L’argumentari elaborat pel ministeri d’Exteriors tergiversa obertament el pensament d’una sèrie d’intel·lectuals, polítics, acadèmics, escriptors i artistes catalans. Després de passar pel sedàs ministerial, tots esdevenen campions de la catalanitat ben entesa, sense cap aspiració secessionista. En uns casos la manipulació és flagrant; en d’altres, més dissimulada.
L’autor de l’informe utilitza quatre vies. La primera és reproduir cites reals, però aïllades del seu context original. La segona és fer afirmacions sense mostrar-ne cap prova que les reforci. El tercer truc consisteix a explicar el punt de vista d’alguna personalitat catalana a través de la interpretació que en fa un tercer: no cal cap cita, només algú que digui allò que es vol. Hi ha un quart mètode. Segons l’informe, una frase d’admiració per Espanya (o pel castellà) equival automàticament al rebuig a la independència de Catalunya, de la mateixa manera que assenyalar els defectes o errors dels catalans equival a un adhesió absoluta a la unitat d’Espanya. En conseqüència, l’informe no preveu matisos ni canvis d’opinió.
Jaume I
L’informe Margallo aprofita les referències a Espanya de la crònica de Jaume I per afirmar que les campanyes del rei català contra els sarraïns perseguien “salvar Espanya”. Espanya era llavors, i també molt abans, un concepte que feia referència a una realitat geogràfica i no pas política. Si hagués estat diferent, haurien existit banderes o escuts que representessin aquesta globalitat, però no n’hi ha. En canvi, la mateixa crònica relata bé el moment en què el rei va prendre València: “Quan veiérem la nostra senyera dalt la torre, descavalcàrem del cavall i ploràrem dels nostres ulls”.
Josep Torras i Bages
Josep Torras i Bages, bisbe de Vic i un dels pares del nacionalisme català conservador, va ser dirigent de la Unió Catalanista i redactor de les Bases de Manresa. En aquest context de renaixença nacional, va afirmar sense embuts: “Catalunya la va fer Déu, no l’han feta els homes”. Per això, sobta que el seu nom aparegui al document del ministre Margallo, on se l’inclou en la llista de prohoms catalans defensors de la unitat indissoluble d’Espanya.
Valentí Almirall
Lo Catalanisme és l’obra principal de Valentí Almirall, del 1886 (i no el 1902 com diu l’informe). Pare del catalanisme modern, Almirall sempre va mostrar una actitud de respecte envers Espanya, un fet que Margallo posa en relleu per convertir-lo en part del seu argumentari antiindependentista. El cert, però, és que Almirall va posar el focus en les debilitats catalanes més que no pas en l’actitud castellana. Un exemple: “Inútil és lo catalanisme que busqui termes mitjos per arribar a un acomodo. Mentre nos mostrem indecisos, la gent del centre nos creurà dèbils i avançarà cada dia més passos en la via de l’absorció”.
Antoni Gaudí
Segons el text ministerial, Antoni Gaudí “repudiava el separatisme i mai no va voler combregar-hi”. La realitat, però, és més aviat la contrària. Està ben documentat el suport que l’arquitecte va donar sempre al catalanisme, així com alguns gestos de complicitat cap a l’independentisme. Les referències catalanistes són una constant en la seva obra. Per si no fos prou, Gaudí va ser detingut l’Onze de Setembre del 1924 per negar-se a parlar en castellà amb un policia espanyol a la sortida de l’església de Sant Just i Pastor.
Enric Prat de la Riba
Un dels casos més flagrants de manipulació històrica és el que fa referència a Enric Prat de la Riba com a “nacionalista espanyol”, una expressió que es posa en boca d’Andreu Navarra Ordoño, professor de la UAB. Només cal llegir La nacionalitat catalana (1906) per adonar-se que Prat era un nacionalista català que aspirava a l’emancipació de Catalunya. “Cada nacionalitat ha de tenir un sol estat que tradueixi en acció i conducta les inspiracions col·lectives”, escrivia, amb un estil de nacionalisme espanyol no gaire ortodox.
Pere Bosch i Gimpera
Pere Bosch i Gimpera, un dels més grans arqueòlegs i historiadors catalans, també treu el nas a l’informe. Una cita descontextualitzada serveix absurdament per situar-lo al camp unionista: “ Olvidar la tragedia que hemos vivido sin prescindir de sus enseñanzas “. Sobta que s’utilitzi el nom de Bosch i Gimpera amb una intencionalitat unionista, tenint en compte que després de la guerra va ser expulsat de la Universitat de Barcelona i va haver de fugir a Mèxic, on va morir el 1974.
Josep Pla
L’informe recupera l’entrevista que Joaquín Soler Serrano va fer a Josep Pla l’any 1976, en què l’escriptor afirma que “el català és un ésser que s’ha passat la vida sent un espanyol cent per cent”. Convertir-lo en un autor profundament espanyol és un recurs clàssic de l’espanyolisme, però Pla va ser molt ambigu a partir del 1939, per raons òbvies. Tot i això, en un excel·lent article de Luis María Linde, governador del Banc d’Espanya, publicat el 2003, s’afirma que Pla mai va abandonar “ su muy radical nacionalismo catalán “.
Gaziel
Si hi ha un català a qui s’ha convertit barroerament en essència del seny i la moderació és Agustí Calvet, conegut com a Gaziel. La trampa recurrent de l’espanyolisme és exhibir només els seus escrits previs a la Guerra Civil, i això és el que fa l’informe. Per contra, s’obvien textos tan rellevants com Meditacions en el desert, escrit després del conflicte, un cop depurat per catalanista. Va ser en aquest període de repressió que Gaziel va escriure: “Tota la vida he escrit, però forçat a fer-ho en castellà gairebé sempre, ara que finalment sóc lliure de fer-ho en català, escric amb més delit que mai”.
Joan Reventós
L’informe conté diverses referències al socialista Joan Reventós, presentat com a aliat del PSOE i defensor de la Transició. Aquestes cites, però, han de ser emmarcades en un context polític de turbulències. Reventós contraposa el pacte constitucional a la Guerra Civil, que titlla de “combat fratricida”. En tot cas, són expressions ben compatibles amb altres cites de Reventós, en què deixa clara la seva adscripció nacional: “[…] La identitat nacional del meu poble i el meu país, Catalunya”.
Miquel Roca
Margallo converteix Miquel Roca en un santcristo gros a qui treu en processó al llarg de l’informe. Si bé l’expolític i advocat va jugar un paper fonamental en el procés constitucional i en la primera etapa democràtica, Roca ha fet declaracions recents sobre la consulta que, casualment, no apareixen en el text. Per exemple, aquesta que va pronunciar al Parlament fa pocs mesos: “No hi ha cap valor en la Constitució espanyola que impedeixi escoltar el que vol la veu del poble”. I no ho diu algú qualsevol: Miquel Roca és un dels set pares de la carta magna.
El Govern considera “molt pobre” el document del ministre
El conseller de la Presidència, Francesc Homs, va titllar ahir de “molt pobre” l’argumentari distribuït pel ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, a les ambaixades espanyoles arreu del món per mirar de contrarestar el procés sobiranista. “S’hi podrien haver esforçat una mica més”, va afegir Homs -també responsable del departament d’Exteriors de la Generalitat-, que després va ironitzar que, si el ministeri els hi hagués demanat, els podrien haver fet “algun suggeriment”. El Govern té la intenció de seguir amb el seu pla d’acció exterior i, de fet, divendres Homs serà a Tolosa (França) per explicar el procés sobiranista i per defensar la celebració de la consulta. El president de la Generalitat, Artur Mas, ja va enviar una carta acompanyada d’un memoràndum a les principals cancelleries europees per explicar el pacte firmat el 12 de desembre per fer el referèndum el 9-N.
.jpg)
El secretari general d’UGT va aclarir que el seu sindicat està posicionat a favor del referèndum, però no farà cap recomanació de vot. En tot cas, s’obrirà un debat sobre el model de societat que es vol en un futur.
Humbert.Cat 