Humbert.Cat

Apunts per un nou estat

La hora de la verdad: el plebiscito del 27S

La hora de la verdad: el plebiscito del 27S.

31/07/2015 17:01 horas

Faltan menos de dos meses para que se celebren les elecciones catalanas del 27S. El decreto de convocatoria no reflejará el momento político que se está viviendo en Cataluña puesto que el Govern no va a caer en la trampa de saltarse la legalidad vigente. Lo que va a pasar es que el presidente de la Generalitat va a proceder a la convocatoria de elecciones para poner en marcha el procedimiento para elegir representantes en un parlamento aún autonómico. Fin de la discusión.

No obstante, y aunque el decreto no lo refleje, todo el mundo sabe que estas elecciones van a ser excepcionales. Cuando el ministro de Justicia, Rafael Catalá, afirmó que el Gobierno “podría impugnar” el decreto de convocatoria de las elecciones al parlamento catalán del 27S “si no se adecuase a la Constitución”, implícitamente estaba aceptando que algo va a pasar en esas elecciones, que no se parecen en nada a las habidas desde 1980 hasta hoy.

O sea, que las elecciones del 27S van a ser plebiscitarias a pesar de la oposición de las candidaturas del PP, PSC, C’s y e incluso de CSQP, los antisistema por antonomasia, si descontamos a los independentistas de la CUP, que lo son de verdad tanto políticamente, como vitalmente.

La diferencia entre legalidad y legitimidad ha sido una cuestión fundamental de la teoría política y el derecho, desde los inicios del pensamiento humano. Un acto es legal cuando no incumple una norma, se dice. Pero esa legalidad no incluye ni mucho menos la moralidad de una ley. Ahí reside el problema, cuando descubrimos que, en ocasiones, lo legal se opone a lo que sentimos como legítimo. Es entonces cuando el conflicto está servido.

¿Es legal la ocupación de una vivienda vacía por parte de quien no tiene techo? Evidentemente, no. Pero podría ser legítima, según como se mire. ICV-EUiA abonó esa tesis, aunque ahora diga lo contrario respecto a la legitimidad de las elecciones plebiscitarias simplemente porque se ha fundido con Podemos en la candidatura CSQP y haya abandonado la radicalidad democrática. Según Pablo Iglesias, a quien deberíamos rebautizar como El embusterosi Cataluña declarase unilateralmente la independencia, la respuesta la darían los tribunales. ¿Vale eso también para la ocupación de viviendas con propietario legal? Si Colau fuese coherente se lo echaria en cara.

Como no soy jurista ni ocupo mi tiempo en enseñar ciencias políticas, que es la profesión de Pablo Iglesias, aunque no lo parezca, lo voy a dejar aquí. Sólo les diré que Jügen Habermas y Norberto Bobbio, dos reconocidos especialistas en estas cuestiones, ya advirtieron de que si equiparásemos poder legal con dominación política ningún sistema político estaría en condiciones de procurarse la legitimidad del pueblo.

Ante un conflicto político, apelar a la obediencia es, simplemente, una estupidez conservadora. No se puede ser utópico a medio gas, ¿verdad? Eso es lo que no entiende Joan Coscubiela, el antiguo secretario general de CCOO en Cataluña, ahora convertido en otro gendarme de la España unida por la vía amable del proceso constituyente español liderado por Podemos. Eso sí que es “vender duros a cuatro pesetas”. ¡Otro Rodríguez Zapatero no, por favor!

Soy partidario de las soluciones políticas por encima de las batallas legalistas. La realidad social se impone a las normas, a menudo incluso se antepone. Y eso es lo que está pasando en Cataluña. La movilización popular de los “conversos”, por decirlo a la manera de Francesc-Marc Álvaro, es lo que va a convertir las próximas elecciones catalanas en plebiscitarias, le guste o no al joven líder de Podemos Albano Dante Fachin.

Su perplejidad ante la unidad del soberanismo hizo que le enviase una carta telemática al ya candidato de Junts pel Sí, Lluís Llach, para advertirle de las maldades de Artur Mas, el futuro presidente de la Generalitat si los soberanistas ganan las elecciones, y de que la lucha de clases está por encima de todo. A este chico le sobra ideología. Lo podría compensar leyendo a Charles Tilly, Liah Greenfeld, Anthony Smith e incluso a Eric J. Hobsbawm, si lo prefiere, que era un marxista confeso y debería complacerle.

El 27S se va a decidir el futuro de Cataluña. Los unionistas també lo saben. Incluso ellos lo dirán si por casualidad se ponen de acuerdo para oponerse a la coalición soberanista y formar un Gobierno “constitucionalista”. Pero es que, además, lo que demuestra que en estas elecciones se va a decidir algo grande es que el sistema de partidos en Cataluña ha sufrido el mayor terremoto desde los inicios de las transición, cuando en el parlamento catalán los 135 diputados se repartían entre seis grupos parlamentarios: CiU (43), PSC (33), PSUC (25), CC-UCD (18), ERC (14, uno de ellos, Vinyals, del PSDC) y PSA-PA (2). Alianza Popular no entró en el parlamento catalán hasta la segunda legislatura, la de 1984.

Sólo PP y PSC sobreviven, aunque mal y menos autónomos que nunca, al vendaval soberanista. El férreo marcaje de Madrid está destrozando a los socialistas catalanes y a los populares, aunque en éste último caso el efecto se note menos porque siempre ha sido una minoría en Cataluña. Los demás grupos se han transformado por razones muy diferentes.

La ruptura de CiU es más que comprensible. Las estrategias de CDC y UDC diferían desde tiempo atrás y la antigua “coalición pujolista” sólo podía acabar mal en tiempos de cambio y soberanización galopante.

CDC se mantiene unida, mientras que UDC ha padecido una escisión dramática y ha dado lugar a un nuevo partido democratacristianoDemòcrates de Catalunya, cuya imagen corporativa se inspira en la de los demócratas norteamericanos. Curiosamente, CDC es el único partido sin divisiones internas, aunque los golpes que han recibido los nacionalistas en los últimos tiempos hayan sido extraordinarios.

La irrupción de Podemos noqueó a ICV-EUiA, los teóricos herederos del PSUC, a través del espejismo de Syriza. La táctica envolvente de Pablo Iglesias ha puesto a los antiguos comunistas bajo el manto de lo que antes era simplemente extrema izquierda. Fíjense ustedes en el candidato de CSQP, Josep Lluís (Franco) Rabell. Lleva en política lo mismo que otros, pero parece que no porque cuando se presentaba a las elecciones (alparlamento catalán en 1988 y al Congreso de los Diputados en 1996), lo hacía por un partido marginal, el PORE, cuyos resultados eran escuálidos.El POR (ya sin la E), de raíces trotskistas, se integró en EUiA, en cuyo seno convive con los estalinistas. Paradojas de la historia y de la política que transcurre en los extremos.

Mientras muchos de los que militaron en el PSUC e ICV (Muriel Casals y Raül Romeva, por ejemplo), hoy en día son aliados de CDC y a ERC en Junts pel Sí; CSQP es una alianza de antiguos izquierdistas que se justifica por su menosprecio a la gran movilización popular soberanista de estos últimos años en Cataluña.

El éxito de BComú les parece el mejor precedente para encumbrar a Rabell, aunque se dé la paradoja de que Procés Constituent, el grupo al que pertenecen Gerardo Pisarello y Jaume Asens, hoy tenientes de alcalde del Ayuntamiento de Barcelona, ya no esté en esa coalición por temor,según Arcadi Oliveras, al jacobinismo de Podemos que quiere controlar todas las votaciones en el parlamento catalán. Cesarismo en estado puro, lo que comporta también ese culto a la personalidad propio de los regímenes populistas latinoamericanos, especialmente argentinos.

El lío es monumental. Incluso el PP se ha sumido en una profunda crisis de identidad. La aparición de C’s, el partido de derechas desacomplejadamente españolista, quemó a Alicia Sánchez Camacho, incapaz de enfrentarse al hábil Albert Rivera, quien desde su aparición en escena está apoyado por antiguos comunistas como Francesc de Carreras, profesor emérito de universidad, articulista de El País, primo de Narcís Serra e hijo, por lo tanto, de la alta burguesía catalana de verdad, aquella que abrazó el franquismo.

Con el nuevo candidato, Xavier García Albiol, radical y populista hasta el punto de rozar la xenofobia, el PP asume sin problemas el plebiscito catalán poniéndole al frente de la lucha contra el independentismo mediante la dramatización de la política y un rudo enfrentamiento contra tirios y troyanos.

Cataluña ya ha cambiado. No lo duden. La desconexión está en marcha. Estas elecciones van a ser plebiscitarias sí o sí. Todos los partidos lo saben porque la realidad les ha pasado por encima. La legitimidad social va imponiéndose al estrecho margen de la legalidad exclusivamente constitucionalista. Llega la hora de la verdad, pues.

Business Insider adverteix: “Espanya no té totes les cartes”. El deute, geopolítica, oleoductes, ports….. »

Business Insider adverteix: “Espanya no té totes les cartes”. El deute, geopolítica, oleoductes, ports….. ».

JUL27

Business Insider adverteix: “Espanya no té totes les cartes”. El deute, geopolítica, oleoductes, ports…..

Buss

Revisió: Josep Maria Bellmunt

A fora no ho veuen tant clar com a Madrid.

Un article escrit per Don Quijones al digital de Wolfstreet però  que reprodueix la poderosa i influent web de noticies econòmiques i de negocis nordamericana Busines Insider raons recorda a Madrid que no té totes les cartes de la baralla i que hauria de deixar d’amenaçar a Catalunya.

Del títol original al digital  Wolfstreet  “The Mother of All Storms Builds Over Catalonia’s Independence” ( la  mare de totes le tempestes plana sobre Catalunya) el portal web Bussines Insider el canvia pel de: 6 raons per les que Europa hauria d’estar preocupada per la independència de Catalunya”

Després d’explicar que la llista conjunta d’ERC i CDC amb la societat civil que inclou noms com el de Pep Guardiola, ha promès declarar unilateralment la independència  els propers  sis mesos si guanyen les eleccions, desgrana els 6 punts que haurien de preocupar a Europa:

1/ El primer, la bel·ligerància de Madrid, de Mariano Rajoy i la seva camarilla de ministres i assessors, llançant una amenaça darrera una altra sobre un possible referèndum a Catalunya, en lloc de fer front a la crisi d’una manera proactiva, mitjançant la negociació amb el govern català en termes més o menys d’igualtat. I en part només per el nucli electoral del PP.

2/ L’estat espanyol està trencat, abunden els boicots a productes catalans, mentre creix una mentalitat de búnquer a Catalunya com a resultat de la creixent hostilitat que senten que emana de Madrid i d’Espanya.

3/ La darrera moguda madrilenya d’ aprovar una nova llei de seguretat per prendre el control de tot el govern català i de les institucions públiques (inclosa la policia), seria una maniobra molt provocativa, que provocaria una espiral de resposta que ràpidament estaria fora de control.

4/ Les amenaces econòmiques de Madrid  de tallar el flux de fons públics a Barcelona se li poden girar en contra dóna a entendre l’article. “Madrid no té totes les cartes” apunta: Catalunya representa aproximadament una cinquena part del PIB espanyol i una gran part del seu deute total. Si declara la independència i renuncia a la seva part de 1 bilió d’€ de deute públic estatal, Espanya podria tenir moltes dificultats per pagar el seu deute. En canvi un recent estudi mostra que una Catalunya independent milloraria molt la seva economia.

5/ La Geopolítica catalana. Catalunya és important no només pel seu poder econòmic relatiu, sino també té importància geopolítica vital. És la primera porta d’enllaç entre Espanya i França, que representa gairebé tot el trànsit de mercaderies entre Espanya i la resta d’Europa i compta amb el 13è port de contenidors més actiu d’Europa, a banda dels plans per construir un oleoducte estratègic de gas a través dels Pirineus catalans, que uneix la Península Ibèrica amb les xarxes francesa i d’Europa Central. El gasoducte MidCat. Europa no es pot permetre una Catalunya, un cop aïllada de la resta.

6/ Catexit? es pregunta l’articulista, que explica que si Catalunya fa l’impensable i unilateralment declara la seva independència d’Espanya, Europa es sumiria de nou en aigües desconegudes. Podria ser expulsada de la de la UE? ¿Es quedarirn fora dels seus bancs del Banc Central Europeu, com el cap del Banc d’Espanya, va advertir recentment? Podria Espanya fer  un veto permanent sobre la seva adhesió a la UE? Totes aquestes són preguntes a les que no hi ha respostes clares afirma.

El que està clar, però, és que si les tensions entre Madrid i Barcelona no s’esmorteeixen aviat, hi ha moltes possibilitats que repercuteixin  molt més enllà de les fronteres espanyoles conclou l’article.

Llach, a Rabell: “Hauríeu de canviar el vostre lema per Catalunya No es Pot”

Llach, a Rabell: “Hauríeu de canviar el vostre lema per Catalunya No es Pot”.

31/07/2015
PLEBISCITÀRIES
Llach, a Rabell: “Hauríeu de canviar el vostre lema per Catalunya No es Pot”
El cap de llista per Girona afirma que Junts pel Sí i la CUP “creiem que sí que es pot i intentarem amb totes les forces fer-ho”
Redacció
El cap de llista de Junts pel Sí a Girona, Lluís Llach, ha fet un seguit de piulades per replicar el candidat de Catalunya Sí que es Pot, Lluís Rabell, que aquest divendres al matí ha assegurat que “si no s’ha pogut fer un referèndum, menys farem la independència”. El cantautor ha piulat que la gent que encapçala la confluència de Podemos i EUiA “hauríeu de canviar el vostre lema per ‘Catalunya No es Pot’, o potser ‘Catalunya, nosaltres no podem’.

A més, Llach ha apuntat que els qui formen part de les llistes de Junts pel Sí i de la CUP, i tots els seus votants, “no només creiem que sí que es pot, sinó que intentarem amb totes les forces fer-ho”. En un altre tuit, el candidat de la llista unitària per Girona ha opinat, sobre la proposta de Rabell de “teixir complicitats arreu de l’Estat”, que això vol dir “posposar l’autodeterminació a kalendas graecas, que és una mena de renúncia a ella”.

1/Lluís Rabell: “Si no s’ha pogut fer un referèndum, menys podrem fer la independència”.Des de l’estima sincera, si creieu això la gent que…

 

2/…encapçaleu la vostra llista, hauríeu de canviar el vostre lema x “Catalunya,no es pot”, o potser “Catalunya,nosaltres no podem”.

3/ en canvi la gent q votarem JUNTS pel SÍ” o la CUP, no només creiem que sí que es pot, sinó que intentarem amb totes les forces fer-ho.

Lluís Llach, aquest matí a la Ciutadella

Lluís Llach, aquest matí a la Ciutadella – QS/ElSingular

David Fernández: ‘Ens declarem insubordinats a l’estat espanyol, sense reconèixer cap mena d’autoritat a Rajoy’ | VilaWeb

David Fernández: ‘Ens declarem insubordinats a l’estat espanyol, sense reconèixer cap mena d’autoritat a Rajoy’ | VilaWeb.

David Fernàndez, diputat de la CUP.David Fernàndez, diputat de la CUP.

El diputat i portaveu de la CUP, David Fernández, ha replicat al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i a les seves advertències davant les eleccions del 27 de setembre. En una entrevista a l’ACN, Fernández ha celebrat que el popular ‘reconegui’ que el 27-S ‘té un problema i que és el major desafiament democràtic’. A més, el diputat independentista ha volgut respondre a les alertes sobre el caràcter plebiscitari dels comicis i l’obediència a les lleis espanyoles que ha fet el president espanyol assegurant que els catalans ‘ens declarem insubordinats a l’estat espanyol, sense reconèixer cap mena d’autoritat política o moral a Rajoy’.

El president del govern espanyol ha fet aquest divendres balanç del curs polític i Catalunya ha estat un dels temes que més a comentat. A les portes de la convocatòria electoral catalana, Mariano Rajoy ha situat el procés com el primer ‘risc’ per a l’Estat i ha advertit que ‘no hi haurà independència’ en cap cas, manifestant, a més, que garantirà el compliment de la legalitat vigent i negant el caràcter plebiscitari del 27-S.

Davant aquestes consideracions, David Fernández ha fet una valoració durant una entrevista concedida a l’ACN, on ha ironitzat en assegurar que ell està ‘d’acord’ amb Rajoy en alguns punts. ‘Té raó. Per fi reconeix que té un problema i que el 27-S és el major desafiament democràtic, democratitzant i democratitzador al règim del 78 i a un Estat demofòbic que nega la llibertat política del poble català’, ha sentenciat, tot recordant que ‘durant anys ha estat dient que no seria un problema i que tot això escamparia’.

Amb tot, Fernández ha advertit a Rajoy que la seva recepta davant el 27-S pot topar amb actituds com la seva. ‘Ara caldria preguntar-li -a Rajoy- com ho pensa resoldre, si per vies britànic-escoceses o per la via inquisitorial-punitiva. Per la primera, tots guanyem; per la segona ens tindrà al davant’, ha avisat

I és que el portaveu de la CUP ha volgut fer saber al president espanyol que des de Catalunya, i després de veure com actua el seu govern, ‘ens declarem ja i per avançat insubordinats a l’Estat espanyol, sense reconèixer cap mena d’autoritat política, judicial o moral a Rajoy sobre la llibertat política d’aquest poble’.

David Fernández, que creu que Rajoy s’equivoca en dir que Espanya és un estat ‘seriós’ perquè ‘només amb la Púbica i Gürtel hi ha prou per parlar de corrupció política estructural’, ha criticat també al president espanyol qualificant-lo de ‘peó de la ‘troika’ que rebenta cada dia les sobiranies dels pobles i de les persones’.

Per últim, i veient que Rajoy nega el caràcter plebiscitari del 27-S, el portaveu de la CUP ha volgut ‘recomanar-li l’hemeroteca’ al president espanyol. ‘Va dir que el 9-N no es votaria, i es va votar. I ara diu que no seran plebiscitàries, i ho seran. I si la voluntat política lliure i democràticament escollida per aquest poble és la independència, no hi ha Estat ni mercat que ens pari’, ha sentenciat.

Heroi independentista al Círculo del Liceo

Heroi independentista al Círculo del Liceo.

30/07/2015
PROCÉS CATALÀ
Heroi independentista al Círculo del Liceo
L’empresari Daniel Venteo pregunta a Espadaler “si el seny és marxar d’aquesta Espanya o bé sortir-ne”
Quico Sallés (Círculo del Liceo)
Sorpresa al dinar conferència del candidat d’UDC pel 27-S, Ramon Espadaler al Círculo del Liceo, organitzat per la Fundació Catalunya Societat Civil. La totalitat dels assistents al dinar han formulat preguntes obertament contra la independència llevat d’un: Daniel Venteo.

Aquest empresari ha advertit que la “independència no els preocupa” perquè la seva empresa està “internacionalitzada”. I , a continuació, ha afegit davant la insistència d’Espadaler de vendre’s com el polític del “seny”: “Davant d’una Espanya que permet el dèficit fiscal que tenim de manera estructural, que recentralitza o que posa en qüestió la immersió, què seria el seny, quedar-nos en aquesta Espanya o sortir-ne?”. La cara de sorpresa dels comensals ha estat un poema.

Daniel Venteo, al dinar del Círculo del Liceo

Daniel Venteo, al dinar del Círculo del Liceo – QS/ElSingula

Lluís Rabell: “El verdadero problema es el aislamiento de una pequeña nación ante el potencial de la Troika” | Diario Público

Lluís Rabell: “El verdadero problema es el aislamiento de una pequeña nación ante el potencial de la Troika” | Diario Público.

Publicado: 29.07.2015 12:29 |Actualizado: 29.07.2015 12:29

Lluís Rabell: “El verdadero problema es el aislamiento de una pequeña nación ante el potencial de la Troika”

Catalunya Sí que es Pot pretende llevar a la presidencia de la Generalitat a un activista del movimiento vecinal, pero también a un militante internacionalista que entiende que Catalunya debe mirar a Grecia para ver hasta qué punto los poderosos dificultan que los pueblos pequeños ejerzan su soberanía

publicidad

MEDIA: 3.33
VOTOS: 9
COMENTARIOS: 285
Lluís Rabell, durante la entrevista./ M. F.

Lluís Rabell, durante la entrevista./ M. F.

 

BARCELONA.- Lluís Rabell es desde el pasado viernes el anunciado cabeza de lista de la candidatura Catalunya Sí que es Pot para las elecciones catalanas del 27 de septiembre. El hasta ahora presidente de la Federación de Asociaciones de Vecinos de Barcelona (FAVB) es un activista de larga trayectoria, habituado a hacer política desde la calle y que ahora da el paso a la batalla institucional.

Nacido en 1954 en el barrio del Raval de la capital catalana y bregado en la lucha antifranquista en su juventud, Rabell desgrana su pensamiento y su visión de la actual coyuntura en una larga entrevista con Público. Convencido de que algo “muy profundo” se está cociendo en la sociedad española y de que se está llegando al “final del régimen” del 78, Rabell ve los comicios del 27-S como un nuevo paso de un cambio que empezó a tomar cuerpo en las recientes elecciones municipales, con las victorias de Ada Colau en Barcelona yManuela Carmena en Madrid.

Confiesa que la independencia de Catalunya no le da “ningún miedo” pero advierte de que “un pueblo pequeño, una pequeña nación, difícilmente podrá resistir a las presiones que la rodean” y añade que el caso griego ha mostrado que el “verdadero problema es el aislamiento de una pequeña nación ante el potencial de la Troika”. “Esto es perfectamente aplicable a Catalunya y explica hasta qué punto necesitamos proceder con mayorías sociales muy amplias, que busquen complicidades y apoyos en todas partes”, apunta para concluir que “sería ilusorio pensar que la Troika o los poderes fácticos serán más amables con una Catalunya que aspira a su soberanía que lo que lo han sido con Grecia”.

Catalunya Sí que es Pot tendrá una conclusión “mucho más abierta que al
inicio”

Más allá de su paso por formaciones comunistas, Rabell representa una militancia internacionalista forjada en episodios vividos fundamentalmente en Portugal, Francia y el Reino Unido. Pasó un año en el país luso después de la caída de la dictadura  salazarista, lo que le permite opinar que “quién ha tenido la ocasión de ver una verdadera revolución popular, queda marcado para toda la vida. Es un momento de exaltación y un momento en el que ves ponerse en acción y convertirse en auténticos sujetos de la historia a todos aquellos segmentos y sectores de la sociedad que han sido siempre, históricamente, menospreciados y que de repente toman la palabra y, en un raro momento de inspiración, parecen convertirse en auténticos gigantes que colocan a su alcance la posibilidad de hacerlo todo, de asaltar los cielos”.

Rabell vivió también en Francia durante gran parte de la década de los 80, lo que le dio la oportunidad de conocer “a sectores de lo que podríamos llamar la oposición democrática y socialista, progresista de Europa del Este”, como al Solidarnosc polaco. Su formación política, en el antiautoritarismo trotskista, le lleva a lamentar que la tendencia de izquierdas dentro de este sindicato —que llegó a agrupar a más de diez millones de trabajadores— perdiera su fuerza revolucionaria y transformadora y acabara acompañando un proceso de regresión social y económica “en vez de abrir un horizonte de un sistema autogestionado y socialista, con democracia y libertades”.

“No queremos una candidatura que sólo represente a la franja activa de los
movimientos sociales, necesitamos que se apoye en sectores más amplios”

Otra batalla internacional que lo marca fue el final de la huelga de los mineros británicos. “La [Margaret] Thatcher consiguió romper la columna vertebral del movimiento obrero británico en una batalla épica. Vivir aquello y ver lo que eran los piquetes clásicos era algo impresionante, difícil de imaginar ahora, pero aquella derrota del movimiento obrero británico lo fue también para todo el movimiento obrero europeo. A partir de aquel momento, las políticas neoliberales y de desregulación, las políticas que han ido socavando el estado del bienestar alzaron el vuelo en toda Europa y la idea de que no hay alternativa y de que hemos llegado al fin de la historia se empezó a instalar. Llegó a contaminar y dominar finalmente el pensamiento de la propia izquierda oficial europea, particularmente de la socialdemocracia, y precedió de alguna manera lo que marcó el fin de siglo y lo que estamos todavía viviendo, que es el hundimiento de los grandes proyectos de emancipación que han marcado a las generaciones del siglo XX”.

Lo importante, llegar a la soberanía

“Si Catalunya es independiente un día, seguramente sería el primer paso de un acuerdo o encaje con el resto de pueblos ibéricos cuando se dieran las condiciones para realizarse”, apunta Rabell. El candidato de Catalunya Sí que es Pot votó sí-sí —a favor de la independencia— en la consulta del 9 de noviembre porque se lo “pedía el cuerpo” y a pesar de no ser independentista asegura que la independencia no le da “ningún miedo”. “Para mí lo que hay que hacer no es tanto la independencia sino llegar a la soberanía, a la capacidad del pueblo de decidir qué hacer. La capacidad de decidir si en un momento dado quiere ser independiente, federarse o desfederarse”, apunta. En su opinión, ejercer las potencialidades nacionales de Catalunya puede tener distintos encajes: uno puede ser la independencia, pero al mismo tiempo, dados los vínculos históricos, culturales y de todo tipo con el resto de pueblos ibéricos, también se podría encontrar una solución en un encaje de soberanía compartida, federal o confederal, siempre que se diera en un pie de igualdad entre los pueblos”.

“Es el momento de configurar alternativas, de aprovechar y ampliar las grietas que abre esta crisis”

De cara al 27-S, Rabell subraya que su candidatura incluye a representantes de distintas sensibilidades en relación a la cuestión nacional y afirma que los comicios “no serán un debate entre independentistas y antiindependentistas, sino entre una propuesta que cabalga en la problemática nacional, como es la lista de Mas, y la que se sostiene sobre la izquierda social, que quiere dar respuesta a la emergencia social, pero también a la democrática y nacional”. Ahora bien, para dar salida a la reivindicación nacional ve necesarias dos cosas: “un proceso en el que haya mucha gente y mucha fuerza social para poder ejercer los derechos nacionales y, al mismo, que se pueda entender, suscitar y despertar simpatías y complicidades en muchas partes”.

“En nuestra lista habrá personas que la gente identificará como los que van a gobernar”

El cabeza de lista de Catalunya Sí que es Pot recuerda que “en los últimos años del franquismo, los movimientos sociales y de oposición catalanes eran populares, reconocidos y admirados en todo el Estado, y la reivindicación nacional catalana era conocida y aceptada como una propuesta democrática y de progreso para todos los pueblos. Ha llovido mucho y con la Transición se llegó hasta donde llegó. Debemos ser atrevidos y tenemos que empujar y hacer las cosas de tal manera que condicionemos las evoluciones políticas en todo el Estado. Pablo [Iglesias] y una generación de fuerzas políticas emergentes no dirían lo que dicen si no hubiera el movimiento que ha habido en Catalunya, que pide nuevas cotas de libertad. Este potencial y evolución de la sociedad catalana ya pesa en el discurso cuando hace unos años era impensable que alguien en Madrid dijera lo que él dice”.

Un “mar de fondo” que anuncia cambios “profundos”

Rabell se muestra convencido de que habrá cambios significativos: “Se está cociendo en la sociedad española, a todos los niveles e indican el final del régimen”. Insiste en que “las elecciones municipales han demostrado que algo muy profundo se mueve en las capas tectónicas de la sociedad y que ya veremos hasta dónde llega en las próximas elecciones generales esta oleada de fondo de cambio y de búsqueda de nuevas configuraciones”. En su opinión, ahora se está en la fase de “encontrar fórmulas que expresen esa voluntad de cambio de fondo y hacerla posible”. Mientras que, a un plazo un poco más largo, considera que la “perspectiva más razonable es una crisis muy profunda del régimen del 78″. “Eso no quiere decir que ganemos, pero la batalla aún está abierta e irá más lejos que la inmediata contienda electoral”.

“No vemos estas elecciones como plebiscitarias, sino como constituyentes”

En un lenguaje muy parecido al de Podemos, Rabell plantea el 27-S y los comicios siguientes como una “ventana de oportunidad”. “Durante un período, esta crisis tendrá su desarrollo, tendrá momentos más agudos y es el momento justamente de configurar alternativas y de aprovechar y de ampliar las grietas que abre esta crisis. Pronto o tarde esta crisis se cerrará y se cerrará sobre la base de una nueva correlación de fuerzas, quizás más favorable a las clases populares o menos, si las oligarquías y clases dominantes llegan a recuperarse y a reconfigurar un régimen que les sea favorable”, añade.

Para que este cambio de régimen sea posible ve necesaria una “reactivación, un fortalecimiento y renovación del movimiento sindical”. “En este sentido, con la inclusión del diputado de ICV Joan Coscubiela —también exsecretario general de CCOO en Catalunya— en la lista electoral mandamos un mensaje a los trabajadores organizados y al sindicalismo en general. Seguramente los sindicatos deberán reinventarse. La precarización de amplios sectores de la clase trabajadora ha hecho difícil el trabajo de los sindicatos y la pérdida de capacidad negociadora les ha debilitado. Una de las políticas que seguro que están en el programa de Catalunya Sí que es Pot es la defensa del marco catalán de negociación”.

Una candidatura activista pero que irá más allá de los movimientos sociales

Rabell fue propuesto como cabeza de lista de Catalunya Sí que es pot —después de la negativa de otros candidatos— y apunta que lo que se le ha pedido es “estirar de la experiencia de un trabajo en otro ámbito, porque no es lo mismo el de una formación política que otra social, asociativa, como una federación, la vecinal de Barcelona”. En este sentido, una de las ventajas que le ha dado elactivismo vecinal es “trabajar y actuar conjuntamente con diferentes sensibilidades, culturas que a la vez deben producir una política compartida, lo es un ejercicio muy saludable. En política hay que funcionar con grandes consensos, pero sabiendo gestionar también los desacuerdos”.

“Las elecciones municipales han demostrado que algo muy profundo se
mueve en la sociedad”

A pesar de que la configuración de Catalunya Sí que es Pot ha sido, de momento, a través de un pacto entre partidos —ICV, EUiA y Podem—, Rabell señala que “se quiere que tenga visibilidad como propuesta ciudadana, es decir, que tenga un componente ciudadano muy significado y significativo”. “Por eso se pensó en mí, con este perfil. La nueva política que hay que hacer en tiempos de nuevas configuraciones inacabadas ha de sostenerse necesariamente sobre una aportación importante del activismo social y del movimiento ciudadano”.

Barcelona en Comú, la candidatura de Ada Colau, como referencia

Sin formar parte de ella, Rabell fue uno de los impulsores de Barcelona en Comú y en relación a ésta reconoce que “el ámbito de la ciudad, el local, permite y facilita mucho más que la presencia del activismo de calle sea patente y se pueda materializar de manera asamblearia y participativa”, pero añade que un factor decisivo para convencerle de que encabezara la propuesta, es “que este acuerdo entre fuerzas políticas permaneciera todavía abierto. “Y que se ha dado una parte importante de peso a lo que yo, como independiente de cada uno de estos actores políticos, pueda introducir y también proponer candidatos”. “El hecho de que los primeros trabajos o aproximaciones, como difícilmente podía ser de otra manera, hayan sido realizados por actores políticos no impide que la conclusión esté mucho más abierta que al inicio”.

“En las próximas elecciones veremos hasta dónde llega esta oleada de fondo de
cambio y de búsqueda de nuevas configuraciones”

Rabell plantea el 27-S “no como unas elecciones plebiscitarias, sino como constituyentes”, y afirma: “No queremos hacer sólo una candidatura que represente a los movimientos sociales y a la franja activa que ellos representan. Necesitamos una candidatura que se apoye en sectores sociales mucho más amplios. Que tenga una perspectiva y una representación ciudadana más amplia. Es decir, no queremos hacer llegar al Parlament un honesto y combativo grupo parlamentario de oposición, si no con una fuerza suficientemente arraigada y con un número de diputados y diputadas que jueguen un papel capital en la formación de mayorías parlamentarias, para poder hacer bascular mayorías. Eso se hace no sólo con un discurso y un proyecto sino con suficiente fuerza para poder ser determinantes. Cuando decimos ‘ganar’ significa que en primera instancia queremos llegar al gobierno de la Generalitat. La confección de la lista trasladará esa voluntad y los perfiles para que se entienda que no sólo queremos representar ampliamente, sino que llevaremos a personas que la gente podrá identificar como los que van a gobernar”.

Rabell entiende que Procés Constituent “ha dejado huella” y que su desmarque es más un ‘hasta pronto’ que  un ‘adiós’

De la confluencia inicialmente planteada, el sábado se desmarcó definitivamente Procés Constituent, pero Rabell considera que el movimiento “ha dejado su huella en este debate”. Sobre su ausencia, enumera el factor tiempo como clave en la decisión: “Estamos ante una convocatoria electoral que ejerce una presión terrible, que obliga a correr, a hacer las cosas que todos queremos hacer, obligatoriamente, a contrarreloj, y creo que verdaderamente no hemos tenido tiempo. (…) Ha faltado tiempo para ir arrinconando problemas, disipando dudas, y llegar a un acuerdo”. En todo caso, se muestra convencido de que se seguirán encontrando con los activistas de Procés Constituent y de que se trata “más de un ‘hasta pronto’ que de un ‘adiós’”.

Oriol Amat: ‘La independència tutelada per la Unió Europea és totalment viable’ | VilaWeb

Oriol Amat: ‘La independència tutelada per la Unió Europea és totalment viable’ | VilaWeb.

Oriol Amat, en una imatge d'arxiu.Oriol Amat, en una imatge d’arxiu.

L’economista Oriol Amat serà el número set de la llista per Barcelona de Junts pel Sí. Aquest nomenament coincideix amb la reedició del llibre ‘Economia de Catalunya: preguntes i respostes sobre la independència‘, coordinat per ell i per Modest Ginjoan. Un llibre que, si arribés a cada casa, ben segur que seria el millor estímul per a votar sí a la independència. Fet per divuit economistes de pes, no necessàriament vinculats a l’ideari sobiranista, s’hi analitzen un per un els punts clau de l’economia d’una futura Catalunya independent. La principal virtut del llibre és la transversalitat, tant dels autors com de la temàtica. El resultat de l’anàlisi és contundent: l’economia de Catalunya hi sortirà guanyant.

Amat, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i membre del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC), amb moltes altres responsabilitats a l’espatlla, és partidari de mirar les coses amb el cap fred. Nascut l’any 1957, de la mateixa generació que Mas encara que presenti un aspecte més jove, té cinc fills i una intensa vitalitat que no el fa apassionar amb les dades que explica. No té manies a l’hora de recordar que teòricament la sortida negociada si fos possible seria la millor. Diu que aquest pensament no és contradictori. El ‘si fos’ que no pot ser, l’explica amb la vinyeta de Ferreres sobre la tercera via. La troba clarivident. Les dades que ell explica també ho són.

Per què heu acceptat d’anar a la llista de Junts pel Sí?
—La veritat és que per a mi, personalment, significa haver de fer sacrificis importants, però ho compensa amb escreix la possibilitat de poder ajudar el país en un moment tan difícil. El suport dels meus pares, la dona i els fills i també els missatges d’il·lusió i agraïment de molts amics i coneguts em fan pensar que he fet el que havia de fer. Tinc molts amics a la resta d’Espanya i estic segur que quan això s’hagi acabat, i bé, també comprendran que el sacrifici valia la pena.

Què us n’entusiasma, d’aquest nou envit? 
—El fet més important és poder ajudar el país a resoldre problemes molt importants que té actualment i contribuir que la gent visqui millor. També em fa molta il·lusió poder ser al parlament en moments tan decisius.

Una de les dades que fan més impacte del llibre, que heu coordinat, és que amb la independència es crearien de 51.000 a 70.000 llocs de feina més. Serà així?
—Catalunya té una dotació de servidors públics molt baixa. Si la comparem amb la del País Valencià, que té dos milions d’habitants menys, veurem que allà hi ha més professors universitaris que aquí, i això que ells també en tenen pocs. Si fem la comparació amb Europa passa igual. Solament països com Romania o Bulgària tenen menys servidors públics que aquí.

Això vol dir que si es creen les estructures d’una Catalunya independent caldrà gent nova?
—Al llibre es publica l’estudi d’en Pedrol, que ha anat ministeri per ministeri i ha calculat quanta gent caldria contractar com a mínim, a partir del criteri d’eficiència, si es creen aquestes estructures d’estat. Aleshores algú dirà, això com es paga? Si tu deixes de tenir un dèficit fiscal de 16.000 milions vol dir que tens diners per a fer coses. Calculem que la inversió que caldria per a fer les noves estructures d’estat seria de 3.000 milions i amb aquests diners es podrien crear aquests 70.000 llocs de feina.

La independència no fa por als economistes?
—Hi ha més d’un 50% d’economistes que consideren que amb un estat independent, Catalunya hi sortiria guanyant. També és majoritària la sensació que el boicot hi és, però que no afectaria substancialment l’economia. Són molt pocs els qui consideren que continuar igual que ara és una bona opció i encara són menys els qui consideren que recentralitzar seria bo. Això sí, hi ha un percentatge no pas negligible, al voltant d’un 30%, d’economistes, que creuen que una tercera via seria bona. Aquestes dades contrasten amb les del País Basc, on el Col·legi Basc d’Economistes ha fet un estudi molt semblat al que s’ha fet aquí amb uns resultats diferents. Els economistes bascos pensen que si Euskadi se separés hi perdrien. Això té molt a veure amb la situació de partida. Depèn de si tens un bon concert o un mal finançament. Els bascos tenen un bon concert, la majoria d’economistes bascos creuen que hi perdrien i els catalans sentim el contrari.

I amb les pensions què passarà?
—Aquest és un d’aquells temes en què hi ha molt desconeixement i molta manipulació. Cal recordar que a Espanya el sistema de pensions és de repartiment i no de capitalització. Per tant, les pensions que cobren cada mes els pensionistes surten de les cotitzacions d’aquell mes dels qui treballen. No oblidem que l’anomenada caixa de les pensions només té diners per a les pensions a cinc mesos vista, i els darrers anys s’ha reduït molt perquè el sistema és deficitari a Espanya. Per tant, si una persona es jubila avui, totes les cotitzacions que ha fet durant dècades no hi són, perquè han servit per a pagar les pensions d’altres persones que s’han jubilat abans. Perquè les pensions siguin viables, la clau és la proporció entre persones que treballen i pensionistes. En aquest sentit a Catalunya tenim una situació més favorable, perquè hi ha una proporció més elevada de cotitzants en relació amb els pensionistes. Això fa que les pensions en una Catalunya independent ser viables.

Al llibre queda clar que ens mantindrem a l’euro. Creieu que serà així?
—Sempre que es fan enquestes, Catalunya és una de les regions d’Europa on hi ha més sentiment europeu, sentiment que en canvi no existeix al Regne Unit. Aquí la gent és molt pro-europea. És una regió que és econòmicament viable, que contribueix a la resta Espanya i a Europa. Catalunya també té dèficit fiscal cap a Europa.

Sí?
—Catalunya paga a Europa i Europa li torna 1400 milions menys. Miquel Puig i Jordi Galí, que han estudiat el tema al llibre, conclouen amb bons arguments que Catalunya estaria dins l’euro i dins Europa. No n’hi ha cap dubte. Cal recordar que a cap estat no li interessa que Catalunya sigui fora de la Unió Europea, perquè no hi tenen res a guanyar i molt a perdre. No passem per alt els milers d’empreses europees que tenen seu a Catalunya.

És viable una independència tutelada per la Unió Europea?
—La independència tutelada per la Unió Europea és totalment viable. Segurament, des d’un punt de vista egoista de Catalunya, és el millor camí. Al llibre que hem fet, aquesta relació amb Europa l’ha estudiada l’Antoni Castells i explica que cal distingir dues etapes. La primera és l’actual, en què Europa tracta el conflicte entre Espanya i Catalunya com si fos un afer intern. Però hi ha una segona etapa, que arribaria si la independència esdevingués inevitable, i això té a veure amb el que passi el 27-S. Llavors Europa intervindrà i tutelarà la independència. En aquest cas Antoni Castells diu que només pel fet d’independitzar-nos, el PIB català millorarà entre un punt i dos, però a mig termini al cap de cinc anys el PIB augmentaria d’un 7% anual. Això també ho ha estudiat la Cambra de Comerç de Barcelona i coincideixen en aquest augment d’un 7% anual del PIB al cap de cinc anys.

Els unionistes diuen que les empreses estrangeres marxaran si declarem la independència, però en canvi els fets semblen demostrar que això no serà així. Què en penseu?
—Fa poc la Cambra de Comerç ha publicat un estudi que diu que la inversió estrangera continua augmentat. La tendència és anar cap amunt. Al llibre es diu que hi ha 6.000 empreses europees a Catalunya, moltes de les quals hi tenen seu industrial. Una empresa no pot agafar la fàbrica i marxar. Potser això ho pot fer una entitat financera, però la indústria no funciona així. Ells tenen molts milions invertits aquí i la realitat és que n’hi continuen invertint. La conclusió és que l’impacte en les empreses no seria important.

Què en pensen els empresaris de la independència? És un tema tabú?
—Els grans empresaris estan pel diàleg i una sortida negociada. Preferirien resoldre el conflicte amb una negociació, serien més partidaris d’una tercera via. Una altra cosa són els petits empresaris. Aquí tens enquestes com la de la CECOT, que fa dos anys ho va preguntar i la majoria dels seus associats estaven per la independència.

Anton Costas, president del Cercle d’Economia, sembla partidari de la tercera via.
—L’Anton Costas no el veig com un gran empresari, però sí com una veu autoritzada que els grans empresaris escolten molt. La seva opció és el diàleg i la tercera via. Si fos una opció possible, seria molt assenyada.

Però no ho és…
—No, això ho explicava molt bé en Farreres en una vinyeta que vàreu reproduir. Catalunya té una relació amb Espanya que la perjudica molt. Tot i que, malgrat aquest llast, continua creixent, si fos independent creixeria més de pressa. Què va passar quan Finlàndia es va independitzar de Rússia? Doncs que va passar de ser un dels països més pobres d’Europa a ser un dels més rics. Ho van fer bé.

La situació econòmica és la raó principal del creixement de l’independentisme?
—L’element que ha fet veure a molta gent la impossibilitat d’una solució raonable als problemes de Catalunya és la sentència del Tribunal Constitucional. Aquesta sentència va ser un error històric que ha afectat directament la dignitat del poble català. No oblidem que per a la reforma de l’estatut es varen seguir tots els requisits (acord del parlament català, acords del congrés dels diputats i del senat, referèndum dels catalans, etc.) i no va servir de res. Unes persones que han votat, que han pactat amb l’estat, que han fet tot el que havien de fer i després els ho canvies tot i no fas res d’allò que havies dit. Això origina un greuge molt important, que fa que res no pugui quedar igual.

Però, en canvi, l’argument que amb la independència viurem millor motiva molta gent?
—El 27-S hi haurà un 30% del cens que votarà a favor de la independència per raons emocionals, entre un 10% i un 20% que votarà en contra per raons emocionals i queda un entremig del 50% o 60% de la població que pot tenir en compte si millora econòmicament o no. El que se’n surti millor d’explicar això serà el que guanyarà. Per una altra banda, no podem oblidar el poder dels mitjans de comunicació i en això la lluita és de David contra Goliat.

Llavors el llibre del Col·legi d’Economistes és fonamental?
—Sí, però recordeu que uns dies abans de les eleccions escoceses van sortir dos o tres bancs a crear por i això va influir molt en el no.

Això també pot passar aquí?
—Sí.

Ara que parlem de bancs, el nostre sistema bancari com quedaria?
—Això ho han analitzat en Gasol i en Segura. El sistema bancari depèn de la resta. Si Catalunya és dins Europa i dins l’euro, el sistema bancari continuarà funcionant igual. Però pot passar que hi hagi segregacions. Per exemple, una companyia asseguradora que té seu a Madrid i té una part important del negoci és fàcil que es divideixi en dos. També pot passar a la inversa.

Ara només tenim La Caixa i el Banc de Sabadell. N’hi ha prou?
—Déu n’hi do. Hi ha països que no tenen això. Tenim un sistema financer que no està malament. Aquí la clau és que tot es faci ordenadament, per consens i dins Europa.

Amb Espanya no es podrà fer mai per consens.
—Tot depèn de com vagi la votació de 27-S. Com que sóc molt optimista, estic convençut que això acabarà bé, però no sé ni com ni quan.

Amb la presa de posició de Dinamarca i Irlanda sembla que es va avançant per arribar a aquest consens europeu.
—Churchill deia que les relacions internacionals eren conseqüència d’egoismes nacionals. Cada país té la seva estratègia i això s’ha de veure.

Podeu comprar el llibre ‘Economia de Catalunya: preguntes i respostes sobre la independència’ a la Botiga de VilaWeb.