Atenció! Comença el compte enrere – Pere Cardús

Atenció! Comença el compte enrere –

28.08.2013

Atenció! Comença el compte enrere

Falten tan sols quinze dies pel gran tret de sortida de la recta final cap a la consulta. L’Onze de Setembre, la Via Catalana marcarà l’inici de la campanya pel sí a la independència. El debat entre polítics sobre el lema, l’objectiu o el sentit de la cadena humana és completament fals, perquè es fa sobre la idea equivocada que ells poden determinar quin serà el clam popular dels mobilitzats. I, perdoneu si sóc incorrecte, però en aquest procés qui s’ha mobilitzat fins ara han estat els independentistes. Els autodeterministes, si existeixen, no els hem vist activar-se i no sé pas si els veurem. Si alguns ho han fet, ha estat a remolc dels independentistes.

Que no són autodeterministes, els independentistes? Sí, és clar. Però l’esforç, la dedicació, els recursos i els patiments que s’han esmerçat fins ara en aquest procés –institucionalitzat de fa un any, però que en fa molts més que va començar– no s’hi han dedicat pel goig de votar un bon dia i tornar cap a casa contents, sinó per assegurar un país d’oportunitats i de plenitud per a les generacions futures. Per tot això, aturar-se a reflexionar sobre si cal canviar el sentit de les mobilitzacions per sumar-hi els que volen remenar la cua és un acte d’irresponsabilitat. Si d’ací a un any hem de decidir, cal posar tota la llenya al foc i que en surti fum.

Si l’any passat la multitudinària manifestació ‘Catalunya, nou estat d’Europa’ va portar el president Mas a convocar eleccions avançades per definir el parlament que havia de preparar el camí de la consulta, no seria pas estrany que la Via Catalana cap a la Independència el portés a anunciar la data de la consulta, sigui quin sigui el format definitiu. El Consell Assessor de la Transició Nacional va apuntar uns criteris per escollir la data que deixaven clar que la més adequada es trobava entre l’11 de setembre del 2014 i el 18, data de la consulta escocesa. Ço és el 14 de setembre, tenint en compte la tradició o costum nostrat de fer votacions en diumenge. Si el president Mas anuncia aquesta data o la situa clarament al setembre del 2014, encara que no en digui el dia concret, el ritme que prendrà el procés serà vertiginós.

Què caldrà fer si el president anuncia la data de la consulta? Actuar amb fermesa i coordinadament respectant les maneres de fer de cadascú, però sense vacil·lacions de cap mena. Esquerra Republicana de Catalunya haurà d’entrar al govern, tal com va anunciar que faria, i la millor manera seria amb una Conselleria d’Afers Exteriors per a Oriol Junqueras. Si ho volen fer Iniciativa i la CUP, endavant. Però em temo que això és ben impossible. L’Assemblea Nacional Catalana haurà d’anunciar la campanya ‘Sí a Catalunya’, o com la vulguin anomenar, que caldrà coordinar juntament amb Òmnium i la resta d’organitzacions sobiranistes. El parlament haurà d’enllestir la llei de consultes, encara que sigui per anar esgotant les opcions prèvies a la definitiva. Els partits hauran de dir quin futur volen per als catalans: el de la llibertat o el de la humiliació a Espanya. Els federalistes hauran de decidir si volen convèncer la resta de l’estat espanyol o si prefereixen l’opció federal europea. Els mitjans de comunicació hauran de fer un esforç addicional per oferir els millors debats possibles sobre els beneficis i els perjudicis de la decisió que hauran de prendre els ciutadans. El govern i, concretament, el Departament d’Interior haurà de portar a la pràctica la màxima de Michael Collins, cap de l’IRA en la guerra d’independència irlandesa, que va dir: ‘Si els anglesos saben fins i tot de què esmorzem, tan sols hi ha una manera de guanyar-los: saber de què esmorzen ells.’

Aquestes i moltes coses més caldrà fer-les si el clam independentista d’aquesta diada torna a esdevenir un salt endavant com fou l’any passat. Per córrer aquesta cursa d’obstacles que serà el curs 2013-2014 i sortir-ne victoriosos, caldrà actuar amb les dues qualitats que van definir amb encert a principi dels anys trenta els grans prohoms de Palestra (Pompeu Fabra, Josep Maria Batista i Roca, J. V. Foix, Joan Coromines, Miquel Coll i Alentorn…): intel·ligència i caràcter.

perecardus@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
• Envia l’article
• Imprimeix l’article
• Converteix a PDF

 

Roda el món i torna al Born . ALBERT PONT

Roda el món i torna al Born.

Roda el món i torna al Born

ALBERT PONT

| Actualitzada el 26/08/2013 00:00

Roda el món i torna al Born GETTY

Des del 2010, 1.060 empreses han marxat de Catalunya per instal·lar-se a Madrid. I ho fan per no tornar. El conseller d’Economia madrileny vincula el fenomen a les polítiques liberals de Madrid. Altres ho espremen i ho relacionen directament amb l'” órdago separatista catalán ” i amb la inestabilitat política i incertesa que, diuen, genera. Fins i tot algunes entitats empresarials barcelonines han arribat a relacionar la llengua catalana amb la pèrdua de competitivitat de la nostra economia i amb la deslocalització empresarial. La seva conclusió: ser catalans ens fa ser menys competitius i menys atractius per als inversors internacionals.

La fuga d’empreses, però, no afecta només Catalunya. Es dóna en totes les comunitats en proporció equivalent al pes econòmic de cadascuna sobre el conjunt de l’Estat. A més, ve de molt lluny. Entre 1997 i 2007 (abans de la crisi i de cap órdago catalán ) van marxar de Catalunya més de 9.100 empreses. Normalment, la fuga d’empreses es limita a la seu social i fiscal, als òrgans de direcció i als departaments que aporten més valor afegit: direcció financera, compres, màrqueting, R+D…

Amb això no només es destrueix el teixit econòmic català, sinó que les empreses que es queden al territori perden els seus principals clients; ja que una vegada instal·lats a Madrid, canvien de proveïdors. El demolidor impacte que això genera en la nostra economia es tradueix en una pèrdua de llocs de treball i en desequilibris insuportables en els comptes de resultats de les empreses que continuen a Catalunya. Això sí que té un efecte directe sobre la nostra competitivitat, encara que des de Madrid es vulgui reduir tot a qüestions de caràcter identitari.

Espanya no és només un estat. És tot un sistema econòmic; una superestructura que se serveix de l’aparell d’estat per assegurar la concentració del poder, com en el seu dia ho va ser l’antiga Unió Soviètica. Està dirigida per una nomenklatura allunyada de la realitat del país, incapaç de garantir la neutralitat de l’Estat davant la necessària competència entre territoris. Però, sobretot, és esclava d’un culte a la desmesura que no fa més que endeutar l’Estat i les principals empreses cotitzades, molt per sobre de les seves possibilitats. El sistema econòmic espanyol es mostra, ara, incapaç de resoldre les pròpies contradiccions. Es mou permanentment fent equilibris a la vora del col·lapse.

Tanmateix, Espanya no és el problema, sinó Madrid. La Cort reial ha fet del dúmping econòmic, fiscal i polític el seu modus vivendi . Madrid és un autèntic paradís fiscal dins del marc jurídic espanyol que reprodueix l’Espanya dels pecheros i els excentos del segle XVII. Les empreses, les grans fortunes i els ciutadans de Madrid s’han aprofitat d’una menor pressió fiscal que resulta escandalosa. Però això no té res a veure amb polítiques de caràcter neoliberal. Tot el contrari.

Entre 2005 i 2009 el govern espanyol va repartir més de 32.862 milions d’euros en subvencions a empreses del sector industrial, dels quals 138 milions van ser concedits a empreses catalanes: un 0,4% del total. Segons el pes econòmic i industrial de Catalunya sobre el conjunt d’Espanya ens haurien correspost més de 6.500 milions, si el repartiment hagués estat equitatiu. Així mateix, l’any 2009 el govern espanyol va concedir 12.407 milions d’euros en subvencions a empreses privades del sector serveis. D’aquests diners, 10.855 milions van ser concedits a empreses amb seu a Madrid, ocults sota una imaginativa comptabilitat nacional. La resta de comunitats es van haver de repartir 1.552 milions, dels quals 27 van ser concedits a empreses amb seu a Catalunya: un 0,2% del total.

Així és com treballadors, autònoms i empreses de tot Espanya financen el creixement i l’expansió de les seves competidores amb seu a Madrid. El pitjor és que des de la instal·lació de la Cort a Madrid el 1576, la capital s’ha demostrat permanentment incapaç de créixer per ella mateixa si no és a costa del decreixement d’altres. El trasllat a Madrid suposa tenir accés als mercats de capital, a les subvencions de l’Estat, a prebendes polítiques inimaginables i a contractes públics que una Catalunya sense estat propi no podrà oferir mai.

Aquesta sagnia s’acabaria d’una vegada per sempre si les empreses no madrilenyes prenguessin consciència del pa que s’hi dóna i busquessin destins internacionals per a les seves deslocalitzacions. Aleshores, la nomenklatura de Madrid no gosaria vanagloriar-se d’un fenomen que ella mateixa ha creat. Posaria el crit al cel. Simplement, perquè en viu.

El sector logístic tampoc se n’escapa. Una empresa que operi setmanalment des de Barcelona amb València, Saragossa, Burgos i Santander haurà d’assumir més de 20.500 euros de costos anuals per vehicle, només en peatges. En canvi, una empresa logística amb seu a Madrid no ha d’assumir cap cost per desenvolupar una activitat equivalent.

Però les polítiques proteccionistes de Madrid també afecten els nostres ciutadans. Així, un treballador català haurà d’afrontar una mitjana de 1.200 euros a l’any en peatges, mentre que a Madrid els seus companys n’estan exempts. Són els avantatges de tenir un estat propi.

INTENCIÓ DE VOT PER PARTITS

.

España, te quiero

España, te quiero.

Publicado en 17/08/2013 de coquegarcia

Es un hecho que Catalunya se va. La situación ha llegado a tal punto que es imposible seguir en un sistema autonómico como el actual. Las inercias centrípetas de los dos partidos del régimen PP y PSOE, que jamás se han acabado creyendo el invento de las autonomías, con el centralismo uniformador del nacionalismo castellanizante-español de siempre cada vez menos disimulado, hacen que solo queden dos opciones: o marcha atrás e involución, o dar el paso y seguir cada uno su camino.

Aquel cuento de la España plurinacional, la conllevancia y el encaje ideal dentro de la arquitectura improvisada durante la “modélica” transición que nos vendieron ya no se lo cree nadie. Por eso resulta patético, e incluso insultante, que surjan ahora cantos federalistas para intentar engañar y demorar lo inevitable. Porque ni siquiera quien recurre a ello se lo cree de verdad. Y no será porque no se haya intentado desde Catalunya, desde hace más de 100 años…

Desde España lo han intentado ignorar. Para ellos no existía ningún problema, no tenían de qué preocuparse. Era el victimismo catalán, que se acabaría conformando con alguna migaja, aprovechado también por algunos en Catalunya para “lo suyo”… Pero cuando no han podido ignorarlo más, han pasado al discurso del miedo.

Han pronosticado las siete plagas bíblicas, las peores desgracias y maldiciones que estaban por caer si los catalanes acaso siguieramos empeñados en hacer algo tan subversivo y peligroso como meter una papeleta en una urna. Han amenazado con dejarnos fuera de la UE, como Islandia, Noruega o Suiza… y fuera del Universo si pudieran, por los siglos de los siglos. También fuera del euro, donde no tendríamos poder de decisión si nos diera por negarnos a vaciar nuestros bolsillos y lo siguieramos utilizando como hacen Andorra o Montenegro… aunque España no tenga ni silla en el Comité Ejecutivo del BCE. Después han pasado a amenazarnos con que deberemos hacernos cargo de la correspondiente deuda pública… como si siguiendo en España no la tuvieramos ya que pagar. Por no hablar del coste que supondría las estructuras propias de un estado: pagar fuerzas de seguridad, servicios secretos, diplomáticos, inspectores de hacienda o jueces… como si no lo estuvieramos haciendo ya, además de mantener a famílias reales, submarinos que no flotan, sables de gala o la piscina para el embajador en Riad. Y con las pensiones; nos han amenazado con que España, que nos quiere tanto, no nos pagará las pensiones. Mintiendo descaradamente, puesto que las pensiones en un sistema de reparto como el nuestro no las paga “España” de lo que se ha acumulado, sino los trabajadores actuales con sus cotizaciones. Poco podría pagar España cuando se ha fundido el Fondo de Reserva en comprar su propia deuda pública…

Y, ante la falta de argumentos racionales para hacernos desistir en usar los peligrosos sobres (con papeletas), recurrirán a los argumentos emocionales. Apelarán a los sentimientos, intentarán dividir la sociedad, utilizarán (como ya vienen haciendo) la lengua para romper la cohesión. Se inventarán las calamidades que padeceremos los castellanohablantes tras la independencia, como si la sociedad catalana no hubiera demostrado ya sobradamente su carácter abierto, integrador y plural. Pero también nos dirán que nos quieren, prometerán que van a cambiar, que dialoguemos, que lo sigamos intentando… como si hasta ahora nos hubieran hecho mucho caso.

Catalunya y España tienen proyectos políticos distintos. Ni mejores ni peores, distintos… e incompatibles. Para que Catalunya siguiera dentro de España debería renunciar a ser lo que es; y la España con la que sueña (soñaba) Catalunya es imposible. España lo ha dejado claro de manera contundente en numerosas ocasiones, cada vez que desde Catalunya se ha intentado. En este punto lo mejor para ambas partes es un divorcio acordado, y no una retahíla de reproches y maltrato contínuos. Es muy egoista retener a quien quiere partir, y obcecarse en intentar que la otra parte cambie. Eso no es amor.

España ya ha dejado claro que no quiere cambiar, y Catalunya que quiere seguir su propio camino. Si los españoles quieren a Catalunya, que la quieran libre. Y si los catalanes quieren a España, que la quieran tal como es, no empeñándose en hacer que cambie contra su voluntad. España no pierde, gana la oportunidad de construir una relación desde el respeto y el interés mútuo con un país vecino con el que comparte tantísimas cosas. Y gana también la oportunidad de acabar con todo aquello que está en ruinas, emprendiendo las reformas que tiene pendientes… si los españoles quieren.

Yo amo España. Mis padres nacieron allí, mi lengua es el castellano, tiene una riqueza cultural admirable… Y estoy orgulloso de todo ello, porque forma parte de mí y no voy a renunciar a ello. Pero es hora que España y Catalunya sigan su propio camino.

Así que con todo el amor desde Catalunya: Adéu, Espanya.

Prendre la paraula – Els blocs de VilaWeb – MÉSVilaWeb

Prendre la paraula – Els blocs de VilaWeb – MÉSVilaWeb.

L’estelada negra dels Països Catalans, explicacions i invencions

jordimartif69 | Visca la terra! Visca l’anarquia! | dijous, 15 d’agost de 2013 | 23:48h

La bandera independentista anarquista dels Països Catalans, també coneguda com a estelada negra, és una bandera que té fons groc i quatre barres horitzontals vermelles, amb un triangle negre i un estel de vuit puntes. El triangle simbolitza la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i el color negre és el color de l’anarquia, tot i que també és el color del vel que cobria la imatge de Crist a la guerra dels Segadors tal com explica alguna versió antiga de l’actual himne principatí: “Ja van treure el bon Jesús, tot cobert amb un vel negre. Aquest és nostre capità, aquesta és la nostra bandera”. En reivindiquem el color i no el suposat “capità”, és clar. L’estel de vuit puntes és una rosa dels vents perquè tot i que dels Països Catalans som internacionalistes i alhora és el nombre de parts dels Països Catalans (País Valencià, Andorra, Illes Balears, Principat, la Franja de Ponent, la Catalunya del Nord, l’Alguer i el Carxe).

Aquesta estelada no es deixarà d’utilitzar el dia que els Països Catalans o una part d’ells aconsegueixin ser un estat perquè això no és ser independents i per tant lliures. La bandera és un invent que vaig veure per primer cop a Internet, concretament a Indymedia, i que ningú fins ara m’ha sabut explicar d’on surt, per això he inventat aquesta explicació. El Jaume de Tarragona en va fer una a mà, amb pintura sobre una base d’una estelada roja, fa uns anys per a la manifestació de l’11 de setembre a Reus i anys després me la va regalar. Hi ha alguna variant de la bandera amb l’estel roig de cinc puntes, localitzada a Berga. I amb l’Òscar de Vila-seva en vam fer una tirada d’uns centenars de les quals ara ja no en queda cap, però la reeditarem.

I com totes les banderes, la seva millor fi és que algú la cremi.

Versió per imprimir (format PDF)

‘Catalunya t’estimo’ | Opinión | EL PAÍS

‘Catalunya t’estimo’ | Opinión | EL PAÍS.

‘Catalunya t’estimo’

El proceso separatista podrá ser más o menos largo, civilizado o traumático, pero parece, desgraciadamente, irreversible

Miguel González 15 AGO 2013 – 00:00 CET

Archivado en:

• Opinión
• Independentismo
• Partidos nacionalistas
• Cataluña
• Ideologías
• España
• Partidos políticos
• Política

Recomendar en Facebook 749

Twittear 521

Enviar a LinkedIn 1

Enviar a Tuenti Enviar a Menéame Enviar a Eskup

Enviar Imprimir Guardar

Cataluña se va. El proceso de separación de Cataluña del resto de España podrá ser más o menos largo, civilizado o traumático, pero parece, desgraciadamente, irreversible.

Digo “del resto de España” porque Cataluña no se separa de España. Lo que quede de España, una vez restada Cataluña, podrá seguir llamándose España, por razones jurídicas o de conveniencia, pero será otra cosa diferente, como un cuerpo al que le amputaran no una extremidad prescindible sino parte de su identidad esencial, de su memoria, de su ser más íntimo.

Viví en Cataluña entre 1976 y 1987. Allí estudié. Allí tuve mi primer empleo. Allí hice los mejores amigos, los que duran toda la vida y aún conservo. Allí conocí a mi primer amor y a la madre de mis hijas.

He vuelto a Cataluña y he encontrado que las personas con quienes compartí indignación e ilusiones, con quienes corrí delante de los grises pidiendo llibertat, con quienes coreé las canciones de Raimon o Lluis Llach, hoy defienden la independencia de su país, que es una parte del mío.

Intento convencerlos de su error. Me asombra que se crean que librándose de Madrid vivirán mejor. Les digo que nadie gana nivel de vida tras divorciarse, que durante una generación o dos ellos serán más pobres y nosotros también, que se quedarán fuera de la UE y sus productos tendrán menos ventajas que los de Marruecos o Centroamérica, que necesitarán pasaporte para viajar por Europa, que tendrán que cambiar de moneda para salir de su país.

Que deberán sufragarse su propio ejército, sus servicios secretos, sus diplomáticos, sus inspectores de hacienda o sus magistrados y renunciar a lo poco que les quede de sanidad, educación o pensiones públicas.

Que se engañan si creen que la OTAN les garantizará gratuitamente su defensa, que nadie da nada por nada, y menos una alianza militar. Que si la secesión se consuma sufriremos como mínimo un amago de golpe de Estado y no será contra los catalanes sino contra todos los españoles.

Lo que quede de España será otra cosa diferente, como un cuerpo al que
le amputaran parte
de su ser más íntimo

Que en una futura Cataluña independiente la ultraderecha xenófoba, que ya ha asomado la cabeza en las elecciones municipales, quizá sea más fuerte; y su régimen político mucho menos tolerante y liberal que aquel del que ahora reniegan. Que en el mundo hay ya casi 200 Estados y ni en el más iluso puede pensar en serio que la creación de uno nuevo suponga avance alguno en el progreso de la humanidad.

Todo esto les digo. Discutimos en catalán y castellano, indistintamente, pues nunca ha habido un problema lingüístico en Cataluña y tampoco ahora. Pero sé que no voy a convencerlos, porque el abismo de desconfianza que se ha ido cavando en estos años es tan ancho que ya no veo la forma de recomponer los puentes.

Cuando vivía en Cataluña siempre recelé de los políticos que utilizaban el plural mayestático: “Nosaltres”. Qui som nosaltres?, me preguntaba. Y naturalmente, nosaltres éramos/eran los catalanes y ells son/somos todos los demás. Esa afirmación del “nosotros” por contraposición a los demás, de los nuestros frente a los ajenos, está en la base del actual distanciamiento. Por eso no se cuestiona que un barcelonés pague más impuestos que un lleidatà o que el primero financie el hospital para el segundo; pero sí que un catalán subvencione a un extremeño. El lleidatà es de los nuestros, el extremeño no. Ya no.

Lo que me preocupó cuando me trasladé a vivir a Madrid fue comprobar que el mismo discurso se alimentaba desde el lado contrario. Durante demasiados años, los catalanes han sido “los otros”: los egoístas, los tacaños, los insolidarios. Algunos partidos y medios de comunicación han rivalizado en explotar la catalanofobia con fines comerciales o electorales. Las falacias y tópicos de una parte han alimentado los de la otra. Cada exabrupto, cada bravuconada —como el reciente “catalanes de mierda” de un ex alto cargo de la Marca España o las boutades de algunos dirigentes de ERC—ha sido jaleada y repetida mil veces por quienes se decían escandalizados y en realidad estaban encantados de que el supuesto adversario encarnase a la perfección sus prejuicios.

Salvo excepciones, las instituciones españolas nunca han asumido, más allá de la retórica, que la pluralidad lingüística y cultural de España constituye una riqueza. Brillan por su ausencia las cátedras de catalán en universidades de Madrid, las obras de teatro o películas en catalán que pueden verse en la capital, los políticos que –sin tenerlo como lengua materna– se plantean aprenderlo. Cuando se inició tímidamente el uso del catalán, el euskera o el gallego en el Senado, cámara de representación territorial, algunos medios –los que más pregonan la unidad de España y más hacen por romperla– montaron una escandalera a propósito del coste de la traducción simultánea. Por no hablar de lo ya conocido: la sentencia del Constitucional que recortó el Estatut después de que los catalanes lo hubiesen aprobado en referéndum.

Seguramente es demasiado tarde. Para casarse hace falta que dos quieran, pero para divorciarse basta con que uno tire la toalla. Y no es posible disuadirle con argumentos racionales cuando el desamor ha hecho mella. “El problema es que no nos queréis”, me dijo una persona con quien he compartido 30 años de cariño en la distancia. Y me doy cuenta de que, aunque somos muchos los que queremos a Cataluña desde este lado del Ebro, quizá no lo hemos dicho lo suficiente y hemos dejado que monopolicen el discurso los que identifican a España con ellos mismos, intolerantes y excluyentes.

Así pues, ahora que parece que te vas, sin pretender forzarte para que te quedes, consciente del cúmulo de errores cometidos pero también de todo lo que compartimos, quiero que sepas que t´estimo.

Als amics espanyols (Vicenç Villatoro)

Als amics espanyols (Vicenç Villatoro).

Als amics espanyols

VICENÇ VILLATORO

| Actualitzada el 14/08/2013 00:00

Als amics espanyols SUSANA SUBIRANA

Sóc dels que aquest estiu he tingut l’ocasió -diria que la sort- de fer uns tombs per les Espanyes i especialment per Andalusia. Un plaer, com sempre. A partir d’aquí, tinc algunes impressions de primera mà, molt subjectives, de com s’hi viu el procés català. En primer lloc, diria que s’hi viu força, tendint a molt. El tema és viu i se’n parla, amb passió. I quan en parles amb amics, a qui suposaries una actitud comprensiva, t’adones que es viu amb tensió i una certa agror, però també amb una enorme desinformació i perplexitat. Es viu malament i amb una incomprensió profunda. Ja sé que la idea de fer pedagogia per les Espanyes està avui del tot desacreditada, però no em sembla gens inútil pensar una estona en aquests amics espanyols i veure com hi podem parlar.

La primera constatació és que, a Espanya, la gestió informativa, argumental i emotiva del procés català és gairebé un monopoli de la dreta, sovint amb un llenguatge i un argumentari predemocràtics. Els amics que deia van a remolc, sense un discurs propi, en el terreny de joc que els han dibuixat els altres. El resum seria dir que és una bestiesa inacceptable i que no se’n pot ni parlar. Això és un desastre per a tots. Per a nosaltres, catalans, perquè fa el procés més tens i més agre, amb la impossibilitat de pactar maneres civilitzades de portar-ho. Però també per a ells: dóna l’hegemonia a una dreta molt extrema en una qüestió que és al centre -tant com la crisi- de l’agenda espanyola.

Amb aquests amics espanyols hi ha un pont clar que hauríem de poder construir: el de la radicalitat democràtica. És comprensible que la independència de Catalunya no els agradi. I que s’hi oposin democràticament tant com puguin. El que no és comprensible és que neguin el problema: hi ha un nombre molt alt de catalans, no sabem si la majoria, que voldrien separar-se d’Espanya. Podem fer veure que això no existeix. Podem negar l’existència del problema. Podem declarar-los il·legals. Però això no és cap solució. La democràcia no està pensada per gestionar el consens, sinó la discrepància. Hi ha un problema. Doncs fem servir la democràcia per resoldre’l. En això ens hauríem de poder posar d’acord, amb els amics. Perquè si no accepten això, si no s’apunten a una manera de gestionar-ho diferent, l’onada se’ls endurà, també a ells.

Aquests amics espanyols tendeixen a parlar de federalisme, d’una Espanya diferent de l’actual en què Catalunya es podria sentir còmoda. Perfecte. Quan la teva parella diu que vol el divorci, tens diverses possibilitats. Una, dir que el matrimoni és indissoluble per malament que s’hi estigui. Una altra, dir-li que si se’n va li faràs la vida impossible. Una altra, mirar si abans de prendre la decisió se’n pot parlar una última vegada i veure si es troba una manera millor de conviure. Per tant, que els amics estiguin per la tercera via és un gran què. Però llavors els que han de fer l’oferta són ells. És Espanya la que ha de dir què ofereix a Catalunya per quedar-s’hi, en què estaria disposada a canviar per mantenir el matrimoni. El referèndum sobre el federalisme de veritat, sobre l’Espanya plural, és a Espanya on l’haurien de guanyar, no a Catalunya. Abans de preguntar si Catalunya acceptaria l’oferta, caldria que es posessin d’acord en quina oferta fan. I de moment d’oferta no n’hi ha cap, al contrari. A més, arribaria tard: el procés de l’Estatut va marcar el límit del que Espanya volia acceptar. I el cop de porta del Constitucional dispara l’independentisme.

Una última consideració, de les converses amb els amics espanyols, i aquesta va per a nosaltres. A Espanya, l’independentisme català es veu com un rebuig i un menyspreu a la identitat espanyola. I ells estan orgullosos de la seva identitat, i hi tenen dret. Els hem de convèncer que no ho és, i no ho ha de ser. L’independentisme no pot ser ni semblar hispanofòbia. Jo no sóc americà, però tinc un gran respecte per la identitat americana. Més encara per l’espanyola, perquè hi tenim llaços de sang. Als amics els hem de dir que el procés no va contra ells, contra el que són, contra la seva identitat. Sobre aquests dos fonaments, la radicalitat democràtica i la negació de qualsevol hispanofòbia, s’haurien de poder bastir ponts amb els amics espanyols. Pel nostre bé i pel seu.

Fitant el 2014-10 – VilaWeb

Fitant el 2014-10 – VilaWeb.

La sentència contra l’estatut obre una nova era política a Catalunya

El constitucional espanyol anul·la 14 articles i en reinterpreta 27, desvalora la definició de Catalunya com a nació i hi introdueix vuit vegades la ‘indissoluble unitat d’Espanya’

Al setè intent el Constitucional espanyol ha dirimit sobre el recurs pel PP a l’estatut, compartit en bona part pel Defensor del Pueblo, el socialista Enrique Mugica, que també en va presentar un. La sentència fa una gran retallada de l’estatut, que VilaWeb detalla extensament en aquest article. Però més que això, la sentència qüestiona el pacte constitucional de la transició i la possibilitat d’un encaix del Principat dins l’estat espanyol. +

Sebas La independencia de Cataluña según un vecino de Hospitalet de Llobregat. – YouTube

Sebas La independencia de Cataluña según un vecino de Hospitalet de Llobregat. – YouTube.

Graupera pica el crostó a Domènech

Graupera pica el crostó a Domènech.Política

1144 lectures 2 Comentaris Imprimir Enviar notícia ⁺A ^–A

Política

06/08/2013

Finançament

Graupera pica el crostó a Domènech

La delegada de ‘La Razón’ a Catalunya assegura que “el Govern d’Espanya ha fet esforços perquè Catalunya pugui tenir uns pressupostos i fer menys retallades”

Nerea Rodríguez

El tertulià i col·laborador d’El Singular, Jordi Graupera, ha picat avui el crostó a la delegada del diari ‘La Razón’ a Catalunya, Sònia Domènech, qui ha assegurat que “no és veritat que el Govern d’Espanya no hagi fet esforços perquè Catalunya pugui tenir uns pressupostos i que les retallades hagin de ser les mínimes possibles”, i ha criticat que “una altra cosa és que s’utilitzi aquest missatge per carregar de raons el procés sobiranista”.

Durant la tertúlia del programa ‘El Món a Rac1’, Domènech ha argumentat aquests “esforços” del Govern espanyol assenyalant que “és la primera vegada que s’aprova un dèficit asimètric per les comunitats autònomes i Catalunya és la segona autonomia a la que se li permet un dèficit més alt”.

Graupera però ha considerat que, tot i “ser millor la asimetria que la uniformitat”, “una altra cosa és la decisió que pren el Govern espanyol de com, sent la única font d’ingressos de totes les administracions de l’Estat espanyol, reparteix aquests ingressos i el marge de dèficit que aquests ingressos permeten. I ha continuat explicant que “quan tens institucions com les comunitats autònomes o els municipis que són les que s’ocupen de pal·liar els efectes més urgents de la crisi, i tu estàs aprofitant aquesta clau de controlar tots els ingressos per collar més aquestes administracions, és d’una manca de visió del que necessita actualment Espanya”.

Graupera: “Hi ha un error flagrant del Govern espanyol”

En aquesta línia ha advertit que “hi ha un error flagrant del Govern espanyol” i ha insistit afirmant que el fet que “les comunitats de l’arc mediterrani siguin les que patiran més amb el límit de dèficit i que siguin curiosament les que tenen el dèficit fiscal més gran amb l’Estat clama al cel, quan es parla d’asimetries”.

A més, Graupera ha corregit Domènech: “Fas un comentari sobre la seguretat social dient que Catalunya porta un any en negatiu, i totes les comunitats ho estan, perquè actualment no es produeix tant com per pagar això. Assenyalar a Catalunya com si fos una asimetria de la seguretat social no té cap sentit”. La delegada de ‘La Razón’ ha donat la raó al tertulià reconeixent que “és cert que Catalunya no és la única autonomia, però torno a repetir que sí que s’ha fet un esforç important” i ha sentenciat: “Si s’obrís el debat del finançament es tancaria el del debat sobiranista”.

Finalment, Graupera ha conclòs, rebatent aquest argument, que “si sumem la negativa al sistema de finançament de l’Estatut, la negativa al pacte fiscal i ara el repartiment del dèficit veus que la conducta de l’Estat és exactament coherent amb la dels últims 35 anys. I això més que apaivagar el debat sobiranista el que fa és dotar-lo de raons”.