El suïcidi polític d’Artur Mas – La Puntita – Noticias de Opinión – e-notícies

El suïcidi polític d’Artur Mas – La Puntita – Noticias de Opinión – e-notícies.

El suïcidi polític d’Artur Mas

Xavier Rius

El procés ha entrat en una fase en la que Artur Mas negocia amb Oriol Junqueras a través de Pilar Rahola. De fet, més aviat es tiren els plats pel cap. Dit amb tota l’enveja per la coneguda periodista, que ha assolit una posició de privilegi com a confessora del president. A mi no em deixen passar de les rodes de premsa. Però això confirma també que Mas no té equip. Més enllà de Francesc Homs i José Antich, que són els que més li van aconsellar avançar les darreres eleccions amb resultat prou conegut. A Mas li va costar 12 diputats i a Antich la direcció de La Vanguardia.

Per això cada vegada estic més convençut que la famosa llista de país (sic) és una operació de supervivència personal d’Artur Mas. De fet, ell mateix es va afanyar a negar-ho en la seva conferència del passat 25 de novembre quan va afirmar que que els que penséssim malament érem uns “murris, desconfiats o interessats”. Més aviat sóc dels escèptics, president. Un requisit indispensable en periodisme perquè, en política, gairebé mai és el que sembla.

Per descomptat, el president només pensa en el país. Això és el que pensa la bona gent de Convergència que legítimament aspira a la independència. Per aquest motiu només va posar dues condicions: si guanya no es tornarà a presentar. I pot “encapçalar” la llista o també tancar-la. Però tothom sap -ell i el seu entorn també- que amb 58 anys està més al final que al començament de la seva carrera política.

Sobretot si van en llistes separades i Artur Mas treu un escó menys que Junqueras. Encara que només sigui un escó. Com, d’altra banda, vaticinen totes les enquestes. Llavors haurà de plegar. Que és el que li va passar a José Montilla el 2010: de president de la Generalitat a jubilat de luxe. Què farà Mas en cas de perdre? Conseller primer d’Oriol Junqueras? Algú que ja ha estat president? Presidir un grup parlamentari de l’oposició?. La dignitat abans que res.

La insistència de CiU en la llista conjunta només referma aquesta sensació: estan desesperats. Jordi Turull ha arribat a dir que la comunitat internacional no entendria que anessin en llistes separades. Com si la comunitat internacional, en els temps que corren, estigués pendent de l’estira-i-arronsa entre CiU i ERC. Em recorda quan el conseller Homs va dir que la mateixa comunitat internacional havia quedat estupefacte per la querella contra Mas. No sé si ho deia pel Papa, l’Obama, la Merkel o els tres alhora.

Per això CiU ha posat tota la carn a la graella. Més aviat ha posat una pistola al pit d’Esquerra. La pressió mediàtica a la que està sotmesa ERC no té nom. No només gràcies a l’habitual claca mediàtica de CiU -dit amb tot el respecte: tothom té dret a guanyar-se la vida- sinó a també a la contribució de mitjans privats i, el que és pitjor, també públics. Tertulians de la talla intel·lectual de Francesc-Marc Álvaro, Vicent Sanchis, Toni Aira, Marçal Sintes, o Vicenç Villatoro estan fent mèrits per anar, com a mínim, a la llista de Mas. Fins i tot ara els posen de dos en dos als Matins de TV3, a veure si així cola el missatge.

També hi ha hagut veritables episodis de guerra bruta. Encara recordo l’informe que es van empescar al Govern -suposo que a proposta del conseller Homs- en el que advertien en to apocalíptic que si Esquerra no donava suport als Pressupostos perillava la paga extra als funcionaris, entre d’altres partides. La Vanguardia -la foto que encapçala aquest article- va obrir la seva portada el dissabte 13 de desembre amb aquest tema. I, per descomptat, el Telenotícies migdia es va afegir al festival. Al final, com que no se’n van sortir, el Consell Executiu va aprovar en la seva darrera reunió de l’any un decret llei per recuperar la paga extra. Que és precisament el que proposava Pere Aragonès. Molt soroll per no res.

Però, malgrat totes les pressions, tampoc m’estranya les resistències d’Esquerra: com vols fer una coalició electoral amb un partit el secretari general del qual, Oriol Pujol, va haver de plegar el 15 de juliol pel cas de les ITV. Mentre que el president fundador, Jordi Pujol, va confessar deu dies després tenir calés a Andorra. La pregunta que ara faré fa posar els pèls de punta: si la fortuna no ve del testament, d’on ve? Del famós 3%?. Sense oblidar que Convergència ha posat la seva seu com aval pel cas Palau. Fèlix Millet havia arribat a desviar 600.000 euros anuals a la Catdem per fer concerts de música clàssica!. No hi ha constància a les hemeroteques que la fundació de CDC n’hagués organitzat mai cap.

A més, amb una llista conjunta ni tan sols caldria fer balanç de l’obra de govern. Creu i ratlla. Perquè les eleccions es fan també per això: per jutjar què han fet. I llevat el procés, no han fet res. El govern dels millors ha estat un bluff. Dels cinc consellers independents nomenats eel 2010 només en queden dos. Un, Boi Ruiz, passarà a la història per carregar-se la sanitat pública. Un pacient es mor a Tarragona per un infart i ara diuen que obriran una investigació interna. L’altre, Ferran Mascarell, per haver-se passat del PSC a CiU en percebre el canvi en la direcció del vent. En fi, passarà a la història per la grossa de Nadal, el fiasco de BCN World i la venda de tot el patrimoni de la Generalitat en plena crisi immobiliària. El proper president es trobarà la caixa encara més buida.

Jo que no he estat mai tarradellista no hagués imaginat mai que que acabaria citant Tarradellas. Perquè l’expresident deia que en política es pot fer tot llevat el ridícul. I Mas sembla a hores d’ara una amant despitada. Seria incapaç de dir en quina de les figures de la literatura universal encaixa: si Anna Karenina, Madame Bovary o La Regenta. Però aquesta pas acabaran com Romeo i Julieta. La cosa fa pinta d’acabar en suïcidi. Almenys polític. Que algú li digui, si us plau, que en política és com en les relacions de parella: quan et diuen que no és que no. Perquè en dos mesos hem assistit a espectacles impropis de tot un president de la Generalitat: des d’empaitar Oriol Junqueras pels passadissos del Parlament a filtrar SMS.

El problema és que ha estat el mateix Artur Mas el que s’ha ficat en un cul de sac. En un altre, vull dir. Els politòlegs del futur -jo sóc incapaç de fer-ho amb els meus limitats coneixements de psicologia- hauran d’estudiar què va fallar en aquest home que prometia tant. La carrera política del president és com un laberint: potser hi ha sortida, però no se sap on és. Perquè ell va ser el primer, aquell 25 de novembre, en encetar la campanya electoral. Saben quants cops va esmentar la paraula “eleccions” en la seva conferència? 43. Després es queixava que “a mi també m’agradaria fer eleccions cada quatre anys”. Com si, convocar eleccions, no fos cosa seva.

En fi, saben com acabarà tot plegat? Els de Convergència -dic Convergència, no CiU- faran una llista de partit amb Carme Forcadell de segona, alguns mediàtics -Sanchis es deu morir de ganes per cobrar-se els serveis prestats- i un parell membres del CATN com Carles Viver i Pi-Sunyer o Salvador Cardús per acabar d’omplir. La majoria de diputats de la federació que fins ara han estat picant pedra al Parlament ja es poden buscar feina durant divuit mesos perquè amb tant independent no hi caben. Tot per intentar transmetre a l’opinió pública que han estat els dolents d’Esquerra els que no han volgut afegir-s’hi. Però fins i tot en aquest cas dubto que salvin els mobles. Mas s’està carregant el procés.