Xavier Roig: “Si guanyem el referèndum, el món anglosaxó no s’hi girarà en contra”
“A Catalunya se li ha pres la torxa a un líder i se li ha passat a un Parlament, i un Parlament difícilment lidera un procés tan complicat”
Xavier Roig (Barcelona 1957) és enginyer i assagista, autor de diversos llibres sobre el sobiranisme català. És articulista del diari Ara.
Fa uns dies deia que a Catalunya s’ha menyspreat absolutament la meritocràcia i l’esforç. Com s’ho explica?
Es deu a la transició. Durant aquella època es va crear un ambient d’ entre tots ho farem tot i de bonisme generalitzat que s’ha acabat convertint en pervers. És una mica el que li va passar a Portugal però aquí no ha estat tan accentuat. Una època en la que es pensava que per ser antifeixista s’havia de ser procomunista. Es va entrar en una espiral una miqueta estranya que ha portat a un sistema educatiu feble. És un sistema educatiu que ve una mica de la Rosa Sensat, d’abans de la mort d’en Franco, que va crear un sistema educatiu poc exigent.
A Catalunya hem pecat de consens, diu. Ha mancat ambició entre la classe política?
Sí. I també hi ha hagut por i excés de pragmatisme.
Hem tingut una classe política acomodada?
Sí, també. L’acord sempre és més fàcil que el desacord. És el que deia Margaret Thatcher, si es pot arribar a un acord ningú t’ho objectarà. El tema està en si l’acord és bo o no.
Sovint s’ha mostrat crític amb la mentalitat progressista del país. En què ens ha perjudicat?
És veu en el que comentava sobre la meritocràcia. Els sistemes meritocràtics funcionen en les democràcies avançades. A Catalunya havia funcionat bastant i s’ha perdut. Sense meritocràcia no es pot funcionar perquè els que fan millors les coses han de tenir premi respecte els que les fan pitjor.
I a nivell polític tampoc ha abundat la meritocràcia…
A nivell polític els que ho fan millor són els del partit. Els diputats no poden ser de fora el partit. La meritocràcia no existeix en els partits, el que té més sort és el que fa més passadís dins el partit i no el que defensa més els interessos del seu elector.
La manifestació de la Diada va suposar que els catalans ens hem tret la por de sobre o encara som un poble poruc?
Ens l’hem tret una mica però deunidó encara el que ho som. Sempre dic que això d’anar a caçar bolets ja dóna la talla de com som. És una gosadia. Sí, som una mica porucs.
Els resultats que van deixar les eleccions al Parlament van debilitar el procés cap a la independència?
Sí. Perquè tot i que potser no era bo que CiU tingués majoria absoluta, sí que convenia reforçar la imatge del líder. Al final, aquestes operacions necessiten un líder. Va ser un error perquè se li va prendre la torxa a un líder i se li va passar a un Parlament, i un Parlament difícilment lidera un procés tan complicat. És un suport al líder, però no pot liderar. Aquest és el problema que tenim ara. Ho demostra el fet que el PP va celebrar aquesta pèrdua de lideratge.
Però el líder el tenim?
Sí, Artur Mas. L’acord amb ERC dóna estabilitat al líder, que és el que fa falta. Un procés d’aquests l’ha de liderar algú que serveixi per tirar-lo endavant. De quin partit sigui és secundari. El que ha fet ERC és donar-li la torxa al líder. Reconèixer que fa falta un líder, que és el que haurien de fer la resta de partits que tinguin una mica de seny.
Amb quins més podem confiar?
Iniciativa hauria de donar suport en aquest lideratge i deixar-se de tonteries, estigui d’acord o no amb ell. Això és el que van fer els americans quan van escollir George Washington.
Deixant de banda aquest lideratge, tenim una classe política preparada per encarar aquest repte?
No. La prova és el que està passant. És una classe política degradada i mediocre.
Aquesta realitat s’explica pel nostre sistema electoral i de partits?
Sí. Tenim un sistema electoral antimeritocràtic. Tot és el mateix. No és vol premiar el que ho fa millor, sinó que s’ho reparteixen entre tots. D’aquesta manera, els que no treballen queden camuflats entre els que sí que ho fan. Però arriba un moment que ningú vol treballar, perquè si mires al del costat i no treballa, doncs al final no treballa ningú.
I com ho arreglem això? El mirall anglosaxó ens pot servir?
Necessitem un sistema electoral que sigui manipulat per l’elector, que és el propietari de la democràcia i no els partits. Pot ser l’ anglosaxó o pot ser el sistema alemany si es vol més proporcional, però al final el que comanda els partits ha de ser l’elector.
Catalunya s’escapa d’aquest desordre que regna als països mediterranis?
No. I aquest és el problema, que no hem sabut crear el nostre sistema propi dins la democràcia espanyola. El sistema de partits i el seu finançament no s’ha volgut tocar. Tenim pràcticament els mateixos problemes que Espanya. Hem creat una classe política que no és millor que l’espanyola.
Però ens veu capacitats per ser l’Estat modèlic del sud d’Europa en el futur?
Depèn de si sabrem escollir els polítics.
Però va relacionat amb la independència o es podria aconseguir igualment?
Si es posessin les bases es pot fer millor amb un Estat independent que sense, però ser-ho tampoc garanteix res. L’exemple és Andorra, amb tot el respecte pels andorrans. Podria ser Mònaco o Suïssa i no ho és.
Hem de ser sí o sí a la Unió Europea?
És important però no és determinant. Renunciar a la independència per si ens podem quedar fora de la Unió Europea és una tonteria.
Més enllà de la Unió Europea també hi ha vida.
Podem fer la reducció a l’absurd. Si es fes un referèndum a Holanda preguntant si prefereixen continuar sent un Estat però fora de la Unió Europea o si han d’adherir-se a Espanya per continuar-hi, què guanyaria?
I si aconseguim l’Estat propi, per quin model de país hem d’apostar? Ens hem d’emmirallar amb els països del nord?
És complicat de dir, però hi ha un model, que no és massa del nord d’Europa, que és Suïssa. A Suïssa no són suecs. Hi ha territoris de França molt més al nord que Suïssa. Es tracta de saber-s’ho muntar però els catalans estem massa tocats pel Mediterrani. Ara ja es comença a dir que en aquest procés hem d’unir els Països Catalans…Ja hi som. Si hi tornem així no ens en sortirem.
Primer, concentrem-nos en el Principat?
Els valencians ja s’ho faran. Jo tenia un besavi que era valencià… però és el seu problema. Han votat una gent i ells sabran.
Si d’algun valor es parla a nivell europeu actualment és de l’austeritat, normalment des d’una visió negativa. Hem oblidat que també és un valor positiu?
L’austeritat és una virtut i l’estem convertint en un defecte. El contrari d’austeritat és laxitud. El problema és que no es vol ser auster. Els països rics són austers. Suïssa, Holanda, Estats Units… són països molt austers. El que no es pot és tenir tot. Aquí fa uns anys es veien cotxes molt millors que a Suècia i ara encara també se’n veuen de millors. No es poden tenir els avantatges dels rics sense comportar-se com els rics, que és el problema que tenim aquí.
Espanya té una mala imatge a nivell internacional? O va millorant?
Dolenta. La que hi havia fins fa quatre dies, perquè Espanya dóna de sí el que dóna. Tot això ha estat una gran mascarada, un sidral temporal que ha pujat i ha de baixar. Fins on ha de baixar? La gent hauria de començar a assumir fins a arribar al punt d’on no havíem d’haver sortit. Cadascú ha d’estar al nivell que li toca pel seu esforç. Vam fer quatre passos endavant i potser només tocava fer-ne un, per tant ara n’hem de fer tres enrere. Aquest és el procés que viu Espanya i que viurà durant uns anys.
Fins a quin punt es coneixen a nivell internacional les reivindicacions catalanes?
Ara sí, arran del darrer Onze de Setembre. Abans se sabia… sí… però la gent s’ho prenia una mica en conya. Però ara diuen: això pot ser que vagi de debò.
S’està fent bé la tasca diplomàtica?
S’intenta i és dur. Però amb això no ens hem d’enganyar. La independència no ens la portarà tenir bones aliances a fora. Si aquí es guanya el referèndum, tindrem els aliats que fan falta. El món anglosaxó no es girarà en contra d’un referèndum amb un vot afirmatiu del 60%. Ara, si els hi preguntem abans et poden dir: prefereixo que no et belluguis perquè no sóc català. El que us passi a vosaltres m’importa un rave, prefereixo que no hi hagi xivarri. Si els hi preguntes et diran això. Un cop fet, si veuen que tenim raó, actuaran en conseqüència. Els primers que hem d’estar convençuts som nosaltres. El que no podem aspirar és que els demés ho estiguin més que nosaltres. Volem que a Europa es parli català quan no es parla a Madrid. No podem exigir que els demés siguin més catalans que nosaltres, que és un problema que sempre hem tingut.
I si no es pot celebrar el referèndum…
Llavors sí que hem d’anar a demanar ajuda a fora, a la ONU, i dir que volem organitzar un referèndum. I dir, què faig? O preguntar: declaro la independència unilateralment o vostè m’ajuda a fer-lo? En aquest escenari, més que buscar aliats, cal buscar àrbitres. Però arribat aquest cas la Unió Europea crec que intervindrà com a àrbitre, perquè quedaria demostrat que dins d’un territori que es parla molt d’unió política, d’unes normes integrades…no tindria cap sentit que en uns territoris es pugui fer un referèndum i en d’altres no. Això no tindria cap sentit.
Humbert.Cat 
