Un informe apunta que Catalunya seguiria a l’euro i al mercat interior europeu encara que Espanya la vetés a la UE

Origen: Un informe apunta que Catalunya seguiria a l’euro i al mercat interior europeu encara que Espanya la vetés a la UE

CANVI DE CICLE

Un informe apunta que Catalunya seguiria a l’euro i al mercat interior europeu encara que Espanya la vetés a la UE

L’estudi apunta igualment que el més probable és que el nou estat segueixi formant part de la institució comunitària, però assenyala vies alternatives en cas que no fos així

3K

14

Un  nou informe elaborat per Joan Elias, Joan Maria Mateu, Pere Miret i David Ros, especialistes en finances internacionals i institucions econòmiques europees, i difós per l’ANC assenyala que una Catalunya independent podria seguir formant part de la zona euro i del mercat interior comú, encara que inicialment l’estat espanyol la vetés com a membre de ple dret a la Unió Europea. Malgrat tot, l’estudi afirma que “l’escenari que objectivament interessa més a totes les parts implicades […] és el de la negociació”, perquè és el que garanteix una “estabilitat política, monetària i financera”. Així, apunta que, a partir del moment “que la independència del nou estat català sigui inevitable”, començarà la veritable negociació, ja que aquesta evitaria que Espanya hagués d’assumir la part del deute que correspondria a Catalunya i que s’aixequessin “fronteres econòmiques en una zona geogràfica estratègica pel seu trànsit de mercaderies”.

De la mateixa manera, l’estudi assenyala que és improbable que Catalunya pogués quedar fora de la Unió Europea, ja que “ja forma part de les institucions europees des del seu inici”, hauria esdevingut independent “a través d’un procés pacífic i democràtic” i “té un potencial econòmic i financer molt superior” a Sèrbia o Croàcia, noves adhesions comunitàries.

En tot cas, els autors apunten que, si s’apliqués una lectura restrictiva dels tractats –que no preveuen una situació com aquesta–, el nou estat podria optar per altres vies, com firmar un acord monetari amb la Unió Europea i el Banc Central Europeu (BCE) –com el que han segellat Andorra, el Vaticà, Mònaco o San Marino– i l’adhesió a l’Acord Europeu de Lliure Comerç –com Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa–. Unes mesures que, segons l’estudi, permetrien seguir formant part del mercat interior comú de la UE, tenir accés directe al crèdit del Banc Central Europeu, “l’acceptació d’una bona part dels actius financers negociables emesos a Catalunya com a col·lateral”, l’emissió de monedes i possiblement de bitllets d’euro, gaudir del passaport únic de llicència bancària i pertànyer a la unió bancària.Uns acords que no requeririen majoria absoluta dels estats i que, per tant, l’espanyol no podria vetar.

Finalment, l’informe destaca que “ l’existència d’un Banc Central Català propi aportaria uns beneficis considerables a l’economia d’una Catalunya independent(aproximadament uns 600 milions d’euros anuals nets), derivats principalment de l’assignació que fa el BCE de bitllets d’euros en circulació a cada estat membre de la zona de l’euro […], del repartiment d’ingressos provinents de les operacions de liquiditat del BCE i dels fons de les reserves mínimes que els bancs catalans haurien de tenir al Banc Central Català”.

Proses: Carta a Felipe González

Origen: Proses: Carta a Felipe González

diumenge, 30 d’agost de 2015

Carta a Felipe González

Responc la seva carta publicada a El País avui, dia 30 d’agost de 2015.

Comença la seva carta dient que fa dues dècades que és un ciutadà normal, fa dues dècades va deixar de ser President d’una Espanya de memòria feble i selectiva. Fou vostè el President dels governs que van construir i finançar els GAL, només per això ja me’l miro amb descreença, com també ho fan a Veneçuela d’on va sortir per cames, fa dos dies, en postular-se de defensor de drets humans.

Tampoc l’acabo de veure de ciutadà normal, els ciutadans normals i els empresaris paguem els sobresous de les portes giratòries a les empreses energètiques, el seu sou i massa altres sous.

No parli d’Espanya com un espai comú compartit, quan sembla que hi ha un important nombre de catalans que volem abandonar, quan sembla que hi ha una majoria important que no vol monarquia, quan sembla que hi ha una desigualtats territorials insalvables per espoli català que facin… Espanya és un espai aguantat amb pinces, amb un deute de 1 bilió d’Euros (12 zeros) que no podrà pagar mai, perquè una gran part del seu territori és improductiu i viu del subsidi. I per una incompetència secular dels seus governants i per una incapacitat de fer front a la corrupció.

Espanya ja no és d’Espanya, és dels mercats.

La gratitud socialista cap a Catalunya, que ha sustentat totes les majories socialistes espanyoles, l’hem notada sempre amb els seus grans dirigents: Guerra, Ibarra, Leguina, Bono … tots ells insultadors professionals d’aquella Catalunya mesella i d’aquesta que aspira a fer una construcció nacional.

Parla de l’enfrontament, és quan estem junts que estem enfrontats, qualsevol partit que vulgui arribar a la Moncloa ha d’atiar la catalanofòbia per totes les terres d’Espanya. Tots aquets partits es despatxen a gust contra Catalunya i quan hi ha reacció nostra, per dignitat, parlen de victimisme i enfrontament. Vostè senyor González, mai no ha sortit en defensa de Catalunya quan ha patit vexació, la seva carta no ens atorga dignitat, només ens demana silenci. El mateix silenci secular de sempre.

En una cosa té raó, Espanya deixaria de ser-ho sense Catalunya, i això és un plantejament necessari al negociar les relacions internacionals. Si Catalunya perd drets per no ser Espanya, La resta d’Espanya també els perdrà perquè sense Catalunya tampoc és Espanya.

Parla d’aïllament, però Catalunya té ports, aeroports carreteres i autopistes (amb peatges, això sí), tenim més turisme i exportem més que la resta d’Espanya. Som un eix importador i distribuïdor de productes per a tot l’estat espanyol i resta d’Europa. És a on es parlen més idiomes estrangers i on es parlen millor. Vingui qualsevol dia de l’any, a qualsevol hora, passegi per la Rambla i prengui nota.

El que sí que ens aïlla, de veritat, és el boicot a l’Aeroport del Prat, ens aïlla és que el corredor del Mediterrani no estigui fet, ens aïlla el boicot de les ambaixades espanyoles a la promoció dels productes catalans, ens aïlla el control del Banc d’Espanya a les inversions estrangers a Catalunya. Ens aïlla ser la comunitat amb més inspeccions fiscals i més expedients sancionadors. Ens aïlla la competència deslleial del Madrid que aprofita el sobreingrés de la capitalitat per fer de paradís fiscal xuclar totes les empreses lligades al BOE. Ens aïlla no tenir eines d’Estat per protegir els nostres ciutadans. Ens aïlla el no reconeixement del Català a Europa… Fixi’s bé, tots aquests aïllaments es resolen amb la independència, que ens connectarà en igualtat de condicions amb la resta del món.

Ara hi ha una part de la societat catalana que ja està desconnectada de la realitat espanyola, que se sent injustament tractada per un estat incompetent i incapaç de generar ni riquesa ni il·lusió. Fer callar una part dels catalans perquè l’altra no es trobi fracturada és un insult a la intel·ligència i a la democràcia; conculca la igualtat en atorgar supremacia d’uns sobre els altres.

La nostra és una proposta d’independència inclusiva, de cohesió social, en la línia integradora de Catalunya dels darrers 300 anys.

Curiós que parli de la Constitució, d’aquesta Constitució castrada per la FAES i amb un Constitucional presidit per un militant i cotitzant d’aquell PP que la va votar en contra. Perdoni senyor González, però l’entorn constitucional és indefensable, el que havia de ser una sortida del franquisme i garantia de drets, ara serveix per imposar la dictadura de la majoria i anul·lar les minories, siguin catalana, religiosa o tingui una manera personal d’interpretar la sexualitat, o, senzillament tinguin una manera de pensar diferent.

I torna a parlar-nos de desconnexió. No, no desconnectarem d’Europa, hi som, i seguirem sent-hi, ho deia quan es parlava que Espanya, sense Catalunya, deixaria de ser Espanya… No existeix cap llei europea que ens pugui fer fora, i a Europa la llei preval, No hi ha la inseguretat jurídica espanyola. Es negociarà, es farà política i pactarem el millor encaix possible per seguir dins d’Europa, exactament igual que ara. I, al final ho acabarem preguntant a la gent perquè hi digui la seva. Igual que faran el Britànics un dia d’aquests.

Catalunya independent pot articular un espai de progrés al sud d’Europa, i amb uns estats tant brutalment endeutats, això és imprescindible per al futur. Per cert en aquest escenari hi ha una gran oportunitat d’Espanya per aprofitar la inèrcia econòmica i fer un canvi en profunditat de les estructures d’estat obsoletes i les maneres de fer absurdes.

Quina amenaça més grotesca, Europa no tindrà mai 150 estats. Els estats europeus respecten els pobles. Tots ells estan al·lucinant amb la manera com Espanya tracta Catalunya. La relació entre pobles no es fa imposant constitucions post-franquistes, sinó des del consens i el benefici mutu. Espanya, i vosté amb ella, no en tenen ni idea de com es fa, porten 40 anys i no han pogut construir una realitat comuna i un objectiu comú, i no posi excuses de nacionalismes perquè Catalunya ha estat de llarg la Comunitat autònoma que més esforços ha fet per la governabilitat espanyola.

Pel que fa a l’aïllament amb Iberoamèrica. Fa dos dies parlàvem amb el Parlament d’Uruguai per explicar-los la independència i no va anar gens malament tot i el boicot dels ambaixadors. Espanya tampoc és que se’n surti gaire bé amb Argentina que els exigeix jutjar els crims del franquisme. Encara raja el fer callar al President de Veneçuela. Pel que fa a Bolívia, com han acabat aquelles nacionalitzacions. I a Panamà, qui ha acabat de pagar la inoperància de les constructores matusseres. A Catalunya hi viuen centenars de milers de persones procedents d’Iberoamèrica, estan treballant i compartint futur i famílies comunes. Són els nostres millors ambaixadors. És l’avantatge de ser inclusius, és més fàcil fer relacions. No digui més bestieses pel que fa a la llengua, com a trencament, a Catalunya tots som castellanoparlants, i agraïts de ser-ho.

Parlar de “desgarro” des del posicionament democràtic és massa totalitari com per tenir-ho en compte. Millori l’ús de les paraules perquè l’exageració li fa perdre credibilitat.

I per acabar ens llença una mica d’apocalipsi. Potser sí que les coses van fatal. Que els 16 mil milions d’Euros no ens ajuden a gestionar millor, potser sí que no podem fer front a l’atur, a la pobresa infantil, a la pobresa energètica, potser sí que no podrem ajudar els nostres dependents i vulnerables,… Sap senyor González, ara tenim totes aquestes polítiques col·lapsades pel govern espanyol, tant incompetent com sempre, no sap fer, no fa, ni deixa fer. Catalunya és un model d’èxit garantit ho diuen els propis, els acadèmics estrangers, i els premis Nobel d’arreu, … només ho callen i ho menteixen els seus, tots els seus, siguin del PSOE, PP, UPyD, C’s… Mentir és l’esport on Espanya té més medalles i troba un magnífic altaveu en una premsa reconeguda internacionalment com vergonyant.

Espanya és molt més important que la seva unitat, no pateixi senyor González, només es tracta d’acabar amb la concepció d’aquella Espanya falangista del “Una, Grande y Libre” perquè no és ni UNA, ja fa molts anys que no és GRANDE i els únics ciutadans LIBRES, de veritat, són els propietaris de l’IBEX 35.

Una última reflexió senyor González. Catalunya pot aspirar a ser la Dinamarca del Sud. Espanya té algun projecte, alguna aspiració, algun escenari de futur on anar?

Atentament

Eduard Cabus i Vinyes

Radiografia d’una decepció

Origen: Radiografia d’una decepció

Radiografia d’una decepció

  • Pau Planas, subscriptor
  • dissabte, 29 agost 2015

El cap de llista de Catalunya Sí que es Pot, Lluís Rabell (a la dreta), amb altres membres de la candidatura.

Per més que els altaveus de l’establishment intentin dissimular, ens trobem a les portes de les eleccions catalanes més transcendents de les darreres dècades, unes eleccions que permetran generar el mandat sobre la independència que ha estat impossible tirar endavant a través d’un referèndum acordat. Un dels elements que fan més visible que no ens trobem davant d’unes eleccions autonòmiques convencionals, és la singularitat excepcional de les forces que hi concorren, organitzades en marques i coalicions fins ara inconcebibles. Són símptomes d’un canvi profund en la política catalana, que arrenca, ja s’ha dit molts cops, en el fracàs del desplegament de l’Estatut, l’últim instrument de consens que podia haver arbitrat les tendències divergents entre una Catalunya que reclama sobirania i un Estat Espanyol delerós de recentralitzar poders.

El cas és que, a partir del fracàs d’aquesta oportunitat d’entesa, juntament amb la irrupció d’una crisi econòmica que s’ha fet crònica, s’ha esberlat el pacte de la Transició, i àmplies capes de la població catalana han encetat el camí cap a una ruptura democràtica.

Ha emergit, per tant, un nou escenari, que obliga als partits a resituar-se en unes coordenades diferents de les que proposava l’autonomisme. En aquest fort moviment tectònic, els partits que es resisteixen a abandonar l’anterior paradigma pateixen una davallada en la intenció de vot. Un exemple clar és CiU, que ha hagut de separar-se, quedant Unió desintegrada i en vies d’esdevenir força extraparlamentària. L’altra gran exemple és el PSC, que arrossega anys de declivi. I un tercer cas: ICV-EUiA, també amenaçada per una davallada electoral, i ara lliurada als braços de Podemos, sota la marca CSQP.

Centraré l’article en aquesta darrera marca electoral, com a exemple d’incapacitat adaptativa, i també com a mostra de com una candidatura d’esquerres pot esdevenir, en determinats moments i contextos, un instrument que contribueix a frenar moviments populars de transformació. Vull deixar clar per endavant que, malgrat la contundència del discurs, es tracta d’un exercici de reflexió que busca obrir el debat i trobar respostes a una postura que em sembla incomprensible. La crítica és fruit d’una decepció i un desconcert personals, i m’he sentit necessitat d’expressar-la.

Errors de partida

Quan, ara fa quatre anys, l’independentisme va irrompre amb força en l’escena política catalana, ICV va apadrinar la Tercera Via quan semblava una opció viable, o la més probable, i hi va apostar fort. Amb el temps, però, a mesura que s’ha constatat que la partitocràcia espanyola s’oposa reiteradament a plantejar un nou model territorial, s’ha descobert que la via no conduïa enlloc. Existia la teoria, assumida també per CiU, que davant les demandes independentistes, tard o d’hora l’Estat oferiria alguna forma d’encaix per desplaçar el rupturisme cap als marges del Parlament. Però aquesta, val a dir-ho, ha estat una hipòtesi circumscrita de manera exclusiva a Catalunya: l’esperança de resolució pactada no ha existit mai, a l’Estat Espanyol.

Allà hi ha altres dinàmiques, i la qüestió catalana no ha estat mai un debat troncal, sinó una molèstia de segon ordre que es podia gestionar amb les pertinents dosis de menyspreu i càstigs constitucionals: assumir-lo com un problema ineludible implicaria posar en dubte fonaments polítics irrenunciables i qüestionar a fons una identitat col·lectiva sostinguda durant segles. Contràriament al que defensen els predicadors de la Tercera Via, el PP, el PSOE i C’s tenen un horitzó polític invers a les demandes majoritàries de la població catalana: menys poder per les autonomies i nul·la concepció plurinacional de l’Estat. En aquest context, un model federalista o confederalista, en el qual Catalunya pogués acomodar-s’hi a partir de la gestió dels propis recursos, el reconeixement del dret a l’autodeterminació, capacitat de decisió en infraestructures, i blindatge de competències en matèria educativa o cultural, esdevé una il·lusió cada vegada més irrisòria. La impossibilitat d’assolir la necessària majoria de dos terços per a dur a terme tals reformes s’ha fet evident. Ningú amb un mínim d’honestedat pot creure i fer creure que aquest novembre s’obrirà un escenari propici a fer possible un encaix satisfactori. És, per tant, un error pretendre edificar l’eix central del discurs únicament a partir d’una premissa materialment impossible de dur a terme, pel fet que aquesta opció depèn d’una voluntat aliena inexistent.

El segon error, derivat del primer, és la insistència en separar la qüestió nacional i la social. Aquesta separació havia funcionat en l’anterior paradigma autonomista, en el que la qüestió nacional estava congelada pels pactes del peix al cove, i la qüestió social discorria en un context de relativa bonança econòmica i garanties de manteniment d’un minúscul estat del benestar. Les dues qüestions podien plantejar-se per separat perquè, en el fons, cap de les dues es plantejava a fons i de manera seriosa. Ara, que s’ha fet evident que no és possible fer polítiques socials sense sobirania, i que no hi ha sobirania sense una ruptura amb l’Estat, és quan la separació de les dues qüestions grinyola per tots costats.

Què proposa ICV-Podemos?

Esbravat el miratge de la Tercera Via, havent quedat com a úniques opcions el pas cap a la independència o bé l’acceptació de la recentralització i la intervenció, CSQP respon amb un silenci incomprensible en la qüestió nacional que, de retruc, deixa palesa la impossibilitat de donar una resposta satisfactòria a la qüestió social: el silenci apareix també quan es pregunta de quina manera es duran a terme les mesures socialment justes que es defensen. Com establirem una nova fiscalitat per repartir la riquesa? Com farem lleis que evitin els desnonaments i fomentin polítiques energètiques d’impuls a les renovables? Com podrem finançar hospitals i escoles públiques? Silenci, per tant, davant les qüestions més bàsiques que la població reclama: ens quedem amb la superfície dels lemes i les intencions moralment admirables, però els mecanismes concrets que han de permetre fer possible les intencions no apareixen enlloc, i no apareixen perquè l’acció de govern se supedita, fent gala de la millor tradició dependentista, a una regeneració de l’Estat que, ara mateix, apareix com una possibilitat molt remota.

El coordinador nacional d'ICV, Joan Herrera, en una entrevista concedida a CRÍTIC el novembre de 2014 / Foto: Jordi Borràs

Sabent això, sabent que a curt termini no hi ha un encaix possible, ens podem preguntar per què ICV-EUiA s’han quedat bloquejats en la proposta de la Tercera Via. La formació podria haver iniciat, aquest darrer any, un apropament cap a l’independentisme. Podria haver fet un esforç de sinceritat i admetre que el model federalista, anecdòtic a la resta de l’Estat, només es pot assolir a partir de la proclamació unilateral de la república catalana, deixant les portes obertes a la federació en una etapa posterior, amb un Estat Espanyol reformulat. Això hauria permès plantejar un acostament a formacions com la CUP o ERC. El cas és, però, que no hi ha hagut capacitat o voluntat per fer aquests passos.

Els motius? La feblesa del federalisme, per una banda, impedeix que hi hagi recorregut polític: en l’actualitat, l’únic moviment polític que encapçala iniciatives de gran abast per forçar canvis estructurals és l’independentisme. El federalisme no és una iniciativa entusiasta, sorgida d’una il·lusió col·lectiva de millora econòmica i social. De fet, es tracta d’una contraproposta de caràcter reactiu, sorgida exclusivament d’alguns partits catalans, i mancada de suport social i moviment articulat. Per tant, no hi ha una convicció profunda, un anhel sincer per assolir l’Espanya Federal: se sap, en el fons, que aquest projecte no és viable a curt termini, perquè a l’Estat Espanyol hi predomina una cultura política de fons, heretada directament d’una concepció franquista de l’Estat, que no connecta amb visions republicanistes capaces d’assumir la plurinacionalitat i la descentralització. A Catalunya mateix, fins i tot, l’autonomisme agrupa més partidaris que no pas el federalisme

D’altra banda, l’atàvica vinculació que s’ha establert entre les reivindicacions sobiranistes i la burgesia catalana pot ser un altre element que expliqui l’al·lèrgia a qualsevol demanda que passi per la reafirmació nacional, i la indiferència, o fins i tot el rebuig, davant la idea d’avançar plegats amb l’independentisme. Les premisses ideològiques que es prenen com a punt de partença condicionen les posteriors interpretacions dels esdeveniments: en aquest sentit, la vell llosa del soleturisme pesa excessivament i constreny la capacitat d’interpretar els actes massius de les darreres diades com un moviment autònom i d’extracció popular. En aquesta qüestió hi intervenen elements conceptuals a l’entorn dels quals seria interessant reflexionar, i que giren a l’entorn de la concepció del que és Catalunya, la valoració del seu dret com a poble a la seva plena llibertat, i certs camins coneguts de l’autoodi i la manca de confiança que es té en les capacitats col·lectives.

Lerrouxisme latent

Així doncs, la recuperació del soleturisme ha esclatat de manera dramàtica: la reaparició dels discursos de regust “antisobiranista” és decebedora, tenint en compte que d’altres formacions com la CUP o ERC havien anat superant el debat identitari. Relacionar estretament sobiranisme i burgesia, reduir de manera simplista les demandes de sobirania a una simple estratègia de poder de la classe dominant, i apel·lar al clàssic no-nacionalisme i cosmopolitisme propis del nacionalisme ocult i normalitzat que imposa l’Estat, ens retorna als escenaris superats de l’autonomisme. Els qui donen importància a la qüestió indentitària necessiten, de fet, que aquesta qüestió aflori: la insistència en assenyalar les demandes de sobirania com a expressions identitàries i burgeses, havent-se constatat que aquestes demandes són transversals i multiclassistes, i estan centrades en la reclamació de drets i de sobirania popular, és, de fet, la verbalització del desig d’una realitat inexistent, i exhibeix, en el fons, la mentalitat nacionalista subjacent de determinats sectors fins ara feliçment instal·lats en un marc territorial inqüestionable. El lerrouxisme sempre s’ha caracteritzat per esquivar l’assumpció plena i irrenunciable de les llibertats de Catalunya com a poble, i s’ha sentit còmode relativitzant-les i circumscrivint-les dins d’esquemes reduccionistes de simples interessos de classe.

La inadaptació i la manca de propostes viables davant un conflicte irresolt, la insistència en conservar un tauler de joc sense peces per moure, s’ha acabat traduint, en el dia a dia, en un repertori espectacular de missatges improvisats i contradictoris: es parla d’urgència social, però es defensa una tercera via que, de poder ser possible, no ho podrà ser fins d’aquí a unes quantes legislatures dolorosament austeres. Es justifica l’oposició a la independència pel fet d’estar, suposadament, liderada per una formació de dretes, obviant que l’oposició a la independència està liderada per sectors situats encara més a la dreta. S’argumenta que no s’està d’acord en les fronteres, però mai es qüestiona l’Estat Espanyol. Es parla de processos constituents – que són anticonstitucionals- i simultàniament es defensa l’acatament de la Constitució i es parla de la reforma d’aquesta com la única via possible per fer canvis. Es defensa la república i la monarquia a la vegada. Es demana que abans de la independència cal saber quin país volem, però el rebuig a la independència comporta igualment un model de país imposat des de fora, no pas escollit per nosaltres. Es parla de “nova política”, havent participat en governs que feien “vella política”. S’abandera el desafiament a la troica, i el model a seguir és una Syriza que finalment ha acatat nous rescats amb retallades i privatitzacions. L’argumentari més repetit és, en definitiva, pura munició d’usar i llençar, no pas una arquitectura de pensament honesta i coherent que doni sentit profund a l’acció política.

En conseqüència, aquest cúmul de missatges contradictoris condueixen a sospitar que CSQP es veu impossibilitada per a fer plantejaments viables i adaptats al moment actual, amb discurs comprensiu i atractiu per a àmplies capes de la població catalana. Més aviat sembla que opta per enretirar-se al fortí segur d’una fidelització electoral restringida a uns sectors socials molt delimitats, opció que no ajuda gens a assolir la unitat de les classes populars, i en canvi sí que alimenta fenòmens clàssicament divisors i reaccionaris, com ho fou el lerrouxisme en el seu moment.

L’aportació de Podemos

Pablo Iglesias, líder de Podemos / Foto: David Sabadell

En aquest sentit, l’aportació del flamant nou soci d’ICV no ha ajudat gens a mitigar aquests “handicaps” esmentats. Més aviat ha contribuït a reforçar-los: ha reforçat per exemple un estil poc participatiu de plantejar programes i candidats, ben lògic tenint en compte que Podemos és un partit que, des d’un primer moment, s’ha construït a partir del convenciment elitista que des d’un laboratori universitari, i sense base social activa, es pot dissenyar la fórmula miraculosa d’ocupació del poder per la via exprés.

Podemos també sembla haver aportat confusió afegida en l’encaix de Catalunya dins l’Estat, així com un rebaix en els continguts polítics més visibles: missatges simplificats que freguen l’insult a un electorat potencial que és tractat com si fos estúpid. En aquest sentit, l’”Enderroquem a Mas”, presentat com a lema de capçalera, ha esdevingut un eslògan pueril que alimenta una concepció capdillista de la política, fent ús poc escrupolós de la demagògia. Probablement degut a la manca de full de ruta definit, el lema revengista sembla que ha passat a ser la raó principal de la coalició. En focalitzar el discurs en aquest enderrocament màgic, fent recaure tota la responsabilitat de la crisi en una sola persona (i negant la complexitat d’una responsabilitat múltiple, en la qual també s’hi podria incloure els antics gestors de la Generalitat durant el Tripartit) es cau en una mena d’idolatria de l’adversari, i en darrera instància en una infantilització de la política, fet que no ajuda gaire a fer comprensible les raons profundes de la crisi sistèmica, estructural, que patim.

L’agressivitat simplificada i efectista, tanmateix, ara ja no s’utilitza contra una persona concreta (Artur Mas), ni tan sols contra un partit (CDC), sinó contra un gruix social i polític més ampli, que engloba també a ERC, a la CUP, a l’ANC, Súmate, i a persones independents declaradament d’esquerres. L’estil franctirador persisteix, malgrat els canvis recents d’escenari, de manera que, el que fa uns mesos, en un context d’eleccions amb llistes separades, podria haver estat una estratègia electoral més o menys reeixida, ara ha esdevingut maldestre i contraproduent: és absurd que una formació d’esquerres carregui de manera tant explícita i prioritària contra els qui en un futur proper haurien de ser socis preferents. Insultar a aquestes formacions, definint-les com a “comparses de la dreta”, és buscar un distanciament que sembla que pretengui afeblir les necessàries complicitats futures, i que s’opti per la reclusió o la preferència d’entesa amb forces unionistes i de dretes, contra les quals les invectives són menys freqüents.

Conclusió

Considerant aquest seguit d’incoherències, fa la impressió que CSQP ha optat per la renúncia a tenir un paper destacat en l’acció política transformadora i rupturista que s’albira en un horitzó imminent, i que s’ha resignat a esdevenir una trava, un escull, un instrument reaccionari per moderar i neutralitzar, més que per participar en un aplec de forces de canvi social. Ja sigui per indisposició a llegir el moment històric, ja sigui per sentiment de superioritat intel·lectual i mandra a l’autocrítica, ja sigui per reticències identitàries de part de la militància, ja sigui per un deute de dotze milions d’euros contret amb l’oligarquia bancària, o ja sigui una mica per tot plegat, el cas és que aquesta formació s’ha instal·lat en la trinxera de la reacció.

No és, en aquest sentit, gens casual la coincidència de discurs amb les oligarquies: en tot allò relacionat amb la qüestió nacional, els arguments són calcats als d’Unió, Partit Popular, PSOE o C’s. Utilitzar com a argument la capacitat de coerció dels poders fàctics – i per tant, subtilment, aplaudir aquesta amenaça, en lloc de denunciar-la— a fi de justificar la inconveniència d’una ruptura unilateral, és baix i propi d’una cultura política basada en l’abús de poder. Plantejar escenaris hipotètics d’indefensió, marginació financera i boicot internacionals, i utilitzar-los com a argument per forçar a la renúncia d’ideals absolutament legítims com el de la independència, s’allunya molt dels plantejament atribuïbles a l’esquerra.

A les portes d’una campanya electoral d’alt voltatge, es fa difícil imaginar un canvi de rumb per part de CSQP. Tot apunta que la seva opció serà la d’insistir en l’estratègia frontista, i centrar-se, com fan els partits unionistes, en carregar contra les dues llistes independentistes, atreure vots que siguin comptats com a NO, i buscar el bloqueig del procés d’independència per tal d’assegurar l’immobilisme, l’ofec de la sobirania i la impossibilitat de fer polítiques socials, coincidint i reforçant l’estratègia de les oligarquies del país. Mai és tard, però, per recapacitar, si més no per part del seu electorat potencial, que sempre és a temps de decantar el vot vers un  rupturisme nítid i coherent.

Junts pel Sí reivindica la independència per “dignitat” i “justícia social”

En el primer gran acte de campanya, a la Festa dels Candidats, han pres la paraula els caps de llista de les quatre demarcacions (Romeva, Llach, Forné i Bel), Mas, Junqueras, Forcadell i Reyes

Origen: Junts pel Sí reivindica la independència per “dignitat” i “justícia social”

Junts pel Sí reivindica la independència per “dignitat” i “justícia social”

En el primer gran acte de campanya, a la Festa dels Candidats, han pres la paraula els caps de llista de les quatre demarcacions (Romeva, Llach, Forné i Bel), Mas, Junqueras, Forcadell i Reyes

El candidat de Junts pel Sí, Raül Romeva, ha afirmat que el 27-S servirà per “decidir que no hi hagi mai més eleccions autonòmiques” i ha avisat que no seran uns comicis per “reformar la Constitució espanyola sinó per fer la de Catalunya”. Romeva ha demanat als candidats del ‘sí’ que facin “campanya pel diàleg” encara que a l’altre costat “hi ha un Estat poderós” que “amenaçarà i cridarà”.

De fet, ha dit que “mentre Europa mira, Espanya amenaça” i ha recordat que “mai abans” tants ciutadans havien volgut “la mateixa cosa”, en relació a la independència, un objectiu que Junts pel Sí persegueix “per dignitat”. “Només la llibertat ens convoca, la democràcia ens fa guanyar i la justícia ens farà lliures”, ha afirmat, i ha alertat que “l’altra opció és anar marxa enrere”.

Romeva ha demanat als candidats que, “si parlen de divisió”, responguin que “som un sol poble amb moltes veus, una sola llista amb moltes idees”. “Només junts i juntes ho aconseguirem”, ha dit.

Mas: “El 27-S guanyarem i tindrem la majoria”

El president de la Generalitat i número quatre per Barcelona de Junts pel Sí, Artur Mas, ha deixat anar un missatge clar d’optimisme de cara a les eleccions del 27-S. “Guanyarem i tindrem la majoria”, ha defensat Mas, que ha indicat que la nit dels comicis “es comptaran vots a favor del ‘sí’ i vots a favor del ‘no'”, de manera que ha demanat que la “gent de bona fe que dubta” s’apropi al projecte de la coalició.

“Catalunya no es trenca ni es trencarà. Està donant una lliçó d’unitat, de fer pinya i mirar endavant”, ha assenyalat el president. “Hem anat amb la mà estesa, amb esperit de diàleg, amb esperit de negociació, seguint el tarannà pacífic de la societat catalana. Què hem rebut a canvi? Cops de porta. O silenci, o menyspreu, o amenaces, o joc brut, o querelles”, ha afegit Mas.

Junqueras: “La independència és una oportunitat de dignitat, de justícia i d’igualtat d’oportunitats”

El president d’ERC i número 5 de la candidatura per Barcelona, Oriol Junqueras, ha afirmat que la independència “és una oportunitat de dignitat, de justícia i d’igualtat d’oportunitats”. Segons ha dit visiblement emocionat, el procés independentista ha aglutinat persones d’orígens, idiomes i religions diferents. “Jurem conjuntament que aprofitarem aquesta oportunitat, que farem el país que necessitem i que ens mereixem”, ha afirmat. Junqueras, en un discurs amb un to èpic, ha apel·lat al record dels avantpassats i al futur dels “fills” per aconseguir una “victòria per construir un país independent, just i com ens mereixem”. “Fins a la victòria”, ha afirmat.

Llach: “Estem fent una insurrecció democràtica i pacífica per deixar de ser súbdits”

El cap de llista de Girona, Lluís Llach, ha afirmat que el procés independentista és una “insurrecció democràtica i pacífica per poder deixar de ser súbdits”. “S’ha acabat, mai més”, ha avisat, i ha reivindicat la llista de Junts pel Sí com una “candidatura de respecte i civisme” que es presenta per “canviar les relacions entre el poder i la ciutadania”. Per això, Llach ha demanat el suport de tots els candidats que s’apleguen al passeig Lluís Companys: “Us necessitem, perquè només podem ser amb vosaltres i per a vosaltres. Si no, no tenim sentit”, ha dit.

El cantautor ha reconegut que encara que havia “somiat moltes truites”, el fet de viure aquest procés independentista era “inimaginable”. “Ens convertirem en ciutadans de ple dret”, ha assegurat.

Forné: “Catalunya necessita tenir veu pròpia al món”

El cap de llista de Junts pel Sí a la demarcació de Lleida, Josep Maria Forné, ha assegurat aquest divendres que Catalunya necessita “veu pròpia al món”, i que això és precisament el que vol aconseguir la coalició de CDC, ERC i les entitats sobiranistes. “Prosperitat econòmica i benestar social, dignitat i voluntat de millorar el món: aquestes són les prioritats”, ha apuntat Forné.

Bel: “El ‘sí’ és una aposta per fer un esforç i construir un país il·lustrat amb una economia que funcioni”

El cap de llista per Tarragona, Germà Bel, ha afirmat que a Junts pel Sí s’hi han trobat sensibilitats perquè “no importa d’on véns, sinó on vas”, i la candidatura unitària “coincideix” a anar cap a un país on les institucions responguin als ciutadans “i no manin, sinó que obeeixin”, després de “cansar-se”, ha dit, de “lluitar per intentar canviar l’Estat”. “El ‘no’ s’administrarà des de Madrid”, ha avisat, mentre que el ‘sí’ “és una aposta per fer un esforç i construir un país il·lustrat, modern, amb una economia que funcioni i amb cohesió social”.

Reyes: “Com a català i espanyol, puc dir que ningú aturarà la independència”

El número sis per Barcelona de Junts pel Sí i president de Súmate, Eduardo Reyes, ha assegurat aquest divendres en el primer acte de la candidatura que “com a català i espanyol” pot afirmar que “ningú aturarà” la voluntat d’arribar a la independència, que és el que el país “es mereix” des de fa molts anys. Ho ha fet entre crits a favor de l’organització que presideix, que l’han emocionat mentre era al faristol. “L’únic que ens queda és gaudir la República Catalana”, ha indicat.

Forcadell: ” O estàs amb el ‘sí’ i estàs amb Catalunya o estàs amb el ‘no’ i estàs amb el PP i amb Rajoy”

L’expresidenta de l’ANC i número 2 de Junts pel Sí, Carme Forcadell, ha assegurat que el 27-S “o estàs amb el ‘sí’, amb el futur i amb Catalunya, o estàs amb el ‘no’, amb el passat, amb el PP i amb Rajoy”. Segons ha dit, la candidatura de Junts pel Sí es presenta per “solucionar els problemes socials del país”. Forcadell ha criticat que l’Estat “retalli les llibertats democràtiques i socials” de Catalunya. “Només aconseguirem ser un poble amb tots els drets i deures si tenim les eines d’un estat”, ha assegurat. Si no, “continuarem menystinguts” pel govern del PP.

Forcadell ha reivindicat la candidatura de Junts pel Sí com una “onada d’il·lusió col·lectiva” i com el “projecte més il·lusionant del país”. “Som diferents, diversos, transversals, plurals, però som molts”, ha afirmat. L’expresidenta de l’ANC ha dit que no permetran que els mateixos que “no van permetre” fer el referèndum diguin com cal comptar el resultat del 27-S, si en escons o en vots.

I l’aparició sorpresa de Pep Guardiola: “Tenim la possibilitat de fer un país des de zero, nou i més just”.

Immersió . OPINIÓ. Gabriel Rufián

Origen: Immersió

OPINIÓ. Gabriel Rufián
26/08/2015
Immersió
“Molts dels quals avui ja no hi són i es van trencar la cara perquè els seus estudiessin en la llengua del país que els va acollir somriurien davant tot això”
Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense
Ovidi Montllor

Estiu. Un grup de pares i professors es reuneixen per enèsima vegada en una petita aula d’un petit col·legi públic en el qual l’endemà començarà una de les més audaces i incertes experiències educatives de la història de Catalunya. És l’any 1983, estem al barri de Fondo de Santa Coloma de Gramenet i l´anomenada Immersió Lingüística, és a punt de començar.

Si alguns poguessin tornar a aquesta aula, a aquest col·legi i a aquest estiu de fa 32 anys, es sorprendrien. Accents dispars, orgull, somriures, responsabilitat…i dues llengües. Català i castellà cohabitant en perfecte harmonia. I és que allò ho van impulsar aquells nouvinguts des de totes parts d’Espanya feia encara poc temps. Gent que havia arribat a aquesta terra sense res, que aquí havien forjat una vida i que aquesta terra els havia atorgat una identitat a canvi que ja mai abandonarien. Gent. La meva gent. Que el català fos la llengua vehicular educativa a Catalunya va ser en gran part gràcies a ells.

Andalusos, extremenys, murcians, gallecs…centenars de milers de persones que amb prou feines parlaven català però que estimaven a aquesta terra i que es van deixar la pell perquè els seus fills i néts l’estimessin tant com ells. I van pensar que quina millor manera d’estimar que mitjançant el llenguatge. Heus aquí la importància del que va succeir aquell estiu en aquella humil i digna aula, en aquell humil i digne barri i en aquella humil i digna ciutat. I jo m’enorgulleixo de tot això.

Governava el PSUC de Luís Hernández. Un partit i un alcalde que avui s’avergonyiria de l’actual posicionament d’alguns dels seus companys i hereus de files. Santa Coloma, Barcelona, Catalunya aglutinava gran part de la lluita sindical, laboral i política de l’estat i aquells que encara recordaven perfectament una enorme derrota, volien que els que venien per darrere guanyessin per fi. Volien que els seus fills i néts parlessin quants més idiomes millor, lluitessin per quantes causes justes poguessin i se sentissin orgullosos d’ells tant com poguessin. I dono fe que ho van fer. I avui hi ha una gran part de l´unionisme més reaccionari que vilipendia constantment aquesta magnífica mostra de generositat i progressisme que va suposar la immersió lingüística.

Sostenen que un idioma parlat per 500.000.000 de persones en tot el planeta està amenaçat en un país que va tenir un president cordovès. Resulta molt difícil imaginar un president català en segons quines regions de l’estat espanyol. Sostenen mentre destrueixen el sistema educatiu que el problema del mateix és que els nens estudien en català. Són monolingües castellanohablantes excloents anomenant monolingües catalanoparlants excloents a independentistes bilingües castellanoparlants. Absurd i miserable.

Molts dels quals avui ja no hi són i es van trencar la cara perquè els seus estudiessin en la llengua del país que els va acollir somriurien davant tot això. I somriurien perquè sabien que els seus fills i néts havien nascut per guanyar on ells van perdre tant. Aquest moment ha arribat. És aquí i és ara. I jo no penso decebre’ls. Enorgullim-los

Gabriel Rufián
Gabriel Rufián és diplomat en Relacions Laborals (UPF) i Màster en Direcció de Personal (IdEC-UPF). Selecció, formació i comunicació. Membre de Súmate. Col·laborador en diferentes mitjans de comunicació i tertúlies polítiques.

Seguir l’autor

@gabrielrufian

Una delegació del Partit Quebequès presenciarà el 27-S | Nació Digital

Una delegació del Partit Quebequès presenciarà el 27-S L’exvicepresident del partit Daniel Turp, que ja va viure en directe el 9-N, tornarà a Catalunya a final de setembre Daniel Turp: «No hi haurà simpaties internacionals per a Espanya»Bernat Ferrer | Actualitzat el 27/08/2015 a les 16:12h 12 comentarisEspecial: 27-S Eleccions Parlament 2015Arxivat a: Política, 27-S, internacionalització del conflicte, Parti Québécois, QuebecDaniel Turp, amb la resta de la delegació oficial del PQ al 9-N. | Marina Bou/Nació DigitalL’independentista Partit Quebequès (PQ) ha decidit que enviarà una delegació a Catalunya per conèixer de primera mà com es desenvolupen les eleccions del 27 de setembre, que Junts pel Sí i la CUP entenen com a plebiscitàries. El PQ ja va enviar una delegació per observar la consulta del 9-N, i ara tornarà per presenciar aquest nou episodi del procés català.Qui encapçalarà la delegació tornarà a ser l’exvicepresident del partit Daniel Turp, que en una entreivsta amb Nació Digital ja va apuntar que les eleccions plebiscitàries serien el desllorigador del procés. Sobre aquest punt, va apuntar: “Crec que l’Estat espanyol es veurà molt perjudicat per l’actitud que ha mostrat fins ara. No hi haurà moltes simpaties per l’Estat espanyol un cop els catalans hagin dit que “sí” a la independència a través d’unes eleccions plebiscitàries i sol·licitin el suport d’altres països. No hi haurà moltes simpaties. I hi afegeixo: no n’hauria de tenir, de simpaties, un Estat que rebutja que una nació exerceixi el seu dret fonamental de decidir el seu futur polític. Un cop el Regne Unit ha autoritzat el referèndum d’Escòcia, la posició del govern espanyol, que no proposa res de res… Per tant, no hi haurà simpaties per l’Estat espanyol l’endemà del vot català.”Turp i la resta de la delegació seran a Barcelona durant l’últim tram de la campanya electoral, per poder-ne presenciar una part i assistir a les votacions i el posterior recompte.Quant als hipotètics reconeixements internacionals de l’Estat català, Mario Beauliau, líder de l’homòleg del PQ a escala federal, el Bloc Quebequès (BQ), va afirmar: “Desitgem poder contribuir al reconeixement internacional de Catalunya contactant amb França.” Històricament, l’independentisme quebequès ha tingut una relació privilegiada amb la República Francesa -“tenim molt bona relació amb París”, reconeixia Beauliau-, i hi afegia: “Posarem els nostres contactes internacionals al servei del poble català.” Beaulieu: «Volem ajudar davant París al reconeixement de l’Estat català»​Llach: «El 27-S podrem triar entre tres opcions fortes»Mor l’impulsor del segon referèndum del QuebecEls Castellers de la Vila de Gràcia, la primera colla en viatjar al Quebec

Origen: Una delegació del Partit Quebequès presenciarà el 27-S | Nació Digital

¿Cuántos funcionarios hay en cada región de Europa?

¿Cuántos funcionarios hay en cada región de Europa?.

¿Cuántos funcionarios hay en cada región de Europa?

Mapa con el ratio de funcionariado respecto el total de empleos de oficinas a nivel de comunidad autónoma

Fuente: Impact of Europe’s austerity measures, 2011. Oxford Economics, ESRI, DTZ Research.

MARTÍ MASSOT VILA / BARCELONA

JUEVES, 13 DE FEBRERO DEL 2014 – 18.29 H

Mapa con el ratio de funcionariado respecto el total de empleos de oficinas a nivel de comunidad autónoma (NUTS 2)

Mapa con el ratio de funcionariado respecto el total de empleos de oficinas a nivel de comunidad autónoma (NUTS 2)

El 36% de los empleados de oficina españoles eran funcionarios en el 2011. Así lo afirma el estudiode la multinacional DTZbasado en datos de Oxford Economics. Grecia (46%) y Portugal (42%) copan los dos primeros lugares de esta lista en que Reino Unido (18%) y Suiza(19%) obtienen los ratios más bajos. La fuerte presencia de empleos relacionados con los servicios financieros y de negocios en esos dos últimos países explica el porqué de sus menores índices.

Igualmente el estudio señala que los países con la tasa más alta de funcionarios son también los países con mayor deuda externa así como con un rendimiento económico más débil

España

España (36%) es el quinto país de los 21 estudiados con el ratio más alto de funcionarios, un índice ligeramente superior a la media que se sitúa en 28%. Extremadura (60%) es la comunidad autónoma (NUTS 2 en la nomenclatura europea) donde hay más presencia relativa de funcionarios en España, así como la cuarta a nivel europeo. A nivel del Estado español, Catalunya es la comunidad que obtiene el ratio más bajo.