Gregorio Morán compara el Born amb el Valle de los Caídos

Gregorio Morán compara el Born amb el Valle de los Caídos.

30/11/2013
DRET A DECIDIR
Gregorio Morán compara el Born amb el Valle de los Caídos
L’escriptor confón les ruines provocades per Felip V amb el mausoleu franquista construït per presos
Lluís Bou
L’escriptor Gregorio Morán compara avui en un article a ‘La Vanguardia’ el Born Centre Cultural amb el Valle de los Caídos. Morán confon les ruïnes provocades per la destrucció de gran part del barri de la Ribera per ordres de Felip V, amb el mausoleu que va ordenar construir el dictador Franco i en les obres del qual hi van treballar presos.

Qui hauria pogut dir que el vell mercat del Born, que jo vaig arrribar a conèixer, es convertiria en una mena de Valle de los Caídos d’una generació ja instal·lada en l’autoestima?”, es pregunta l’articulista. Després compara la bandera catalana que s’ha erigit a la plaça del Born, amb la que va col·locar Federico Trillo a la plaça Colón de Madrid, tot i l’evident diferència de tamany i de tracte.

Seguint el discurs de Ciutadans, Morán critica amb duresa l’esquerra catalana, especialment ICV i la CUP, per mantenir-se en el bloc del dret a decidir. “O Sanitat o 1714? Aquest és el dilema de la denominada esquerra catalana, els de la bicicleta, l’ecologisme baix en calories i els “consells d’obrers nacionalistes” de les CUP -un quist que ha sortit als convergents de comarques; fills del PSUC que van decidir matar els pares, ara a l’atur o jubilats- i que encara dirimeixen sobre si les classes socials estan per sobre de la Pàtria, o per sota, o al mateix nivell. Com si tornéssim al debat de Rosa Luxemburg abans que l’assassinés la socialdemocràcia alemanya”, afegeix.

Sense títol

L’escriptor Gregorio Morán
Anuncis

Mapa electoral – VilaWeb

Mapa electoral – VilaWeb.

Eleccions al Parlament de Catalunya 2012

Una iniciativa de Vilaweb Labs

Aquesta pàgina no funciona bé amb l’Internet Explorer 8 o anteriors.
Us recomanem d’accedir-hi amb un altre navegador

Majoria vot sobiranistaMajoria vot unionistaEscrutini 0%EmpatData’n’PressPasseu el ratolí per damunt de les poblacions per a veure’n el resultatEscrutat:100%

El mapa del sobiranisme, poble a poble

VilaWeb us ofereix els resultats electorals agrupats per cada municipi i remarcant-ne el vot als partits sobiranistes (entenent per sobiranistes els que donen suport a la resolució del parlament sobre el referèndum o defensen la independència) i als partits unionistes (entenent per unionistes els que són contraris a la independència). El PSC s’ha afegit a la columna dels unionistes perquè demana un referèndum legal, però no s’ha sumat a la proposta del parlament i s’oposa a la independència. Els que no han adoptat una posició oficial sobre el tema són agrupats als altres.

Hospitalet de Llobregat, l’

Sobiranistes

  • CiU:16.008
  • ICV:14.460
  • ERC:8.787
  • CUP:2.399
  • SI:794

Unionistes

  • PSC:27.569
  • PP:19.548
  • C’s:11.766
  • PxC:3.914
  • UPyD:1.099
  • VD:270

Altres

  • Eb:1.027
  • PIRATA:824
  • PACMA:729
  • FARTS:525
  • UCE:123

Ez Catalunya | Francesc Canosa

Ez Catalunya.

OPINIÓ. Francesc Canosa
30/11/2013
Ez Catalunya
“Això és el que no perdonen els de la fractura social: ser català és poder-ho ser tot sense deixar de ser res”
Ja ho saben. I si no ho saben és que són rucs. Dues vidents, un astròleg i un tarotista han pronosticat que Catalunya serà independent el 2017. Molt bé. I si no ho és? Doncs proposo encadenar-los amb silicona al pis -50 d’un edifici de clavegueres gratarates i que vaticinin quin any aconsegueixen sortir-ne. Aquí el més tonto fa rellotges. O vol endevinar fractures socials.
Els futuròlegs espanyols existents a Catalunya amb el corazón partío tenen la ‘ouija’ farta de vi. Aquesta setmana l’exdiputat de Ciutadans i ara líder de l’esquizoide ‘Som Cataluña Somos Espanya’ diu que “ara ja ni cal saber català per ser independentista”. Mitjans ciudadaneros com Crònica Globalmanufacturen falses fractures socials. I més i més. La fractura social és el placebo del trastocat. El tamagotchi del nen mal criat. La fractura social és l’amic imaginari que no ha acabat mai de marxar: el poni punk fumant-se la melena i pilotant un Concorde mentre ataca Saturn amb cacauets farcits de llet merengada. La fractura social. Mare de Déu, si jo t’expliqués.
En aquests moments el Servei Sísmic de Fractures Socials està en alerta permanent. Si li donen una ullada a aquest país de copeta d’anís veuran que…. Els cognoms més freqüents a Catalunya són: 1. García. 2 Martínez. 3. López. 4. Sánchez. 5. Rodríguez. 6. Fernández. 7. Pérez. 8. González. 9. Gómez. 10 Ruiz. 11. Martín. 12. Jiménez. 13. Moreno. 14. Hernández. 15. Muñoz. 16. Díaz…. Els cal que els hi faci el llit? Oi, que ja el tenen fet? Doncs el totalitarisme dels futuròlegs no entén que molts d’aquests catalans siguin independentistes. Primer pecat: ignorància. Segon pecat: supèrbia. Tercer pecat: no haver-se fet una lobotomia quan tocava. Quart pecat: no es pot ser futuròleg sense ser passatòleg. Lo que sembla estrany és lo normal.
Només un cas. Dels milers i milers de casos. El 6 d’octubre de 1934 el trets de canó de l’exèrcit espanyol mataven Jaume Compte i Manuel González Alba (i més tard, a causa de les ferides, Amadeu Bardina). Estaven atrinxerats a la seu del CADCI, a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona. No parlarem aquí dels calidoscòpics i encara confusos Fets d’Octubre. Aquí parlem d’una altra cosa que passa molt desapercebuda, perquè la normalitat, per normal, s’oblida. Ho va saber veure molt cristal·linament al seu moment Jaume Miravitlles, Comissari de Propaganda de la Generalitat: “I és així com un català racial de Castelló d’Empúries (Compte) i el fill de dos andalusos (González Alba) morien junts i per la mateixa causa: la dignitat nacional, segons creien ells, de Catalunya”. Poca broma amb González Alba.
Nascut a Valls, el 1896. De pares andalusos. Funda edicions de l’Arc De Berà. De cara al socialisme, al comunisme, a l’obrerisme. Edita la primera traducció al català de ‘El manifest comunista’ (1930). Empresonat des de els dies de Primo de Rivera. Home del complot de Prats de Molló. Militant del Bloc Obrer Camperol. D’Estat Català. Del Partit Proletari Català. Això sí, “fou un catalanista de tota la vida; fou sempre un separatista sense atenuants ni reserves”. Poca broma González Alba. Als inicis de la República, en un concurs oposició, presidit per Pompeu Fabra,  per a cobrir vuit places de professor de català a l’Extensió d’Ensenyament Tècnic (per a preparar mestres i funcionaris), va guanyar ex aequo el número 1 amb Joan Sales. Per cert, difícil entendre la vida de Sales sense González Alba: influència total. A més d’amics, companys, la vida fa que les dos famílies tinguin terres a Vallclara. Ull el que diu Sales sobre el pare de González Alba: “No es va saber acabar mai que el fill únic li sortís català i separatista; no gosà desheretar-lo però el va fer «hereu gravat», cosa que al nostre poble es té per una de les proves de desconfiança més grans que un pare pugui donar al seu fill”. Per si no en tenim prou en Sales pot explicar el capítol de la seva mort perquè hores abans havia estat a la seu del CADCI amb ell: “Vet aquí doncs que ja hi vam trobar l’Alba i és quan ens despedíem que ens digué que «allò» li semblava absurd. Tal va ser la nostra darrera conversa; ja era molt tard de la nit, poc abans de començar el tiroteig. Després, pels ferits sobrevivents, havíem de saber que disparà fins a morir junt amb en Jaume Compte i l’Amadeu Bardines; les granades d’artilleria de la caserna de Drassanes, que tenien davant mateix, els entraven per tots els balcons. Si hi ha hagut mai una mort heroica i malaguanyada és la de l’Alba, que l’afrontà sabent que aquell alçament era una bogeria. La seva actitud seria incomprensible en un civil; l’Alba tenia —i a plena consciència— mentalitat militar. Un militar obeeix fins quan les ordres li semblen errades i el combat desesperat”.
Moria González Alba i moria alguna cosa més. Així resa la glossa biogràfica publicada a Catalunya Insurgent poc després de la seva morta: “El seu doble ideal d’emancipació obrera i d’independència catalana el tenia tan arrelat, era tan pregonament pur, el sentia amb intensitat tan forta i desbordant, que tota altra cosa, per benvolguda i per cordial que fos, quedava a segon terme”. Això és el que no perdonen els de la fractura social: perquè ser català és poder-ho ser tot sense deixar de ser res. Sent català pots ser obrerista, comunista, lampista, taxidermista, funambulista…. Els de la fractura social només et deixen ser una cosa. Només una.
Si els principals cognoms de Catalunya són els que són i Catalunya és on és això vol dir alguna cosa. El que uneix és el país. El que deixa ser és el país. Fractura social? La única societat que es pot trencar és una societat sense independència. La independència no és un pronòstic de quatre tiradors de cartes i boles de vidre esquerdades. La independència és el que hi ha entre un rewind (passat) i un fast forward (futur): el play, la vida. I això és un projecte per a tots. Adés ho van veure els González Alba i ho veuen els González d’ara. Perquè això EZ Catalunya: no som una fractura social, som una costella social.  
Canosa
Francesc Canosa és explicador de coses. És soci-director de la productora audiovisual Daltabaix; col.laborador del Singular digital; El Quadern de El País; la Xarxa; Televisió de Catalunya; RAC. Com a escriptor ha publicat diversos llibres sobre la memòria de Catalunya: I love BCNSort per a totsLa Barcelona Pecadora de Domènec de Bellmunt;L’anecdotologi de Francesc Pujols;República TV. La Catalunya de la primera televisióL’imperialisme dolç. Catalunya salva Extremadura del Plan BadajozEntre el sabre i la bomba. Memòries d’un país i d’un partit. Unió Democràtica de Catalunya (1931-1980) i actualment prepara una obra sobre els empresaris catalans. També és professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Anteriorment ha treballa com a periodista (La Mañana; Avui; El Periódico; El País); com a reporter i guionista (TV3; Canal Estilo; Canal 9; Tele 5; Antena 3), com a editor (Trípodos), a la xarxa amb projectes com VistinoVist.

Seguir l’autor

@francesccanosa

Aguirre, sobre Catalunya: “El roce hace el goce”

Aguirre, sobre Catalunya: “El roce hace el goce”.

29/11/2013
DRET A DECIDIR
Aguirre, sobre Catalunya: “El roce hace el goce”
La presidenta del PP de Madrid considera que la consulta és “un referèndum d’autodeterminació” i que “es fa trampa quan s’anomena dret a decidir”
Mar Sabé
La presidenta del PP de Madrid i expresidenta d’aquesta comunitat, Esperanza Aguirre, ha declarat en una entrevista a El món a Rac1 que “el roce hace el goce”, en relació a les relacions entre Catalunya i Madrid. Segons Aguirre “fa falta més concòrdia, cors més units, tractar-nos més”.

Aguirre ha dit que no li “escandalitza” que hi hagi catalans que defensin la independència, però ha precisat que “ha de ser legal”. En aquest punt, s’ha mostrat “molt contenta” que el president Artur Mas digui que “respectarà la llei”, “perquè si no ho fa, hauria de ser jutjat”. “És com si em diu que si algú ha comès un assassinat ha de ser empresonat; les lleis s’han de complir”, ha considerat la dirigent popular.

Aguirre s’ha reiterat en el seu discurs en contra de la consulta sobiranista considerant que “el dret a decidir és una trampa perquè la decisió ja està presa”. “Jo l’anomeno referèndum d’autodeterminació”, ha sentenciat.

Tant els tertulians, Jordi Bosch, Carles Vilarrubí, Glòria Serra i Ernest Folch, com el propi conductor del programa, Jordi Basté, un cop finalitzada l’entrevista s’han mostrat contrariats per l’immobilisme d’Aguirre, i tots han remarcat la seva gran capacitat de dialèctica i d’evadir les preguntes per portar-les al seu terreny. “Avui li passes aquesta entrevista a algú partidari de la tercera via i s’adona que no hi ha res a fer”, ha conclòs Basté.

La presidenta del PP de Madrid, Esperanza Aguirre

La presidenta del PP de Madrid, Esperanza Aguirre

Miquel Strubell: David Edward: Escòcia i la Unió Europea

Miquel Strubell: David Edward: Escòcia i la Unió Europea.

1.31.2013

David Edward: Escòcia i la Unió Europea

Publicat el 17 de desembre de 2012 a 

Traducció: Miquel Strubell i Trueta
En aquest post he tractat d’exposar la meva anàlisi de la posició en la legislació de la Unió Europea si hi ha un vot a favor de la independència escocesa en el referèndum de 2014. M’han ajudat molt els comentaris dels col·legues i amics, però les opinions expressades són meves.
La primera part del document exposa el que crec que són els textos més rellevants.
Llavors presento la meva anàlisi del problema.
“EU” = Unió Europea
“TUE” = Tractat de la Unió Europea (“Tractat de Lisboa”)
“TJCE” = European Court of Justice (el “Tribunal de Luxemburg”)
A. Alguns textos pertinents:
Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats, article 31 (1)
“Un tractat s’haurà d’interpretar de bona fe d’acord amb el significat corrent que hagi d’atribuir-se als termes del tractat en el seu context i tenint en compte el seu objecte i fi”.
Sentència del TJCE en l’assumpte Van Gend en Loos (1963):
“Per determinar si les disposicions d’un tractat internacional arriben tan lluny en els seus efectes, cal tenir en compte l’esperit, el règim general i el tenor d’aquestes disposicions.
La comunitat constitueix un nou ordenament jurídic de Dret internacional en benefici de la qual els Estats han limitat els seus drets sobirans, encara que en àmbits restringits, i els subjectes dels quals són no només els Estats membres sinó també els seus nacionals. Per tant, independentment de la legislació dels Estats membres, el Dret comunitari no només imposa obligacions als particulars, sinó  també està destinat a generar drets que esdevenen part del seu patrimoni jurídic. Aquests drets neixen no només quan són expressament concedits pel tractat, sinó també per raó de les obligacions que el Tractat imposa d’una forma ben definida tant als particulars com als Estats membres i a les institucions de la comunitat.”
TUE, l’article 2
“La Unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de Dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als Estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes.”
TUE, l’article 4
“2. La Unió respectarà la igualtat dels Estats membres davant els Tractats, així com la seva identitat nacional, inherent a les estructures fonamentals polítiques i constitucionals d’aquests, regionals i locals d’autogovern. Respectarà les funcions essencials de l’Estat, garantirà la integritat territorial de l’Estat, mantenir l’ordre públic i salvaguardar la seguretat nacional. En particular, la seguretat nacional continuarà sent responsabilitat exclusiva de cada Estat membre.
3. De conformitat amb el principi de cooperació lleial, la Unió i els Estats membres, amb ple respecte mutu, s’assistiran mútuament en el compliment de les missions derivades dels Tractats.
Els Estats membres adoptaran totes les mesures apropiades, generals o particulars apropiades per assegurar el compliment de les obligacions derivades dels tractats o resultants dels actes de les institucions de la Unió.
Els Estats membres han de facilitar el compliment de la missió de la Unió i s’abstindran de totes aquelles mesures que puguin posar en perill la consecució dels objectius de la Unió.”
TUE, l’article 6
“1. La Unió reconeix els drets, llibertats i principis enunciats en la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea de 7 de desembre de 2000, tal com va ser adaptada el 12 de desembre de 2007, la qual tindrà el mateix valor jurídic que els Tractats.
3. Els drets fonamentals que garanteix la Convenció de la Unió Europea per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals i les que resulten de les tradicions constitucionals comunes als Estats membres, constituiran principis generals del dret de la Unió.”
Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, l’article 45
“1. Tot ciutadà de la Unió té dret a circular i residir lliurement en el territori dels Estats membres.”
Sentència del TJCE en l’assumpte Grzelczyk (2001)
“31. La ciutadania de la Unió està destinada a convertir-se en l’estatut fonamental dels nacionals dels estats membres, permetent a aquells que es troben en la mateixa situació obtenir el mateix tracte jurídic amb independència de la seva nacionalitat i sense perjudici de les excepcions que preveu expressament.”
TUE, l’article 50
“1. Qualsevol Estat membre podrà decidir retirar-se de la Unió, de conformitat amb les seves pròpies normes constitucionals.
2. L’Estat membre que decideixi retirar-se notificarà el Consell Europeu de la seva intenció. A la llum de les orientacions donades pel Consell Europeu, la Unió negociarà i celebrarà un acord amb aquest Estat que establirà les disposicions per a la seva retirada, tenint en compte el marc de les seves relacions futures amb la Unió. Aquest acord es negociarà d’acord amb l’apartat 3 de l’article 218 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea. El Consell ho celebrarà en nom de la Unió per majoria qualificada, prèvia aprovació del Parlament Europeu.
3. Els Tractats deixaran d’aplicar-se a l’Estat de què es tracti a partir de la data d’entrada en vigor de l’acord de retirada o, si no, al cap de dos anys de la notificació esmentada en l’apartat 2, llevat que el Consell Europeu, d’acord amb l’Estat membre interessat, decideixi per unanimitat prorrogar el termini.”
B. Anàlisi
1. La UE és certament una criatura de dret internacional públic, però els Tractats creen un “nou ordre jurídic de dret internacional”, que es diferencia del dret internacional convencional en el sentit que els seus subjectes no són només els Estats membres, sinó també els seus nacionals (ara també ciutadans).
2. La relació entre el Regne Unit, les institucions de la UE i els altres Estats membres es regeix pels Tractats. La solució a qualsevol problema que els tractats no preveuen expressament cal buscar-la primer dins el sistema dels Tractats, inclosos el seu esperit i el seu règim general. Només quan els tractats no poden proporcionar cap resposta caldrà recórrer al dret públic internacional convencional (inclosa les doctrines de la successió d’Estats).
3. L’article 50 estableix expressament que la retirada de la UE requereix la negociació dels termes de la retirada, i la retirada serà efectiva només en la data acordada o dos anys després de la notificació – però certament no immediatament.
4. Això és pertinent per a la qüestió que ens ocupa, no perquè seria un cas de retirada al qual l’article 50 del TUE s’aplicaria directament, sinó perquè és una prova de l’esperit i l’estructura general del Tractat, que s’ha de tenir en compte en el tractament d’una situació a la qual el Tractat no es refereix expressament.
5. La raó per la qual l’article 50 requereix un període de negociació és que la retirada de la Unió suposaria la desintegració d’una troca molt complexa de relacions, responsabilitats i obligacions de caire pressupostari, legal, polític, financer, comercial i personal.
6. Aquestes relacions, responsabilitats i obligacions són multilaterals i, en general, recíproques. Els escocesos han adquirit els drets de la ciutadania i la lliure circulació de mercaderies, persones, serveis i capitals respecte a la resta de la UE. Però també ho han fet els nacionals d’altres estats membres respecte d’Escòcia, el seu territori, les seves institucions i la seva gent. Inclouen (per citar només quatre exemples) inversors en el sector corporatiu, centenars d’estudiants Erasmus i d’altre mena, milers de treballadors migrants, i pescadors d’altres estats membres que operen en aigües d’Escòcia (l’àrea marina més gran de la UE, sigui quina sigui la base del mesurar-la).
7. S’afirma, més recentment pel president de la Comissió de la UE, que una Escòcia independent, com a nou Estat, estaria fora de la UE i hauria de sol·licitar la seva adhesió – presumiblement, encara que això no queda clar, a través d’un nou Tractat d’adhesió. Mentrestant (és de suposar, encara que no es diu) Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord (“RoUK”*) continuaria la seva relació amb la resta de la UE com si res no hagués passat.
8. Hem d’examinar més de prop els supòsits en què es basa aquest escenari.
9. En primer lloc, a nivell de principi, sembla suposar-se que, en contra dels principis afirmats en els articles 2 i 4 del Tractat UE (i també el preàmbul del Tractat), la legislació de la UE no reconeix el dret democràtic dels habitants d’Escòcia de dissoldre la seva unió constitucional amb els d’Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord, que no sigui a costa de la pèrdua automàtica dels drets adquirits com a ciutadans de la UE.
10. Referent a això, cal recordar que molts dels Estats membres (i dels Estats aspirants) d’Europa central i oriental deuen la seva existència separada i autònoma de la seva pertinença a la Unió Europea a l’exercici del dret a la lliure determinació reconegut en el Dret internacional.
11. En segon lloc, sembla suposar-se que – en el moment de la separació (o en alguna altra data sense especificar) – Escòcia, els seus ciutadans i la seva terra i mar es trobarien en una mena de llimbs legals respecte de la resta de la UE i dels seus ciutadans, llevat que i fins que un nou Tractat d’adhesió es negociés.
12. Fins e moment de la separació, Escòcia seguiria sent una part integral de la UE; els escocesos i tots els ciutadans de la UE que viuen a Escòcia gaudirien de tots els drets de ciutadania i la lliure circulació; i el mateix s’aplicaria, per tant, a tots els altres ciutadans de la UE i les empreses en les seves relacions amb Escòcia. Després, a l’hora de la mitjanit, totes aquestes relacions s’estroncarien de manera brusca.
13. La conseqüència lògica legal seria que l’acquis communautaire com a tal ja no formaria part de la llei d’Escòcia. Escòcia deixaria de ser limitada en relació amb els tipus d’IVA i l’impost de societats. Els estudiants Erasmus que estudien a Escòcia es convertirien en “estudiants estrangers” que haurien de pagar les taxes complets dels tercers països, ja que els estudiants, tal com seria el cas dels d’Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord. Els pescadors no escocesos serien exclosos de les aigües escoceses. I totes les aigües situades entre Escòcia i Noruega deixarien de ser de la competència de la UE – una important consideració de seguretat important a part dels drets de pesca.
14. En tercer lloc – pel que sembla – no hi hauria cap obligació legal al Regne Unit, la Unió Europea o dels altres estats membres per entrar en qualsevol negociació abans de la separació va entrar en vigor a fi d’evitar una situació que ve a passar.
15. L’argument contrari és que Escòcia és ja part de la UE i que, en cas d’independència, hi hauria una transició sense problemes de la pertinença com a part del Regne Unit a la pertinença com a Estat independent subjecte a un acord sobre alguns detalls.
16. Al meu entendre, cap afirmació és correcta. No hi hauria cap automaticitat de resultat en cap direcció. Atès que la situació no té precedents, i no hi ha cap disposició expressa en els Tractats per solucionar-la, s’ha de mirar cap a l’esperit i l’estructura general dels Tractats.
17. De moment, dono per suposat que:
1. un vot a favor de la independència d’Escòcia podria donar lloc (en un futur) en l’existència de dos Estats – Escòcia i RoUK (suposant que Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord estarien disposats a romandre units);
2. la separació es portaria a terme amb el consentiment i de manera consistent amb les tradicions constitucionals del Regne Unit;
3. tant Escòcia com RoUK voldrien continuar formant part integral de la UE.
18. No expresso cap opinió sobre si algun d’Escòcia o RoUK o tots dos serien “els Estats successors” segons el dret internacional convencional. Aquesta qüestió pot ser pertinent en relació a d’altres relacions de tractats però no dins de l’ordenament jurídic de la UE (ni per cert, al meu entendre, les del Consell d’Europa i del Conveni Europeu de Drets Humans).
19. Amb aquests supòsits, la meva opinió és que, de conformitat amb les seves obligacions de bona fe, cooperació sincera i solidaritat, les institucions de la UE i tots els Estats membres (inclòs el Regne Unit actual), es veurien obligats a entrar en negociacions, abans que la separació entrés en vigor, per determinar les futures relacions, dins la UE, de les parts separades de l’antic Regne Unit i els Estats membres.
20. El resultat d’aquestes negociacions, llevat que fracassessin del tot, seria una modificació acordada dels Tractats vigents, no pas un nou Tractat d’adhesió. El procediment simplificat de revisió previst en l’article 48 del TUE no seria aplicable, de manera que caldria la ratificació dels tractats modificats.
21. Mirant la suposada intenció dels redactors dels Tractats, no crec que puguin raonablement haver tingut la intenció que hi hagués d’haver una negociació prèvia en el cas de retirada, però cap en el cas de la separació. No poden haver volgut les conseqüències legals paradoxals d’exclusió automàtica suggerit anteriorment (paràgrafs 11-13) ni, a nivell més pràctic, que la troca complexa de relacions, responsabilitats i obligacions creada per la legislació se la pogués permetre desentranyar sense la presa de mesures per evitar-ho.
22. La longitud i la complexitat del procés de negociació i ratificació no es poden predir per endavant. En part, això dependria de la bona voluntat dels involucrats. En part, això dependria de la mesura en què es plantegessin qüestions més enllà de les estrictament necessàries per regular la relació jurídica futura d’Escòcia, RoUK, les institucions de la UE i els altres Estats membres.
23. Caldria, per descomptat, decidir com i per qui es portarien a terme les negociacions. Formalment parlant, fins al moment de la separació, el Regne Unit actual seria l’Estat membre en què l’obligació de negociar cauria, i amb el qual les institucions comunitàries i als Estats membres d’esperar a negociar. Com les parts constituents del Regne Unit ho portarien a terme seria en si mateixa una qüestió per negociar – igualment en un esperit de bona fe, cooperació sincera i respecte per les preocupacions dels altres Estats membres.
24. En resum, en la mesura que tenim dret a buscar la seguretat jurídica, l’únic segur és que el Dret comunitari exigiria totes les parts a negociar de bona fe i amb un esperit de cooperació abans que la separació es produís. Els resultats d’aquestes negociacions no són gaire, o gens, una qüestió de dret.

 

Sir David Edward, KCMG, QC, PC, FRSE, va ser el jutge britànic del Tribunal Europeu de Primera Instància entre 1989 i 1992, i del Tribunal Europeu de Justícia entre 1992 i 2004. És catedràtic emèrit de la Universitat d’Edimburg, on va ser el catedràtic Salvesen d’Institucions Europees i Director de l’Europa Institute de 1985 a 1989.

* “RoUK”  = “Rest of the United Kingdom”, és a dir, el Regne Unit sense Escòcia.

Rajoy: “La posició de 13TV i Intereconomía és la de la majoria d’espanyols”

Rajoy: “La posició de 13TV i Intereconomía és la de la majoria d’espanyols”.

29/11/2013
Rajoy: “La posició de 13TV i Intereconomía és la de la majoria d’espanyols”
El president espanyol critica des de Lituània la decisió de la Generalitat de portar les dues televisions als tribunals per incitar a l’odi contra Catalunya
Lluís Bou
El president espanyol, Mariano Rajoy, ha sortit avui en defensa de 13TV i Intereconomía i ha qualificat de “disbarat” que la Generalitat de Catalunya hagi anunciat mesures legals contra aquestes dues televisions per incitar a l’odi contra Catalunya.Segons Rajoy, en canvi, la posició que defensen 13TV i Intereconomía és la de la majoria d’espanyols, i no té res de dolenta.
“Si pretén multar algú per tenir una determinada posició, i més en aquest cas que coincideix amb la de la immensa majoria, no puc dir altra cosa que és un disbarat i que espero que tot això es quedi en res“, ha respost Rajoy, després de ser preguntat pel tema, en una roda de premsa després de participar a la Cimera Unió Europea- Partenariat Oriental a Vilnius (Lituània).

Mariano Rajoy, saludant la presidenta lituana, Dalia Grybauskaité; el president del Consell Europeu, Herman Van Rompuy, i el de la Comissió, José Manuel Durao Barroso

La Generalitat va acordar dimarts iniciar accions legals contra Intereconomía TV i 13TV , després que el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) ha fet públic un informe on posa de manifest que les dues cadenes equiparen repetidament els plantejaments democràtics a favor de la independència amb el nazisme i règims totalitaris.

Tot i això, Rajoy ha reivindicat les dues emissores i ha indicat que el fet que la Generalitat pretengui multar dos mitjans és “veritablement notable”. “Espanya és un país democràtic i lliure; per tant la llibertat d’expressió és un dret reconegut en el nostre text constitucional, és un dels drets bàsics de qualsevol sistema democràtic”, ha indicat. Segons el CAC, en canvi, els fragments emesos per ambdós canals constitueixen una infracció “molt greu” tipificada en la Llei general de la comunicació audiovisual, a l’incitar a l’odi. I per això ha instat la Comissió Espanyola dels Mercats i la Competència a adoptar mesures, tenint en compte que es tracta de prestadors estatals de televisió.
És la primera vegada que un regulador audiovisual català es dirigeix ​​al macroregulador estatal perquè, fins a la seva posada en marxa, el CAC dirigia les seves peticions, sobretot referents a freqüències, al Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme. Per elaborar l’informe, el CAC ha seleccionat una mostra de 13 prestadors i va analitzar entre el 10 i el 17 de setembre diferents programes informatius de set cadenes de televisió -TV3, 8tv , La1 ,Antena3 TV ,Telecinco , 13TV i Intereconomía TV – i cinc emissores de ràdio – Catalunya Ràdio , RAC1 , Cope , Onda Cero i Ser-.
L’ens ha identificat 43 fragments emesos per 13TV i Intereconomía TV que presenten analogies entre processos democràtics i règims totalitaris o fan apologia de la violència contra entitats que promouen, col·laboren i s’identifiquen amb la independència de Catalunya.
Sense títol

El president espanyol, Mariano Rajoy, arribant a Vílnius (Letònia)

Informe d’un viatge | Fernando Ónega – La Vanguardia

 Informe d’un viatge | Fernando Ónega

dij., 28 nov. 2013

Senyor president del Govern espanyol:

el motiu d’aquest breu informe és relatar-li les experiències d’un ràpid viatge del cronista a Barcelona.

Dates: dilluns i dimarts, 25 i 26 de novembre.

Punt de partida: Puerta de Atocha, Madrid.

Primera salutació: la d’un home que es presenta com a membre de Foment i reconeix el cronista per les seves col·laboracions amb Josep Cuní. Informació bàsica a l’andana: fa un any ningú de Foment no volia parlar ni sentir parlar d’independència; avui, més de la meitat d’aquests empresaris hi estan a favor. Creuen que podria ser la solució. I no els preocupa perdre el mercat espanyol, encara que els suposi el 30% de les vendes.

Conclusió primera: si això és veritat, no hi ha res a fer. S’ha entrat en un procés potser una mica suïcida, en què el negoci ja no compta; el que compta és la mística.

L’hi comento més tard a Oriol Junqueras, en una trobada fugaç. El líder d’ERC m’aclareix que el gran empresariat no es pronuncia públicament pels interessos i compromisos de les seves relacions amb l’Estat, però el 100% dels empresaris petits i mitjans està a favor de la independència. I ERC creix. Amb aquest diagnòstic del líder: cada vegada que vostè o un dels seus ministres, senyor president, parla de Catalunya, el partit secessionista guanya un escó.

Conclusió segona: Espanya perd la burgesia catalana, la que podria estar més interessada a continuar amb l’Estat espanyol.

Tercera etapa:

Entrevistes en mitja dotzena de mitjans. Casualitat: a totes les televisions a les quals va el cronista (8tv, TV3, TVE) es parla del mateix en la informació, els comentaris i les tertúlies: les discussions per arribar a un acord sobre la data i la pregunta de la consulta. És el tema català, no n’hi ha cap més. I una anotació d’interès, president: en totes hi ha inquietud per saber com es veuen les coses a Madrid. Es percep necessitat de votar, no se sap com es podrà fer, però hi ha la convicció que es votarà.

Conclusió tercera: el debat català és crític i plural, però endogàmic. Anoto una clamorosa absència de presència explicativa de l’Estat.

I quarta etapa: el carrer.

Ni un gest d’acritud cap a qui parla en castellà. Màxima cordialitat dels qui reconeixen el cronista. Sensació de calma, en espera del que pugui passar, que ningú no sap què serà ni com serà el desenllaç. En l’aire floten els avisos de l’Assemblea Nacional i les seves mobilitzacions, que creen la sensació d’un moviment social ja incontrolable pels polítics. A les façanes i els balcons, grans pancartes que identifiquen independència amb progrés i ocupació, i cap missatge d’unitat. Hi ha menys estelades de les que m’havien anunciat, però prou per percebre que passa alguna cosa. I només hi he vist una bandera espanyola. Dic una mentida: n’hi ha algunes als quioscos de la Rambla. Però són per vendre.

L’hi comunico, senyor president, per si alguna d’aquestes anotacions fos del seu interès. Crec que sí.

La Vanguardia Móvil