L’expulsió d’una Catalunya independent de la UE ‘no és realista’, segons experts internacionals – VilaWeb

L’expulsió d’una Catalunya independent de la UE ‘no és realista’, segons experts internacionals – VilaWeb.

 

Dijous  11.06.2015  14:33

Autor/s: ACN

L’expulsió d’una Catalunya independent de la UE ‘no és realista’, segons experts internacionals

Experts internacionals debaten a Barcelona sobre la pertinença o expulsió de la UE en un acte del Diplocat

Men?ame

Experts internacionals han participat en una jornada organitzada per Diplocat sobre els hipotètics escenaris i les possibles conseqüències en relació a la pertinença o expulsió de la Unió Europea d’una Catalunya independent. Els ponents han descartat l’expulsió i l’adhesió automàtiques en qualsevol escenari. Graham Avery, expert sènior del think-tank European Policy Centre, ha subratllat que ‘el més important’ seria la manera com Catalunya esdevindria independent. Si es fes d’acord amb l’estat espanyol, la transició seria molt ràpida; si es fes de unilateralment, els riscos i els costos augmentarien, però una majoria d’experts han opinat que no serien ni de bon tros tan alts com diu el govern espanyol.

En la jornada ‘Catalunya i la Unió Europea: La capacitat d’adaptació de la UE’, organitzada a Barcelona pel Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat), experts europeus i catalans han participat en 4 taules rodones que han debatut sobre com podrien reaccionar les institucions comunitàries i els estats membre de la UE en el cas que Catalunya esdevingués independent. Els experts de prestigi internacional en les seves àrees han analitzat el procés d’adhesió, la unió monetària, l’accés al mercat comú i els drets de ciutadania.

En línies generals han conclòs que la UE adoptarà una actitud pragmàtica, com tendeix a fer davant de situacions no previstes en els tractats, i han descartat completament l’expulsió automàtica de la UE. Molts d’ells parlaven de règims transitoris que donarien continuïtat a les principals polítiques i llibertats com l’opció més probable, deixant l’accés formal de Catalunya a la UE per a més endavant. Alguns experts internacionals indicaven que no estaven a favor ni en contra de la independència de Catalunya però que els catalans tenen dret a rebre tota la informació possible sobre aquest tema.

L’acte l’ha inaugurat Albert Royo, secretari general del Diplocat, i l’ha clos Roger Albinyana, secretari d’exteriors de la Generalitat de Catalunya. En paraules de Royo a l’ACN, amb aquesta jornada el Diplocat vol contribuir a informar la ciutadania catalana sobre un tema molt important pel procés polític que viu Catalunya en aquest moment i apropar-li la sèrie de debats que ha anat mantenint al llarg d’aquests dos anys en universitats d’arreu d’Europa amb experts internacionals. Albinyana ha subratllat el moment importantíssim que viu Catalunya i el repte que planteja a la UE, tot incidint en la vocació europeista dels ciutadans de catalans.

Els costos de mantenir l’status quo actual podrien ser més alts que canviar-lo

Kai-Olaf Lang, cap de recerca de l’Institut Alemany de Política i Seguretat Internacional (SWP), ha participat a la primera taula rodona, juntament amb Graham Avery, director general honorari de la Comissió Europea, i Alfonso González Bondia, degà de la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV. El debat ha estat moderat per Carme Colomina, cap d’internacional del diari ‘Ara’, i portava per títol ‘Ampliació interna de la UE: permanència, transició o expulsió’. Aquesta era la taula rodona més general que donava un marc de referència per les altres més especialitzades.

Lang ha advertit que la rigidesa de mantenir l’status quo actual sense solucionar el conflicte català pot no portar l’estabilitat que es diu buscar sinó, al contrari, podria tenir uns costos alts a llarg termini, un aspecte que molt sovint es menysté. Tot i així, les institucions comunitàries i els estats membre volen preservar aquest status quo i es miren el procés català amb 4 actituds diferents segons ell: els que ho consideren exclusivament un afer intern i ‘no comenten res’, posició molt compartida, assenyala; els hi són clarament contraris ‘per enviar un senyal’ a altres regions europees; els que són ‘permissius i pragmàtics’ sobretot degut als seus propis processos d’independència, posició minoritària, adverteix; i els que estan ‘vigilants’ i suggereixen una solució dialogada, posició també molt compartida però que sovint no es diu en veu alta, afirma.

Els 3 ponents han subratllat que no hi ha precedents exactes pel cas català, que s’ha convertit en un tema en l’agenda europea, com el cas d’Escòcia. De fet, Avery ha mencionat en diverses ocasions el cas escocès i ha explicat que si va començar a analitzar el futur d’Escòcia dins de la UE en cas d’independència és perquè ‘es va irritar’ amb les falsedats que ‘sentia dels polítics de Londres’ sobre el tema. Tant Avery, Lang com González-Bondia han descartat l’expulsió automàtica de la UE en cas d’independència, ‘un escenari que no és realista’ afirmen.

De fet aquesta idea ha estat repetida en la resta d’altres taules rodones i aplicada a altres temes concrets, ja que els tractats de la UE preveuen l’obligatorietat d’obrir negociacions per deixar de ser part de la UE i això mateix es va aplicar a Groenlàndia quan va decidir no formar-ne més part. González-Bondia també ha mencionat el cas d’Algèria, que es va convertir en estat independent quan les Comunitats Europees ja existien, amb França com a estat membre. En aquest cas, les institucions van ser pragmàtiques i van adoptar una solució que satisfés a totes les parts.

Un període de transició amb continuïtat de les polítiques bàsiques és un escenari probable

L’expert alemany insistia que la majoria d’estats membre de la UE canviaran la seva actitud un cop vegin la independència de Catalunya com a inevitable, tot i que poden estar preocupats perquè representarà un precedent. De totes maneres, Catalunya té tota la legislació i normatives en línia amb les de la UE i té un clar ‘AND pro-Europeu’, afirma Lang. Tot això farà que es vulgui trobar ‘una solució suau’, que no comporti grans trencaments ni perjudicis per totes les parts. Avery afegia que l’única manera de sortir de la UE és a través d’una decisió unànime de tots els estats, i això ‘és molt improbable’, fet pel qual hi haurà interès a trobar una solució negociada. Però el primer diàleg passa pel que hi hauria d’haver entre Barcelona i Madrid, afirma el director general honorari de la Comissió Europea, que subratlla que no parla en nom de la institució sinó en el seu propi únicament.

Els 3 experts preveuen dos grans possibles escenaris. El primer és una adhesió ràpida i sense complicacions (que no vol dir automàtica) sempre i quan ‘Madrid hi estigui d’acord’. Això és ‘una condició sine qua non’, adverteixen. Tots 3, així com altres ponents, coincideixen que aquest seria el millor escenari, el que donaria més garanties i el que comportaria menys riscos i costos. González-Bondia explicava que amb un acord previ, el procés d’adhesió ‘serà molt més fluid’.

El segon escenari probable seria un règim de transició en el qual algunes polítiques es negociarien molt ràpidament per tal de garantir-ne la continuïtat i no interrompre-les, mentre que l’status formal de Catalunya es resoldria més endavant i quedaria ‘borrós’ durant un temps, sense ser membre de ple dret de la UE en un primer temps, explica Lang. ‘Una solució a mida’ que combinaria ‘rigidesa formal’ amb ‘real polític i pragmatisme’. Les polítiques i llibertats que possiblement no es veurien interrompudes segons l’expert alemany són la lliure circulació de persones, mercaderies, capitals i serveis, la política de cohesió i la unió monetària. De fet adverteixen que si Catalunya quedés fora d’aquestes polítiques seria ‘un malson’ per a tothom, Espanya i la UE incloses. Ara bé, també indiquen que’ tot dependria de com es fessin les coses’ des de Catalunya, ja que el principi democràtic s’ha d’equilibrar també amb el de legalitat com va afirmar el Tribunal Suprem del Canadà, indica González-Bondia.

De totes maneres, els ponents han aclarit que en el cas que Espanya no reconegués a Catalunya com a estat independent, Catalunya seguiria sent part d’Espanya als ulls de les institucions comunitàries i per tant part de la UE, amb la corresponent aplicació de tots els tractats com fins ara, incloent-hi la continuïtat de l’euro. I si Madrid reconegués Catalunya, molts estats membre també ho farien així com les institucions comunitàries, accelerant enormement l’accés de ple dret a la UE.

Catalunya podria seguir utilitzant l’euro i tenint accés a liquiditat, però hi ha riscos de fuga de capitals

La segona taula rodona portava per títol ‘ Sistema monetari propi o euro com a moneda nacional’ i ha estat moderada per Xavier Vidal-Folch, antic editor adjunt del diari ‘El País’. Hi ha participat Angus Armstrong, director de Macroeconomia al National Institute of Economics and Social Research (NIESR) del Regne Unit; Jordi Galí, director del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI) de la UPF; i, Jordi Gual, director executiu de planificació estratègica de CaixaBank i economista en cap del Grup ‘la Caixa’.

Els tres ponents han coincidit en subratllar que en qualsevol escenari, Catalunya podria seguir utilitzant l’euro si volgués, però amb costos i riscos diferents. Tant Galí com Gual han manifestat que, en el cas d’economies desenvolupades occidentals, els arranjaments monetaris tendeixen a no tenir impacte en la riquesa d’un país a llarg termini, i per tant a la llarga podria no importar si Catalunya tingués l’euro com a moneda o no. Són altres polítiques econòmiques com la laboral o la fiscal, així com l’eficiència del sistema judicial, l’efectivitat del sistema educatiu o el grau de compliment de contractes els principals factors que incideixen en el creixement d’un país. Ara bé, a curt termini, un canvi de moneda pot tenir molts efectes i, en el cas de Catalunya, abandonar l’euro tindria moltíssims costos. Gual ha estat particularment dur en apuntar els riscos i els costos, insistint que no és un escenari gens desitjable. ‘Hem de preservar l’euro per tots els mitjans’, ha dit.

Ara més a més, el director de planificació estratègica de CaixaBank ha continuat advertint que en el cas que no hi hagués acord previ per mantenir-se dins de l’Euro-zona i que s’obrís un període de transició, les ‘incerteses serien extremadament arriscades i perilloses’. En el cas d’una transició cap a una moneda pròpia, es necessitarien unes finances públiques ‘extraordinàriament sòlides’ i d’uns nivells de deute extern molt baixos, perquè en cas contrari Gual preveu ‘una enorme fuga de capitals’. Això es podria corregir a llarg termini, assenyala, però a la curta els efectes podrien ser molt durs. I si la transició és cap a l’euro però adoptant-lo unilateralment, ‘la situació és encara pitjor’, opina, perquè aleshores el nou estat tindria menys instruments per a controlar les seves finances.

De fet, Armstrong ha indicat que la percepció de solidesa financera és clau, ja que qui finalment jutja la situació són els inversors privats, que no tenen per què estar d’acord amb les solucions adoptades a nivell polític. I en aquest punt, la part del deute del govern espanyol que un estat català independent assumiria és un aspecte ‘essencial’, subratlla. Tot i que el nivell de deute d’un estat català independent podria estar al voltant de la mitjana europea, les condicions per accedir a l’Euro-zona són més dures que la mitjana de deute actual, adverteix Armstrong.

Jordi Galí ha insistit que els bancs que operen a Catalunya tindrien en qualsevol circumstància la seva liquiditat garantida. En el cas que Catalunya quedés fora del sistema del Banc Central Europeu, aquests bancs podrien utilitzar les seves sucursals a la resta de l’Euro-zona per aconseguir aquesta liquiditat, i també podrien anar al mercat inter-bancari, com fan els bancs de Panamà, un país financerament molt potent i a prova de tot tipus de crisis malgrat no tenir un banc central pròpiament dit (però si un regulador molt sòlid), explicava Galí. Aquí, tant Gual com Arsmtrong han coincidit amb el director del CREI però han afegit que el problema seria veure què passaria en moments de crisi o quan s’hagués de rescatar un banc en risc de fallida.

Les assegurances de dipòsits i la liquiditat d’emergència serien per Amstrong el veritable problema de quedar fora del paraigua del BCE, ja que no estarien garantides si l’estat català no és percebut com a prou sòlid pels mercats internacionals d’entrada. I això, segons el britànic, podria fer que els bancs amb seu a Catalunya decidissin marxar-ne i operar-hi a través de filials. De totes maneres, Galí també ha apuntat que el BCE té un gran interès a preservar l’estabilitat, i que les turbulències que podria crear una transició incerta s’intentarien evitar per part de la màxima institució monetària europea per tal de no provocar un efecte contagi.

El funcionament del mercat únic sempre s’intenta aïllar dels problemes polítics

La tercera taula rodona ha tractat sobre ‘L’accés al mercat únic europeu’ i ha estat moderada per Ramon Aymerich, cap de redacció d’economia del diari ‘La Vanguardia’. Hi ha participat Fernando Guirao, catedràtic Jean Monnet d’Història (UPF); Thorvaldur Gylfason, catedràtic d’economia de la Universitat d’Islàndia; i, Jaume Ventura, doctor en economia per la Universitat de Harvard i investigador sènior del CREI.

Guirao ha començat per deixar ben clar que el funcionament del mercat únic ‘és tan important que està totalment aïllat’ dels problemes polítics. Ha esmentat exemples històrics en els 1960s i 1970s (com ara el cop d’estat dels coronels a Grècia, la invasió de Xipre per part de Turquia i els últims afusellaments franquistes) per demostrar que les institucions comunitàries protegeixen el mercat únic fins i tot en casos de violacions greus dels drets humans o de grans cataclismes polítics. En aquells casos, la unió aduanera amb els països implicats es va preservar i no es va incloure en cap de les sancions. Això fa concloure a Guirao que en el cas de molta major integració comercial i les institucions tindrien encara més cura en no afectar aquest mercat únic, perquè els costos serien per a totes les parts. Ara bé, tot i així hi ha un element d’impredictibilitat, reconeix.

Jaume Ventura ha explicat que el 80% de les exportacions catalanes van a la UE (incloent-hi Espanya) i que això suposa entre el 35% i el 37% del valor afegit a Catalunya. Si amb una independència unilateral Catalunya quedés exclosa del mercat únic, escenari que Ventura considera molt improbable, quins costos tindria, es pregunta. L’expert del CREi ho ha calculat i en el pitjor escenari, altíssimament improbable, en el qual Catalunya patís boicot, hagués de pagar aranzels (que actualment són de menys de l’1% per països com Japó, els Estats Units o L’Argentina) i hagués d’assumir tot l’augment de preu dels seus productes per fer-los competitius (un excés del 5% calcula), el PIB català es reduiria un 1.8%. En un escenari dolent on la demanda externa absorbís la meitat de l’excés de preu, el PIB català es reduiria un 0.9%. Aquestes dues estimacions són ‘extraordinàriament pessimistes’, indica. Ventura opina que cap d’aquestes dues coses passaria i que el més probable és que el PIB català augmentés, perquè no quedaria fora del mercat únic i tindria un control major sobre les seves infraestructures.

Thorvaldur Gylfason assenyala de totes maneres que l’accés a la UE no es pot calcular principalment sobre costos i beneficis, ja que en algunes àrees es guanya i en altres es perd diu. Pertànyer a la UE va més enllà i té a veure amb un projecte de pau i de compartir destí amb la resta d’europeus. Explica que Islàndia ho va voler fer amb l’accés a l’OTAN però no amb la UE, que considera massa intrusiva.

El drets adquirits de ciutadania no es poden retirar

L’última taula rodona portava per títol ‘Ciutadania i drets adquirits abans i un cop assolida la independència’, i estava moderada per Montserrat Radigales, de la secció internacional del diari ‘El Periódico de Catalunya’. Hi ha participat, Jean-Bernard Auby, catedràtic de Sciences Po de París; Nicolas Levrat, director del Global Studies Institute (GSI) de la Universitat de Ginebra; i Eduard Sagarra, professor de Dret Internacional de la Universitat de Barcelona.

Sagarra ha indicat que aquest és un tema ‘importantíssim’ al qual se li ha donat poca atenció. ‘No afecta la butxaca però afecta les famílies’, ha dit. Què passaria amb els catalans que viuen a Catalunya, o amb els que viuen a la resta de la UE o amb els ciutadans comunitaris que viuen a Catalunya en el cas d’una Catalunya independent, subratllava Levrat. ‘Aquestes persones tenen drets adquirits’, i el Tribunal Europeu de Drets Humans, en el cas de Montenegro, ja va deixar clar el 2011 que ‘els drets adquirits tenen continuïtat, continua.

Per tant, són els estats membre els que han de trobar una solució per aquestes persones, prossegueix Levrat. En el cas d’una independència unilateral, no passarà de la nit al dia i es requereixen dos anys de negociacions, apunta Auby. ‘La història de ser expulsat automàticament l’endemà no té cap sentit’ afirma Levrat. Així doncs, la independència de Catalunya ‘no seria cap sorpresa’ diu Levrat, fa més de dos anys que se’n parla molt i en el cas de sortir de la UE les negociacions durarien dos anys més com a mínim. Els estats membre i les institucions comunitàries estan obligades a trobar una solució satisfactòria i de bona fe per a aquestes persones, apunten.

Sagarra afegeix a més a més que la ciutadania d’origen no es pot retirar. A més a més, també d’acord amb la Constitució espanyola, ‘els ciutadans espanyols d’origen i que esdevenen ciutadans d’un altre estat amb qui Espanya ha tingut relació, poden tenir la doble nacionalitat sense necessitat d’un tractat bilateral’, afirma Sagarra. El problema seria amb les persones que tenen la nacionalitat espanyola adquirida, com ara persones casades amb ciutadans espanyols o nacionalitzades. En tot cas, la nacionalitat espanyola els ha donat dret a la ciutadania europea i aquesta genera uns drets que són drets adquirits. Tot i així adverteix de la confusió que es podria generar en uns primers temps. Per últim, segons Sagarra, si no hi hagués pacte (escenari que també considera molt poc probable), l’estat espanyol tindria també un gran problema, perquè cada ciutadà espanyol que no tingués la nacionalitat catalana però visqués a Catalunya se li podria exigir passaport, certificat de residència, etc. La qual cosa seria ‘un gran maldecap per a tothom’. I conclou que ‘els polítics tenen l’obligació de fer que el que és normal, continuï sent normal’.

Men?ame

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s