La CUP entre Escil·la i Caribdis | Directa

Mitjà d’informació per la transformació social

Origen: La CUP entre Escil·la i Caribdis | Directa

La CUP entre Escil·la i Caribdis

24/11/2015

En una conferència recent, un filòsof madrileny que ha fet una aposta nítida per Podemos i que admiro per la seva passió dialèctica, emprenia una crítica radical al populisme de Laclau, que com sabeu ha estat assumit com a brúixola política de la formació d’Iglesias i Errejón. Servidor, per cert, també ho ha criticat. El què m’interessa assenyalar, però, és que malgrat ser-ne un crític ferotge, pressuposava que el populisme era una estratègia inevitable que ens venia imposada per un fet: el món polític està travessat de símptomes, motiu pel qual la veritat (o el que seria el mateix, interpreto: la coherència a uns principis o a una estratègia política) no té cap possibilitat de fer-se valer per si sola. Perquè la veritat serveix per enfrontar-se a l’error, però no a mers símptomes. Entengueu aquí símptoma no com a sinònim d’indici, sinó com a oposició a un senyal clínic objectivable, és a dir, entengueu símptoma com una descripció matussera subjectiva, allunyada per tant de la veritat i de tota racionalitat.

Així és. La CUP està aprenent a batzegades que el món polític del capitalisme -i més encara, l’anomenat procés independentista- està reple de símptomes i que, com diu Carlos Fernández Liria, amb els símptomes no s’hi discuteix dient la veritat. No pots dir-li a un claustrofòbic que l’ascensor no es quedarà aturat amb arguments racionals igual que no pots convèncer amb estadístiques i veritats sobre accidents d’avió algú que té fòbia a volar. Malgrat tot, ho hem de provar. Sembla evident a hores d’ara que amb el procés català passa el mateix. M’explico a continuació, que la simptomatologia processista és llarga i extensa.

Un partit amb seus embargades, que paga al seu tresorer 250.000 euros perquè surti de la presó, que no gosa presentar-se en solitari a unes eleccions perquè sap que se la fotrà, que fa xantatge a la resta del moviment independentista amb la seva prerrogativa presidencial de convocar eleccions perquè muntin una plataforma electoral pels seus interessos, el líder de la qual s’amaga anant de quart, que imposa ara la disjuntiva “Mas o març” mentre dissol el seu desgastat i corromput partit… no pot ser més que un símptoma. Si hi afegim que reivindica la inevitabilitat del seu lideratge amb la ruptura al mateix temps que un tal senyor Homs parla de pacte amb l’estat, la simptomatologia és neurosi nerviosa. Com a mínim.

Una organització «de la societat civil» que malgrat sortir després del 9N exigint amb vehemència eleccions en el marge d’un mes, s’empassa posteriorment aquesta demanda fins que a Mas li sembla convenient i calla, i ara en canvi posa presses per una investidura quan tota la pressió apunta a la CUP… no pot ser més que un símptoma.

L’únic aliat racional que pot fer decantar la balança democràtica favorable a la ruptura independentista és la gent de les marees, la gent de la PAH, la gent que es referencia amb Ada Colau

Un altre partit destinat a conformar el centreesquerra català durant dècades, amb previsions electorals creixents, que atemorit per les represàlies dels intel·lectuals tradicionals -com deia Gramsci- convergents Sanchís-Rahola-Colomines no és capaç de desencallar la situació i escapar del segrest i subsumpció a Mas… no pot ser més que un símptoma.

Una -pretesa- massa desmesurada que culpa l’única organització que és fidel als seus plantejaments, que no imposa líders, que no vol cadires, que no ha presentat el polític més ben valorat del Parlament a files, que ha renunciat a l’essència de la seva política transformadora i només imposa mesures merament redistributives per afavorir els més febles i que només diu que amb el mateix lideratge que abans del 27S el procés no creix perquè només ha crescut objectivament per l’esquerra… no pot ser més que un símptoma. Per cert, segons Metroscopia, de massa res: el 82% dels votants de la CUP no vol que s’investeixi Mas i la majoria dels ciutadans del Principat (71%) tampoc.

Malgrat tot, com deia Liria també, que la veritat tingui dificultats extremes per fer-se un lloc en un escenari plagat de símptomes no vol dir ni que no existeixi ni que no hàgim de fer tot el possible per obrir-li pas. La meva humil aportació per fer-ho, en quatre punts.

1) Quan la CUP surt la nit electoral dient que no s’ha guanyat el plebiscit (encara que no s’ha perdut) i que cal generar les condicions per ampliar el suport a la ruptura independentista amb un procés constituent que engresqui a gent d’esquerres que fins al moment no s’ha sentit interpel·lada pel mateix, està intentant fer lloc a la veritat en un context ple de símptomes: JxS surt festejant de forma irresponsable un resultat que ni és una majoria absoluta per ells ni és un mandat inequívoc democràtic.L’últim bri de racionalitat manifesta està en la reacció freda dels cupaires la nit electoral.

2) L’únic aliat racional que pot fer decantar la balança democràtica favorable a la ruptura independentista és la gent de les marees, la gent de la PAH, la gent que es referencia amb Ada Colau, si aconseguim convertir-la en un projecte atractiu. Encara que formalment només s’estigui contemplant la investidura de Mas, fent-ho encararem una legislatura en la qual la CUP apareixerà de crossa necessària de polítiques que seguiran sent regressives. Al final, quan durant la campanya hem anat explicant que a la UE del Pacte d’Estabilitat i Creixement i el Pacte de l’Euro no hi ha marge per polítiques no austeritàries i quan hem assenyalat Syriza per demostrar-ho, també estàvem encenent una petita torxa de llum en un context ple de símptomes. Queda clar i s’entén: opto per no investir Mas, i si ens mantenim ferms i argumentem amb la contundència de qui té el projecte estratègic realment independentista i de ruptura, la gent ho entendrà millor. Un no tranquil genera incerteses. I cal recordar que les institucions per la CUP només són un dels molts espais on centrar esforços, i el desplegament de la seva estratègia anticapitalista d’Unitat Popular ha de ser prioritari davant de possibles contratemps electorals curtterministes.

3) Finalment, sigui quin sigui l’escenari resultat del debat que culminarà aviat a la CUP hem de provar d’encarar-lo des de la fraternitat revolucionària i la comprensió en la discrepància. El que no podem fer és basar la discussió en símptomes, i sí, el paio del teu poble que t’ha insultat perquè investeixis Mas o la teva tieta aixecant el dit amenaçador i dient-te «això no t’ho perdonaré mai» són símptomes, igual que ho és la pressió d’aquells esquerranistes que sempre criticaran allò que fem perquè no els importa tenir la incidència política d’un llimac. La pressió no és cap argument, i és l’argument que més sento repetir-se darrerament. Per cert, és un insult a les generacions passades i presents de lluitadors que a això, a més, li diguem pressió. És evident que som a una cruïlla important i que cadascú, depenent del resultat, prendrà el camí que cregui convenient. Això inclou que puntualment algú pugui abandonar l’organització. Ni passa res ni es mor ningú, malgrat que en un debat estratègic sense apriorismes i separant el gra de la palla -i la palla dels símptomes- podríem estalviar-nos-ho. A més, jo crec que no passarà.

i 4) Des del punt de vista dels escenaris possibles, les eleccions anticipades són un farol de CDC que no ens ha de fer por. CDC no es presentarà amb Mas de cap de llista i en ple procés de refundació. I si ho fes, segur que Mas no seria president, perquè no guanyaria les eleccions. I el total del votant independentista -mira, amb això coincideixo amb el senyor Sanchís- sembla que no es ressentiria en absolut, com ha demostrat el darrer baròmetre del CEO.

És evident que som a una cruïlla important i que cadascú, depenent del resultat, prendrà el camí que cregui convenient

Això sí, és legítim que algú cregui que els símptomes estan tan estesos i són tan difícils de refutar, pel domini convergent dels mitjans i l’opinió pública, que la CUP ha d’optar per una sortida populista del mal menor, que implicaria investir, només per demostrar que ni la ruptura independentista ni cap política transformadora es pot fer efectiva amb aquests capitans de vaixell. Entenc l’argument, malgrat no el comparteixi. Crec que em costarà entendre’n cap altre.

En el cant XII de l’Odissea, Ulisses ha de travessar un pas estret guardat a banda i banda per dos monstres terribles, Escil·la i Caribdis. Aconsellat per la bruixa Circe ordena navegar arran d’Escil·la, un monstre de sis caps que berena mariners, per evitar Caribdis, una criatura marina que s’empassa moltíssima aigua tres vegades al dia. Passant prop d’Escil·la Ulisses perd alguns mariners però evita que tota la seva tripulació sigui totalment engolida.

La CUP-CC està a punt de creuar l’estret. Circe serà a la Jornada Nacional de debat de diumenge i cal escoltar-la i saber què fer. Jo opino que la nostra Circe ens hauria de recomanar un no rotund a aquesta investidura, i esperar una comprensible contraproposta del bloc de JxS, que hauran d’assumir la responsabilitat de no fer-ho. Ara bé, jo no sóc Circe.

Però fem-ho bé. Perquè al baix món terrenal de la política dels símptomes no hi haurà endeví Tirèsias que valgui.

Julià de Jòdar respon a Mas-Colell en nom de la CUP

Origen: Julià de Jòdar respon a Mas-Colell en nom de la CUP

Oxigenem el procés

El diputat de la CUP Julià de Jodar respon a l’article publicat ahir per Andreu Mas-Colell

Volem fer algunes consideracions sobre l’article publicat abans-d’ahir, en aquest diari, pelconseller Andreu Mas-Colell. I les fem des del punt de vista de l’esquerra independentista –ahir i avui, independentista i d’esquerres- i la perspectiva de lluita de 40 anys de postfranquisme.

El desenvolupament lògic del debat d’investidura, davant la complexitat i la pluralitat del sobiranisme, l’excepcionalitat del moment, amb els embats inquisitorials del Tribunal Constitucional, i la profunditat de la crisi, hauria d’haver estat la recerca d’un executiu de consens amb el suport de 72 diputats. ¿Condicions gratuïtes? Les que reclama un present injust i desigual: independència, pobresa zero, prou corrupció. Però encara no ha estat així, a pesar del treball de les taules de diàleg Junts pel Sí-CUP per trobar un acord en tres punts cabdals –ruptura democràtica, pla de xoc, procés constituent–, amb mesures concretes molt allunyades del programa polític de la CUP.

Però, per les raons que sigui –incloent-hi aferrar-se al poder–, CDC pretén condicionar a fons el programa polític. Ha obtingut, també de franc, una resolució de sobirania del Parlament, prèvia a la formació de govern; ha presentat els equilibris i els acords interns de Junts pel Sí com una oferta de nou govern adreçada a la CUP; i ha mantingut la distància entre paraules i fets, mentre deia ‘no’ i ‘no’ a la proposta de la CUP de fer una presidència de consens. I, dilluns passat, amb una mostra d’arrogància, Francesc Homs traçava unes “línies vermelles” que imposaven quatre exigències per continuar negociant, quan no eren, de fet, sinó unes forques caudines sota les quals hauria de desfilar la CUP de genolls i demanant disculpes per haver encetat la fina pell democràtica de la majoria (relativa) independentista. I dos ous durs, amb perdó. Que es pretengui que la CUP deixi de ser la CUP és un error gros, una greu manca de respecte, i una mostra d’irresponsabilitat major. ¿Quin dubte hi pot haver que aquestes exigències volen anul·lar el debat, bloquejar un acord, i preterir les demandes socials i democràtiques de la majoria social?

La mena de coresponsabilització que CDC vol imposar –”cupaires: muts i a la gàbia i a menjar el nostre pinso”– tindria efectes molt negatius sobre el procés polític català. El protagonisme de la CDC, amb els seus 30 diputats sobre 72, planteja com a mínim tres problemes.

En primer lloc, CDC vol gestionar el procés garlant molt però concretant poc, com quan comença el curs aplicant la llei Wert. La CUP no té pressa; el recorregut que tenim al davant demana calma, perseverança, i molta cura per mantenir i ampliar grans majories alineades amb el procés. La suma de clienteles particulars no fa el tot que necessitem. Cal mirar lluny.

En segon lloc, no descobrim res si afirmem que CDC ha aplicat les pitjors retallades antisocials des de finals de la dictadura; que té sis investigacions obertes per causes de corrupció major; i que ha gestionat el procés confonent país amb partit i amb persones. Això no és perfectament respectable, sinó al revés; i també reclama ser canviat. Però és de sentit comú que, si CDC insisteix a fer el de sempre, el suport al procés per part de les classes mitjanes i populars colpejades, empobrides i precaritzades per la crisi no es veurà erosionat, sinó que senzillament pot desaparèixer. Com a diputats de la CUP, ens permetem d’expressar la nostra inquietud davant les demandes urgents contra desnonaments, pobresa i habitatge recollides en les 54 mesures proposades, que, si no es posen en marxa, deixaran el país potser tan devastat com fins ara: de te fabula narratur.

Finalment, tant o més seriós és que el Govern s’hagi definit com a euroacrític i submís a la ‘troica’. Associar-nos amb aquestes posicions fa mal en fronts vitals: la dignitat democràtica, la lluita contra la desigualtat, i la sobirania econòmica. El procés català ha estat una referència democràtica i democratitzadora, però, en els àmbits internacionals on encara prima l’ideal de justícia, la dependència cega respecte als mercats globals genera un estupor no pas fred, sinó glacial: aquest procés no pot dependre dels editorials del ‘Financial Times’.

A tall de conclusió: s’ha d’esperar de la CUP un compromís permanent amb la llibertat política, la justícia social i la radicalitat democràtica; i acceptar els deu vots que ofereix per a la investidura d’un president mancomunat i de consens. Sabem que aquesta posició pot menar a un escenari -no desitjat- de noves eleccions anticipades. Si ens fossin imposades, la CUP sabrà explicar on som i per què hi som; i els catalans decidiran, amb rigor, saviesa i urgència social, quin –qui— lideratge volen per al procés i quin –què, quan, com– futur volen per al país. Entre asfixiar el procés i hiperventilar-lo, queda una oxigenació que només pot procedir de la mobilització sostinguda, pacífica i democràtica.

PS. El lector despert es deu haver adonat que aquest text segueix la pauta de l’article del conseller Mas-Colell. Política és reflexió, diàleg és creuar ponts, acordar és cedir. Vindicar és condicionar, i condicionar és política, i exigir és una ètica: futur i present ja no es poden assemblar al passat.

Tambores electorales

Origen: Tambores electorales

EL PULSO SOBERANISTA

Artur Mas replantea toda la estrategia y amenaza a la CUP con comicios

CDC considera que ya ha cedido en exceso ante la fuerza antticapitalista

Tambores electorales

FERRAN SENDRA

 El diputado de la CUP Antonio Baños entra en el hemiciclo. Al fondo, conversando, Artur Mas y Oriol Junqueras.

FIDEL MASREAL / BARCELONA

@FMasreal

LUNES, 16 DE NOVIEMBRE DEL 2015 – 19:01 CET

Cuenta atrás para unas nuevas las elecciones. Una semana. Este es el plazo aproximado que se han dado Artur Mas y Convergènciapara que la CUP rectifique en toda regla su ‘no’ a la investidura, antes de anunciar nuevas elecciones, salvo sorpresas mayúsculas o improbables alianzas con otras fuerzas tras las elecciones generales. Las tres cesiones del ‘president’ en funciones a los anticapitalistas —la declaración de “desconexión”, el reparto del Govern con tres ‘superconsellers’ y la cabeza del jefe del Ejecutivo mismo en 10 meses– no han dado ningún fruto. Y a partir de este fin de semana se ha activado el plan b, la fase de presión indisimulada a la CUP, tal como avanzó EL PERIÓDICO, acusándola de ser la responsable de que no haya acuerdo, de que la desconexión no comience, de que se tenga que ir de nuevo a las urnas e, incluso, de ir contra los intereses de los trabajadores.

Mas explorará en las próximas jornadas las mínimas opciones de que la CUP ceda en sus posiciones, dado que tanto el ‘president’ como su Govern y el partido, CDC, creen que ya han cumplido con su parte. El propio Mas así lo señaló públicamente el viernes en declaraciones a la prensa y lo repitió, esta vez sin cámaras, en su intervención en el consejo nacional convergente que el sábado aprobó la lista para las generales.

Se ha cedido en exceso, incluso, según admiten en privado en el entorno del ‘president’ y en el partido. Y también en el Govern, con ‘consellers’ que han asistido perplejos a la declaración de ruptura soberanista, primero, y a la cesión de poder de Mas y la cuestión de confianza, después. El primer paso se atribuye a negociadores convergentes, los otros directamente a Mas, en solitario y sin consultar a todo su entorno, tanto en el partido como en el Govern.

La presión total dará como probable resultado un ‘no’ todavía más rotundo de la CUP, que este lunes ha recurrido a Twitter para reafirmar que “crear ruido no ayuda”, que se mantendrán en la mesa negociadora pero que las elecciones anticipadas no son su propuesta.

Tras esta fase exploratoria con la CUP, es probable que Mas comparezca públicamente para rediseñar las posiciones, y dar incluso marcha atrás en los pasos dados hasta ahora para tratar de atraer al grupo que encabeza Antonio Baños. “Se ha de resituar todo esto”, asume el candidato de CDC a las generales, Francesc Homs.

Pero mientras se explora, la estrategia ya prevista por CDC de presión a la CUP sin disimulo, con toda la artillería verbal y mediática, ha dado comienzo. Este lunes ha sido el ‘conseller’ de Economia, Andreu Mas-Colell, quien en un artículo en el diario ‘Ara’ ha rechazado de raíz las condiciones de política social de la CUP. Este lunes, Homs, se ha despachado a fondo en TV-3contra los anticapitalistas, a los que ha culpado de que el proceso soberanista quede embarrancado, les ha reprochado sus posiciones ideológicas y su actitud negociadora. “La CUP no puede venir con 10 diputados y cargárselo todo”, ha espetado. En CDC añaden que están negociando con un partido cuyo entorno “nos pinta las sedes”, es decir, “negociamos con delincuentes”. “Ya no podemos traspasar más líneas rojas, que están ya en el fluorescente”, añaden.

La estrategia difícilmente logrará sus objetivos. Es conocida la actitud de la CUP de blindar sus posiciones y endurecerlas en cuanto nota la presión externa, ya bautizada en las redes sociales como el#pressingCUP. Prueba de ello es que el líder de ERC, Oriol Junqueras, ha reclamado que se evite esta táctica. Pero la decisión de Mas y CDC obedece también a la necesidad de recuperar posiciones en el tablero político.

ESCENARIO ELECTORAL

Las elecciones de marzo son la principal amenaza a la CUP y un escenario plausible, salvo que tras las generales se pudieran dar combinaciones y apoyos con fuerzas como el PSC. Unas generales a las que CDC concurrirá sin coalición con ERC y con el riesgo de no ganarlas. Internamente, el partido de Mas habrá de resituar su espacio electoral, bajo el concepto de “hacer las cosas bien hechas”, sin abandonar la ruta soberanista pero presentándose como el abanderado de la moderación, situando a la CUP en el extremo y a ERC cerca de él. No será una operación fácil, dado que en CDC conviven hoy dirigentes con posiciones distintas respecto al grado de ruptura y a las posiciones ideológicas a defender.

Todo ello deja tocado el proceso soberanista, pese a que en CDC creen que no habrá más remedio que volver a presentar a Mas como candidato, llamar a los independentistas a un nuevo esfuerzo y confiar que la fuga de votos de Junts pel Sí a la CUP se pare a la vista de lo sucedido estas semanas. “Si la gente se enfría respecto a la independencia, es que no la queremos”, reflexiona un dirigente. Es probable que la independencia ya no llegue en 18 meses y que hoy se vea como un error convocar elecciones catalanas antes de las generales. Diálogo y pacto volverán a ser conceptos mucho más usados a partir de los próximos meses en CDC que desconexión ydesobediencia.

Independencia de Cataluña: Los independentistas estudian apelar a los tribunales europeos el fallo del Constitucional. Noticias de Cataluña

Origen: Independencia de Cataluña: Los independentistas estudian apelar a los tribunales europeos el fallo del Constitucional. Noticias de Cataluña

EN UN ‘PROCESO PREJUDICIAL URGENTE’ HABRÍA SENTENCIA EN UN MES

Los argumentos en contra del posicionamiento del Alto Tribunal parten de la base de que su fallo “está basado en lo que dicen los diputados” cuando esta figura política es inviolable

Foto: La presidenta del Parlament, Carme Forcadell. (EFE)
La presidenta del Parlament, Carme Forcadell. (EFE)
15.11.201505:00 H.

Los independentistas catalanes estudian presentar un recurso para anular todo el proceso jurídico contra la declaración separatista aprobada en el Parlamento catalán el pasado 9 de noviembre por cuestiones legales. Dicha resolución aprobaba iniciar la “desconexión con España”, iniciar los trámites en un mes para aprobar leyes secesionistas e incumplir tanto la legislación española como las sentencias del Tribunal Constitucional.

El motivo es más bien formal, pero no deja de tener su lógica jurídica: el Tribunal Constitucional se dirigió personalmente a varios diputados y diputadas de la Cámara advirtiéndoles de la nulidad de la resolución y de que se abstengan de ahondar en el asunto.

Un diputado puede decir y votar lo que considere conveniente, sin que se pueda iniciar un procedimiento penal contra él

“Tanto abogado del Estado y nadie cayó en que la figura del diputado es inviolable. Para eso está el aforamiento: no es para salvaguardar a un diputado chorizo, sino para salvaguardar la figura del diputado, políticamente hablando. O sea, para que nadie pueda proceder contra él por su labor. En otras palabras, un diputado, como tal, puede decir y votar lo que considere conveniente, sin que se pueda iniciar un procedimiento penal contra él. Es la esencia de la democracia”, dicen a El Confidencial fuentes independentistas.

Los argumentos en contra del posicionamiento del TC parten de la base de que su fallo “está basado en lo que dicen los diputados. Pero nadie puede reclamarles nada digan lo que digan como tales. Y, en el momento en que se señala a un diputado, se pone en evidencia la inviolabilidad de la figura. De hecho, al haber señalado con nombres y apellidos a miembros de la Cámara catalana se ha vulnerado los artículos 10, 11 y 12 de la Carta de Derechos Humanos de la Unión Europea y el Tratado de Lisboa”, señala a El Confidencial Josep Jover, abogado barcelonés y experto en jurisdicción europea

El presidente de la Generalitat en funciones, Artur Mas, ante el Parlamento catalán. (EFE)
El presidente de la Generalitat en funciones, Artur Mas, ante el Parlamento catalán. (EFE)

Jover también señala que “para los diputados, esos derechos están incluso más blindados. Ello nos da pie a poder recurrir al Tribunal de Luxemburgo, que desde 2008 ha creado un proceso prejudicial urgente (PPU) cuya virtud es que el Tribunal de Justicia de la UE dicta sentencia en un mes. Ésta es una vía que ha sido muy poco empleada. Se trata de aplicar el artículo 267 del Tratado de Funcionamiento de la UE (Lisboa). De hecho, sólo existen diez sentencias y la mayoría son por derechos fundamentales. En su jurisdicción, sin embargo, podría entrar el tema del conflicto catalán. De todos modos, también se puede recurrir al tribunal de Estrasburgo”.

Un talón de Aquiles

Fuentes soberanistas añaden que los tribunales “pueden sentenciar sobre acuerdos y avisar a los que no cumplen las resoluciones, pero no pueden dirigirse a los diputados como tales, ya que están desempeñando su labor. Si hubiesen señalado exclusivamente a políticos o a funcionarios, hubiese sido correcta la advertencia, pero otra cosa son los miembros de un Parlamento”. Para los soberanistas, “el PP quiso llevar las cosas al extremo y el TC entró al trapo, pero este error se puede convertir en el talón de Aquiles de la ofensiva judicial contra el proceso”.

El PP quiso llevar las cosas al extremo y el TC entró al trapo, pero este error se puede convertir en el talón de Aquiles de la ofensiva judicial

La notificación a la presidenta del Parlamento, Carme Forcadell, no obstante, se podría salvar de todo este berenjenal jurídico: como cargo administrativo o presidenta de la cámara, Forcadell está obligada a acatar la resolución del TC. Aún así, los independentistas estudiarán el tema para blindarla ante “posibles represalias”.

La resolución del Alto Tribunal no afectará a ninguno de los diputados que la haya votado. Ni siquiera a los presidentes de grupos parlamentarios. “Cualquier diputado puede votar lo que le dé la gana. El problema llega cuando un funcionario ejecuta la resolución. Ahí sí que se puede incurrir en delito de desobediencia”.

Para los soberanistas, lo que ha habido es “una falsa sensación de seguridad, una chulería del Gobierno español, el sacar pecho y decir que lo que nosotros decimos lo ratifican los jueces”. Y eso, subrayan las fuentes, ha sido el gran error jurídico que el Estado ha cometido.

No asfixiem el procés (Andreu Mas-Colell)

Origen: No asfixiem el procés (Andreu Mas-Colell)

Voldria fer algunes consideracions sobre el debat d’investidura que va tenir lloc del 9 al 12 de novembre. Ho faig a títol personal, però des del punt de vista del centre catalanista, avui sobiranista, que és el dels governs dels darrers cinc anys presidits per Artur Mas.

El desenvolupament normal d’aquest debat hauria d’haver estat que, davant un gran objectiu compartit i la composició del Parlament, el president Mas hagués comptat des del primer dia amb els vots necessaris de la CUP, sense condicionants majors. Però no ha estat així. Per la raó que sigui, que segurament inclou la immaduresa parlamentària, la CUP pretén condicionar a fons el programa polític. Ha aconseguit del Parlament, gratis, una resolució de sobirania prèvia a la formació de govern, ha aconseguit determinar l’estructura del futur govern i, encara més important, ha aconseguit garantir-se mecanismes de control (la moció de confiança en deu mesos). Però, així i tot, ha respost “no” i “no” a la investidura. Ara parlen d’acords estables i, més enllà del que van introduir a l’annex de la resolució de sobirania, posen 53 condicions sobre la taula. Quin dubte pot haver-hi que la seva pretensió és liquidar el lideratge del president Mas i controlar externament el proper Govern?

El tipus de coresponsabilització a la qual la CUP sembla aspirar tindria efectes molt negatius sobre el procés polític català. El protagonisme de la CUP planteja com a mínim tres problemes.

En primer lloc, la CUP vol accelerar un procés que no es pot dir que hagi anat lent. La pressa a impulsar una resolució de sobirania amb un govern encara en funcions, i que s’imposa a un govern encara inexistent, n’és bona mostra (una conseqüència absurda ha estat convertir els membres del govern en funcions en involuntaris policies del Tribunal Constitucional). És evident que el recorregut que tenim al davant demana cautela i molta atenció al manteniment de grans majories alineades amb el procés. No és clar que això a la CUP li importi.

En segon lloc, no faig cap descobriment si dic que la CUP és un partit anticapitalista d’extrema esquerra. Això és perfectament respectable i, certament, formar majories parlamentàries obliga a ser flexible i a arribar a compromisos. Ara bé, és de sentit comú que, si la CUP insisteix a fer molt presents les seves inclinacions i prioritats en el programa del proper Govern, el suport al procés per part de sectors de les classes mitjanes es pot erosionar. Com a membre dels governs dels darrers cinc anys em permeto expressar la meva inquietud per demandes, recollides en les 54 condicions, que impliquen tirar enrere algunes de les bones polítiques i bones realitzacions d’aquests governs (per exemple, el decret de plantilles d’Ensenyament, o el VISC+ de Salut).

Finalment, tant o més seriós és que la CUP s’ha definit com a euroescèptica i antieuro. Associar-nos, encara que sigui indirectament, amb aquestes posicions ens fa mal en un front absolutament vital: el front europeu i internacional. El procés català ha gaudit de comprensió, fins i tot de simpatia, a la premsa i mitjans de comunicació internacionals. Però en aquests àmbits la percepció de dependència envers la CUP genera reaccions molt fredes, sinó gèlides. Ho hem vist fa pocs dies amb un editorial delFinancial Times que només podem descriure com a molt negatiu cap a nosaltres i cap al moment que viu el procés.

Com a conclusió: de la CUP podem acceptar dos vots per a la investidura d’Artur Mas com a president, però no les seves condicions. Ja sé que aquest parer pot portar a noves eleccions al mes de març. Si és així estic convençut que el president Mas sabrà explicar en la nova campanya electoral on som i per què hi som, i que els catalans sabran decidir, amb saviesa, quin lideratge volen per al procés.

Roger Palà – «Camamilla Party» | Nació Digital

Origen: Roger Palà – «Camamilla Party» | Nació Digital

«Camamilla Party»

«El debat entre esquerres i dretes divideix el procés i és millor deixar-lo per quan siguem un país normal l’endemà de la independència»

Roger Palà | 08/07/2015 a les 00:02h
El Tea Party és un moviment polític nord.americà de dretes i conservador que ha estat capaç de marcar l’agenda política dels EUA durant els últims anys. En el sí del Tea Party hi conflueixen tendències diverses: hi podem trobar fins a nacionalistes ultraconservadors i religiosos fins a neoliberals recalcitrants. El Tea Party ha basat la seva expansió en un discurs demagògic de tall populista i una capacitat notable d’incidència en l’opinió pública a partir d’opinadors i tertulians mediàtics. Han estat capaços de marcar l’agenda i el relat de la política als Estats Units.

Catalunya també té el seu Tea Party particular. Però com que aquí el te es un producte més aviat d’elits, al Tea Party català se’l coneix amb un altre nom: el “Camamilla Party”. No se sap ben bé qui va encunyar l’expressió, però ha fet fortuna en el món virtual. Els arxius de Twitter remet a una persona: el “cupaire” Abel Caldera. En tot cas, el concepte ha quallat. Fins i tot David Fernàndez s’hi referia el passat divendres en una xerrada per valorar les eleccions municipals: “hem constatat que Catalunya té el seu propi Tea Party, el ‘Camamilla Party’”. La camamilla, ja se sap, és una beguda més pròpia de la tieta catalana benpensant que no pas el te.

Per esdevenir un correcte militant del “Camamilla Party” es requereix compartir diversos preceptes ideològics i, sobretot, expressar-los a les xarxes socials amb vehemència. Per exemple: l’independentisme català ha de ser transversal i hi ha d’haver una llista unitària, però tot plegat ho ha de liderar indefinidament el molt honorable president Artur Mas, perquè és el més preparat per fer-ho. El debat entre esquerres i dretes divideix el procés i és millor deixar-lo per quan siguem un país normal l’endemà de la independència, però com que Espanya ens roba i el tripartit ho va fer molt malament hem retallar la sanitat perquè no hi ha alternativa. Les acusacions de corrupció contra CiU, encara que siguin provades per un jutge, són guerra bruta de l’Estat contra Catalunya. En canvi, tot el que es diu del PP i el PSOE a Espanya és totalment cert. Esquerra són uns envejosos (Junqueras el primer) i l’únic que volen és fer un altre tripartit espanyolista. I així tot.

El bon activista del “Camamilla Party” ha tingut l’últim any dues obsessions constants: Podem i Ada Colau. Podem, malgrat haver defensat el dret a decidir, és el partit polític més perillós i hostil contra Catalunya que existeix, més encara que el PP, el PSOE o Ciutadans. És possible que només hi hagi una cosa més nociva que Podem: Iniciativa. La nova alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, és quelcom similar a les set plagues d’Egipte. Des que Barcelona en Comú va guanyar les eleccions que a la capital de Catalunya no ha sortit el sol, tot és fosc i no es pot comprar paper de vàter als supermercats. Colau, tot i haver votat “sí-sí” a la consulta del 9-N (detall menor als ulls de l’activista mig del “Camamilla Party”) és la icona unionista per excel·lència, rivalitzant amb Pablo Iglesias.

El “Camamilla Party” no és només una caricatura de Twitter: els seus membres més ben educats està ben situat en tribunes d’opinió i tertúlies mediàtiques. En aquest article hem parodiat el seu discurs més descarnat, però la versió destil·lada del seu relat ideològic està molt present en els mitjans de comunicació catalans. Tenen capacitat de generar relat i marcar agenda en el sí del sobiranisme, perquè l’independentisme d’esquerres està acomplexat. El vestit ideològic del “Camamilla Party”, però, té nombrosos estrips. Cal detectar-los i fer-los evidents, passant a l’ofensiva en la batalla de les idees. Estar a la defensiva no serveix de res: ara és l’hora de plantar cara.

La CUP augmentaria la representació al parlament, segons el CEO | VilaWeb

Origen: La CUP augmentaria la representació al parlament, segons el CEO | VilaWeb

diputatscup

La majoria independentista al parlament seria més àmplia si avui hi hagués eleccions, segons l’últim baròmetre del CEO, que s’ha fet públic avui al matí. Junta pel Sí mantindria la representació actual, amb 61-63 diputats; i la CUP pujaria de 10 diputats a 14-16. Ciutadans continuaria essent la segona força a la cambra amb una representació semblant: 24-26 escons, seguits del PSC, amb 14-15, Catalunya Sí que es Pot, amb 10-12 i el PP, amb 8-10. L’enquesta es va fer amb dues mil entrevistes, entre el 5 i el 27 d’octubre proppassat, és a dir, en plena negociació però abans del ple d’investidura de Mas.

En el baròmetre també es demana als enquestats què votarien en un referèndum sobre la independència. A la pregunta ‘Vol que Catalunya esdevingui un estat independent’? El 47,8% diu no i el 46,7% diu que sí. Només un 3,9% no ho sap, i un 1,7% no contesta. És a dir, el sí a la independència guanya terreny respecte del baròmetre del mes de juliol, en què el no era un 50% i el sí un 42%.

Hi ha una altra pregunta en què es pregunta si una Catalunya independent milloraria la vida dels catalans. Un 43% diu que milloraria; un 15,2% opina que seria igual que ara; un 30% pensa que empitjoraria i un 10.1% no ho sap.

39 mesures socials i aturar 14 privatitzacions: les condicions “de mínims” de la CUP per a pactar amb JxSí

Origen: 39 mesures socials i aturar 14 privatitzacions: les condicions de la CUP per a pactar amb JxSí

Els cupaires publiquen un document de 50 pàgines en què reclamen, entre altres, retirar Barcelona World, aplicar la ILP contra la pobresa energètica, aturar la venda d’ATLL i el Consorci Sanitari de Lleida

Aclareixen, ja d’entrada, que el document ‘Fil a l’agulla’ no és el programa electoral de la CUP, sinó que són els “mínims imprescindibles” per a un acord de bases amb Junts pel Sí. Unes condicions que se sostenen en tres fonaments, precisament les tres taules de negociació amb Junts pel Sí: ruptura democràtica, pla de xoc d’emergència i urgència social i procés constituent.

Ruptura democràtica

Una declaració que no és una DUI

En el document, la CUP afirma que la declaració de ruptura  aprovada dilluns 9 de novembre (i ja suspesa cautelarment pel Tribunal Constitucional) no és “cap DUI encoberta”, sinó que la descriu com un “acte mínim i necessari de sobirania”, que va servir per deixar palès que “el dipositari de la sobirania catalana recau en el poble català i en ningú més”.

Segons resa el text, l’aprovació de l’inici del procés cap a la independència –la “ruptura democràtica”– significa “obeir la pròpia legitimitat i legalitat catalana”, un fet que comporta “explícitament” desobeir les “imposicions” de l’Estat.

Pla de xoc d’emergència i urgència social

D’aplicar la ILP contra la pobresa energètica a retirar BCN World

La CUP ha plantejat un pla de xoc d’emergència social format essencialment per 53 condicions, dividides en dos grans blocs: 39 mesures per millorar les condicions de vida i 14 processos de privatització que caldria aturar, a parer dels cupaires.

Entre la quarantena de mesures socials hi ha l’aplicació immediata de la ILP sobre la pobresa energètica, la retirada del projecte de Barcelona World, l’ampliació del pressupost destinat a la renda mínima d’inserció, l’obertura o reobertura immediata les 24h dels CAPs de la Guineueta, Montcada i Reixac, Cerdanyola i Gatassa (Mataró) o la reducció a la meitat de les llistes d’espera. A més, demanen augmentar la dotació de professors als barris més castigats per la crisi, garantir 240.000 beques menjador més i assegurar la gratuïtat del transport públic a aturats, col·lectius en risc d’exclusió social, estudiants de centres públics i pensionistes.

Altres mesures que proposen són anul·lar parts dels peatges de l’AP7 i de l’AP2 per aturar la sinistralitat a la N-340 i la N-240 o la retirada de la Generalitat com a acusació de tots els processos judicials oberts per persecució política, desobediència a lleis injustes o dissidència, entre altres.

Pel que fa a les privatitzacions, la CUP reclama, entre altres, retirar  definitivament elConsorci Sanitari de Lleida, aturar el projecte VISC+, aturar els projectes de privatització de l’atenció primària, aturar la venda de l’ATLL i retirar la T-Mobilitat.

Procés constituent

Corrupció zero i més consultes ciutadanes

En l’últim bloc, la CUP afirma que a través de la obertura d’un procés constituent els ciutadans puguin participar directament per decidir i redactar la futura Constitució catalana. En aquest sentit, els cupaires demanen “superar el vergonyant apartheid electoral” que marca la llei d’estrangeria i la Loreg i garantir tots els drets civils i polítics a tots els ciutadans de Catalunya.

A més, reclamen “voluntat política” per lluitar contra la corrupció i acabar amb les lògiques de “nepotisme, col·locació i control” al capdavant dels mitjans de comunicació públics com algunes de les prioritats per tenir en compte de cara un eventual Estat català, que també hauria d’impulsar, creuen, “consultes sobre aspectes clau”. Per exemple, proposen fer referèndums sobre la gestió pública de l’aigua o l’impagament del deute.

‘Fil a l’agulla’: la CUP fa públic un document amb les bases d’un possible acord | VilaWeb

 

Origen: ‘Fil a l’agulla’: la CUP fa públic un document amb les bases d’un possible acord | VilaWeb

Fil a l'agulla Document de la CUP

La CUP ha fet públic aquesta tarda un document de cinquanta pàgines titulat ‘Fil a l’agulla’ i signat pel grup parlamentari. El text pretén explicar la posició política de la CUP però no va més enllà d’allò que s’ha dit en públic, al parlament. Tot i que ha estat fet públic avui, és signat el dia 9, és a dir, el dia de la primera sessió d’investidura. Us el podeu descarregar en aquest enllaç.

El text de la CUP insisteix en les tesis repetides aquests dies. Sobre les converses, diu: ‘La clau de volta era el què, el com i el quan, abans d’abordar un qui que hauria de ser –al nostre criteri i parer– necessàriament coral, col·legiat i mancomunat; un país, ja, de totes i tots. No només ho vam dir, sinó que, sobretot, ho vam fer i ens hi vam posar: establint converses bilaterals amb Junts pel Sí, clara guanyadora de les eleccions però amb majoria relativa, i sobre la base de tres eixos fonamentals. Ruptura democràtica (full de ruta cap a la independència amb referèndum inclòs), pla de xoc d’emergència i urgència social i procés constituent popular i no elitista. En aquest triple àmbit –indissociables tots tres– hem treballat calladament aquestes darreres setmanes, amb la demanda addicional que la XI Legislatura –l’última del cicle autonòmic– engegués amb una declaració inicial de caràcter inequívoc. Sense cap marxa enrere.’

A partir d’aquí la CUP desgrana allò que considera que és la possibilitat de pacte, i remarca que és un plantejament de mínims. En concret, s’hi presenten 53 mesures d’urgència, especialment des del punt de vista social.

Finalment, en un epígraf que porta per títol ‘Per un nou cicle polític’ la CUP es refereix a la investidura del president. ‘Respecte al qui –diu–, el debat obert sobre la designació de president i la conformació de govern, el criteri de la CUP és prou conegut. Des de la premissa òbvia que el qui som totes i tots, creiem honestament que la responsabilitat de la presidència i del govern ha de recaure en una opció de consens, no lligada al cicle anterior, que obri un nova etapa no vinculada a les retallades ni als casos de corrupció ni a una gestió del procés que sovint ha primat els interessos de partit, confonent-los amb els de país. Una opció que sumi els 72 diputats i diputades d’una majoria independentista sense precedents.’ Així, doncs, manté l’opció de no investir en cap cas Artur Mas.

El document acaba amb un epígraf que recull la declaració aprovada pel parlament i el discurs de Julià de Jòdar al ple de constitució del nou parlament.

Dues enquestes preveuen que ERC i C’s empatin a Catalunya el 20-D

Origen: Dues enquestes preveuen que ERC i C’s empatin a Catalunya el 20-D

interactiu 20-D

Fins a dues enquestes recents pronostiquen que ERC i C’s pugnaran pel primer lloc a Catalunya en les eleccions espanyoles del 20-D. Així, el balear ‘Última Hora’ va publicar diumenge un sondeig de tot l’Estat amb detalls dels resultats catalans que apuntava que republicans i unionistesempatarien a 10 diputats, amb CDC just darrere amb 9. Tot i això, pronosticava 7 escons per a Podem i 2 per a ICV, quan en realitat es presenten junts. Per darrere, el PSC en trauria 6 i el PP 3.

Per altra banda, ‘Abc’ va fer públic dilluns  un altre sondeig que tornava a preveure que ERC i C’s empatarien amb 10 diputats (6 a Barcelona i 1 a Lleida per a cadascú, mentre que els republicans en traurien 2 a Girona i 1 a Tarragona i els unionistes 1 a Girona i 2 a Tarragona). Novament, CDC quedaria darrere amb 9, el PSC el seguiria amb 7, el PP amb 5 i Unió entraria amb 1. El diari n’atorga 4 a En Comú Podem i 1 a EUiA, però finalment es presenten junts.

Clica aquí per veure l’interactiu especial que recull totes les enquestes del 20-D.