Romeva afirma que el castellà seguirà sent oficial a la Catalunya independent

Romeva afirma que el castellà seguirà sent oficial a la Catalunya independent.

25/08/2015
PLEBISCITÀRIES
Romeva afirma que el castellà seguirà sent oficial a la Catalunya independent
El cap de llista de ‘Junts pel Sí’ assegura que “no s’obligaria a ningú a renunciar” a la nacionalitat espanyola
Agències
El cap de llista de Junts pel Sí, Raül Romeva, ha assegurat que el castellà seguirà sent oficial en una Catalunya independent, en què en tot cas seria el català el que “milloraria” la seva situació actual, a més que “no s’obligaria a ningú a renunciar” a la nacionalitat espanyola. En declaracions a Efe, Romeva ha rebutjat els “discursos de la por” en aquest sentit i ha assenyalat que és “molt important explicar” que canviar l’estatus jurídic de Catalunya amb una secessió “no suposaria pràcticament res” a nivell “personal” i “pràctic”.

Així, preguntat sobre si el castellà seguiria sent oficial en cas d’independència, Romeva ha respost que “és impensable una altra cosa que no sigui normalitzar el que és una llengua normal“. “És evident que ningú ha de témer en cap cas per la condició de castellanoparlant. Això sí, és evident també que el català, com a llengua, passaria a ser la llengua oficial i tindria una normalitat que per desgràcia, incapacitat o incomprensió per part de molts actors, no té ara”, ha assenyalat.

Romeva ha recordat que el “problema” no existeix ara amb el castellà, sinó amb el català, que malgrat tenir rang de llengua oficial a Catalunya al costat del castellà, “avui no és una llengua d’àmbit normal i universal en tots els sectors”. “Això canviaria, perquè òbviament en tots els àmbits de l’administració el català sí seria una llengua oficial i obligatòria en les institucions, una cosa que ara no passa. Això hauria de ser normal avui i, si ho fos, segurament no estaríem en la situació que estem”, ha lamentat.

El número u de Junts pel Sí ha recalcat que la qüestió de les llengües “no ha de preocupar a ningú”, sinó que simplement es “milloraria la condició del català”, però “a ningú se li obligaria a canviar la llengua, seria impensable”, ha insistit. De la mateixa manera, en al·lusió a la qüestió de la ciutadania, ha estat contundent: “Si vostè vol seguir sent espanyol vivint a Catalunya, o fins i tot si m’esgotes seguir estant vinculat al règim fiscal o les pensions a nivell de l’Estat espanyol, ho podria seguir fent”.

L’exeurodiputat d’ICV ha relatat que “a ningú es l’obligarà ni a assumir la nacionalitat catalana ni a fer coses que des del punt de vista de situacions adquirides socialment hagi adquirit en el cas espanyol”. “Un podrà seguir sent espanyol vivint a Barcelona, i fins i tot seguidor de ‘La Roja’, si vol, com avui tenim molta gent que és francesa, britànica o holandesa, que viu a Barcelona i segueix mantenint la seva nacionalitat del seu estat d’origen”, ha dit.

Romeva ha reiterat així que “ningú que vulgui conservar la seva nacionalitat espanyola la perdrà” i “la diferència en tot cas serà que, com aquí tindrem una situació millor que la que tenim ara,els serveis que podràs proporcionar-los seran millors“. “I això”, ha prosseguit, “farà que una persona, sense renunciar a la seva nacionalitat ni a la seva llengua, podrà gaudir d’una situació, un estatus i uns serveis molt millors que els d’avui”.

Raül Romeva

El cap de llista de Junts pel Sí, Raül Romeva
Anuncis

Una independència… d’esquerres

Una independència… d’esquerres.

22/08/2015
PROCÉS CATALÀ
Una independència… d’esquerres
Primer debat del 27-S a la Universitat Catalana d’Estiu marcat per Mas
Quico Sallés (Prada, el Conflent)
En la particular biosfera de la Universitat Catalana d’Estiu s’ha celebrat aquesta tarda el primer debats de candidats del 27-S. Un debat entretingut, tens, contundent i com assegurava Josep Pallach, demostrant que la democràcia, sobretot, se sua.

En el debat hi han participat Roger Montañola (UDC), Antonio Baños (CUP), Lluís Rabell (CSQP), Toni Comín deJuntspelSí, i dues figures més que han recordat on se celebrava el debat: el moderador, Salvador Cot, i el públic que, a voltes, s’ha pres el debat com una cosa personal. I els altres protagonistes han estat un candidat i un partit que les circumstàncies polítiques hi han assistit només en ànima: Artur Mas i CDC. És a dir, si la conversió independentista d’esquerres és veritat o no. La política, com la vida, és un joc interessant: Comin defensa Mas, Baños no s’hi fica, i Montañola i Rabell uneixen forces pel referèndum pactat.

Dos elements que han ajudat a constatar que, de cop i volta, l’independentisme, segons les candidatures que el defensen, o és d’esquerres o no ho és. Un paradigma que ha obligat a Rabell a treure el geni i a Montañola, més murri, ha jugat amb habilitat el seu sentit de l’humor. De fet, Comin i Baños han collat l’ecosocialista per les seves crítiques al sobiranisme. Montañola se n’ha escapat perquè ha estat prou pispa per no trepitjar ulls de poll.

En tot cas, el debat ha estat punyent. Els candidats no han amagat el cos a cos i han jugat amb expressions ocurrents i punyeteres que han donat joc polític. Els debatents han explicat els seus programes sense sorpreses. Comin ha admès la seva conversió a l’independentisme i ha basat la seva estratègia argumental amb la tesi que “al catalanisme no li queda més camí que la independència”. “Si volem un estat del benestar només el podem tenir amb la independència”, ha sentenciat per reblar que la seva llista és més d’esquerres que Olof Palme. Ha reblat el clau en una collada a Rabell quan li ha dit que si Mas domina el procés, que s’hi afegeixin i així seran més perquè no tingui tan pes.

Rabell ha jugat a l’ofensiva i ha pujat a la xarxa, conscient que provocava el públic- amb qui s’hi ha enganxat- ha acusat Junts pel Sí de donar cobertura a la “Convergència recautxutada perquè torni a governar”. De fet, ha assegurat que és un artefacte perquè “mas continuï governant” en un “ambient de conflicte on sempre s’hi ha bellugat bé”. Rabell ha titllat l’independentisme de naïf: “No hi ha dreceres, ni camins rals”. Així mateix ha exigit primer “afeblir l’Estat abans de qualsevol opció de ruptura”.

Montañola per Unió ha tingut cintura. Ha admès que el seu partit no juga a l’independentisme perquè “no veu clara l’opció”. S’ha defensat sense fer escarafalls i amb bromes fins i tot sobre el seu partit i la seva política. “Encara no sóc un agent del CNI”, ha apuntat amb ironia. La conclusió, per a Montañola, és que cal obtenir sigui com sigui la fórmula escocesa o quebequesa perquè “l’èpica” no està en els plans dels democristians. El número quatre d’UDC no ha volgut estalviar-se el debat social amb un senxill: “vostès volen fer Mas president amb polítiques de tripartit”.

Baños ha estat la veu de la CUP. Jugava a casa i amb un domini extraordinari del caràcter assembleari de l’UCE ha dominat les cartes des del minut zero. Ha buscat el cos a cos amb Rabell i se n’ha sortit posant en dubte el caràcter rupturista de Catalunya sí que es pot. “Això no és Joc de Trons com li agrada al teu jefe, Rabell, és insurgència!”, li ha etzibat. I de retruc, li ha disparat una sageta amb traça: “El primer punt de Catalunya sí que es pot, és que no es pot”.

Així doncs, debat com han de ser els debats: distret, viu, conseqüent i que demostra que Catalunya ja repotilitzat del tot.

Recupereu aquí el minut a minut del debat.

Montañola, Baños, Rabell i Comín

Montañola, Baños, Rabell i Comín – UCE

Jordi Sánchez defensa declarar immediatament la independència si l’Estat «coacciona» Catalunya | Nació Digital

Jordi Sánchez defensa declarar immediatament la independència si l’Estat «coacciona» Catalunya | Nació Digital.

Jordi Sánchez defensa declarar immediatament la independència si l’Estat «coacciona» Catalunya

 El president l’ANC no preveu que castigui la població des de la perspectiva econòmica més enllà d’enfrontaments dialèctics i institucionals

Europa Press | Actualitzat el 22/08/2015 a les 11:15h

Jordi Sánchez, en l’entrevista a Europa Press Foto: Europa Press


El president de l’ANC, Jordi Sánchez, ha apostat per declarar immediatament la independència si l’Estat “coacciona” els catalans amb mesures com retirar el pagament de salaris a funcionaris o pensionistes en cas que guanyin els independentistes el 27-S i s’iniciï un procés constituent a Catalunya.
  
En una entrevista d’Europa Press, ha defensat que l’Estat té unes obligacions amb els ciutadans a títol individual que no podrà defugir i que els tribunals, en un cas extrem, hauran de vetllar perquè les mantingui.
  
Per aquesta raó, més enllà d’enfrontaments dialèctics i institucionals, no preveu que l’Estat castigui la població des de la perspectiva econòmica: “Això seria tant com trencar els fils amb Catalunya. Si això succeís, seria el moment clarament de prendre el comandament i declarar immediatament la independència”.
  
Segons Sánchez, l’obligació de l’Estat de continuar pagant les pensions no acaba en el moment en què Catalunya sigui independent perquè hi pot haver persones que visquin fora i hagin cotitzat tota la seva vida a Espanya, però ha aclarit que en el procés de sobirania hauran de resoldre’s totes aquestes qüestions perquè la Generalitat pugui garantir tots els drets de les persones que visquin a Catalunya.
  
“La independència no deixarà orfes de pensions a ningú, al contrari; tampoc cap empresa quedarà òrfena d’una legalitat, legislació o jurisprudència en el moment de fer un canvi de la legalitat espanyola a la catalana”, ha assegurat el president de l’ANC, després de constatar que per a això està prevista una llei de transitorietat.
  
Només ha apostat per substituir la legalitat espanyola per la catalana quan es disposi d’una hisenda pròpia amb recursos suficients per fer front als pagaments i hi hagi un conjunt de lleis i normes madures que no deixin buits que puguin generar desconcert: “Fer-ho abans seria entrar en el caos”.
  
Sobre si això es podrà fer en un termini de 18 mesos, com estableix el full de ruta del procés constituent, Sánchez s’ha limitat a destacar que com més gran sigui la majoria independentista, “més segur i ràpid” serà tot aquest procés.
  
Després d’apel·lar a una separació amistosa com la millor solució per a les dues parts, ha observat que des del Govern, començant pel seu president i les institucions espanyoles, hi ha un estat d’opinió des de fa setmanes que accepta obertament la hipòtesi de la independència: “Fins fa poques setmanes s’hi negava de manera permanent, igual que negava amb la mateixa intensitat fa uns segles que la terra era rodona. La situació ha fet un gir”.
  
Segons Sánchez, es percep que a Catalunya hi haurà una majoria democràtica al Parlament per impulsar un Estat, i el temor que això sigui una realitat es tradueix en el fet que les institucions espanyoles recorrin al discurs de la por.

Reforma de la Constitució 

Respecte de la reforma de la Constitució que planteja el PP, ha assenyalat que no els afecta aquest debat perquè el que volen és un estat català, i ha alertat que el canvi servirà per recentralitzar i reforçar així encara més el Govern i limitar l’autonomia.
  
“És una reforma que per al projecte de l’impuls d’un nou estat a Catalunya no aporta res nou”, ha tancat.

Jaria: ‘És absurd demanar a Espanya reformar la Constitució si marxem’

Jaria: ‘És absurd demanar a Espanya reformar la Constitució si marxem’.

21/08/2015
PROCÉS CATALÀ
Jaria: “És absurd demanar a Espanya reformar la Constitució si marxem”
El professor de dret constitucional assegura que la proposta reformista és “contraproduent i necessari
Quico Sallés (Prada, el Conflent)
El professor de Dret Constitucional de la URV, Jordi Jaria, està convençut que és “absolutament contraproduent i innecessari” reformar la Constitució espanyola per exercir el poder constituent català. Un debat obert en les darreres setmanes per part de diverses forces unionistes.

En una classe feta aquest matí a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada, Jaria ha insistit en el caràcter “absolut i originari” del “poder constituent”. “El poder constituent és el fonament no jurídic del dret i se situa fora de les fronteres del dret”, ha reblat.

En aquest sentit, Jaria conclou que pels “vincles exteriors” no es pot exercir de manera absoluta però sí “originària perquè no depèn de cap altra i no pot haver una constitució que l’autoritzi”. “És absurd demanar a Espanya reformar la Constitució, perquè han de reformar la seva constitució perquè nosaltres marxem?”, s’ha preguntat socràticament Jaria.

Jordi Jaria, en un moment de la seva classe

Jordi Jaria, en un moment de la seva classe – J.M. Montaner/UCE

La mitad de Catalunya no está loca (la otra mitad tampoco) . Suso de Toro

La mitad de Catalunya no está loca (la otra mitad tampoco).

La mitad de Catalunya no está loca (la otra mitad tampoco)

“Excluir la opinión de esa mitad de catalanes que quieren la independencia cuando se habla precisamente de ellos solo se puede explicar de dos modos, o bien se censura su opinión conculcando la democracia o bien se les desconsidera como personas alienadas, locas”, afirma Suso de Toro.

Como no vivo en Catalunya, cuando busco información u opinión me encuentro expuesto a los medios de comunicación no catalanes que estos días más que nunca no paran de hablar de los catalanes. Por supuesto, tanto los informantes como los opinadores de esos medios hablan desde un mismo lugar y, con algunos matices, desde el mismo punto de vista. Es muy difícil poder oír las opiniones de esa mitad de catalanes que no solo pretende la autodeterminación, como desean los tres cuartos, sino que pretenden directamente un Estado propio. Excluir la opinión de esa mitad de catalanes que quieren la independencia cuando se habla precisamente de ellos solo se puede explicar de dos modos, o bien se censura su opinión conculcando la democracia o bien se les desconsidera como personas alienadas, locas.

Mi opinión, basada en un muy relativo conocimiento de ese país que me resulta tan curioso y que me ha enseñado cosas, es que no: los catalanes están muy cuerdos. Tanto los tres cuartos que desean la autodeterminación, como el cuarto que no la desea; tanto la mitad que pretende tener Estado propio como la mitad que no lo pretende.Aún más, creo que son una población mucho mejor informada que el resto de la población española y, por tanto, que sus deliberaciones las hacen con mejor criterio y sin engañarse tanto. En Catalunya es posible leer, oír y ver los medios de comunicación madrileños, esos que los ignoran, y además los medios catalanes. Además, una parte de los medios catalanes están a favor de una postura y otra parte de la contraria.

Una parte de los medios catalanes están a favor de una postura y otra parte de la contraria

Claro que hay denuncias de periodistas sobre manipulación de los medios públicos catalanes a favor de una postura pero ¿qué habría que decir de la práctica totalidad de los medios públicos y privados españoles acerca de la manipulación informativa? Habría que denunciar la pura manipulación, pasando por la censura y el insulto.Y tampoco esos tres cuartos de la población que quiere autodeterminación ni la mitad que quiere independencia son más malvados que la media de la ciudadanía española, simplemente se hartaron. Mejor dicho, los hartaron.

Los hartó una España que ni siquiera aprendió a decir sus nombres: una España que ni siquiera se molestó en aprender a pronunciar el nombre del presidente de la Generalitat, del que hicieron un malvado de cuento infantil. Le llaman ‘Ártur’, parodiando un inglés mal hablado, en vez de Artur, simplemente. Ya eso resumiría la actitud de España hacia Catalunya, ni siquiera saben sus nombres para denigrarlos con propiedad. La hostilidad xenófoba hacia los catalanes parece algo tan natural porque se basa en la histórica ignorancia.

“Envuelta en sus  harapos desprecia lo que ignora”

En la ignorancia y en la envidia. Solo la envidia explica que presidentes de autonomías traten con desprecio ofensivo a la población catalana, cuando si ellos existen, si existen sus autonomías es debido a la lucha democrática de las nacionalidades por su autogobierno. Y nunca, nunca, nunca han sentido el deber de dar unas educadas gracias.Como ahora denuncian que si los catalanes se independizan otras partes del estado perderían transferencias de dinero, pero nunca antes han sentido el deber de dar unas educadas gracias. Tampoco la cortesía es una virtud nacional. Pensaba titular este artículo “Cuando fui federalista”, pero no es exacto porque nunca lo fui. Desde hace cuarenta años me parece que no soy nada acabado en “ista”, a lo mejor hago mal. Nunca idealicé la Constitución vigente, desde un principio fui crítico con sus limitaciones de carácter social y nacional, sin embargo intenté vivir y convivir dentro de ese marco. Participé modestamente en intentos de promover otra idea de España y el federalismo. Cuando no encontraba uno frialdad o desdén encontraba hostilidad, ésa fue mi experiencia.Como lo he vivido puedo contarlo. Ahora que todos van a ser federalistas particularmente no les creo, creo que mienten de forma interesada y algo tan delicado e importante como es la convivencia democrática no se levanta sobre la mentira. Sobre falsedades convenientes se levantaron estas décadas tras el 23-F y condujo a esta España nuevamente ignorante e incívica.

Hace ya unos años que las posibilidades del régimen nacido de la Transición fueron experimentadas hasta el límite y están agotadas de forma terminante. Por  un lado, la oposición y el boicot efectivo de la derecha española a la ley de Memoria Histórica, que pretendía crear un consenso nacional, una memoria compartida, dando encaje dentro de un consenso nacional español. Y, por otro lado, la campaña xenófoba y el recurso contra el ‘Estatut’ y la consiguiente sentencia del Tribunal Constitucional. En esa operación política participó el Estado entero, no solo el PP, también sectores del PSOE, el poder judicial y hasta el ejército nos recordó que tiene su ideología, y qué ideología. En cerrarle el paso al reconocimiento nacional y un lugar a Catalunya no faltó nadie.

Con esta España no hay nada que hacer que no sea un cuestionamiento de sus mismas bases ideológicas, económicas y políticas. Hoy por hoy no hay ningún proyecto de España. Todo es tan patético que se resume en la figura de Mariano Rajoy, un político que se opuso militantemente a la Constitución y al Estatuto de autonomía de Galicia en su día y que, finalmente, es el dueño de la Constitución. Ahora dice que,  ya que es suya, la va a cambiar. Quédesela, hombre.A su lado solo hay propuestas como reconocer la “singularidad” catalana, o vasca, o…

A estas alturas. Todos somos singulares, cada uno de nosotros, nosotras, cada región, cada nación, cada pueblo… Lo que ocurre con Catalunya, señores y señoras, es que es una nación. Lo era antes, lo es y lo va a ser, con o sin estado. Ahora es tarde para reconocer su “singularidad” o incluso que son una nación, por no haberlo reconocido a tiempo hay lo que hay. El problema no es Catalunya. El problema es España. O Madrid. O lo que sea. Y puede que la independencia sea lo mejor. A lo mejor toda la gente que nunca quiso conocer a ese país catalán, que siempre lo ignoró, quedaba más tranquila independizándose al fin de Catalunya.

Habrá quien piense que me preocupo demasiado de los catalanes y que ya ellos se saben defender, pero mi motivo no es la preocupación por esa gente sino por nosotros, las personas que vivimos en este Estado y se nos niega la información y se nos pretende manipular. Lo que me preocupa es la falta de democracia en España. Defender la democracia en España, desde hace unos años y hoy por hoy, es principalmente exigir que se respete a la ciudadanía catalana, que no se le trata como a dementes.Y a nosotros como niños y niñas, porque no lo somos.

Dret d’autodeterminació: les deu preguntes clau | VilaWeb

Dret d’autodeterminació: les deu preguntes clau | VilaWeb.

images

1. Existeix el dret d’autodeterminació dels pobles? 
Sí. La llei internacional té allò que es defineix per ‘ius cogens’, és a dir, normes de dret imperatiu. Aquestes normes són part del dret internacional i cap estat no pot negar-les ni incomplir-les. La comunitat internacional considera que són per damunt de qualsevol legislació estatal, bé perquè la pràctica ho ha imposat així o bé perquè els tractats internacionals ho decreten així. Són normes imperatives, per exemple, la prohibició del genocidi, de la pirateria marítima, de l’esclavatge i de la tortura. El dret d’autodeterminació dels pobles es considera jurídicament una norma imperativa també, tal com ha estat remarcat a unes quantes sentències de la Cort Internacional de Justícia i tal com és reflectit a la carta de les Nacions Unides.

2. En què consisteix el dret d’autodeterminació?
El dret d’autodeterminació és el dret que té un poble, una nació, de decidir si vol ser independent o no. El dret no pressuposa la voluntat d’independència ni obliga una nació a fer-se independent. Diu que té dret de decidir si vol ser independent o no. En termes jurídics el dret d’autodeterminació es coneix com el dret de qualsevol país de ‘triar la sobirania i l’estatus polític, sense compulsions externes o interferències’.

3. Quina és la norma de les Nacions Unides que reconeix el dret d’autodeterminació?
La Carta de les Nacions Unides, que tots els estats que en formen part han d’acceptar, diu a l’apartat segon de l’article primer que la funció de l’organisme és ‘desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del dret de la lliure determinació’.

Posteriorment les Nacions Unides van acordar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics que va reafirmar que ‘tots els pobles tenien dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement l’estatut polític i procuren també pel desenvolupament econòmic, social i cultural’.

4. Els contraris a l’autodeterminació afirmen que cap estat reconeix aquest dret. Com pot ser, doncs, una norma imperativa?
No és veritat que cap estat no reconegui aquest dret. Però fins i tot si fos així, no seria impediment per tal que la societat internacional el reconegués. A les constitucions estatals hi ha una contradicció flagrant respecte de la pràctica política dels estats: no es reconeix el dret d’autodeterminació dins el propi estat però sí que es reconeix fora. Aquesta és una pràctica política habitual. El congrés espanyol, per exemple, el 2014 va reconèixer l’estat de Palestina. Reconeixia, per tant, de forma implícita el dret de l’autodeterminació al mateix temps que negava el dret d’autodeterminació per als casos interns.

5. Però hi ha països que reconeguin l’autodeterminació a la constitució?
Sí. L’opinió segons la qual només ho fa Etiòpia és errònia. De forma indirecta el dret d’autodeterminació el reconeixen tots els estats que incorporen a la legislació el respecte de les normes del dret internacional —o sigui la immensa majoria. De forma directa, reconèixer el dret d’autodeterminació a les minories internes d’un estat no és una pràctica habitual per raons òbvies, però molts estats a l’hora d’explicar perquè són independents basen la seva existència en la invocació legal al dret d’autodeterminació mateix. En total ara hi ha trenta-vuit estats que a la constitució vigent reconeixen l’existència del dret d’autodeterminació:

Alemanya,

Angola,

el Bangladeix,

Bolívia (que explícitament l’atorga a les nacions índies del país),

el Brasil,

Cap Verd (que s’obliga constitucionalment a donar suport als pobles que lluiten per l’autodeterminació),

Catar,

Colòmbia,

Croàcia,

Cuba,

República Dominicana,

l’Equador (que reconeix l’autodeterminació per als pobles indígenes),

Eslovàquia,

Eslovènia,

Estònia (que reconeix les minories nacionals),

Etiòpia (que reconeix el dret a la secessió de les nacions que l’integren),

França (que reconeix el dret d’autodeterminació als territoris d’ultramar),

Guinea Bissau (que reconeix el dret de tots els pobles de l’autodeterminació i s’obliga a donar-los suport),

Hondures,

Hongria (que reconeix els drets de les minories),

l’Iran,

Kossove,

Letònia,

Mèxic (que reconeix el dret d’autodeterminació de les minories),

Montenegro,

Nicaragua (que reconeix el dret de les minories del país d’autodeterminar-se),

el Paraguai,

les Filipines,

Portugal (que reconeix a la constitució el dret de la independència de tots els pobles),

Rússia (que reconeix l’autodeterminació de les nacions que en formen part),

Sèrbia,

Sud-àfrica (que reconeix el dret d’autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteixi una herència comuna cultural i lingüística, dins una entitat territorial)

el Sudan (que reconeix a la constitució encara el dret del Sudan del Sud d’autodeterminar-se)

Surinam

Timor Oriental

Turcmenistan

Ucraïna

Veneçuela

Hi ha més estats que reconeixen el dret d’autodeterminació de forma explícita a les lleis encara que no ho facin a la constitució, com ara: el Canadà (que reconeix el dret del Quebec), Dinamarca (que el reconeix per a les illes Fèroe i Grenlàndia), Itàlia (que reconeix a Àustria un paper de tutela respecte del Tirol del Sud), Finlàndia (que el reconeix per a les illes Aland), el Regne Unit (que reconeix el dret d’autodeterminació a molts dels territoris units per la corona), Suïssa (que reconeix el dret d’autodeterminació dels cantons) o els Estats Units (que ha reconegut en unes quantes sentències el dret de secessió).

6. Qui té dret de l’autodeterminació?
Aquest és el punt més complicat de tots perquè ningú no ha definit de forma exacta què era un ‘poble’ o una ‘nació’. El dret d’autodeterminació s’aplica com a regla indiscutible a qualsevol situació colonial —i en particular a la llista de colònies que defineix Nacions Unides. Aquest dret no el discuteix ningú. Quant a l’autodeterminació a pobles no colonials hi ha molta més discussió i no hi ha unanimitat.

7. Aleshores es pot dir que si no ets colònia no tens dret de l’autodeterminació?
No. Si ets una colònia ningú no et discuteix el dret d’autodeterminació. Això val per a les colònies actualment reconegudes com a tals per les Nacions Unides, entre les quals hi ha Gibraltar —que ha exercit el dret d’autodeterminació triant de quedar-se dins el Regne Unit—, Nova Caledònia —que ha pactat un referèndum d’independència amb França per al 2016— o el Sàhara Occidental —que als efectes de les Nacions Unides continua sent una colònia d’Espanya).

Si no formen part d’aquesta llista el dret d’autodeterminació es reconeix d’acord amb la voluntat política dels estats. Encara que el sistema de Nacions Unides hagi deixat clar, sobretot amb les sentències de la Cort Internacional de Justícia, que aquest dret no és únicament per a les colònies sinó per a qualsevol territori de qualsevol estat.

8. Un exemple de territori no colonial a qui li han reconegut el dret d’autodeterminació quin és?
Tots els estats nous en el moment que són reconeguts ho són en virtut del dret d’autodeterminació i durant el segle XXI han aparegut més estats nous a Europa que als altres continents. Però un cas exemplar és el de Kossove. El dret de l’autodeterminació de Kossove en aquest moment és reconegut plenament per cent onze dels cent noranta-tres membres de les Nacions Unides que ja hi mantenen relacions diplomàtiques. Hi ha uns quants estats, com ara Espanya, que reconeixen el dret del poble kossovès de l’autodeterminació però no reconeixen l’estat resultant perquè no estan d’acord amb la manera com ha estat creat i hi ha uns pocs, particularment Sèrbia, que senzillament no li reconeixen el dret d’autodeterminació.

El dret d’autodeterminació va generalment vinculat al reconeixement d’un fet polític. Quan un poble, sigui quina sigui la seva definició, determina a la societat internacional un procés d’independència, aquells qui el reconeixen es basen en el dret d’autodeterminació, mentre que aquest dret és negat per una part dels qui no el reconeixen.

9. Però aleshores tot depèn de l’arbitrarietat política de cada estat?
No. El dret d’autodeterminació és reconegut internacionalment. És precisament el cas de Kossove que va aconseguir una sentència històrica de la Cort Internacional de Justícia. Va reconèixer que la independència era vàlida a partir del principi d’autodeterminació proclamat a la Carta de les Nacions Unides. Això no vol pas dir, però, que les conseqüències de l’exercici del dret d’autodeterminació siguin automàtiques.

10. I, finalment, un estat pot invocar les lleis o la constitució per negar l’autodeterminació?
Ho pot fer a efectes polítics interns però això no val a efectes internacionals, ni té cap valor legal. La sentència sobre Kossove de la Cort Internacional de Justícia és contundent quan afirma que cap llei domèstica ni internacional pot ser usada per a impedir la independència d’un país. La sentència també esclareix que una declaració unilateral d’independència no viola cap norma jurídica internacional. També que qualsevol referència a la unitat nacional o a la inviolabilitat de les fronteres inscrita en una constitució s’ha d’interpretar contra un altre estat ja constituït i prou, però en cap cas contra l’aspiració d’autogovern d’un poble que pertany a un estat.

Fracàs del procés de validació de candidatures de Catalunya Sí que es Pot ! directe!cat

Fracàs del procés de validació de candidatures de Catalunya Sí que es Pot ! directe!cat.

POLÍTICA doble fletxa ÚLTIMA ACTUALITZACIÓ DIMARTS, 18 D’AGOST DE 2015 17:20 H

Fracàs del procés de validació de candidatures de Catalunya Sí que es Pot

Menys de 3.000 persones de l’àmbit de tot Catalunya participen en la consulta enganyosa de la formació populista


Al directe!cat ja avançàvem fa uns dies que el procés participatiu que havia endegat Catalunya Sí que es Pot era una enganyifa. La web en sí, i l’estrany muntatge amb el procés participatiu de validació de candidatures es gira en contra de la candidatura populista.

Fracàs final de la votació impulsada per CSQEP

Fracàs final de la votació impulsada per CSQEP

COMPARTEIX

http://www.facebook.com/plugins/like.php?href=http://www.directe.cat/noticia/425980/fracas-del-proces-de-validacio-de-candidatures-de-catalunya-si-que-es-pot&layout=button_count&show_faces=false&width=120&action=like&colorscheme=light&height=21   http://platform.twitter.com/widgets/tweet_button.6462747b9dfb48d4787d8f74f7caa774.en.html#_=1440026761963&count=horizontal&dnt=false&id=twitter-widget-i1440026758119164606&lang=en&original_referer=http%3A%2F%2Fwww.directe.cat%2Fnoticia%2F425980%2Ffracas-del-proces-de-validacio-de-candidatures-de-catalunya-si-que-es-pot&size=m&text=Frac%C3%A0s%20del%20proc%C3%A9s%20de%20validaci%C3%B3%20de%20candidatures%20de%20Catalunya%20S%C3%AD%20que%20es%20Pot%20!%20directe!cat&type=share&url=http%3A%2F%2Fwww.directe.cat%2Fnoticia%2F425980%2Ffracas-del-proces-de-validacio-de-candidatures-de-catalunya-si-que-es-pot&via=directe


URL curta


ETIQUETES

ACTUALITAT



publicitat 

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional 8 vots )

No és fàcil tirar de populisme sense haver-ne de patir en cap moment les conseqüències. Se n’ha de saber molt, de fet. A Catalunya Sí que es Pot se li ha torçat el procés participatiu de validació de projecte i del codi ètic, degut a la gairebé nul·la de la participació de la gent, mentre més de 40.000 persones ja s’han sumat a la candidatura independentista.

La legitimitat del procés participatiu de CSQEP, en entredit

Quina legitimitat tenen 2.935 opinions d’un total de l’àmbit territorial de Catalunya, en plena precampanya pel 27S? Doncs exactament les simples 2.935 persones -segurament la gran majoria afiliats o vinculats a Iniciativa i Podemos- que han votat el codi ètic i la candidatura encapçalada per Lluís Franco Rabell, que segueix perdent pistonada.

Segons els resultats que ha facilitat la candidatura, només 2.547 han avalat amb un vot afirmatiu la candidatura encapçalada per Franco Rabell. La resta, un 13,2% (388 persones) s’han abstingut. Aquí hi ha precisament el frau: no es podia votar ‘No’ a la pregunta. Aquest engany encobert desalenta la participació i fa més opacs els processos, ja que el que es busca en realitat és que allò que es proposa surti avalat sense riscos a que una massa important de gent pugui expressar-se negativament amb claredat, sense haver d’utilitzar l’abstenció com a subterfugi.

Pel que fa al codi ètic, que tampoc es podia votar negativament, la gent ha respost encara més afirmativament que en la pregunta anterior, i el percentatge de ‘Sí’ s’ha elevat fins el 93,5%. Malgrat el fracàs del procés, Catalunya Sí que es Pot el dóna per validat i de ben segur que se segueix sentint suficientment legitimada per criticar els resultats de Junts pel Sí en una eventual victòria d’aquests en escons però no en vots.