Origen: Roger Palà – Breu història del procés | Nació Digital
«Artur Mas, Parlament de Catalunya, 22 de juliol de 2015: “Aquestes eleccions no són bàsicament per escollir un president”»
Les eleccions podrien haver-se celebrat al març, aprofitant l’onada del 9-N. Així ho volien ERC i la CUP, i les entitats de la societat civil sobiranista. Però Convergència i Artur Mas, contra el criteri de la resta de l’independentisme, van ser els qui van decidir dilatar el calendari electoral fins després de les municipals de maig. Després de mesos de conferències i negociacions, i d’amenaçar repetidament que si no hi havia llista unitària, no hi hauria eleccions, Mas va signar un acord amb ERC per celebrar els comicis el 27-S amb llistes separades. Tard, sí. Però millor tard que mai, va pensar ERC.
A principi de juny, va ser Artur Mas qui va decidir reobrir de nou el debat de la llista unitària, tot i l’acord signat el gener, amb l’objectiu de pressionar ERC i les entitats de la societat civil perquè s’integressin en una única llista. L’entorn ideològic de CDC va posar tota la pressió sobre ERC i Oriol Junqueras, que van acceptar a contracor la creació de Junts pel Sí, sabent que totes les enquestes assenyalaven que el sobiranisme maximitzaria resultats amb llistes separades. L’èpica va guanyar la raó. El vot de la teva vida. ERC va acceptar per un motiu: Mas tenia el botó de convocar eleccions. Millor junts que mai. “Aquestes eleccions no són bàsicament per escollir un president”. Artur Mas, 22 de juliol de 2015.
També van ser Convergència i Artur Mas els qui van descartar la proposta de la CUP i de les entitats de la societat civil sobiranista per convertir les eleccions del 27-S en un veritable referèndum, mitjançant la formalització d’una “llista sense president” que no escollís cap govern i que servís únicament i exclusivament per comptar vots a favor de la independència. La proposta de la CUP –ironies de la vida- contemplava que, en no escollir cap president, el Parlament es dissolgués automàticament al cap de dos mesos i se celebressin eleccions “constituents”. La idea, del tot legal, va ser descartada per l’única persona que tenia la potestat de convocar eleccions: Artur Mas.
Va ser Convergència i Artur Mas qui va forçar que a l’experiment de Junts pel Sí s’hi sumessin les entitats del sobiranisme transversal, aquelles que durant molt de temps s’havien mantingut neutrals. Amb més o menys entusiasme, ANC i Òmnium van sumar-se a una candidatura electoral, perdent així el paper de mediadores que havien ostentat durant els últims temps en moments claus com els dies previs a la consulta del 9-N.
Va ser Artur Mas qui va decidir que la llista d’unitat, anomenada Junts pel Sí, no havia de ser encapçalada per la seva persona, sinó per un independent. Mas va ocupar el número 4, però això sí: l’acord signat amb ERC contemplava que, si Junts pel Sí guanyava les eleccions, el candidat a president seria ell. Raül Romeva, número 1 de la llista de Junts pel Sí, va deixar caure abans de la campanya que no estava escrit enlloc que Mas hagués de ser president si la seva formació no guanyava per majoria absoluta. Artur Mas no va dir gairebé res, entre altres coses perquè no va assistir a cap debat de campanya.
Durant tota la campanya electoral, la CUP va dir que no prestaria els seus vots per investir Artur Mas, a l’hora que tampoc faria “descarrilar el procés”.
El 27 de setembre, Junts pel Sí va quedar lluny de la majoria absoluta: 62 diputats. La CUP en va treure 10. L’aritmètica electoral va fer que no n’hi hagués prou amb l’abstenció dels “cupaires” per escollir president. Des de llavors, una intensa campanya per terra, mar i Twitter exigeix a la CUP que es desdigui del seu compromís i faci president el número 4 de Junts pel Sí. Junts pel Sí, arran de l’aposta plebiscitària impulsada inicialment per Convergència i Mas, i avalada posteriorment per ERC i CUP, no té ara com ara marge per pactar amb ningú més.
Tot el que hem esmentat en aquest article són fets. L’hemeroteca és sempre una gran aliada en moments polítics intensos. El breu repàs històric del procés ens mostra que la política catalana és on és gràcies a una sèrie de decisions preses bàsicament per un actor: Convergència i Artur Mas. Són aquestes accions les que ens han dut on som i, seria lògic pensar que fossin els actors que les han pres els qui moguessin fitxa per sortir de l’atzucac.
Humbert.Cat 