Romeva: «Què més revolucionari que començar un país de cap i de nou» | Nació Digital

Romeva: «Què més revolucionari que començar un país de cap i de nou» | Nació Digital.

Romeva: «Què més revolucionari que començar un país de cap i de nou»

El cap de llista de Junts pel Sí reclama de cara al 27-S “una campanya més argumentativa que èpica si volem guanyar”

Veu com un “error” criticar el “sí se puede”

El 27-S “es tracta de tenir un mandat clar que et permeti negociar en els termes que vols negociar”

Especial: Eleccions al Parlament de Catalunya el 27 de setembre del 2015

Bernat Ferrer | Actualitzat el 21/07/2015 a les 23:35h

El cap de llista de Junts pel Sí, Raül Romeva. Foto: Adrià Costa

Raül Romeva no fa ni una setmana que va ser designat cap de llista de la llista unitària de CDC, ERC, l’ANC i Òmnium Junts pel Sí. Encara situant-se en el paper, en aquesta entrevista amb Nació Digital traça les principals reflexions que conformaran el seu missatge d’aquí a les eleccions anticipades del 27 de setembre, mostrant un especial èmfasi en aquell votant “absent” del debat i que “queda abocat cap al ‘no'”. I és que, segons Romeva, la “finestra d’oportunitats” que obre la independència pot ser un “factor motivador” de cara a convèncer multitud de ciutadans. “Perquè què hi ha de més revolucionari que començar un país de cap i de nou per corregir des de l’inici estructures arcaiques que ja no funcionen?”, es pregunta.

I tot plegat perquè, segons l’exeurodiputat verd, “si després de les eleccions generals no passa res, molta de la gent que confia que hi hagi un canvi a l’Estat potser acaba assumint que l’única opció de canvi és el que estem fent aquí”. ” Perquè una cosa és arribar fins al 27-S”, avisa, i l’altra és l’escenari constituent que s’obrirà a partir de llavors. En aquest context, considera un “error” criticar el “sí se puede“, per bé que esquiva reprovar Artur Mas.

De cara als comicis, reclama una campanya raonada, perquè “això no va d’èpica, sinó de drets i de justícia social, de cohesió”. “La gent que ja està convençuda, ja està convençuda. A qui sí que hem de convèncer és a gent que té molts dubtes, legítimament, sobre què vol dir fer això”, es proposa.

I, pensant en l’endemà d’una hipotètica victòria, reflexiona: “Si aquí tens una majoria que et dóna un mandat per proclamar la independència, en algun moment del procés potser hauràs de negociar [amb l’Estat espanyol].” I negociar… què? “Negociem com ens repartim el deure i l’haver.”

– No fa ni una setmana que va ser designat cap de llista de Junts pel Sí. Aquell dimecres i l’endemà, el seu contestador automàtic estava saturat.

– És normal, en una situació com aquesta. Ens va agafar a tots per sorpresa, i a mi el primer. És una situació d’aquestes totalment inesperada, però que demostra que malgrat les dificultats és possible trobar una fórmula que et permeti desbloquejar el que fins llavors era una situació de paràlisi col·lectiva.

– Entre les trucades rebudes, n’hi havia alguna de rellevant del seu pas pel Parlament Europeu?

– He rebut molts missatges de tota mena, i sí que n’he rebut de gent del Parlament Europeu, com diputats francesos, italians, algun britànic… Alguns de sorpresa, preguntant-me on em posava, i d’altres dient-me que entenien que això va seriosament. El que passa és que estem en un escenari incipient, de tot això fa quatre dies, encara no hem tingut temps d’explicar aquí ni tan sols de què va la cosa. Tenim 70 dies en què hem d’explicar-nos molt bé per què ho fem, i ho hem d’explicar aquí, ho hem d’explicar a l’Estat i ho hem d’explicar a Europa.

– La candidatura s’ha d’entendre aquí, però també a Brussel·les i Berlín. Hi haurà una certa campanya comunitària?

– La campanya prioritària l’hem de fer aquí. La campanya cap enfora vindrà en funció del resultat. El que no tenim i necessitem és un mandat ciutadà. Aquesta serà la primera vegada que podrem comptar estrictament vots i escons, quina majoria tenim per poder fer el que volem fer. I deixarem d’especular. I això és bo per tots els escenaris, tant pels que diem que això s’ha de fer, que és avançar cap a un Estat propi, i els que creuen que no. Si no guanya majoritàriament el “sí”, sabrem que la societat no ho vol. Llavors podrem parlar amb propietat, que és el que no podem fer ara. Ens passem el dia especulant. I necessitem poder fer el que hauríem volgut fer d’una altra manera. L’ideal no és fer-ho com ho farem, sinó que hagués estat fer-ho a l’escocesa, amb un referèndum pactat, negociat, amb una campanya pel “no” i una pel “sí”, amb arguments sobre la taula… Això hagués sigut l’escenari ideal, però hi ha una part en aquesta partida de cartes que no ha volgut en cap moment.

– I això no ho ofereix el Congrés espanyol que surti a partir de les eleccions de la tardor?

Raül Romeva. Foto: Adrià Costa

– El Congrés que surti a partir de les eleccions de la tardor haurà d’estar condicionat pel que passi a Catalunya, i no al revés. No podem estar permanentment esperant una oferta de les forces polítiques de l’Estat que no ha arribat en tots aquests anys, malgrat tot el que ha passat. És més: l’únic que ha arribat han estat querelles, amenaces, insults, atacs, mentides… Algú pot dir que hi haurà una majoria diferent. En primer lloc, ja ho veurem. I en segon: no espero res de l’Estat si no hi ha una majoria a Catalunya que clarament digui que volem avançar. És a dir: si a Catalunya no hi ha una majoria que diu “sí”, no hi haurà cap oferta de l’Estat. No hi ha hagut fins ara i no té per què haver-hi cap oferta de l’Estat. Si a Catalunya hi ha una majoria que diu “sí”, hi pot haver una oferta de l’Estat. Una altra cosa és que, si l’oferta que vingui, sigui acceptable a data d’avui. Podria ser que vingués una oferta que fa cinc anys hagués sigut acceptable. Podria ser. Però tinc absolutament clar que si a Catalunya no hi ha una majoria a favor del “sí”, no hi haurà cap oferta de l’Estat. Per què hi hauria de ser? Al revés, el que hi ha és una voluntat involucionista. I encara ho posaré més greu: si guanya el “no”, si no guanyen les opcions que estan a favor del “sí”, la reacció de l’Estat serà serà extraordinàriament virulenta. Utilitzaran totes les eines a la seva disposició per atacar encara més a la gent que viu a Catalunya.

– A Escòcia sí que va haver-hi una oferta.

– Quan Escòcia planteja el referèndum, la primera opció que planteja l’SNP és referèndum el 2017 amb tres opcions. David Cameron els diu que no, que 2014 i dues opcions. La sensació que queda a l’SNP és que els havien marcat un gol. La política agressiva i molt negativa per part de Londres, contraposada a una campanya d’arguments i de propostes, fa que la tendència vagi cap al “sí”. Quan hi ha un canvi d’actitud per part del govern de Londres? L’última setmana, quan hi havia expectatives que el “sí” guanyava. Fins llavors no hi va haver cap oferta, que va servir per convèncer una part petita de l’electorat. Suficient per capgirar la majoria que estava a punt de guanyar.

– Aquest escenari xoca de ple amb la teoria de les elits extractives, i de si l’Estat espanyol arriba a negociar mai…

– Si hi ha una negociació serà només si passa això. Si no, no hi haurà cap negociació de res. D’entrada, el terme “negociació” no l’he posat sobre la taula. Jo parlo d’oferta, no de negociació. L’oferta no vindrà en cap cas si no hi ha un resultat clar a Catalunya. Si hi ha un resultat clar, pot ser que hi hagi una proposta. I altra cosa és que aquesta proposta, si ve, aquí es compri o s’accepti parlar-ne. Negociar és una altra cosa.

– Concreti.

– Si aquí tens una majoria que et dóna un mandat per proclamar la independència, en algun moment del procés potser hauràs de negociar. Però la pregunta no és si has de negociar, sinó què negocies. Que has de negociar, em sembla obvi. Quan una parella se separa, es negocien els termes de la separació. La pregunta no és si s’ha de negociar, sinó què es negocia i amb quina força es negocia. Perquè és molt diferent negociar tenint una majoria que et diu que volem ser un Estat independent i que, per tant, negociem com ho fem i com ens repartim el deure i l’haver. Però hi ha d’haver una negociació, i tu l’has de visualitzar tant en el marc espanyol com europeu. Que hi ha d’haver una negociació és evident! Si la pregunta és si hem de negociar amb l’Estat abans que hi hagi una mandat clar per part del poble de Catalunya… què s’ha de negociar? Si ja s’ha provat tot!

– La pregunta és si s’ha de negociar després!

Raül Romeva. Foto: Adrià Costa

– En algun moment hauràs de negociar. Però repeteixo: la qüestió no és si, sinó què. El que és evident és que no pots dir: ‘Me’n vaig i aquí s’acaba la història.’ Ens posarem en una taula i negociarem. Negociar… has de negociar. El que per mi no és pensable és que pots afrontar una situació d’aquestes característiques sense seure a negociar el que toqui. I en funció de la força que tens, pots tenir més capacitat negociadora o menys. Es tracta de tenir un mandat clar que et permeti negociar en els termes que tu vols negociar.

– Si el 27-S guanya Junts pel Sí, presenta un programa social de molta profunditat.

– El proper Govern tindrà fonamentalment dues missions, si guanya el “sí”. La primera és garantir que en tot aquest període no hi ha desatenció a les necessitats socials més bàsiques. Per què és important? Per no perdre de vista de què va la cosa. La cosa no va d’Estats i nacions, va de drets i persones. I això és fonamental que ho entenguem molt bé. Això no va d’èpica, sinó de drets i de justícia social, de cohesió. En aquest sentit, moltes de les coses que exigeixen una resposta immediata han d’estar blindades en qualsevol escenari. Per això, en l’acord signat hi ha una sèrie de qüestions que s’han de garantir, i que per tant són la prioritat pressupostària i política. Òbviament, hi ha una altra missió, que és fer les estructures d’Estat per poder fer la desconnexió.

– Aquest àmbit social, doncs, és compartible per Catalunya Sí que es Pot i pel PSC?

– Ho espero. Aquest àmbit, però de l’altre hi ha molts aspectes que també.

– El PSC també creu que pot compartir l’àmbit de la desconnexió?

– Qui vulgui. S’ha de tenir majoria per poder començar el procés, però aquest procés no és exclusiu. En aquest procés hi haurà d’haver també la participació de tots els actors que vulguin participar-hi. Des del punt de vista ciutadà, s’inicia un procés de participació ciutadana per elaboració del que ha de ser una futura Constitució. En l’àmbit de les urgències socials, confio que trobem acord amb totes les altres formacions que estan d’acord amb què això s’ha de fer. I en l’àmbit de la construcció de les estructures d’Estat, veurem quines complicitats hi ha. Perquè una cosa és arribar fins al 27-S, però després ens podem trobar que si després de les eleccions generals no passa res, molta de la gent que confia que hi hagi un canvi a l’Estat, potser acaba assumint que l’única opció de canvi és el que estem fent aquí. I, potser, acaba sumant-se a aquest acord, i fent-l’ho més ampli. És una possibilitat.

– Es plantegen noves maneres de participació en el sentit d’un nou model de democràcia?

– Un dels aspectes clau que tenim és que, entre moltes altres coses, la independència és una magnífica oportunitat per afrontar la regeneració democràtica. En aquests moments hi ha una gran decepció col·lectiva sobre les formes de fer política. I què més revolucionari que començar un país de cap i de nou per corregir des de l’inici estructures arcaiques que ja no funcionen? La gran oportunitat que tenim, i que pot fer que molta gent es vegi seduïda per aquesta possibilitat, sense ser nacionalista ni independentista, és que tenim la possibilitat de construir un marc diferent, amb unes regles diferents, pròpies del segle XXI, per fer un estat del segle XXI. En l’àmbit de l’Estat, ja sabem què dóna de si, això.

– A Europa hi ha algun model? Dinamarca?

– Hi ha molts models que serveixen. Hi hauria una síntesi de models. Hi ha exemples de procediment que es poden copiar i millorar, com per exemple Islàndia. L’experiència islandesa va funcionar fins on va funcionar. Hi ha una part molt interessant. El mateix passa amb el cas danès. A més, els que som republicans, tenim finalment l’oportunitat de viure en una república. Cosa que portem anys intentant i no aconseguint. I en el marc espanyol això és molt impensable pensar que pot produir-se.

– Aquest discurs l’assumeixen Antoni Fernàndez Teixidó, Boi Ruiz, Joaquim Gay de Montellà…?

– No hi he parlat amb aquests senyors.

– Els dos primers són militants de CDC.

– Això se’ls ha de preguntar a ells. No sé què faran. A més, crec que tampoc no és rellevant. El que hi ha és un acord per començar un procés i discutir sobre això.

– Què pot aportar, personalment, a aquesta discussió?

Raül Romeva. Foto: Adrià Costa

– Crec que puc aportar dues coses: l’experiència de deu anys de feina parlamentària europea, i des de llavors fins ara m’estava dedicant a un aspecte que em sembla clau: l’elaboració dels arguments. Fins ara hem fet una campanya massa èpica i poc argumentativa, i hem de contraposar això. Si volem guanyar, necessitem fer una campanya més argumentativa que èpica. La gent que ja està convençuda, ja està convençuda. A qui sí que hem de convèncer és a gent que té molts dubtes, legítimament, sobre què vol dir fer això. I per mi un dels factors que clarament pot servir per motivar molta gent desencantada és el garantir que podem fer les coses diferents i, entre d’altres coses, reinventar la democràcia. Què més revolucionari que això? Un dels factors motivadors que crec que té la independència és el factor finestra d’oportunitat. I crec que és fonamental.

– En són molts, aquesta gent que té dubtes?

– Sobre el paper, estem parlant de 500.000-800.000 persones, com a mínim. Hi ha molta gent convençuda que no vol això, d’acord. Però una cosa que he fet a Ara és l’hora és desmitificar un mite. Es pressuposa que, perquè en una zona no hagi guanyat explícitament una força independentista, allò és territori del “no”. I simplement no és això. Simplement és gent que està absent. Estem constatant que molta gent està absent del debat perquè no és el seu debat, perquè no li preocupa com a tal, o potser perquè no mira els mitjans que bàsicament estan parlant sempre d’això. Però quan li expliques què significa la independència, o per què és interessant, o què significa tenir més recursos per poder fer coses que sí que li afecten, com és l’educació o la sanitat, et diuen que ‘clar’ que hi estarien d’acord. No hi ha una aversió d’entrada. Hi ha casos que sí, que diuen que creuen en la unitat de l’Estat espanyol. Però hi ha molta altra gent a qui s’estigmatitza i s’aboca cap al “no” que simplement el que demana és arguments, que no li vinguin amb èpiques i banderes i 1714s…

– Aquest discurs és exactament el que feia ERC per justificar les tres llistes independentistes -CDC, ERC i CUP-, perquè cadascuna en el seu àmbit captaria més vots. I, paradoxalment, deien que una llista conjunta amb Mas no seria votable per Raül Romeva. Al final, hi ha hagut llista unitària, però amb els arguments d’ERC.

– Ara entrar en el debat de les llistes és irrellevant. Tenim l’escenari que tenim. Com hi hem arribat permet explicar per què som on som. Però des del punt de vista que ens interessa, que és el futur, ens interessa poc. Estem aquí, i amb això hem d’anar fins al 27. I tenim un repte titànic. Tothom comença a ser conscient que és una oportunitat de “match ball“. Toca mirar endavant.

– Sí, però fins ara les dues grans famílies del catalanisme havien jugat a fer-se la traveta. I dilluns hi va haver un moment en què semblava que ERC acceptava la tesi de Mas, i Oriol Junqueras actuava de fusible. Però escoltant els seus arguments, dóna la sensació que Mas també actua de fusible. No ha acabat guanyant cap de les dues famílies…

– És que això no va de guanyar o perdre.

– O de perdre els dos.

– O de superar el debat. Hi ha vegades que has de renunciar a la teva condició de confort personal per assolir un benestar col·lectiu. Crec que va d’això. A tots ens agrada mantenir-nos en les nostres essències, i aquí és on crec que rau la generositat de tothom. Entendre que tots hem de fer un esforç per assolir un objectiu comú que està per sobre de les nostres condicions personals. I aquesta és la força que dóna legitimitat al projecte. Vendre-ho com que un ha guanyat i l’altre ha perdut, és allò del dit i la lluna. Si es vol mirar les misèries i les baralles, fantàstic. Però no m’interessa. A mi m’interessa la lluna. Amb aquesta fórmula podem avançar cap a la llunya? Sí? Doncs això és el que m’importa. Tots venim d’on venim i tenim la nostra manera de veure el món, i no coincideix necessàriament en moltes coses. En moltes, de fet, és antagònica. No passa res. Però hi ha un objectiu compartit que està per sobre d’això, i aquest objectiu compartit aspira a fer que les condicions de vida de les persones siguin millors. El bé col·lectiu, si fem això que hem de fer, en sortirà beneficiat. Que per aconseguir aquest fi hi hagi hagut renúncies personals, haurà valgut la pena.

– En certa manera, un fusible salta perquè no salti la instal·lació de tota la casa.

Raül Romeva. Foto: Adrià Costa

– I ja està. I no passa res. Aquí hi ha un objectiu superior a la supervivència d’una persona. Hi ha una necessitat. No podem passar-nos cinc anys més discutint. Hi ha unes urgències que s’han d’afrontar. Hem de superar aquest debat.

– El debat s’ha superat, i parleu d’una campanya d’arguments, de convèncer indecisos…

– …ni he fet servir la paraula convèncer, ni indecisos. No s’ha de convèncer a ningú. Em fa pànic la gent que em vol convèncer. Si vols, sedueix-me i compartim els arguments que vulguis. Però no em vulguis convèncer, perquè tindré reticències. I què vol dir indecisos? Aquest matís és important, perquè hem comès dos errors. Estigmatitzar els indecisos com si fos gent que no té opinió, quan senzillament té una opinió diferent a la que un pugui tenir, i a més el concepte de ‘convèncer’ parteix d’una superioritat moral que crec que és absolutament negativa. Si els arguments són bons, convenceran els arguments. Si els arguments que poses sobre la taula no m’agraden, s’ha acabat la història. Alguns dels errors que hem comès històricament és pretendre que jo tinc la raó i tu, pobra ovella esgarriada, no ho has entès encara. No ho hem de plantejar així.

– Veient l’èmfasi que fa en aquest matís… quan sent la crítica de traç gruixut al “sí se puede“, com reacciona vostè?

– Crec que és un error. Perquè en molts aspectes el que hem de fer és explicar el què i el perquè. El que hem de plantejar com a problema no és ni el “sí se puede” ni la CUP. El problema el tenim en els que no ens han deixat votar. El “sí se puede” ha dit en tot moment que vol votar. Una altra cosa és que estiguin a favor o en contra de la independència. Posar-los al mateix sac que el PP, PSOE o Ciutadans, no és correcte. I hi ha un aspecte molt interessant de la campanya “sí que es pot”, que és la voluntat d’afrontar la regeneració democràtica. Aquí tenim un espai de confluència bàsic. Però per poder-ho fer, necessitem un marc diferent.

– Quan Mas surt diumenge criticant un altre cop el “sí se puede“…

– La situació és la que és, Mas va dir el que va dir i jo dic el que dic. Cadascú té la llibertat de poder dir el que vulgui. També és veritat que, en el marc en què estem, tenim una capacitat molt gran d’atreure votants cap a la causa si els cuidem una mica bé. Hem de ser molt clars on posem la ratlla, que no és al “sí se puede“, sinó als actors que ens han impedit votar. I amb la gent de Podem hi ha aspectes en els quals no coincidim en absolut. I que, potser, fins el 27-S no ens entendrem. Però si hi ha una majoria que vol la independència, a partir del 28 potser ens podem entendre en moltes coses. Hem de tenir la capacitat de poder obrir aquests espais.

– S’espera un setembre calent, en què podrien sortir casos de corrupció de CDC, verídics o no, de sota les pedres. Podria arribar un moment en què Artur Mas es podria arribar a enretirar i vostè acabés assumint la presidència?

– No sé què passarà. No ho puc respondre.

-­ A l’acord presentat dilluns, preveuen la possibilitat que els funcionaris i el personal laboral que ara mateix presten els seus serveis a l’Administració de l’Estat a Catalunya “puguin integrar-­se a l’Administració del nou Estat”. Així, un funcionari de justícia que va aconseguir la plaça durant el règim franquista, per exemple, no tindrà cap problema per ser funcionari del nou Estat català?

– Estem parlant d’un cas molt singular, molt específic. És entrar en un detall que ara no puc respondre. D’altra banda, al funcionari crec que no se’l jutja per ideologia. Crec que aquest punt és irrellevant en relació amb el problema que tenim davant nostre.

– Però hi ha unes dinàmiques molt marcades a Hisenda, a justícia…

– Tot això està per construir.

– I es vol utilitzar les mateixes eines per construir una cosa diferent?

– D’entrada, el que s’ha de fer és saber si tenim el mandat per poder-ho fer. Si el tenim, s’ha de construir. I s’ha de fer la fórmula tècnicament i política que et garanteixi aquesta transferència de la manera millor i més ràpida. S’ha de fer. Com es farà i el detall, això en Carles Viver i Pi Sunyer ho explicaria millor.

– Quan es va decidir crear el cos dels Mossos d’Esquadra, hi va haver el debat sobre si crear una estructura nova o aprofitar el que hi havia…

– Per això, en aquests moments, no en tinc resposta.

Raül Romeva, a la redacció de Nació Digital. Foto: Adrià Costa

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s