Què vol dir investir Mas? | En lluita

Anticapitalisme i revolució

Origen: Què vol dir investir Mas? | En lluita

Què vol dir investir Mas?

29/12/2015

Oscar Simón

Després de la històrica lliçó de democràcia que va suposar l’assemblea de la CUP CC del passat 27 de desembre, amb un insòlit resultat d’empat a 1515 vots a favor d’acceptar la proposta de pla de xoc presentada per Junts pel Sí i la investidura d’Artur Mas i 1515 vots en contra, queda clar que la dicotomia imposada per Junts pel Sí de Mas o Març no és una decisió que la CUP CC pugui prendre amb majories clares. Junts pel Sí ha de decidir ara si vol mantenir la proposta d’investidura d’Artur Mas o vol anar a eleccions. De l’assemblea del 27D en vam sortir amb el compromís col·lectiu de treballar, a les assemblees locals i territorials de la CUP CC, durant aquesta setmana per trobar el desllorigador de l’actual situació. Per fer-ho cal aprofundir en els escenaris que es plantegen.

Què vol dir investir?

Crec que si la CUP CC tingués unes setmanes més, podria aprofundir en el debat i arribar a un acord majoritari. L’assemblea del diumenge 27D va servir per abordar el tema, però el debat no va poder analitzar en profunditat l’escenari que s’obria després. És públic i notori que la suma de Ciutadans, PSC i PP —afegida a la vergonyosa posició de CSQEP— sumen un diputat més que JxS i que, per tant, per formar govern JxS precisa de dues diputades de la CUP CC votant a favor i 8 abstenint-se. Això serà d’aquesta manera a la investidura i a totes i cadascuna de les votacions posteriors. Per tant, la disjuntiva actual es repetiria a la votació pressupostària de l’abril i a moltes altres.

Algú podria dir que es pot arbitrar un mecanisme pel qual la CUP CC tan sols doni suport a les mesures de ruptura, però JxS amb Mas de president no acceptaria aquesta lògica i lligaria sempre la ruptura nacional al seu projecte de classe, com ha estat el cas d’Aigües Ter Llobregat, o les escoles concertades de l’Opus Dei. Penso que els i les companyes que defensen la investidura de Mas ens han d’aclarir si estan disposades a un pacte de governabilitat amb la dreta, assumint que això vol dir acceptar retallades, destrucció ambiental i altres polítiques retrògrades.

En aquest punt també cal fer una reflexió al voltant del 27S, el plebiscit que no s’ha guanyat en vots i que per tant ha impedit la Declaració Unilateral d’Independència. L’estratègia de Mas —“Tots amb el president”… sempre i quan fos ell— ha portat JxS a repetir els resultats electorals de 2012, d’ERC i CiU sumats. Si la CUP CC no hagués decidit anar sola, els resultats per a la independència estarien molt lluny dels 2.000.000 actuals.

La via del front nacional ha arribat al seu sostre de suports i a un carreró sense sortida. Aquells que l’han dirigida ens diuen que ens hem d’agafar al ferro roent de la, a totes llums inestable, majoria parlamentària per avançar cap a la independència. Si ERC hagués anat per separat el 27S segurament tindríem un joc parlamentari molt més favorable i el març de 2016 el podem tornar a aconseguir.

Què vol dir no investir Mas

En un primer moment un nou atac brutal de la dreta catalana i els seus mitjans, així com una pressió molt forta de les persones que avui encara assumeixen que Mas ha de liderar la independència. No obstant això, una força política rupturista ha de ser receptiva a l’opinió popular, però no ha cedir a la mateixa, donat que la majoria de persones accepten encara els falsos consensos que fonamenten el sistema. Si no fos així, estaríem veient la revolució al carrer; malauradament això no està passant.

Després del 20D veiem que tenim un milió cent mil vots que defensen la independència i més de 900.000 vots que defensen un referèndum d’autodeterminació. El 27S no ha permès la DUI; per tant, cal reconèixer la necessitat de continuar acumulant forces.

Ja hem vist que el 9N Mas no es va atrevir a anar fins al final, que és incapaç de desobeir la LOMCE, ni tan sols com ho fa Andalucía, i que uns dies després d’haver dit que es desacatava el Tribunal Consitucional s’ha buscat, des de JxS, el seu empara. Per tant, cal cercar les eines per fer possible l’emancipació nacional allà on es troben; a la mobilització popular. Des de la consulta d’Arenys, passant per les diades històriques, fins a les milers de xerrades i paradetes en favor de la independència.

Mas ha d’acceptar que pot formar part del procés, però que si volem la independència no pot continuar liderant-lo. Si ho fes, CSQEP tindria moltes dificultats per callar les veus crítiques internes, que demanen ser proactives amb el procés, mentre que Coscubiela estaria més fora que dins.

Sabem que a l’Estat espanyol la reforma constitucional és impossible a curt o mig termini. Per tant, des de les persones que defensem que la independència pot trencar l’eina de dominació de classes, que és l’estat espanyol, cal buscar la manera de fer-la efectiva.

Cal dir-ho ben clar a la gent d’En Comú Podem i de CSQEP (no són ben bé el mateix) que per fer efectiu el referèndum s’ha d’anar a la unilateralitat. Com moltes vegades l’Ada Colau ha dit: “la ciutadania té dret a autotutelar els seus drets” i la lliure determinació, inclosa la independència, és un dret inalienable de tots els pobles.

És necessari també dir que a Badalona, la CUP i Podem van arribar a un acord que ha foragitat a la dreta i que situa la independència com a pas previ a qualsevol forma de federalisme.

No investir significa arribar al març amb un dels actius de la CUP CC intactes: la credibilitat. Es va dir en campanya que no s’investiria a Mas. Arribaríem al març havent donat una lliçó mundial de democràcia directa i arribaríem al març amb una oferta guanyadora. Ningú de CSQEP ni d’En Comú Podem pot defensar davant la ciutadania catalana que Podemos serà capaç de canviar la constitució espanyola. Ningú pot menysprear la potència del que ha significat guanyar l’alcaldia de Badalona o governar en altres ciutats importants, com tampoc ningú pot menystenir el que significa BEC (Barcelona En Comú) amb totes les seves contradiccions.

Anar cap al referèndum unilateral demostraria fins a quin punt són capaços CSQEP i En Comú Podem de defensar realment el referèndum que van prometre.

No investir significa passar d’una possible pinça entre ERC i CSQEP contra la CUP, a convertir la CUP CC en l’element central de la ruptura.

Encarar tota la capacitat de mobilització de les classes populars per fer un referèndum unilateral, no comandat per la gent de CDC (que va retirar la campanya institucional a Tv3 i Catalunya Ràdio i no es va atrevir a fer el cens pel 9N) és el camí. Anar cap a aquest escenari és deixar de banda el “processisme”, que significa quelcom tan escolàstic com voler fer la independència sense desobediència. En el camí a aquest referèndum, la CUP-CC continuarem defensant, de manera irrenunciable, la independència, de la mà de la transformació social.

El 27S i el 20D ens han tornat a deixar clar que el camí és la unilateralitat i que el país és d’esquerres. Per tant, no té cap mena de sentit continuar cedint el comandament a la dreta. Cada força política té la seva responsabilitat: ERC ha de moure fitxa; En Comú Podem ha de cercar les eines perquè es pugui fer el referèndum (i això vol dir unilateralitat); i la CUP-CC ha de ser capaç d’afrontar l’alliberament social des d’una perspectiva de classes populars.

Oscar Simón

Militant de la CUP i d’En lluita

Roger Palà – Junts pel Sí i l’hemeroteca | Nació Digital

Origen: Roger Palà – Junts pel Sí i l’hemeroteca | Nació Digital

Junts pel Sí i l’hemeroteca

«Raül Romeva, 17 d’agost de 2015: “No importa qui serà el President. És irrellevant”»

Roger Palà | 30/12/2015 a les 00:01h
 L’hemeroteca és la millor aliada del periodista. Per això convé refrescar-la de tant en tant, i més encara en moments com l’actual, marcats per la immediatesa, el tuit efímer i les dinàmiques perverses i embogides de les xarxes socials. L’hemeroteca és, també, imprescindible per entendre la història a curt termini. Si una cosa li falta al periodisme d’avui és context. Per exemple: l’actual enroc de les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP s’entén millor si fem un cop d’ull a l’hemeroteca recent de l’últim any i seleccionem alguns titulars rellevants. Evidentment no són els únics titulars –n’hi ha d’altres- però parlem de moments que van ser especialment ressaltats i magnificats pels mitjans de comunicació.
Artur Mas, 25 de novembre de 2014, Auditori del Fòrum: “Puc encapçalar la llista i estic a disposició, però també la puc tancar; és a dir, puc ser el primer o puc ser l’últim. No hi ha condicions personals”. “Si hi ha més d’una llista a favor del sí, n’hi ha d’haver una que per ella mateixa obtingui la majoria absoluta”. 31 de maig de 2015. Entrevista a La Vanguardia: “Jo hi sóc mentre formi part de la solució. I me’n vaig quan formi part del problema”. 20 de juny de 2015, conferència de Molins de Rei: “Construir un estat requereix sentit d’estat i alliberar-se de les agendes personals i corporatives. Es parla de ‘la llista del president’. A mi m’incomoda, és una personalització que no convé”. 22 de juliol de 2015, sessió al Parlament de Catalunya, titular d’El Periódico: “Aquestes eleccions no són bàsicament per escollir un president”.

Raül Romeva, 23 de juliol, entrevista a El Periódico. “L’acord explícitament no ho diu [Que Mas sigui candidat a President]. Hi ha un acord entre les dues formacions polítiques [ERC i CDC] sobre com ha de funcionar la cosa. I això és en principi el que està sobre la taula. Hi ha escenaris en què potser això s’ha de gestionar d’una manera o d’una altra. […] Segons el que passi el dia 27 veurem també com s’organitza tota l’estructura de Govern i de Parlament”. També el 23 de juliol, entrevista a CRÍTIC: “No sé si Artur Mas serà president. El 27-S hem d’aconseguir una majoria pel ‘sí’. Del que passi a partir de llavors, ja en parlarem”. Pregunta: “si 27-S Junts pel Sí està a expenses de la CUP, creus que és possible que s’investeixi un altre president?” Resposta: “No ho sé. Ja veurem què passa. Depèn de què passi el 27-S”. Pregunta: “No creus que, en certa manera, estàs dient que els independentistes que no volen que Artur Mas sigui president, sinó que el president sigui Romeva, haurien de votar la CUP?” Resposta: “La gent és prou intel·ligent per saber què vol. Per tant, des d’aquest punt de vista, siguem clars: això no són unes eleccions autonòmiques, i com que no ho són, no es poden valorar en els paràmetres habituals d’unes eleccions autonòmiques”. Raül Romeva, 17 d’agost, entrevista a El País: “Dic i repeteixo que si hi ha majoria clara, sortirà un govern plural i de concentració amb un mandat per avançar el procés. I en aquest context Mas tindrà un paper, com qui vingui d’ERC. No gira entorn seu. Hi ha un acord entre dos partits que diu el que diu i que està supeditat a una majoria parlamentària. No importa qui serà el president. És irrellevant”.

Per culminar aquest breu recull, una cita molt més recent. És de l’entrevista que vam publicar fa menys de quinze dies a CRÍTIC amb el diputat “cupaire” Albert Botran. Botran és membre de Poble Lliure, organització que dins la CUP és partidària d’investir Artur Mas per desencallar la situació. Pregunta: “Va ser un error de càlcul de la CUP pensar que Junts pel Sí acabaria proposant un candidat alternatiu a Mas si no tenia majoria absoluta i depenia de l’esquerra independentista?”. Resposta: “No en diria error de càlcul. Més aviat, tinc la sensació que la CUP s’ha cregut més el discurs de Junts pel Sí que la mateixa gent de Junts pel Sí. Ells fan una llista transversal on diuen que allò important són els continguts i no tant els lideratges. I posen al capdavant una persona que ve del centreesquerra, amb Mas de número 4 (…) No és un error de càlcul. És creure’ns el que ells havien plantejat”. Pregunta: “Potser és que l’error de càlcul és creure’s el que planteja Convergència?”. Resposta: “Això ho deixarem a la consideració dels lectors”.

El comportament irresponsable de Convergència – Racó Català

Origen: El comportament irresponsable de Convergència – Racó Català

Normalment, les eleccions europees són considerades, tant pels partits polítics com pels electors, de baixa intensitat. Això es tradueix en uns índex de participació més baixos dels habituals i en uns candidats –no sempre- que s’envien cap a una jubilació plàcida. Pensem en Vidal-Quadras o Josep Borrell, per exemple.

En canvi, les eleccions europees del 2014 van resultar ser reveladores pel que fa a la tendència de la política catalana. Per primer cop des dels temps de la 2a República, ERC guanyava unes eleccions a Catalunya. La formació independentista obtenia el 23,67% dels vots, per davant de la federació CiU, que n’obtenia el 21,9%.

És cert que just després de les eleccions del 2012 ja es va viure el primer atac de pànic a Còrsega que va desencadenar el primer “pressing ERC”, completament desmesurat, exigint l’entrada dels republicans a govern. Però amb les europees les alarmes es van disparar i el comportament convergent va començar resultar estrambòtic del tot. No podia ser que hi hagués “sorpasso”, era inadmissible.

D’aleshores ençà, Convergència s’ha centrat molt més en intentar contenir la voluntat democràtica dels catalans que a posar-se al servei de l’independentisme i mirar d’eixamplar-ne la base. Bona part de culpa de la situació de bloqueig actual es deu a aquest fet i ho voldria explicar en uns pocs apunts:

– El 25 de novembre de 2014 Artur Mas fa pronunciar la seva famosa conferència on va exigir una llista única en uns termes molts semblants en els que s’ha acabat plantejant Junts pel Sí. Semblants, però no del tot iguals. En aquesta mateixa conferència va dir que la llista havia d’obtenir la majoria absoluta i que ell podria encapçalar-la o tancar-la. Si l’hagués tancat, avui no seria diputat i, per tant, no podria ser president de la Generalitat. Alhora, hem vist com tampoc ha obtingut la majoria absoluta i com, en termes generals, ha estat un mal invent que ha tret pitjors resultats que els que han tret mai convergents i republicans anant per separat. Ha quedat clar que la intenció de la conferència no era altra que la de desgastar ERC per evitar el més que previsible “sorpasso”, situant-la en un escenari d’un pretès egoisme enfront de la gran generositat del president. La conferència també va servir per perdre uns mesos molt valuosos en discussions estèrils que es podrien haver evitat perfectament si no s’hagués volgut posar dics de contenció a la voluntat de l’electorat.

– Mas podria haver convocat les eleccions a la primavera del 2015. No ho va voler fer amb l’excusa de la necessitat d’eixamplar la base social de l’independentisme. Tot i l’excusa, els mesos posteriors van dedicar-se de nou a evitar el “sorpasso” d’ERC, posant tot l’aparell mediàtic a atacar la formació republicana. És un exercici molt interessant mirar-se l’hemeroteca i veure com aleshores, molts dels que ara treuen escuma per la boca parlant de la CUP, es dedicaven a elogiar-la de manera desmesurada per intentar, així, afeblir ERC. No havent-n’hi prou, els calgué trencar el pacte i reobrir el tema de les llistes durant l’estiu de 2015, en un episodi miserable que algun dia s’haurà de relatar amb pèls i senyals.

– D’aquest estiu infame en va sortir Junts pel Sí, fórmula guanyadora però que no va complir els objectius que s’havia marcat. Aquells mateixos objectius que s’havien esgrimit amb tant deliri per pressionar ERC. L’objectiu que sí que es va aconseguir és el d’evitar una derrota de les sigles de Convergència i el d’imposar el seu presidenciable a uns diputats que, sense aquest pacte forçat prèviament, potser haguessin preferit un altre candidat. Segons el CEO de novembre, Oriol Junqueras, amb un 90,6% de coneixement entre la població, té una valoració de 5,38, mentre que Artur Mas no aprova. Si anem als votants de Junts pel Sí, la valoració de Junqueras és del 7,72, per sobre del 7,36 d’Artur Mas. Quin sentit té afavorir un presidenciable menys valorat per la població, si no és que aquest amenaça amb fer-ho saltar tot pels aires?

– Des del setembre fins a l’actualitat hem perdut tres mesos molt valuosos d’aquells divuit en els quals s’havien de fer tantes coses. Alguns diran que és culpa de la CUP però, des del meu punt de vista, un cop més és culpa de CDC. En primer lloc, perquè l’exaltació excessiva de la figura presidencial ha fet que el derrocar-lo políticament sigui un acte d’iconoclàstia molt temptador per a qui vulgui escenificar una revolució. En segon lloc, perquè, al marge dels mèrits propis de la CUP, la pressió mediàtica contra ERC va servir per fer créixer el suport electoral a la formació anticapitalista. En tercer lloc, perquè la fórmula de Junts pel Sí, a diferència del que hauria pogut passar amb llistes separades, va abocar irremeiablement el vot independentista anticonvergent més recalcitrant cap a la CUP, per la qual cosa això també va servir per fer créixer el seu número de diputats. Et pots enrabiar contra una conseqüència dels teus actes, però no és noble defugir-ne les responsabilitats.

Amb les eleccions al Congrés dels Diputats, amb llistes separades, hem pogut veure com la tendència anterior a tots aquests invents tornava a imposar-se. La llista encapçalada per Rufián i Tardà superava els resultats de la de CDC. Hem de veure com evoluciona la situació al llarg dels propers mesos, però hem de desitjar que no ens torni a abocar als desastres del comportament irresponsable de Convergència.

Ho sento, no em puc solidaritzar amb en Mas | Xarxa Penedès

 

Origen: Ho sento, no em puc solidaritzar amb en Mas | Xarxa Penedès

Ho sento, però no puc. No puc dir que em solidaritzo amb l’Artur Mas. Ni puc, ni vull. I dic això sent plenament conscient que l’acció judicial contra ell junt amb la Irene Rigau i la Joana Ortega és una autèntica barbaritat que cal combatre. Barbaritat com moltes altres accions judicials, és ben cert, i això no treu en absolut que també l’haguem de criticar. Però per injusta que sigui, no fa ni de lluny que l’Artur Mas sigui un dels nostres. En absolut.

No em puc solidaritzar amb un cap d’un govern que sistemàticament s’ha personat com a acusació contra militants de moviments socials, sindicals i polítics de l’esquerra alternativa. Un exemple n’és la condemna de 8 persones per la manifestació davant el Parlament el juny del 2011, motivada per un recurs presentat entre d’altres pel govern que ell presidia i pel Parlament on el seu partit era majoritari. D’altres, els diversos empresonaments de companyes i companys denunciats i detinguts pels Mossos d’Esquadra després de la vaga general del 29 de març de 2012. També em vénen al cap les persones que han perdut un ull per actuacions dels Mossos d’Esquadra sota el seu govern, un govern que ha tergiversat la realitat per evitar, precisament, que es fes un mínim de justícia. En aquests casos i en el de morts a comissaria o en el moment de ser reduïts pels Mossos d’Esquadra, com els del Yassir del Vendrell o el Juan Andrés Benítez del Raval de Barcelona. I no vull oblidar tampoc les privatitzacions d’empreses i serveis públics, o la venda directa de patrimoni de la Generalitat. Ni com aquestes privatitzacions, que han omplert les butxaques d’amics del president, es correlacionen amb situacions tràgiques com la mort fa pocs mesos d’un malalt de cor a Tarragona mentre la unitat hospitalària que l’havia de tractar estava tancada per ordre governamental. O, per exemple, com els darrers anys l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques ha reduït significativament la concessió de d’incapacitats per malalties amb greus prejudicis per persones que pateixen fatiga crònica, fibromiàlgia i afeccions similars. De fet, també em ve a la memòria que alguns inspectors del Departament d’Ensenyament han amenaçat amb denúncies les escoles que, de manera activa, han mostrat la seva insubmissió a la Llei Wert.

Posats a solidaritzar-me, prefereixo fer-ho amb les desenes de milers de persones desallotjades de casa seva mentre ell ha sigut president. Moltes d’elles ho van ser amb les mesures de desnonament exprés aprovades pel Congrés de Diputats a proposta, precisament, de CiU. I també amb les persones que passen hores i hores a la cua de l’atur, víctimes dels acomiadaments agilitzats per les reformes laborals també validades pel partit de l’Artur. I amb la mainada que a Catalunya va a escola sense esmorzar, sovint fills i filles d’aturades o de treballadors/es amb salaris de misèria, estimulats també per les reformes laborals esmentades. I no cal dir que també em solidaritzo amb els treballadors acomiadats de Panrico després de mesos de lluita. Recordo com l’empresa va cobrar quantioses subvencions de la Generalitat mentre feia fora aquests treballadors. També són receptors/es de la meva solidaritat els i les treballadores públiques, docents, personal sanitari, del tercer sector. Treballadors i treballadores que, malgrat patir una forta degradació de les seves condicions laborals sota els governs d’en Mas, han seguit lluitant per la qualitat de vida de la població del nostre país. I això em fa recordar els milers de professors/es interines que van perdre la feina el setembre de 2012, amb Rigau com a consellera d’ensenyament. I també tots/es els companys d’universitat, joves la majoria, que ara estan al carrer.

Des del meu punt de vista, una cosa és la indignació i el rebuig per una acció judicial en contra del que, formalment i amb totes les limitacions que coneixem, va ser una consulta a la població de Catalunya. Aquesta indignació l’hem de vehicular en una lluita activa per transformar la realitat, una realitat de la qual actualment emanen iniciatives jurídiques com aquesta o com les que s’han emprès, a nivell de desenes o centenars, contra militants socials. Qui sap, potser en aquesta lluita em podria arribar a trobar el Mas, ni que fos puntualment. Però una altra cosa és el suport cap a l’Artur Mas, a nivell individual. Una persona de la qual no hem parat de criticar la seva acció de govern i no ens han deixat d’escandalitzar pels efectes negatius que ha tingut sobre les vides d’una part considerable de la població de Catalunya.

Suposo que si fos un liberal i em cregués la democràcia burgesa, podria arribar a justificar la idea de ser solidari amb la figura, en abstracte, del President. Com a delegat de la sobirania popular, o quelcom semblant. Però com que defenso la necessitat d’enderrocar les institucions i la legalitat que emana del sistema capitalista, tampoc no em puc sentir solidari d’aquesta manera. Prefereixo, en canvi, treballar activament per fer de la nostra una realitat diferent. Basada en la plena llibertat col·lectiva i individual, on l’explotació sigui un record del passat. I, em temo, que en l’intent ens trobarem en Mas en el bàndol oposat.

Ermengol Gassiot Ballbè. Veí de Vilobí, és arqueòleg i professor i secretari del Departament de Prehistòria de la UAB. Ha militat en diversos moviments socials. Actualment és secretari general de la CGT de Catalunya i participa activament en diverses iniciatives en defensa de la universitat pública.

» Els analistes sobiranistes passen de puntetes pel ‘sorpasso’ d’ERC a CDC

Origen: » Els analistes sobiranistes passen de puntetes pel ‘sorpasso’ d’ERC a CDC

Un dels titulars que ha deixat la nit del 20-D ha estat sens dubte el canvi definitiu (o no) d’hegemonia dins el camp sobiranista. El sorpasso d’ERC a la coalició Democràcia i Llibertat, liderada per CDC, no suposa només un resultat històric per als republicans, sinó també un canvi en la composició de forces dins el sobiranisme, on CDC deixaria de ser-ne la primera força.

Això ja va passar a les eleccions europees de 2014, però aquests són uns comicis amb baixa participació i amb poques conseqüències reals, i no va repetir-se a les municipals de març, quan CiU, encara vigent, va quedar força per davant d’ERC. Les eleccions del 27-S van deixar congelada aquesta pugna, però quan les dues formacions sobiranistes han tornat a competir s’ha vist com la tendència de les europees es consolidava.

Aquest resultat té una clara lectura en política interna, amb el debat d’investidura encara sobre la taula, i, de fet, la CUP no ha perdut ni un minut a recordar-ho. Amb Oriol Junqueras dubtant sobre la idoneïtat de repetir la proposta de Junts pel Sí, la carta de forçar eleccions al març, si la formació anticapitalista no investeix Mas, pot tornar-se paper mullat.

Però, curiosament, la majoria de periodistes i opinadors més vinculats al camp del sobiranisme han passat per alt aquesta variable a l’hora de configurar les seves anàlisis postelectorals.

El primer exemple el trobem a les pàgines de l’Ara. Allí, Salvador Cardús, un dels intel·lectuals de referència del sobiranisme, fa referència a la pèrdua de dos diputats pel conjunt de l’independentisme –dels 19 que sumaven CiU i ERC el 2011 als 17 actuals d’ERC més DiL-, un retrocés que atribueix al «fet de no mantenir l’aliança entre ells», però en canvi no diu res sobre el canvi en la relació de forces interna dins d’aquest camp. Al mateix diari, Toni Soler ho comenta, però només de passada, sense citar Mas i amb una expressió amb un pèl de misteri: «El resultat pot tenir derivades importants, sobretot al Parlament català, on la CUP és al centre de totes les mirades. Si hi ha temptacions de clavar-li el cop de gràcia a CDC, el Procés s’omplirà d’incògnites». Aquestes «temptacions» són de la CUP? D’ERC? De l’esquerra en general? L’única via per evitar-les és investir Mas?

Seguint en el paper, El Punt Avui dedica un editorial força optimista, on, en bona part gràcies als resultats de En Comú Podem es conclou que «El procés no només aguanta, sinó que eixampla opcions». Ni una paraula sobre el paper de Mas en aquestes opcions, i més tenint en compte que la principal força «eixampladora» el té com a adversari polític prioritari a abatre. Entre els opinadors del diari, qui sí que entra bastant directament en el tema és Vicent Sanchis, però l’exdirector del diari converteix la victòria republicana en un «empat» que li permet assegurar que res «tremola».

Francesc-Marc Álvaro, des de les pàgines de La Vanguardia, ha abordat la reconfiguració de les forces sobiranistes de forma força detallada, però sense entrar en les implicacions que això pot tenir per a la formació del proper Govern català.

A la premsa digital destaca l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb, qui evita absolutament el tema. El mateix fan Germà Capdevila a Nació Digital i Salvador Cot a El Món. De totes maneres, aquest tercer, qui centra la seva anàlisi en el paper de Ciutadans, acaba amb una afirmació força curiosa i de la que no dóna més detalls: «Artur Mas és més a prop de poder formar un govern conformat, precisament, per alguna de les forces que li poden prendre la cartera al PP».

Pel que fa als mitjans públics, la Portada de Mònica Terribas, a El Matí de Catalunya Ràdio, destaca els «històrics» resultats d’ERC i els suma als del DiL i En Comú Podem per conformar la majoria absoluta en favor del dret decidir, però no en fa cap altra lectura en clau de política interna.

El vidre al cor: Junts X Mas i el processisme estàtic: el joc (brut) continua

Origen: El vidre al cor: Junts X Mas i el processisme estàtic: el joc (brut) continua


JUNTS X MAS I EL PROCESSISME ESTÀTIC:

EL JOC (BRUT) CONTINUA

[L’ACCENT, 3-XII-2015]

Gerard Horta

Un cop culminat el debat assembleari de la CUP al Nou Congost de Manresa (29-XI-2015) aboquem la mirada sobre l’estat de les coses. A les dues darreres setmanes diversa gent militant o bé propera a la CUP ha plantejat anàlisis i propostes (entre altres, Xavi Monge, Roger Sánchez, Gerard Batalla, Jordi Martí, Abel Caldera, Pau Llonch, Xavi Vitali, Blanca Serra, Juli Cuèllar i Xavi Díez –els tres darrers per justificar la necessitat d’investir Mas com a president–). Dins l’àmbit periodístic públic i privat, tant periodistes com tertulians han desatès sistemàticament les argumentacions de l’òrbita de l’Esquerra Independentista, amb les excepcions d’Andreu Barnils, Enric Vila, Quim Aranda i Roger Palà, els quals des d’altres enfocaments han qüestionat el recargolament processista filoconvergent en si mateix.

Les propostes programàtiques de la CUP a Junts X Mas, de revolucionàries, no en tenen res. Tota aquesta cridòria histeritzant sobre el dogmatisme, el purisme i l’avantguardisme de la CUP reflecteix una baixesa intel.lectual que no ha de sobtar en determinades persones, però sí que hauria de fer-ho respecte a d’altres procedents i formades en àmbits intel.lectuals associats a les ciències socials, les humanitats o el periodisme, les quals tenen l’obligació d’analitzar qualsevol fenomen social una miqueta més enllà de la deu de què ragen les monedes. El nivell de raonament i debat periodístics és baix. Nul.la dialèctica dels tertulians. S’ha arribat a apel.lar al 1936, com si estiguéssim vivint una situació revolucionària, mentre els negociadors de la CUP al Parlament feien córrer el nom de Neus Munté (CDC i UGT) com a candidata presidencial. Sense comentaris.
El pla de xoc que la CUP proposa és merament socialdemòcrata, però Junts X Mas es nega a rebre cap altra resposta que no sigui l’acceptació de Mas en qualitat de president. Hem suportat més de dos mesos amb aquesta cantarella, per això jo mateix gosava aixecar la veu a l’octubre respecte que anéssim per feina, perquè ens estan fent perdre el temps i ens estan prenent el pèl no pas des del 2010 ni des del 2012, sinó des del 1977. El que aquí ens estem jugant és enterrar el procés, i per tant enterrar d’una vegada la transició a fi de guanyar la majoria social que farà possible la independència.

Sosté Artur Mas i una pila de seguidors –la seva gent– que l’adscripció al procés independentista per part d’un elevadíssim percentatge de votants de CDC i d’una part de l’empresariat català depèn de la seva pròpia presència al capdavant. Malgrat que Raül Romeva ha reconegut (30-XI-2015) que el principal problema per a l’acord és Mas –obviant que no hi ha cap acord polític en les mesures socials per defensar els sectors més empobrits i precaritzats de la classe treballadora catalana–, ningú no reacciona. Us en recordeu de les declaracions de Mas recollides per l’Agència Catalana de Notícies (31-V-2015)?: “Me n’aniré quan formi part del problema.” Mas no forma part del problema, Mas és el problema junt amb la manca frontal de voluntat de CDC i ERC d’acceptar cap acord programàtic fins i tot quan se’ls proposen punts del seu propi programa, com han explicat –massa tard– els diputats de la CUP.

El procés s’assembla a una òpera bufa de cau de mala mort, a una martingala de teatret de marrecs mimats. Som on som ja fa massa anys: es dispara la pobresa extrema a Catalunya; centenars de milers de persones no disposen de cap tipus de cobertura social; famílies de quatre membres sobreviuen amb 500 euros mensuals; patim un infrafinançament i un grau d’espoliació terrorífics per part de l’estat espanyol –amb l’ambiciosa colla professional de la socialdemocràcia catalana espanyolista (PSC, ICV, Podem Enxamparar Càrrecs en €omú, etc., callant–), del qual no podem preveure ni les contingències associades a les estratègies repressives que pugui dur a terme. (Estiguem preparats per a una il.legalització de la CUP amb els sectors dirigents del postregionalisme burgès contemplant-la cofois.)

En vista del panorama, si fiquem a la balança la xerrameca processista en un cantó i el desenvolupament de les estructures d’estat a l’altre, guanya la xerrameca amb tant de pes que provoca un sot sota seu. La direcció política convergent, a diferència dels crepusculars PSC i ICV, s’ha afegit i ha ascendit al cim de l’onada independentista mitjançant la desarticulació d’ERC i l’ANC. Canvis socials? Canvis en les estructures polítiques i econòmiques? Canvis en la cultura processista? Res. Referèndum esdevingut procés consultiu. Ajornament perpetu tant del referèndum com de les eleccions que finalment es feren el 27S passat. Conversió de plebiscitàries sobre la independència en plebiscitàries sobre Mas. Negativa a proclamar la DUI. Expectatives irracionals de noves propostes del nou govern estatal.

Identificar la continuïtat i l’emplaçament d’un procés polític amb uns sola persona que du al poder polític des del 1987 és insultant. Tractem d’un dels candidats independentistes pitjor valorats! El núm. 7 de Junts X Mas per Barcelona, Oriol Amat (26-IX-2015), i el cap de CDC Francesc Homs (6-XI-2015) incidiren en el veritable sentit del procés –malgrat que després apel.lin a les necessàries negociacions inherents a la independització–. Revoltes, queixes, manifestacions, crides a la rèplica, a autoorganitzar-se? Joan Tardà proposava la seva organització debatre assembleàriament el que està succeint com ha fet la CUP. Al cap de poques hores (29-XI-2015) Gabriel Rufián esbombava que “sense Mas no hi ha independència”. Fal.làcies de baixa estofa. Tot plegat, per perpetuar al poder polític els qui encarnen el poder econòmic als darrers 200 anys al nostre trosset de país. I la direcció política de l’ANC? Sedada, de viatge profund a les penombres.

Al seu torn, en Germà Bel postulava fa pocs dies (25-XI-2015) trampetes de tafuret: “El procés no necessita un `governem-nos´, necessita ser governat.” Oblida que el “Governem-nos” de la campanya electoral de la CUP encoratjava la societat catalana a autogovernar-se, tanmateix ningú no remetia als mètodes polítics a l’hora d’organitzar el desenvolupament del procés. Aquesta superficialització integral d’anàlisis, causes, processos, conjuntures i marcs explicatius per part dels qui remenen el camp de les cireretes públiques explica que mentre Bel derrapa, Artur Mas recorda el mateix dia que s’oferí a la CUP entrar al govern. D’una banda, retrets per negar-nos a participar-hi; de l’altra, retrets per conduir el procés a una acció compartida. Lamentable reverberació del passat: el processisme estàtic esdevé gesticulació al màxim sense avançar ni un dit.

Arriba el Nadal i s’encenen els llums de colors. A Can Tuset els torrons que arribaran aviat seran d’una qualitat excel.lent. Els amics empresaris de Mas i CDC li asseguren que, si ell no encapçala la cosa, abandonaran el seu suport a la independència, la qual és secundària respecte a aquesta dèria política de col.locar Mas de nou al capdavant de l’autonomia intervinguda. L’ànsia que tot ho empastifa, els comptes que tot ho volen. Estructures d’estat? Ni una. El procés ha esdevingut en si mateix la barricada transtemporal de la direcció política de CDC per mantenir-se al poder, de les direccions d’ERC i l’ANC per esgarrapar-ne la quota corresponent, i dels poders econòmics establerts per romandre intocables. A propòsit d’això, per al 2016… pressupostos autonòmics miserabilitzadors. Recordeu en Junqueras fa ja no sé quants anys? “Aquests són els últims pressupostos autonòmics a què donem suport…” O en Romeva: “Mas no pilota el procés: No importa qui serà president (17-VIII-2015).

Potser hauríem d’evitar esdevenir còmplices de l’enclaustrament del procés en un parlament i en una investidura, hauríem d’encoratjar la gent a assumir el poder polític col.lectiu i a sortir al carrer per defensar-lo. Els únics responsables d’endarrerir les eleccions fins al març del 2016, del 2020 o de quan els plagui són els mateixos que no han parat de curtcircuitar un veritable rumb emancipador empetitit fins a l’extrem de convertir-se en… procés. Hauríem d’evitar acabar sent enxarxats pel processisme estàtic, jerarquitzats i espectacularitzats. El concepte d’ideologia de Karl Marx, el de representació d’Erving Goffman o Georges Balandier, el de societat de l’espectacle de Guy Debord ens són útils per advertir-nos dels paranys del poder. Dos mesos més tirats per la borda i resulta que Junts X Mas no accepta ni les seves pròpies propostes! La llibertat es guanya amb voluntat, esperit i esperança, i amb arguments que la gent pugui rtelacionar amb les seves vides i necessitats, i fer-los seus. Les rodes de premsa i les entrevistes haurien de servir per a això. I per fer comprendre per quines raons som víctimes del xantatge brutal de CDC perquè el sector econòmic que la dirigeix no perdi en cap moment el control d’aquest procés cap al no-res. Cal difondre fins a la sacietat per què i per a què volem la independència, i construir la participació popular fins on sigui a les nostres mans.

Ara tot s’ha embolicat. Serà útil el desembre a l’hora de negociar? I el 27 de desembre, en assemblea, votarem investir Mas? –cosa que proposa en David Fernández (2-XII-2015)–. I llavors què? Per investir-lo trencarem la CUP? Tornarem l’esquerra independentista 20 anys enrere? Des del 27S negociant i fent rodes de premsa per acabar investint Mas? Sona a broma espessa i àcida, com quan el bosc del cultisme t’impedeix aportar cap argument polític que no sigui efectuar un mer “canvi de pantalla”, obviant-hi el diàleg amb els continguts que els companys hi aporten. Ja se sap, però: com assenyala en Quim Arrufat hi ha “veus autoritzades” i n’hi ha que no en són.

Democràcia (?) i Orfendat s’ensorra i la CUP –m’adreço als qui conceben que la política amb prou feines és equiparable a res més que no sigui l’acció parlamentària i al nombre de senyories– creixerà. Amb la pressió mediàtica brutal que la CUP està rebent per investir Mas, no deixa de ser un indici que –per dues enquestes de la setmana passada i una d’aquesta– el 82% de votants de la CUP rebutgin investir Mas, que un 71% de l’electorat general hi coincideixi, i que la CUP passi de 10 a 11 senyories (segons el CEO, la Generalitat!). Totes les enquestes que s’estan publicant des del 2012 reflecteixen una orientació ideològica cap a l’esquerra d’aquest ampli moviment popular independentista –que no s’hauria de reduir a una manifestació i dues votacions anuals, i encara menys a una figureta de porcellana que si la qüestiones llavors l’ordre universal vacil.la…–.
Atesa la malaptesa mesquina dels alts executius d’ERC (amb en Carod retirat al seu Màster de Tarragona pagat generosament per la Caixa cada any… per què?), la base social de l’independentisme ha de créixer. I és la CUP qui ho està motivant. Exigim que es materialitzin polítiques que apaivaguin el patiment de la classe treballadora catalana, ara. I que tirin endavant les estructures d’estat. I que posem fi al processisme estàtic per guanyar d’una vegada la independència.

No hi ha negociacions a trencar perquè no hi ha negociacions. Hi ha res a negociar amb tafurs que enganyen la societat i que no volen negociar res? S’està cedint tota la iniciativa a Junts X Mas. L’ultimàtum l’havia de fer la CUP fa setmanes sabent que no s’estava acceptant cap punt d’acord. Correm el risc que el 27 de desembre la CUP rebenti a fi de defensar el paio de Can Tuset que fa quatre dies acceptava sense embuts les retallades de Zapatero a l’Estatutet. El mateix que porta anys posant cara als poders que estan desposseint-nos i reprimint-nos, enclavant-nos en aquest atzucac que és el processisme estàtic, apel.lant-hi cada dia… perquè no es mogui res.
Siguem humils, siguem honestos i respectem la intel.ligència col.lectiva d’aquesta terra. No vull que enganyem els altres, però desitjo encara menys que ens enganyem a nosaltres mateixos fent veure que som el que no som. Si estem creixent és perquè estem rebent el respecte de molta gent humil, és amb ella que conquerirem la llibertat i la possibilitat de construir una societat nova, justa i lliure, la Icària del poble menut.

Roger Palà – Breu història del procés | Nació Digital

Origen: Roger Palà – Breu història del procés | Nació Digital

«Artur Mas, Parlament de Catalunya, 22 de juliol de 2015: “Aquestes eleccions no són bàsicament per escollir un president”»

Roger Palà | 02/12/2015 a les 00:01h
Convergència i Artur Mas van decidir, contra el criteri de la CUP i ERC, que la consulta del 9-N de 2014 no podia celebrar-se tal com havia estat concebuda i que calia fer procés participatiu que no suposés un xoc directe amb l’Estat. La consulta definitiva, en paraules d’Artur Mas, havien de ser unes eleccions denominades “plebiscitàries” en què la ciutadania seria cridada a votar no tant per escollir un president o un govern, sinó en clau d’independència sí o independència no. A ser possible, en aquestes eleccions els partidaris de la independència s’havien de presentar units sota una única “llista de país”.

Les eleccions podrien haver-se celebrat al març, aprofitant l’onada del 9-N. Així ho volien ERC i la CUP, i les entitats de la societat civil sobiranista. Però Convergència i Artur Mas, contra el criteri de la resta de l’independentisme, van ser els qui van decidir dilatar el calendari electoral fins després de les municipals de maig. Després de mesos de conferències i negociacions, i d’amenaçar repetidament que si no hi havia llista unitària, no hi hauria eleccions, Mas va signar un acord amb ERC per celebrar els comicis el 27-S amb llistes separades. Tard, sí. Però millor tard que mai, va pensar ERC.

A principi de juny, va ser Artur Mas qui va decidir reobrir de nou el debat de la llista unitària, tot i l’acord signat el gener, amb l’objectiu de pressionar ERC i les entitats de la societat civil perquè s’integressin en una única llista. L’entorn ideològic de CDC va posar tota la pressió sobre ERC i Oriol Junqueras, que van acceptar a contracor la creació de Junts pel Sí, sabent que totes les enquestes assenyalaven que el sobiranisme maximitzaria resultats amb llistes separades. L’èpica va guanyar la raó. El vot de la teva vida. ERC va acceptar per un motiu: Mas tenia el botó de convocar eleccions. Millor junts que mai. “Aquestes eleccions no són bàsicament per escollir un president”. Artur Mas, 22 de juliol de 2015.

També van ser Convergència i Artur Mas els qui van descartar la proposta de la CUP i de les entitats de la societat civil sobiranista per convertir les eleccions del 27-S en un veritable referèndum, mitjançant la formalització d’una “llista sense president” que no escollís cap govern i que servís únicament i exclusivament per comptar vots a favor de la independència. La proposta de la CUP –ironies de la vida- contemplava que, en no escollir cap president, el Parlament es dissolgués automàticament al cap de dos mesos i se celebressin eleccions “constituents”. La idea, del tot legal, va ser descartada per l’única persona que tenia la potestat de convocar eleccions: Artur Mas.

Va ser Convergència i Artur Mas qui va forçar que a l’experiment de Junts pel Sí s’hi sumessin les entitats del sobiranisme transversal, aquelles que durant molt de temps s’havien mantingut neutrals. Amb més o menys entusiasme, ANC i Òmnium van sumar-se a una candidatura electoral, perdent així el paper de mediadores que havien ostentat durant els últims temps en moments claus com els dies previs a la consulta del 9-N.

Va ser Artur Mas qui va decidir que la llista d’unitat, anomenada Junts pel Sí, no havia de ser encapçalada per la seva persona, sinó per un independent. Mas va ocupar el número 4, però això sí: l’acord signat amb ERC contemplava que, si Junts pel Sí guanyava les eleccions, el candidat a president seria ell. Raül Romeva, número 1 de la llista de Junts pel Sí, va deixar caure abans de la campanya que no estava escrit enlloc que Mas hagués de ser president si la seva formació no guanyava per majoria absoluta. Artur Mas no va dir gairebé res, entre altres coses perquè no va assistir a cap debat de campanya.

Durant tota la campanya electoral, la CUP va dir que no prestaria els seus vots per investir Artur Mas, a l’hora que tampoc faria “descarrilar el procés”.

El 27 de setembre, Junts pel Sí va quedar lluny de la majoria absoluta: 62 diputats. La CUP en va treure 10. L’aritmètica electoral va fer que no n’hi hagués prou amb l’abstenció dels “cupaires” per escollir president. Des de llavors, una intensa campanya per terra, mar i Twitter exigeix a la CUP que es desdigui del seu compromís i faci president el número 4 de Junts pel Sí. Junts pel Sí, arran de l’aposta plebiscitària impulsada inicialment per Convergència i Mas, i avalada posteriorment per ERC i CUP, no té ara com ara marge per pactar amb ningú més.

Tot el que hem esmentat en aquest article són fets. L’hemeroteca és sempre una gran aliada en moments polítics intensos. El breu repàs històric del procés ens mostra que la política catalana és on és gràcies a una sèrie de decisions preses bàsicament per un actor: Convergència i Artur Mas. Són aquestes accions les que ens han dut on som i, seria lògic pensar que fossin els actors que les han pres els qui moguessin fitxa per sortir de l’atzucac.