Culla avisa Espanya: “S’ha complert la profecia”.
“Resulta impressionant recordar el tenaç tancament, la nul·la empatia de la cultura política espanyola, l’establishmentpartidista i mediàtic, davant les demandes més prudents del catalanisme més moderat”, ha criticat l’historiador fent referència al llibre ‘Alfons XIII i Cambó.La monarquia i el catalanisme polític’ (RBA), de Borja de Riquer.
Un estol d’insults històrics
L’historiador cita uns quants exemples històrics de menyspreu dels espanyols cap a les demandes regeneracionistes de Catalunya. Al 1909, el líder de l’oposició liberal, Segismundo Moret, tenia els “bemolls” de descriure a les gents de la Lliga com “aquells que menyspreen la pàtria, que ofenen a l’exèrcit i han vilipendiat al Rei”. Dos anys més tard, el nou cap del govern espanyol, José Canalejas, es va oposar al fet que la Mancomunitat tingués el control del primer ensenyament, perquè -explica Cambó-” faríem escoles catalanistes on ensenyarien a odiar Espanya”.
Més tard, un redactor del diari madrileny La Tribuna, entrevistant a el president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, li feia la següent i impagable rèplica: “No serà per donar-se els ensenyaments en català? …”, davant d’aquesta sentència, l’historiador alerta que s’hi trobaven ja “les arrels de la llei Wert”. Al setembre de 1918, afegeix, Francesc Cambó era ministre de Foment. En qualitat de tal, se’l titllava de “botifler”. Però mentresant era vist des de Madrid com “un separatista”.
Culla alerta que tot aquest estol d’insults històrics són fruit dels mateixos prejudicis que provocaven (i provoquen) que s’entengui per “separatisme” la mera exhibició de la bandera quatribarrada. “Durant més d’un segle, l’única Espanya audible -si n’hi ha una altra, deu ser pràcticament muda– ha identificat qualsevol forma de catalanisme, per assenyat i conciliador que fos, amb “el separatisme”. Bé, potser al final ens trobarem davant d’un cas de profecia autocomplerta, tal com la va definir el sociòleg nord-americà Robert King Merton: una descripció de la realitat al principi falsa, però que suscita nous comportaments en virtut dels quals aquella descripció falsa esdevé a la fi veritable”, conclou..
