En marxa | Raül Romeva i Rueda

En marxa | Raül Romeva i Rueda.

En marxa

1415726900_999459_1415728211_noticia_normal

(Foto d’Eva Vázquez / El País)

EN MARXA

En un article publicat a El País (12.11.14), el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Valladolid, Fernando Rey, concloïa que «el nombre de persones amb idees independentistes és més un pa de pessic compacte de cert gruix que alguna cosa fràgil i passatger. I que augmentarà si no s’actua amb més intel·ligència que l’exhibida fins al moment». Ho resumia perfectament en el títol de l’article: Era un ‘plum cake’, no un ‘soufflé’. Des de llavors no sembla que les coses hagin canviat massa, almenys a millor: les amenaces continuen, el menyspreu institucional persisteix i les acusacions infundades (per exemple pretenent relacionar sobiranisme i ghihadisme) apareixen en forma de píndoles incendiàries en un relat visiblement dissenyat i executat amb voluntat de confondre i intoxicar.

La sensació que tinc és que ja fa temps que hem creuat el punt de no retorn. El nombre de gent que veu en la independència una sortida, l’única que se’ns ha deixat, no para de créixer. Massa greuges, massa retrets, massa ferides obertes. La desconnexió emocional és un fet, des de fa temps. Per molt que, eventualment, un canvi de majories a l’Estat fes possible un canvi en el to i el discurs (canvi que per altra banda veig poc probable, a aquestes alçades), difícilment el fons de la qüestió es modificaria substancialment. Ja no és una qüestió de correlació de forces, és un problema més estructural. Per a molta gent, només es percep un escenari: la derrota (novament) i la subseqüent submissió. En altres paraules: ja no hi ha marge per trobar un encaix satisfactori, i és llàstima, perquè fa uns anys, i pas massa, aquesta opció sí semblava que existia.

Ho hem intentat tot, i res no ha acabat de funcionar. Parleu, ens demanen des d’Europa. Des de la mutilació de l’Estatut, no hem aconseguit que cap porta s’obrís ni cap telèfon es despengés. Parlar? Amb qui? De què?

La conclusió és òbvia: l’status quo ja no és una opció. Quedar-nos com estem no és al menú. O bé avancem, o sinó cal reconèixer (si actuem de manera honesta) que ja ens està bé retrocedir, encara més, en tota mena de drets (socials, polítics i ambientals).

És per això que, personalment, entenc el moment que vivim amb una gran dosi d’il·lusió per un fet ben simple: el procés suposa una enorme finestra d’oportunitat. Constato de fa temps que molta gent té ganes que les coses facin un gir radical, de 180 graus. La política està massa desprestigiada, l’economia segrestada per elits i poders corruptes i les il·lusions orfes d’estendards. La demanda per iniciar un procés de canvi i regeneració política creix, i només disposem d’una eina que sigui a la vegada útil i acceptable: la Democràcia.

El cas és que a l’Estat aquesta expectativa és incerta i enormement difícil. En canvi, a Catalunya vivim un moment singular en què qui vulgui començar de nou un projecte engrescador, qui desitgi establir les bases d’un marc nou, d’un Estat modern, propi del segle XXI, hi té una gran oportunitat. Detecto, més que mai, gana de democràcia, però també d’apoderament. La gent necessita, necessitem, tenir la sensació que recuperem les regnes del nostre futur. Ser sobirans del nostre destí, a escala individual i col·lectiva.

Del cas escocès vàrem aprendre com el debat sobre l’exercici del dret a decidir en relació a les relacions amb el Regne Unit van obrir de manera subsidiària molts d’altres debats sobre la necessitat (i el dret) a decidir sobre tota mena de qüestions. En definitiva té a veure amb les sobiranies (en plural) de les quals s’ha de dotar una ciutadania cada vegada més depauperada en termes democràtics.

La gran demostració de força i vitalitat demostrada al voltant de l’organització, el proper 24 d’abril, d’un gran acte al Palau Sant Jordi (i voltants) demostra que l’esperit és més viu que mai. On és el desencís abanderat per uns i lamentat per d’altres? No el veig per enlloc.

La campanya ‘Ara és l’hora’ (impulsada per l’ANC i Òmnium) ha estat determinant per posar sobre la taula la importància del moment, i tanmateix, s’ha fet gran. Hem passat pantalla. L’infant ja no és cap promesa, ara és una realitat adulta. Entrem en un marc diferent: el de la maduresa. Hora de construir. Ja no toca parlar del si cal fer-ho, o no, sinó de com ho farem (sempre i quan el 27S la majoria, via urnes, expressi aquesta voluntat d’engegar màquines). Fins ara hem parlat del perquè, ara toca el per a què. Parlem sense embuts de regeneració democràtica, d’obrir-nos al món, de benestar, de justícia social, d’innovació, de sostenibilitat, d’equilibri territorial, de solidaritat, d’igualtat, d’educació i cultura, de diversitat.

Per a mi està més clar que mai: la societat civil escalfa motors. La cosa està en marxa. Veurem com es tradueix això en la projecció institucional, primer el 24 de maig, a escala local, i sobretot el 27S.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s