No dispareu al pianista… de la CUP

Origen: No dispareu al pianista… de la CUP

No dispareu al pianista… de la CUP

Abans que demaneu directament que passem la CUP pel túrmix i la deixem reduïda a gelatina i polpa, i escrivim el nom dels militants, tots reus de traïdoria, en el mur de la vergonya, recordem uns quants fets objectius:

– El president Mas va afirmar que ell mai no seria un obstacle per a la independència.

 – La CUP va dir que no podria investir el president Mas. És el que ha fet. Però atenció, i això no ho diu ningú:

– La CUP no està contra Convergència i encara menys contra Junts pel Sí. Consta que la CUP ha proposat diversos candidats, fins i tot algun de Convergència! També consta que la CUP ha rebaixat les seves exigències programàtiques a mínims perfectament assumibles per Junts pel Sí. I així ha quedat palès en les negociacions i en el famós ple de desconnexió. No és vàlida per tant, l’absurda comparació amb la guerra civil: La CUP no vol fer la revolució i la independència alhora. Han dit del dret i del revés que primer, votarien per la independència i, després ja veuríem.

– No sóc de la CUP, però apreciaria i respectaria moltíssim que el president Mas es fes a un costat. Ja ha fet la feina. I n’ha feta molta. Però l’embolic de la família Pujol (que cada cop és més gros i ens omple tots de vergonya per la via indirecta) i els casos de corrupció a Convergència aconsellen, amb CUP o sense, que el teòric primer president de la República Catalana sigui algú no solament net, sinó que no pugui ser atacat des de cap banda. És una qüestió estratègica bàsica que pot entendre qualsevol català, sigui de Convergència o no, per més que sigui adepte del president Mas.

– Si des de la mateixa Convergència s’ha decidit liquidar el partit per fundar-ne un de nou, alguna raó deu haver-hi. I la raó, curiosament, estranyament, és la mateixa que impel·leix la CUP a demanar un president nou.

– Tinguem-ho present: Si anem a noves eleccions tornarà a passar exactament el mateix. No, el mateix no. Molta gent n’estarà ja tipa. El resultat serà que la participació baixarà i, ni de lluny, una coalició d’ERC i CDC portant Mas de candidat podrà obtenir la majoria absoluta. La majoria independentista tornarà a dependre de la CUP. Roda el món i torna a la CUP.

– Parlant d’ERC, on és, per cert?

Repetim-ho, a Junts pel Sí, fins i tot a Convergència, hi ha un munt de diputats que la CUP investiria president demà mateix. No ho perdem de vista i, almenys, preguntem-nos per què Convergència s’enroca en el seu candidat, com a mínim, de manera tan dura com, suposadament, la CUP s’enroca en la seva negativa.

Pensem-hi un instant, abans de passar la CUP pel túrmix. A veure si resultarà que la CUP és l’excusa perfecta per fer el que es volia. És a dir: Res.

Relaxing CUP | VilaWeb

Origen: Relaxing CUP | VilaWeb

Antonio Baños al plató de VilaWeb

Avui la CUP vota el fracàs d’una estratègia. I l’estratègia no és la seva. És l’estratègia de Junts pel Sí. Ja veurem què acaba fent la CUP. De moment, recordem què ha fet Junts pel Sí. O, més ben dit, què han fet les ments brillants que ens han portat fins aquí. Que no és pas igual. Dels genis que ens van dir que després del 9-N no podíem convocar eleccions, i resulta que era el moment. Just després de la consulta. O em direu que és millor el març? Aleshores sí que érem a dalt de tot, mare de Déu. Però els estrategs van dir que no. I van remoure cel i terra per aconseguir que ERC, ANC, i Òmnium se sumessin a CDC per a fer una macrocoalició. Només aleshores es podia guanyar. Això deien.  Un any, van tardar. Ara tot són presses. Un any perdut després, i una pila de batalles, i pel camí liquidar la independència de l’ANC i de passada insultar els ‘sí se puede’, el resultat són 62 escons. Tota l’estratègia, en orris. Es tractava d’anar junts per a sumar més. Si més no, suficient. Deien que només anant tanta gent junta s’aconseguiria. Doncs no ha passat. I ara ha de venir la CUP – que des del primer moment va dir que la millor opció eren eleccions l’endemà i tres llistes separades– a solucionar l’estratègia de Junts pel Sí.

I alerta, que trobi la solució. Que si no, sabeu què li diran els estrategs? És culpa teva!

L’altra cosa que passa avui és que el procés es troba en mans del partit en què els joves tenen més pes. Aquest gràfic del politòleg Sergi Castañé, fet a partir del darrer CEO, ho il·lustra.  Junts pel Sí, entre els més gran de 65 anys, aconsegueix el 41% del vot. La CUP,  el 2%. La CUP cau en picat a mesura que puja l’edat. A Junts pel Sí, tot és molt més barrejat. Avui, doncs, el partit on els joves tenen més pes, té la paraula. Quin drama, tu. Es veu que seria molt millor que només fos a les mans del partit dels més grans.

Avui també és el triomf de Catalunya Sí que es Pot. Aquests són els grans guanyadors d’aquests dos darrers mesos. Ells, els que per no voler parlar de la independència, parlaven d’Artur Mas. Ara ens passa a nosaltres. A Junts pel Sí, i a la CUP. Tots plegats som en el seu marc. I aquesta és la seva victòria.

Però sobretot avui veurem, per fi, quina és l’opinió de la militància de la CUP. Puc dir-ho? Ja era hora! Sempre recordo les belles paraules d’un militant de base, savi com ell sol, ara a l’Àfrica, i que té una desconfiança, d’entrada, a tots els de la CUP que són al parlament. No per ells, sinó pel càrrec en si. Sempre em diu: tu quan parlis amb aquests diputats tan importants els demanes si ja s’ha parlat a l’assemblea. En fi, jo penso com ell, i trobo una gran notícia, però molt gran, que el dilema sobre Artur Mas es debati entre els militants i no tan sols entre l’equip negociador. Mira, sóc així: crec que tothom és més persona quan és a baix que no quan és a dalt. No per ells, sinó pel càrrecs en si. A més, com que els de baix són molts i els del parlament, pocs, doncs tot plegat és més plural i matisat. Dels fanàtics als flexibles. Dels nerviosos als tranquils. Dels lúcids als espessos. Avui la CUP serà més autèntica que la que hem vist fins ara.

Avui no sé si passarà, però és el que m’agradaria. Que la CUP sigui egoista. Ja sé que és malvista, la paraula. Però bé, tant se val: a mi m’interessa tenir un partit de centre-dreta independentista. Molta sort a Democràcia i Llibertat. Mireu per vosaltres, i feu-ho bé. I de centre-esquerra, també. Jo vull una ERC potent. Feu la vostra. I els anticapitalistes, doncs també. Sobretot avui, mireu per vosaltres, també. Serà la manera, com fan ERC i Democràcia i Llibertat, d’ajudar-nos a tots.

Finalment, veurem com reacciona la premsa. De moment, no ho veig gens clar. Aquí uns quants han dibuixat una CUP tan estranya, tant, que els dius que aquests perillosos antisistema aquests dies veien amb bons ulls a Carles Pi i Sunyer governant, i és impossible que s’ho creguin. I si s’ho creuen ho troben insultant.

L’Espanya dissenyada: la ‘Retransició’ (Suso de Toro)

Origen: L’Espanya dissenyada: la ‘Retransició’ (Suso de Toro)

La Transició va ser una operació d’estat, organitzada conjuntament amb els EUA, per evitar que la societat decidís lliurement i per fer que el poder seguís sota control. Llavors es va fer amb acords als despatxos i amb la pistola de l’exèrcit sobre la taula; els partits, un cop legalitzats, van signar el que els van oferir. Ara està en curs una altra operació semblant, però les pistoles i els tancs d’ahir són avui els mitjans de comunicació.

Primer es va sondejar la possibilitat d’un govern de coalició dels “dos grans partits”. La resposta a això va ser, després que s’apartés Zapatero, que Felipe González reprengués el control i la tutela per forjar l’acord. Era una resposta a la defensiva i tan evident que no va tenir gaire recorregut; la població no s’ho empassaria, encara que sempre serà una possibilitat a tenir en compte. Els amos del casino van fer el següent pas: calia deixar que s’incorporessin al joc polític un parell de convidats. Brisca, tuti o mus, el que compta és conservar la propietat i el control del joc. És una operació profunda que demana delicadesa, canviar els jugadors en una partida que fa dècades que es juga. Per fer-ho fa falta prestidigitació: a la vista del públic però sense que es vegi.

Es tracta de conservar els consensos que hi havia sota els pactes de la Transició reformant alguna llei que afecta el sistema electoral i algun article de la Constitució. Pel que fa a aquest procés català que ho està qüestionant tot, la posició és clara: ni aigua i que s’asfixiïn allà dins. La relació de pedaços legals ja està redactada en aquests moments, no hi haurà un Snowden que ens els filtri, i aquests pactes els firmaran en el seu moment els jugadors als quals es permet remenar les cartes a la taula.

El principal instrument per a aquesta nova Transició retransmesa, laRetransició, són els mitjans de comunicació. La implicació de les grans empreses de comunicació, amb el govern espanyol i la banca al darrere, és total. Es van canviar directors i el que va fer falta i allà on no arribava el govern espanyol o la banca hi va arribar la Casa del Rei. Però si no em creuen a mi -és natural-, facin cas al famós informe del NYT. En el procés d’italianització de la política espanyola, el Grupo Planeta, amb un canal per a cada gust, està sent una Mediaset sense un Berlusconi. Aquestes empreses, transformades en agents polítics, primer es van encarregar de donar entrada a uns partits que ni tan sols tenien organització i que van inventant i modulant els seus principis, ideologia i posicions segons les enquestes i les indicacions que se’ls marquen sobre conveniències i límits, i després els van instituir entre l’opinió pública. Ciutadans i Podem van néixer cadascun pel seu costat, autònomament i des de posicions diferents, però, amb independència del seu origen o dels seus somnis, juguen les cartes que reparteixen a la taula i compleixen la seva funció en aquest joc.

Es tracta d’una intervenció del sistema parlamentari executada brutalment: els mitjans estatals van desacreditar unànimement l’opinió catalana i la van ofegar, i van apartar sense contemplacions els partits que feien nosa posant-ne d’altres en el seu lloc. Un Parlament espanyol abstret i desacreditat va ser substituït pels platós de televisió privada, que creen líders mediàtics i en releguen d’altres a l’oblit. Partits de trajectòria amb alcaldes, regidors i diputats, amb el suport democràtic de la ciutadania, van ser condemnats a desaparèixer. Van liquidar UPyD, una organització que havia sigut promoguda des dels interessos de l’Estat com a instrument en la política basca. Rosa Díez va ser una política feridora i cruel; el que li fan, burla i objecte d’acudits, també ho és. Per no parlar d’IU; aprofitant la corrupció de l’organització madrilenya, la van fer miques en públic. IU sucumbeix per la seva pròpia debilitat política, incapaç d’apartar les rèmores i actualitzar-se, però l’estan enterrant encara viva a la força perquè fa nosa. Les seves despulles han d’engreixar d’altres. Als votants d’aquí i allà se’ls va indicar que havien d’oblidar i d’ara endavant mirar cap als “nous partits emergents”. Van incorporar aquest terme de la geopolítica econòmica per a una operació cortesana i cutre, però eficaç.

TVE va seguir com a botí del PP però les privades van executar eficaçment la seva part: els “nous partits emergents” i els seus satèl·lits locals apareixen contínuament en pantalla. És igual que encara no tinguin parlamentaris; els mitjans ja han decidit que seran al Parlament. I les enquestes, tan convenients, els donen legitimitat, ja que són “la prova” que vostès els votaran. El futur el tenen escrit; en aquest pla, el fet que anem a votar és una mera formalitat. En aquest pla les institucions de l’Estat hi intervenen directament. Així, al març la Junta Electoral Central va canviar la seva doctrina amb una decisió inèdita: els mitjans de comunicació haurien de donar espai als “nous partits emergents” encara que no tinguessin representació parlamentària. Els va declarar “grup polític significatiu”. La mateixa Junta va intervenir la ràdio i televisió públiques catalanes per corregir la informació que va donar sobre la Diada. Si vostès no voten com cal, aquest organisme probablement es veurà obligat a actuar.

Els partits que no convenen, per exemple d’àmbit autonòmic, encara que tinguin vots, diputats, no comptaran amb aquesta cobertura mediàtica i la protecció de la Junta Electoral: no són “nous partits emergents”. I, a més i sobretot, qüestionen el disseny d’un sistema polític espanyol centralitzat. L’Estat no dubtarà a criminalitzar els altres nacionalismes: el nacionalisme gallec acaba de ser convocat per l’Audiència Nacional enmig de la campanya electoral. Fins i tot el mateix PSOE -el que hi quedi de lucidesa política- comprèn que amb el seu pacte d’estat han caigut en un parany. El resultat serà que, ja enderrocats els sindicats, IU desaparegui i es debiliti el PSOE, per si una nova direcció volgués recuperar independència política. Es tracta de destruir-nos com a ciutadania i de segrestar el sistema parlamentari. Quan veiem aquests programes tan divertits de política espectacle en alguna televisió se’ns està introduint una ficció construïda per a nosaltres. Això no és la Transició, no ens apunten amb pistoles sinó amb la pantalla del televisor.

¿Oi que sembla un argument paranoic de conspiració? La Transició també ho semblava i ho era. Aturar-se en cada arbre impedeix veure el disseny de conjunt del bosc. Espanya té amos, i per què haurien de ser tan estúpids i ganduls com ens agradaria als altres?

La CUP entre Escil·la i Caribdis | Directa

Mitjà d’informació per la transformació social

Origen: La CUP entre Escil·la i Caribdis | Directa

La CUP entre Escil·la i Caribdis

24/11/2015

En una conferència recent, un filòsof madrileny que ha fet una aposta nítida per Podemos i que admiro per la seva passió dialèctica, emprenia una crítica radical al populisme de Laclau, que com sabeu ha estat assumit com a brúixola política de la formació d’Iglesias i Errejón. Servidor, per cert, també ho ha criticat. El què m’interessa assenyalar, però, és que malgrat ser-ne un crític ferotge, pressuposava que el populisme era una estratègia inevitable que ens venia imposada per un fet: el món polític està travessat de símptomes, motiu pel qual la veritat (o el que seria el mateix, interpreto: la coherència a uns principis o a una estratègia política) no té cap possibilitat de fer-se valer per si sola. Perquè la veritat serveix per enfrontar-se a l’error, però no a mers símptomes. Entengueu aquí símptoma no com a sinònim d’indici, sinó com a oposició a un senyal clínic objectivable, és a dir, entengueu símptoma com una descripció matussera subjectiva, allunyada per tant de la veritat i de tota racionalitat.

Així és. La CUP està aprenent a batzegades que el món polític del capitalisme -i més encara, l’anomenat procés independentista- està reple de símptomes i que, com diu Carlos Fernández Liria, amb els símptomes no s’hi discuteix dient la veritat. No pots dir-li a un claustrofòbic que l’ascensor no es quedarà aturat amb arguments racionals igual que no pots convèncer amb estadístiques i veritats sobre accidents d’avió algú que té fòbia a volar. Malgrat tot, ho hem de provar. Sembla evident a hores d’ara que amb el procés català passa el mateix. M’explico a continuació, que la simptomatologia processista és llarga i extensa.

Un partit amb seus embargades, que paga al seu tresorer 250.000 euros perquè surti de la presó, que no gosa presentar-se en solitari a unes eleccions perquè sap que se la fotrà, que fa xantatge a la resta del moviment independentista amb la seva prerrogativa presidencial de convocar eleccions perquè muntin una plataforma electoral pels seus interessos, el líder de la qual s’amaga anant de quart, que imposa ara la disjuntiva “Mas o març” mentre dissol el seu desgastat i corromput partit… no pot ser més que un símptoma. Si hi afegim que reivindica la inevitabilitat del seu lideratge amb la ruptura al mateix temps que un tal senyor Homs parla de pacte amb l’estat, la simptomatologia és neurosi nerviosa. Com a mínim.

Una organització «de la societat civil» que malgrat sortir després del 9N exigint amb vehemència eleccions en el marge d’un mes, s’empassa posteriorment aquesta demanda fins que a Mas li sembla convenient i calla, i ara en canvi posa presses per una investidura quan tota la pressió apunta a la CUP… no pot ser més que un símptoma.

L’únic aliat racional que pot fer decantar la balança democràtica favorable a la ruptura independentista és la gent de les marees, la gent de la PAH, la gent que es referencia amb Ada Colau

Un altre partit destinat a conformar el centreesquerra català durant dècades, amb previsions electorals creixents, que atemorit per les represàlies dels intel·lectuals tradicionals -com deia Gramsci- convergents Sanchís-Rahola-Colomines no és capaç de desencallar la situació i escapar del segrest i subsumpció a Mas… no pot ser més que un símptoma.

Una -pretesa- massa desmesurada que culpa l’única organització que és fidel als seus plantejaments, que no imposa líders, que no vol cadires, que no ha presentat el polític més ben valorat del Parlament a files, que ha renunciat a l’essència de la seva política transformadora i només imposa mesures merament redistributives per afavorir els més febles i que només diu que amb el mateix lideratge que abans del 27S el procés no creix perquè només ha crescut objectivament per l’esquerra… no pot ser més que un símptoma. Per cert, segons Metroscopia, de massa res: el 82% dels votants de la CUP no vol que s’investeixi Mas i la majoria dels ciutadans del Principat (71%) tampoc.

Malgrat tot, com deia Liria també, que la veritat tingui dificultats extremes per fer-se un lloc en un escenari plagat de símptomes no vol dir ni que no existeixi ni que no hàgim de fer tot el possible per obrir-li pas. La meva humil aportació per fer-ho, en quatre punts.

1) Quan la CUP surt la nit electoral dient que no s’ha guanyat el plebiscit (encara que no s’ha perdut) i que cal generar les condicions per ampliar el suport a la ruptura independentista amb un procés constituent que engresqui a gent d’esquerres que fins al moment no s’ha sentit interpel·lada pel mateix, està intentant fer lloc a la veritat en un context ple de símptomes: JxS surt festejant de forma irresponsable un resultat que ni és una majoria absoluta per ells ni és un mandat inequívoc democràtic.L’últim bri de racionalitat manifesta està en la reacció freda dels cupaires la nit electoral.

2) L’únic aliat racional que pot fer decantar la balança democràtica favorable a la ruptura independentista és la gent de les marees, la gent de la PAH, la gent que es referencia amb Ada Colau, si aconseguim convertir-la en un projecte atractiu. Encara que formalment només s’estigui contemplant la investidura de Mas, fent-ho encararem una legislatura en la qual la CUP apareixerà de crossa necessària de polítiques que seguiran sent regressives. Al final, quan durant la campanya hem anat explicant que a la UE del Pacte d’Estabilitat i Creixement i el Pacte de l’Euro no hi ha marge per polítiques no austeritàries i quan hem assenyalat Syriza per demostrar-ho, també estàvem encenent una petita torxa de llum en un context ple de símptomes. Queda clar i s’entén: opto per no investir Mas, i si ens mantenim ferms i argumentem amb la contundència de qui té el projecte estratègic realment independentista i de ruptura, la gent ho entendrà millor. Un no tranquil genera incerteses. I cal recordar que les institucions per la CUP només són un dels molts espais on centrar esforços, i el desplegament de la seva estratègia anticapitalista d’Unitat Popular ha de ser prioritari davant de possibles contratemps electorals curtterministes.

3) Finalment, sigui quin sigui l’escenari resultat del debat que culminarà aviat a la CUP hem de provar d’encarar-lo des de la fraternitat revolucionària i la comprensió en la discrepància. El que no podem fer és basar la discussió en símptomes, i sí, el paio del teu poble que t’ha insultat perquè investeixis Mas o la teva tieta aixecant el dit amenaçador i dient-te «això no t’ho perdonaré mai» són símptomes, igual que ho és la pressió d’aquells esquerranistes que sempre criticaran allò que fem perquè no els importa tenir la incidència política d’un llimac. La pressió no és cap argument, i és l’argument que més sento repetir-se darrerament. Per cert, és un insult a les generacions passades i presents de lluitadors que a això, a més, li diguem pressió. És evident que som a una cruïlla important i que cadascú, depenent del resultat, prendrà el camí que cregui convenient. Això inclou que puntualment algú pugui abandonar l’organització. Ni passa res ni es mor ningú, malgrat que en un debat estratègic sense apriorismes i separant el gra de la palla -i la palla dels símptomes- podríem estalviar-nos-ho. A més, jo crec que no passarà.

i 4) Des del punt de vista dels escenaris possibles, les eleccions anticipades són un farol de CDC que no ens ha de fer por. CDC no es presentarà amb Mas de cap de llista i en ple procés de refundació. I si ho fes, segur que Mas no seria president, perquè no guanyaria les eleccions. I el total del votant independentista -mira, amb això coincideixo amb el senyor Sanchís- sembla que no es ressentiria en absolut, com ha demostrat el darrer baròmetre del CEO.

És evident que som a una cruïlla important i que cadascú, depenent del resultat, prendrà el camí que cregui convenient

Això sí, és legítim que algú cregui que els símptomes estan tan estesos i són tan difícils de refutar, pel domini convergent dels mitjans i l’opinió pública, que la CUP ha d’optar per una sortida populista del mal menor, que implicaria investir, només per demostrar que ni la ruptura independentista ni cap política transformadora es pot fer efectiva amb aquests capitans de vaixell. Entenc l’argument, malgrat no el comparteixi. Crec que em costarà entendre’n cap altre.

En el cant XII de l’Odissea, Ulisses ha de travessar un pas estret guardat a banda i banda per dos monstres terribles, Escil·la i Caribdis. Aconsellat per la bruixa Circe ordena navegar arran d’Escil·la, un monstre de sis caps que berena mariners, per evitar Caribdis, una criatura marina que s’empassa moltíssima aigua tres vegades al dia. Passant prop d’Escil·la Ulisses perd alguns mariners però evita que tota la seva tripulació sigui totalment engolida.

La CUP-CC està a punt de creuar l’estret. Circe serà a la Jornada Nacional de debat de diumenge i cal escoltar-la i saber què fer. Jo opino que la nostra Circe ens hauria de recomanar un no rotund a aquesta investidura, i esperar una comprensible contraproposta del bloc de JxS, que hauran d’assumir la responsabilitat de no fer-ho. Ara bé, jo no sóc Circe.

Però fem-ho bé. Perquè al baix món terrenal de la política dels símptomes no hi haurà endeví Tirèsias que valgui.

Julià de Jòdar respon a Mas-Colell en nom de la CUP

Origen: Julià de Jòdar respon a Mas-Colell en nom de la CUP

Oxigenem el procés

El diputat de la CUP Julià de Jodar respon a l’article publicat ahir per Andreu Mas-Colell

Volem fer algunes consideracions sobre l’article publicat abans-d’ahir, en aquest diari, pelconseller Andreu Mas-Colell. I les fem des del punt de vista de l’esquerra independentista –ahir i avui, independentista i d’esquerres- i la perspectiva de lluita de 40 anys de postfranquisme.

El desenvolupament lògic del debat d’investidura, davant la complexitat i la pluralitat del sobiranisme, l’excepcionalitat del moment, amb els embats inquisitorials del Tribunal Constitucional, i la profunditat de la crisi, hauria d’haver estat la recerca d’un executiu de consens amb el suport de 72 diputats. ¿Condicions gratuïtes? Les que reclama un present injust i desigual: independència, pobresa zero, prou corrupció. Però encara no ha estat així, a pesar del treball de les taules de diàleg Junts pel Sí-CUP per trobar un acord en tres punts cabdals –ruptura democràtica, pla de xoc, procés constituent–, amb mesures concretes molt allunyades del programa polític de la CUP.

Però, per les raons que sigui –incloent-hi aferrar-se al poder–, CDC pretén condicionar a fons el programa polític. Ha obtingut, també de franc, una resolució de sobirania del Parlament, prèvia a la formació de govern; ha presentat els equilibris i els acords interns de Junts pel Sí com una oferta de nou govern adreçada a la CUP; i ha mantingut la distància entre paraules i fets, mentre deia ‘no’ i ‘no’ a la proposta de la CUP de fer una presidència de consens. I, dilluns passat, amb una mostra d’arrogància, Francesc Homs traçava unes “línies vermelles” que imposaven quatre exigències per continuar negociant, quan no eren, de fet, sinó unes forques caudines sota les quals hauria de desfilar la CUP de genolls i demanant disculpes per haver encetat la fina pell democràtica de la majoria (relativa) independentista. I dos ous durs, amb perdó. Que es pretengui que la CUP deixi de ser la CUP és un error gros, una greu manca de respecte, i una mostra d’irresponsabilitat major. ¿Quin dubte hi pot haver que aquestes exigències volen anul·lar el debat, bloquejar un acord, i preterir les demandes socials i democràtiques de la majoria social?

La mena de coresponsabilització que CDC vol imposar –”cupaires: muts i a la gàbia i a menjar el nostre pinso”– tindria efectes molt negatius sobre el procés polític català. El protagonisme de la CDC, amb els seus 30 diputats sobre 72, planteja com a mínim tres problemes.

En primer lloc, CDC vol gestionar el procés garlant molt però concretant poc, com quan comença el curs aplicant la llei Wert. La CUP no té pressa; el recorregut que tenim al davant demana calma, perseverança, i molta cura per mantenir i ampliar grans majories alineades amb el procés. La suma de clienteles particulars no fa el tot que necessitem. Cal mirar lluny.

En segon lloc, no descobrim res si afirmem que CDC ha aplicat les pitjors retallades antisocials des de finals de la dictadura; que té sis investigacions obertes per causes de corrupció major; i que ha gestionat el procés confonent país amb partit i amb persones. Això no és perfectament respectable, sinó al revés; i també reclama ser canviat. Però és de sentit comú que, si CDC insisteix a fer el de sempre, el suport al procés per part de les classes mitjanes i populars colpejades, empobrides i precaritzades per la crisi no es veurà erosionat, sinó que senzillament pot desaparèixer. Com a diputats de la CUP, ens permetem d’expressar la nostra inquietud davant les demandes urgents contra desnonaments, pobresa i habitatge recollides en les 54 mesures proposades, que, si no es posen en marxa, deixaran el país potser tan devastat com fins ara: de te fabula narratur.

Finalment, tant o més seriós és que el Govern s’hagi definit com a euroacrític i submís a la ‘troica’. Associar-nos amb aquestes posicions fa mal en fronts vitals: la dignitat democràtica, la lluita contra la desigualtat, i la sobirania econòmica. El procés català ha estat una referència democràtica i democratitzadora, però, en els àmbits internacionals on encara prima l’ideal de justícia, la dependència cega respecte als mercats globals genera un estupor no pas fred, sinó glacial: aquest procés no pot dependre dels editorials del ‘Financial Times’.

A tall de conclusió: s’ha d’esperar de la CUP un compromís permanent amb la llibertat política, la justícia social i la radicalitat democràtica; i acceptar els deu vots que ofereix per a la investidura d’un president mancomunat i de consens. Sabem que aquesta posició pot menar a un escenari -no desitjat- de noves eleccions anticipades. Si ens fossin imposades, la CUP sabrà explicar on som i per què hi som; i els catalans decidiran, amb rigor, saviesa i urgència social, quin –qui— lideratge volen per al procés i quin –què, quan, com– futur volen per al país. Entre asfixiar el procés i hiperventilar-lo, queda una oxigenació que només pot procedir de la mobilització sostinguda, pacífica i democràtica.

PS. El lector despert es deu haver adonat que aquest text segueix la pauta de l’article del conseller Mas-Colell. Política és reflexió, diàleg és creuar ponts, acordar és cedir. Vindicar és condicionar, i condicionar és política, i exigir és una ètica: futur i present ja no es poden assemblar al passat.

Tambores electorales

Origen: Tambores electorales

EL PULSO SOBERANISTA

Artur Mas replantea toda la estrategia y amenaza a la CUP con comicios

CDC considera que ya ha cedido en exceso ante la fuerza antticapitalista

Tambores electorales

FERRAN SENDRA

 El diputado de la CUP Antonio Baños entra en el hemiciclo. Al fondo, conversando, Artur Mas y Oriol Junqueras.

FIDEL MASREAL / BARCELONA

@FMasreal

LUNES, 16 DE NOVIEMBRE DEL 2015 – 19:01 CET

Cuenta atrás para unas nuevas las elecciones. Una semana. Este es el plazo aproximado que se han dado Artur Mas y Convergènciapara que la CUP rectifique en toda regla su ‘no’ a la investidura, antes de anunciar nuevas elecciones, salvo sorpresas mayúsculas o improbables alianzas con otras fuerzas tras las elecciones generales. Las tres cesiones del ‘president’ en funciones a los anticapitalistas —la declaración de “desconexión”, el reparto del Govern con tres ‘superconsellers’ y la cabeza del jefe del Ejecutivo mismo en 10 meses– no han dado ningún fruto. Y a partir de este fin de semana se ha activado el plan b, la fase de presión indisimulada a la CUP, tal como avanzó EL PERIÓDICO, acusándola de ser la responsable de que no haya acuerdo, de que la desconexión no comience, de que se tenga que ir de nuevo a las urnas e, incluso, de ir contra los intereses de los trabajadores.

Mas explorará en las próximas jornadas las mínimas opciones de que la CUP ceda en sus posiciones, dado que tanto el ‘president’ como su Govern y el partido, CDC, creen que ya han cumplido con su parte. El propio Mas así lo señaló públicamente el viernes en declaraciones a la prensa y lo repitió, esta vez sin cámaras, en su intervención en el consejo nacional convergente que el sábado aprobó la lista para las generales.

Se ha cedido en exceso, incluso, según admiten en privado en el entorno del ‘president’ y en el partido. Y también en el Govern, con ‘consellers’ que han asistido perplejos a la declaración de ruptura soberanista, primero, y a la cesión de poder de Mas y la cuestión de confianza, después. El primer paso se atribuye a negociadores convergentes, los otros directamente a Mas, en solitario y sin consultar a todo su entorno, tanto en el partido como en el Govern.

La presión total dará como probable resultado un ‘no’ todavía más rotundo de la CUP, que este lunes ha recurrido a Twitter para reafirmar que “crear ruido no ayuda”, que se mantendrán en la mesa negociadora pero que las elecciones anticipadas no son su propuesta.

Tras esta fase exploratoria con la CUP, es probable que Mas comparezca públicamente para rediseñar las posiciones, y dar incluso marcha atrás en los pasos dados hasta ahora para tratar de atraer al grupo que encabeza Antonio Baños. “Se ha de resituar todo esto”, asume el candidato de CDC a las generales, Francesc Homs.

Pero mientras se explora, la estrategia ya prevista por CDC de presión a la CUP sin disimulo, con toda la artillería verbal y mediática, ha dado comienzo. Este lunes ha sido el ‘conseller’ de Economia, Andreu Mas-Colell, quien en un artículo en el diario ‘Ara’ ha rechazado de raíz las condiciones de política social de la CUP. Este lunes, Homs, se ha despachado a fondo en TV-3contra los anticapitalistas, a los que ha culpado de que el proceso soberanista quede embarrancado, les ha reprochado sus posiciones ideológicas y su actitud negociadora. “La CUP no puede venir con 10 diputados y cargárselo todo”, ha espetado. En CDC añaden que están negociando con un partido cuyo entorno “nos pinta las sedes”, es decir, “negociamos con delincuentes”. “Ya no podemos traspasar más líneas rojas, que están ya en el fluorescente”, añaden.

La estrategia difícilmente logrará sus objetivos. Es conocida la actitud de la CUP de blindar sus posiciones y endurecerlas en cuanto nota la presión externa, ya bautizada en las redes sociales como el#pressingCUP. Prueba de ello es que el líder de ERC, Oriol Junqueras, ha reclamado que se evite esta táctica. Pero la decisión de Mas y CDC obedece también a la necesidad de recuperar posiciones en el tablero político.

ESCENARIO ELECTORAL

Las elecciones de marzo son la principal amenaza a la CUP y un escenario plausible, salvo que tras las generales se pudieran dar combinaciones y apoyos con fuerzas como el PSC. Unas generales a las que CDC concurrirá sin coalición con ERC y con el riesgo de no ganarlas. Internamente, el partido de Mas habrá de resituar su espacio electoral, bajo el concepto de “hacer las cosas bien hechas”, sin abandonar la ruta soberanista pero presentándose como el abanderado de la moderación, situando a la CUP en el extremo y a ERC cerca de él. No será una operación fácil, dado que en CDC conviven hoy dirigentes con posiciones distintas respecto al grado de ruptura y a las posiciones ideológicas a defender.

Todo ello deja tocado el proceso soberanista, pese a que en CDC creen que no habrá más remedio que volver a presentar a Mas como candidato, llamar a los independentistas a un nuevo esfuerzo y confiar que la fuga de votos de Junts pel Sí a la CUP se pare a la vista de lo sucedido estas semanas. “Si la gente se enfría respecto a la independencia, es que no la queremos”, reflexiona un dirigente. Es probable que la independencia ya no llegue en 18 meses y que hoy se vea como un error convocar elecciones catalanas antes de las generales. Diálogo y pacto volverán a ser conceptos mucho más usados a partir de los próximos meses en CDC que desconexión ydesobediencia.

Independencia de Cataluña: Los independentistas estudian apelar a los tribunales europeos el fallo del Constitucional. Noticias de Cataluña

Origen: Independencia de Cataluña: Los independentistas estudian apelar a los tribunales europeos el fallo del Constitucional. Noticias de Cataluña

EN UN ‘PROCESO PREJUDICIAL URGENTE’ HABRÍA SENTENCIA EN UN MES

Los argumentos en contra del posicionamiento del Alto Tribunal parten de la base de que su fallo “está basado en lo que dicen los diputados” cuando esta figura política es inviolable

Foto: La presidenta del Parlament, Carme Forcadell. (EFE)
La presidenta del Parlament, Carme Forcadell. (EFE)
15.11.201505:00 H.

Los independentistas catalanes estudian presentar un recurso para anular todo el proceso jurídico contra la declaración separatista aprobada en el Parlamento catalán el pasado 9 de noviembre por cuestiones legales. Dicha resolución aprobaba iniciar la “desconexión con España”, iniciar los trámites en un mes para aprobar leyes secesionistas e incumplir tanto la legislación española como las sentencias del Tribunal Constitucional.

El motivo es más bien formal, pero no deja de tener su lógica jurídica: el Tribunal Constitucional se dirigió personalmente a varios diputados y diputadas de la Cámara advirtiéndoles de la nulidad de la resolución y de que se abstengan de ahondar en el asunto.

Un diputado puede decir y votar lo que considere conveniente, sin que se pueda iniciar un procedimiento penal contra él

“Tanto abogado del Estado y nadie cayó en que la figura del diputado es inviolable. Para eso está el aforamiento: no es para salvaguardar a un diputado chorizo, sino para salvaguardar la figura del diputado, políticamente hablando. O sea, para que nadie pueda proceder contra él por su labor. En otras palabras, un diputado, como tal, puede decir y votar lo que considere conveniente, sin que se pueda iniciar un procedimiento penal contra él. Es la esencia de la democracia”, dicen a El Confidencial fuentes independentistas.

Los argumentos en contra del posicionamiento del TC parten de la base de que su fallo “está basado en lo que dicen los diputados. Pero nadie puede reclamarles nada digan lo que digan como tales. Y, en el momento en que se señala a un diputado, se pone en evidencia la inviolabilidad de la figura. De hecho, al haber señalado con nombres y apellidos a miembros de la Cámara catalana se ha vulnerado los artículos 10, 11 y 12 de la Carta de Derechos Humanos de la Unión Europea y el Tratado de Lisboa”, señala a El Confidencial Josep Jover, abogado barcelonés y experto en jurisdicción europea

El presidente de la Generalitat en funciones, Artur Mas, ante el Parlamento catalán. (EFE)
El presidente de la Generalitat en funciones, Artur Mas, ante el Parlamento catalán. (EFE)

Jover también señala que “para los diputados, esos derechos están incluso más blindados. Ello nos da pie a poder recurrir al Tribunal de Luxemburgo, que desde 2008 ha creado un proceso prejudicial urgente (PPU) cuya virtud es que el Tribunal de Justicia de la UE dicta sentencia en un mes. Ésta es una vía que ha sido muy poco empleada. Se trata de aplicar el artículo 267 del Tratado de Funcionamiento de la UE (Lisboa). De hecho, sólo existen diez sentencias y la mayoría son por derechos fundamentales. En su jurisdicción, sin embargo, podría entrar el tema del conflicto catalán. De todos modos, también se puede recurrir al tribunal de Estrasburgo”.

Un talón de Aquiles

Fuentes soberanistas añaden que los tribunales “pueden sentenciar sobre acuerdos y avisar a los que no cumplen las resoluciones, pero no pueden dirigirse a los diputados como tales, ya que están desempeñando su labor. Si hubiesen señalado exclusivamente a políticos o a funcionarios, hubiese sido correcta la advertencia, pero otra cosa son los miembros de un Parlamento”. Para los soberanistas, “el PP quiso llevar las cosas al extremo y el TC entró al trapo, pero este error se puede convertir en el talón de Aquiles de la ofensiva judicial contra el proceso”.

El PP quiso llevar las cosas al extremo y el TC entró al trapo, pero este error se puede convertir en el talón de Aquiles de la ofensiva judicial

La notificación a la presidenta del Parlamento, Carme Forcadell, no obstante, se podría salvar de todo este berenjenal jurídico: como cargo administrativo o presidenta de la cámara, Forcadell está obligada a acatar la resolución del TC. Aún así, los independentistas estudiarán el tema para blindarla ante “posibles represalias”.

La resolución del Alto Tribunal no afectará a ninguno de los diputados que la haya votado. Ni siquiera a los presidentes de grupos parlamentarios. “Cualquier diputado puede votar lo que le dé la gana. El problema llega cuando un funcionario ejecuta la resolución. Ahí sí que se puede incurrir en delito de desobediencia”.

Para los soberanistas, lo que ha habido es “una falsa sensación de seguridad, una chulería del Gobierno español, el sacar pecho y decir que lo que nosotros decimos lo ratifican los jueces”. Y eso, subrayan las fuentes, ha sido el gran error jurídico que el Estado ha cometido.