.

Fa uns dies deia que a Catalunya s’ha menyspreat absolutament la meritocràcia i l’esforç. Com s’ho explica?
Es deu a la transició. Durant aquella època es va crear un ambient d’ entre tots ho farem tot i de bonisme generalitzat que s’ha acabat convertint en pervers. És una mica el que li va passar a Portugal però aquí no ha estat tan accentuat. Una època en la que es pensava que per ser antifeixista s’havia de ser procomunista. Es va entrar en una espiral una miqueta estranya que ha portat a un sistema educatiu feble. És un sistema educatiu que ve una mica de la Rosa Sensat, d’abans de la mort d’en Franco, que va crear un sistema educatiu poc exigent.

A Catalunya hem pecat de consens, diu. Ha mancat ambició entre la classe política? 
Sí. I també hi ha hagut por i excés de pragmatisme.

Hem tingut una classe política acomodada?
Sí, també. L’acord sempre és més fàcil que el desacord. És el que deia Margaret Thatcher, si es pot arribar a un acord ningú t’ho objectarà. El tema està en si l’acord és bo o no.

Sovint s’ha mostrat crític amb la mentalitat progressista del país. En què ens ha perjudicat?

És veu en el que comentava sobre la meritocràcia. Els sistemes meritocràtics funcionen en les democràcies avançades. A Catalunya havia funcionat bastant i s’ha perdut. Sense meritocràcia no es pot funcionar perquè els que fan millors les coses han de tenir premi respecte els que les fan pitjor.

I a nivell polític tampoc ha abundat la meritocràcia…

A nivell polític els que ho fan millor són els del partit. Els diputats no poden ser de fora el partit. La meritocràcia no existeix en els partits, el que té més sort és el que fa més passadís dins el partit i no el que defensa més els interessos del seu elector.

La manifestació de la Diada va suposar que els catalans ens hem tret la por de sobre o encara som un poble poruc?
Ens l’hem tret una mica però deunidó encara el que ho som. Sempre dic que això d’anar a caçar bolets ja dóna la talla de com som. És una gosadia. Sí, som una mica porucs.

Els resultats que van deixar les eleccions al Parlament van debilitar el procés cap a la independència?
Sí. Perquè tot i que potser no era bo que CiU tingués majoria absoluta, sí que convenia reforçar la imatge del líder. Al final, aquestes operacions necessiten un líder. Va ser un error perquè se li va prendre la torxa a un líder i se li va passar a un Parlament, i un Parlament difícilment lidera un procés tan complicat. És un suport al líder, però no pot liderar. Aquest és el problema que tenim ara. Ho demostra el fet que el PP va celebrar aquesta pèrdua de lideratge.

Però el líder el tenim?

Sí, Artur Mas. L’acord amb ERC dóna estabilitat al líder, que és el que fa falta. Un procés d’aquests l’ha de liderar algú que serveixi per tirar-lo endavant. De quin partit sigui és secundari. El que ha fet ERC és donar-li la torxa al líder. Reconèixer que fa falta un líder, que és el que haurien de fer la resta de partits que tinguin una mica de seny.

Amb quins més podem confiar?
Iniciativa hauria de donar suport en aquest lideratge i deixar-se de tonteries, estigui d’acord o no amb ell. Això és el que van fer els americans quan van escollir George Washington.

Deixant de banda aquest lideratge, tenim una classe política preparada per encarar aquest repte?
No. La prova és el que està passant. És una classe política degradada i mediocre.

Aquesta realitat s’explica pel nostre sistema electoral i de partits?
Sí. Tenim un sistema electoral antimeritocràtic. Tot és el mateix. No és vol premiar el que ho fa millor, sinó que s’ho reparteixen entre tots. D’aquesta manera, els que no treballen queden camuflats entre els que sí que ho fan. Però arriba un moment que ningú vol treballar, perquè si mires al del costat i no treballa, doncs al final no treballa ningú.

I com ho arreglem això? El mirall anglosaxó ens pot servir?
Necessitem un sistema electoral que sigui manipulat per l’elector, que és el propietari de la democràcia i no els partits. Pot ser l’ anglosaxó o pot ser el sistema alemany si es vol més proporcional, però al final el que comanda els partits ha de ser l’elector.

Catalunya s’escapa d’aquest desordre que regna als països mediterranis?
No. I aquest és el problema, que no hem sabut crear el nostre sistema propi dins la democràcia espanyola. El sistema de partits i el seu finançament no s’ha volgut tocar. Tenim pràcticament els mateixos problemes que Espanya. Hem creat una classe política que no és millor que l’espanyola.

Però ens veu capacitats per ser l’Estat modèlic del sud d’Europa en el futur?
Depèn de si sabrem escollir els polítics.

Però va relacionat amb la independència o es podria aconseguir igualment?
Si es posessin les bases es pot fer millor amb un Estat independent que sense, però ser-ho tampoc garanteix res. L’exemple és Andorra, amb tot el respecte pels andorrans. Podria ser Mònaco o Suïssa i no ho és.

Hem de ser sí o sí a la Unió Europea?
És important però no és determinant. Renunciar a la independència per si ens podem quedar fora de la Unió Europea és una tonteria.

Més enllà de la Unió Europea també hi ha vida.
Podem fer la reducció a l’absurd. Si es fes un referèndum a Holanda preguntant si prefereixen continuar sent un Estat però fora de la Unió Europea o si han d’adherir-se a Espanya per continuar-hi, què guanyaria?

I si aconseguim l’Estat propi, per quin model de país hem d’apostar? Ens hem d’emmirallar amb els països del nord?
És complicat de dir, però hi ha un model, que no és massa del nord d’Europa, que és Suïssa. A Suïssa no són suecs. Hi ha territoris de França molt més al nord que Suïssa. Es tracta de saber-s’ho muntar però els catalans estem massa tocats pel Mediterrani. Ara ja es comença a dir que en aquest procés hem d’unir els Països Catalans…Ja hi som. Si hi tornem així no ens en sortirem.

Primer, concentrem-nos en el Principat?

Els valencians ja s’ho faran. Jo tenia un besavi que era valencià… però és el seu problema. Han votat una gent i ells sabran.

Si d’algun valor es parla a nivell europeu actualment és de l’austeritat, normalment des d’una visió negativa. Hem oblidat que també és un valor positiu? 
L’austeritat és una virtut i l’estem convertint en un defecte. El contrari d’austeritat és laxitud. El problema és que no es vol ser auster. Els països rics són austers. Suïssa, Holanda, Estats Units… són països molt austers. El que no es pot és tenir tot. Aquí fa uns anys es veien cotxes molt millors que a Suècia i ara encara també se’n veuen de millors. No es poden tenir els avantatges dels rics sense comportar-se com els rics, que és el problema que tenim aquí.

Espanya té una mala imatge a nivell internacional? O va millorant? 
Dolenta. La que hi havia fins fa quatre dies, perquè Espanya dóna de sí el que dóna. Tot això ha estat una gran mascarada, un sidral temporal que ha pujat i ha de baixar. Fins on ha de baixar? La gent hauria de començar a assumir fins a arribar al punt d’on no havíem d’haver sortit. Cadascú ha d’estar al nivell que li toca pel seu esforç. Vam fer quatre passos endavant i potser només tocava fer-ne un, per tant ara n’hem de fer tres enrere. Aquest és el procés que viu Espanya i que viurà durant uns anys.

Fins a quin punt es coneixen a nivell internacional les reivindicacions catalanes?

Ara sí, arran del darrer Onze de Setembre. Abans se sabia… sí… però la gent s’ho prenia una mica en conya. Però ara diuen: això pot ser que vagi de debò.

S’està fent bé la tasca diplomàtica?

S’intenta i és dur. Però amb això no ens hem d’enganyar. La independència no ens la portarà tenir bones aliances a fora. Si aquí es guanya el referèndum, tindrem els aliats que fan falta. El món anglosaxó no es girarà en contra d’un referèndum amb un vot afirmatiu del 60%. Ara, si els hi preguntem abans et poden dir: prefereixo que no et belluguis perquè no sóc català. El que us passi a vosaltres m’importa un rave, prefereixo que no hi hagi xivarri. Si els hi preguntes et diran això. Un cop fet, si veuen que tenim raó, actuaran en conseqüència. Els primers que hem d’estar convençuts som nosaltres. El que no podem aspirar és que els demés ho estiguin més que nosaltres. Volem que a Europa es parli català quan no es parla a Madrid. No podem exigir que els demés siguin més catalans que nosaltres, que és un problema que sempre hem tingut.

I si no es pot celebrar el referèndum… 
Llavors sí que hem d’anar a demanar ajuda a fora, a la ONU, i dir que volem organitzar un referèndum. I dir, què faig? O preguntar: declaro la independència unilateralment o vostè m’ajuda a fer-lo? En aquest escenari, més que buscar aliats, cal buscar àrbitres. Però arribat aquest cas la Unió Europea crec que intervindrà com a àrbitre, perquè quedaria demostrat que dins d’un territori que es parla molt d’unió política, d’unes normes integrades…no tindria cap sentit que en uns territoris es pugui fer un referèndum i en d’altres no. Això no tindria cap sentit.

Sense títol

Xavier Roig, empresari i assagista

 

Kosova, el precedent – El Punt Avui

El Punt Avui – Notícia: Kosova, el precedent.

Política

Kosova, el precedent

Els governs espanyol i català actuen amb el referent del nou estat balcànic, reconegut per la majoria d’estats de la Unió Europea

La Cort Internacional de Justícia va concloure el 2010 que el dret internacional no prohibeix les declaracions d’independència

El pronunciament sobre Kosova va marcar un punt d’inflexió

La Cort Internacional de Justícia es va pronunciar sobre Kosova el 2010 perquè Sèrbia ho havia demanat a l’assemblea general de l’ONU Foto: AFP.

Mariano Rajoy es nega areconèixer Kosova perquè rebutja les declaracions unilaterals d’independència

És el referent inconfessable dels governs espanyol i català: la declaració unilateral d’independència de Kosova el 2008, avalada per la Cort Internacional de Justícia el 2010. El pronunciament del tribunal de l’Haia va ser el detonant per a la normalització del nou estat als ulls del món. Cinc anys després de la proclamació d’independència, i malgrat el rebuig a reconèixer Kosova de cinc estats membres de la Unió Europea (entre ells Espanya), la comissió vol iniciar els tràmits per a la preadhesió al club europeu després d’un pacte històric entre Pristina i Belgrad. L’Estat espanyol avisa que una Catalunya independent quedaria fora de la UE i, mentrestant, Kosova camina com Sèrbia i Montenegro cap a una eventual adhesió a la Unió, deixant enrere un conflicte bèl·lic i una declaració unilateral d’independència que, segons la màxima instància judicial de l’ONU, no va violar el dret internacional ni cap resolució de les Nacions Unides.

El govern de la Generalitat i ERC han prioritzat la via del referèndum. Però no han renunciat mai a una declaració unilateral posterior a la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries, un escenari que només es preveu en cas que Madrid impedeixi la consulta. És en aquest context que la Moncloa observa amb preocupació el cas de Kosova i, potser per això, l’advocat de l’Estat es cura en salut i l’assenyala com a inconstitucional en el recurs que ha presentat al Tribunal Constitucional contra la declaració de sobirania del Parlament.

El pronunciament del tribunal de l’Haia va marcar un abans i un després en les aspiracions independentistes de nacions sense estat. La Cort Internacional admetia que, al marge de la via del dret a l’autodeterminació, concebuda per als contextos de dominació colonial, n’existia una altra basada en l’exercici democràtic de la sobirania. Tot i que el tribunal va circumscriure la seva opinió al cas específic de Kosova, va establir un precedent indiscutible que explica les resistències de Madrid a reconèixer l’estat balcànic. Mariano Rajoy ho deixava entreveure dimarts passat: “Espanya no reconeixerà Kosova perquè no creu en les declaracions unilaterals.” Dies abans, el parlament europeu l’havia instat a fer-ho. El president de la Generalitat, Artur Mas, es pronunciava en sentit contrari: “Des del govern estem a favor del reconeixement de Kosova perquè entenem que els processos democràtics s’han de tenir presents, ja que la democràcia és la base de tot i comporta respectar la voluntat expressada pels ciutadans.”

Què en pensa la Cort Internacional de Justícia? “La llei general internacional no conté cap prohibició aplicable de les declaracions d’independència”, conclou. La il·legalitat, segons la Cort, no es deriva de la unilateralitat com a tal, sinó del fet que estiguin relacionades amb “l’ús il·legal de la força o altres violacions escandaloses de normes de la llei internacional general”. La màxima instància judicial de l’ONU va remarcar l’absència de violència en la declaració kosovar, el fet que Kosova havia esgotat la negociació amb Sèrbia i que l’assemblea s’havia pronunciat com a representant del poble, sense que s’hi oposessin els representants de l’ONU al territori. Kosova es va convertir en un protectorat internacional després d’una intervenció militar de l’OTAN que va fer que Sèrbia en perdés el control el 1999. Així és com es van tancar dos anys i mig de guerra i de genocidi del règim de Slobodan Milosevic.

2008
El 17 febrer d’aquell any
el parlament de Kosova va declarar unilateralment la independència. Cinc anys després, la majoria d’estats de la Unió Europea l’han reconegut i l’eurocambra ha demanat als que no ho han fet que moguin fitxa. Són Espanya, Grècia, Xipre, Eslovàquia i Romania.

El govern espanyol ja es prepara per desactivar la declaració d’independència – VilaWeb

El govern espanyol ja es prepara per desactivar la declaració d’independència – VilaWeb.

Notícies

Dilluns  29.04.2013  09:46

El govern espanyol ja es prepara per desactivar la declaració d’independència

En el recurs de l’advocat de l’estat contra la declaració de sobirania

La maquinària del govern espanyol contra el procés sobiranista endegat a Catalunya ja fa temps es va posar en marxa. Ara, però, l’executiu de Rajoy vol tapar totes les escletxes, mirant d’anul·lar tot pas endavant i provant de diferenciar el procés català de tots els processos similars que s’han viscut a Europa els últims anys. El darrer exemple és el recurs de l’advocat de l’estat contra la declaració de sobirania per a impugnar-la, que avui publica el diari El Punt Avui, posa l’accent en el fet que el poble català no pot ser cap subjecte polític i jurídic sobirà i que, en tot cas, la sobirania per a decidir sobre una hipotètica secessió rau sobre el conjunt del poble espanyol.

Diferenciar-se del procés entre Sèrbia i Kossove

No és cap casualitat que l’advocat centri una part important de l’argumentari del recurs en aquest punt, car el govern espanyol encara deu recordar que el juliol del 2010 la Cort Internacional de l’Haia va deixar clar que la declaració unilateral d’independència de Kossove no havia vulnerat el dret internacional ni cap resolució de l’ONU. I un dels arguments que donava el Tribunal era que ni Sèrbia ni ningú mai no havia dubtat del fet que Kosovo fos un subjecte jurídic i polític sobirà. Amb aquesta impugnació, Espanya intenta evitar que un argument semblant es pugui aplicar en cas d’una declaració unilateral d’independència de Catalunya.

De fet, Espanya va tornar a negar-se la setmana passada a reconèixer Kossove, essent un dels pocs estats al món que encara no ho ha fet. ‘Espanya no el reconeixerà perquè no creu en les declaracions unilaterals d’independència’, va dir Rajoy, una declaració que va ser interpretada una vegada més com un avís a Catalunya.

‘Desafiament contra la constitució’

Segons el recurs de l’advocat de l’estat, la declaració de sobirania aprovada al parlament és ‘un desafiament obert contra la constitució’ que ‘té efectes polítics i jurídics’. Per l’advocat de l’estat, que el poble català sigui definit com un ‘subjecte polític i jurídic sobirà’ és ‘ni més ni menys que un acte de poder constituent’ que atribueix al poble català el dret de secessió. Tot seguit, en les 29 pàgines que ocupa el recurs, recorda que la sobirania resideix en el poble espanyol, que la nació (espanyola) és indivisible i que, per tant, si una part vol separar-se’n ho ha de fer reformant la constitució. 

Finalment, l’advocat de l’estat també avisa mira una de les alternatives que ha plantejat el govern català en cas que no es pugui fer la consulta sobiranista, com són unes eleccions plebiscitàries. ‘Les eleccions autonòmiques mai poden investir de naturalesa constituent l’assemblea legislativa de la nacionalitat o regió que en resulti’, diu. I avisa que el fet que no s’hagi impugnat cap de les anteriors declaracions del parlament a favor del dret de decidir no invalida que es pugui fer ara.