Qui pagarà el deute de l’estat espanyol? – Opinió contundent – VilaWeb

Qui pagarà el deute de l’estat espanyol? – Opinió contundent – VilaWeb.

Albert Pont

06.05.2015

Qui pagarà el deute de l’estat espanyol?

Men?ame

Recentment, un antic assessor del l’ex-president Bush es mostrava preocupat pel fet que una Catalunya independent hagués d’assumir part del deute de l’estat espanyol. No és el primer que demostra una inquietud semblant. I, tanmateix, no m’hi acabaré d’acostumar mai. Cada vegada que algú de fora treu el tema no puc deixar de contenir una sonora riallota. I és que n’hi ha per a estar escagarrinat!


No és que uns i altres manifestin el temor que una Catalunya independent no tingui la capacitat d’assumir una part del deute de l’estat espanyol. De fet, això no ho posa en dubte ningú. La prova més evident és que avui dia els ciutadans de la Catalunya autonòmica ja suportem més del 31% del deute tot el deute públic de l’estat, malgrat ser el 16,03% de la població. I res no fa pensar que la quantitat que hàgim d’assumir els ciutadans d’una Catalunya independent hagi de ser més alta. De fet, el senyor García-Margallo deia en un informe fet públic l’any passat que Catalunya hauria d’assumir el 16% del deute espanyol.


Però tant se val. El problema no és pas aquest. El veritable temor dels creditors de l’estat espanyol no és la capacitat creditícia d’una Catalunya independent. Allò que realment crispa els nervis dels financers i dels polítics més temperats és que Espanya no reconeixerà mai la independència de Catalunya o, almenys, això ens vol fer creure el seu govern. I què té a veure això amb el deute? Doncs molt senzill. L’estat català no té obligació d’assumir una part del deute de l’estat espanyol mentre aquest no li reconegui la independència. Encara més, no es pot transferir deute sense reconeixement previ. I si en algun moment la Generalitat ho acceptés, o bé l’hauran enganyat o bé ens enganyarà a nosaltres.


Sigui com sigui, la mateixa transmissió d’una part del deute de l’estat espanyol a una Catalunya autoproclamada independent és un acte que implica el reconeixement d’estats. I aquest petit detall de no res fa anar de corcoll les delegacions diplomàtiques de tot el món i, de retruc, les entitats financeres internacionals. Perquè si no hi ha reconeixement, no hi pot haver repartiment del deute. I si la transmissió del deute no es fa efectiva, tururut violes deute, Espanya, l’euro i aneu a saber quantes coses més. I, és clar, com que Espanya no hi té res a perdre, l’amenaça resulta prou creïble.


A més, aquestes consideracions no afecten solament l’estat espanyol. Afecten també els creditors. Així, un estat creditor del deute de l’estat espanyol no podrà reclamar-ne una part a Catalunya si prèviament no en reconeix la independència. I si la reconeix per poder cobrar, es posarà de cul amb Espanya. I això resulta molt lleig de fer… De fet, mentre els creditors de l’estat espanyol no reconeguin la independència de Catalunya s’hauran de comportar com si (aquí) només hi hagués una única entitat sobirana: Espanya. És a dir, mentre els creditors d’Espanya no reconeguin la nostra independència hauran d’actuar com si Catalunya no tingués capacitat jurídica per a assumir part del deute de l’estat espanyol.


Així doncs, hi ha un risc potencialment alt que Espanya no pugui transmetre part del seu deute a l’estat català. I no ho podrà fer, no tant per una impossibilitat econòmica o per manca de voluntat política, sinó per una qüestió tècnica de caràcter jurídic. I, és clar, seria una autèntica llàstima que tot el sistema monetari europeu se n’anés en orris per un petit tecnicisme de res…


La comunitat internacional té un autèntic dilema de difícil solució, llevat, és clar, que es decidís a tirar pel dret i afrontés la secessió de Catalunya com un cas de dissolució de l’estat espanyol. Perquè mort el gos, morta la ràbia. Si l’estat espanyol deixés d’existir, els seus béns i deutes es podrien transmetre a tots els successors sense que calgués el reconeixement. Només si ens mirem la independència de Catalunya com un cas de dissolució d’estats, els creditors de l’estat espanyol podran dormir tranquils. Una altra cosa és que s’ho mereixin.


Com deia Keynes, si et dec un dòlar tinc un problema. Però si te’n dec un milió el problema és teu. I jo afegeixo que si te’n dec més d’un bilió el problema és de tot el món mundial. Però, és clar, què se li pot anar a explicar, a un ‘neocon’, de les aportacions d’un extremista radical com Keynes!


Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis.

Men?ame

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s