La CUP fa un pas endavant

La CUP fa un pas endavant.

21/03/2015
PROCÉS
La CUP fa un pas endavant
El partit aprova el seu full de ruta que inclou la formació d’un govern de ruptura nacional, social i democràtica i la DUI
Bernat Vilaró

El consell polític de la CUP ha aprovat avui avui la proposta delfull de ruta cap a la independència. Els diputats David Fernándesz i Quim Arrufat han presentat els dos documents aprovats, un amb l’ideari amb el qual es presentarà a les eleccions del 27-S, i l’altre amb el full de ruta per a després dels comicis, tal i com va avançar ahir elSingular.

La CUP fa un pas endavant i, tal i com ha assenyalat Fernández,“no posa condicions a ningú” i pretén “ser generós amb la resta de forces polítiques”. De fet, la formació independentista vol que el full de ruta no només el subscriguin els partits sobiranistes, sinó també una àmplia representació de la societat civil.

Govern de ruptura i DUI

Els full de ruta de la CUP se centra en 5 terminis després del 27 de setembre. El primer és crear un govern de ruptura nacional, social i democràtica que faci una declaració unilateral d’independència (segon pas). En tercer lloc, que aquest govern elabori un programa d’emergència social i, per últim, que creï la hisenda pública catalana (quart punt) i la Constitució del nou Estat català (cinquè).

En la roda de premsa de presentació del full de ruta, Fernández ha destacat que “és un document de treball, una primera oferta política”. “No posem condicions ni exigències, és un codi obert, només posem una núnica condició, que és no renunciar, no dilatar i no diluir”, ha afegit el diputat independentista.

Ara caldrà veure com conflueixen la proposta de la CUP amb el full de ruta que van acordar CDC, ERC, EUiA, MES i l’ANC, Òmnium i l’AMI, i que van decidir no signar fins a finals de mes precisament per esperar la CUP, a més d’Unió i ICV.

David Fernández (CUP)

David Fernández presenta el full de ruta de la CUP

 

Del desconcert a la victòria independentista: alertes i propostes – VilaWeb

Del desconcert a la victòria independentista: alertes i propostes – VilaWeb.

Dissabte  21.03.2015  06:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Del desconcert a la victòria independentista: alertes i propostes

Antonio Baños, Núria Cadenes, Patrícia Gabancho, Jordi Graupera, Anna Punsoda, Raül Romeva i Eduard Voltas proposen de recuperar la iniciativa amb vista al 27-S

Men?ame

Trobeu que el moviment independentista té l’estat d’ànim tocat? No heu notat un cert desencís parlant amb la gent? O era desconcert? Hom diu que aquest estat d’ànim ve de la digestió de les batusses viscudes després de la consulta del 9-N. Es va passar de l’èxit esclatant i l’alegria desfermada d’aquell diumenge de novembre a una baralla constant entre les famílies polítiques del sobiranisme. També les enquestes, que anuncien una certa activació de l’unionisme –no pas la reculada de l’independentisme–, han contribuït a l’abatiment general. És així? Són aquestes les raons del desànim? I què es pot fer per recuperar la iniciativa de l’independentisme i la capacitat de seducció? Ho hem preguntat a un reguitzell de veus pròpies de l’independentisme i han tingut l’amabilitat d’assajar algunes respostes. Són el periodista Antonio Baños, la llibretera Núria Cadenes, l’escriptoraPatrícia Gabancho, el professor universitari Jordi Graupera, la filòsofa Anna Punsoda, el polític (sense partit) Raül Romeva, i l’editor Eduard Voltas.

Estem desanimats o què ens passa?

Aquest últim, l’editor Voltas veu clar l’origen d’aquest estat d’ànim: ‘Després de la V i el 9-N, dues demostracions increïbles de força popular, teníem l’adversari noquejat i hem deixat que s’aixequés de la lona. Hi ha sensació d’oportunitat perduda.’ I afegeix: ‘Hi ha una consciència clara que si aquesta oportunitat de rematar la feina s’ha escapat ha estat per culpa nostra.’ En canvi, Gabancho ho atribueix més a un factor psicològic: ‘El caràcter del país és ciclotímic i quan la gent vol molt una cosa la por que no s’hi arribi la fa ser més pessimista que no caldria.’

Romeva és d’una opinió ben diferent i, de fet, contradiu el diagnòstic que li proposem: ‘No hi veig pas desencís. No he conegut ningú que hagi arribat a la conclusió que hem d’avançar cap a la independència que se n’hagi desdit.’ I ho remata: ‘El flux de gent que no hi veu cap més sortida que la independència no para de créixer.’ Gabancho no ho veu així: ‘Ara mateix, el problema seriós és que l’independentisme no creix.’

Graupera és encara més contundent: ‘No crec que hi hagi desencís. Crec que hi ha dubtes sobre la capacitat política dels líders dels partits per empassar-se el seu orgull i els seus deutes psicològics i ideològics per fer el que calgui per guanyar la independència.’ I proposa un diagnòstic nou: ‘Crec que hi ha judicis d’intencions sobre els veritables objectius, perquè l’independentisme de partit s’alimenta de la tradició anterior, en lloc de trencar-la. I això va per CDC i per ERC. Però el problema de fons que tenim no és el desencís de l’independentisme. El problema és que els federalistes han triat en massa alinear-se amb el “no” en lloc del “sí”.’ Graupera, lluny del que és políticament correcte, no es mossega la llengua: ‘Això demostra que aquella merda de pregunta que vam fer per a incloure’ls era una mera trampa: voler l’Espanya federal és no voler la independència, almenys en la correlació de forces actuals.’

Incapacitat de CiU i ERC de fer política sense fer el ridícul?

També Baños qüestiona la teoria del desencís: ‘Jo relativitzaria això del desencís. Vivim en temps de modes accelerades i autoacomplertes pels mitjans i sembla que només hi hagi lloc per un tema. És com dir que si parlem de Podem no podem parlar de l’independentisme. Jo no conec cap independentista que ho hagi deixat de ser.’ Però recupera la idea del desencís per criticar les actituds de CiU i ERC: ‘El desencís no és cap a la independència; és cap a la incapacitat de CiU i ERC de fer política sense fer el ridícul. Les conferències i les patètiques reunions de Nadal van frenar en sec la velocitat de creuer que portava el procés i a molta gent potser li ha fet pensar que els problemes no vénen de Madrid sinó dels equips de Mas i Junqueras.’

Punsoda anuncia un nou enfocament: ‘El desencís ve perquè es va veient amb molta claredat el pes real de l’status quo i que la força dels catalans per trencar-lo justeja.’ Ho explica encara més: ‘En aquest sentit el desencís és desconcert. És desconcert perquè no sabem si no podem trencar l’status quo per interessos diversos de molts anys d’autonomia (de CiU, d’ERC, d’ICV o del Pare Sant) o perquè no tenim prou força real per a fer-ho.’ Cadenes també demana una altra mirada: ‘Penso que no ens hauríem de deixar endur per la mirada curta de polítics i premsa, tan afectats sempre per l’immediatisme i per la batalleta electoral. Per entendre un procés d’alliberament nacional cal posar-se les ulleres de mirada llarga.’

Una mirada més àmplia

Núria Cadenes assaja aquesta mirada més històrica: ‘L’independentisme viu, al Principat de Catalunya, un creixement ininterromput. Des del testimonialisme dels anys 1970 a l’extensió entre el jovent dels 1980, el salt electoral dels 1990 o l’actual pas a majoria social, i amb els corresponents parèntesis amb aparença d’estancament, el fet és que la base social a favor de la independència no ha parat d’augmentar.’ I en conclou, amb fermesa: ‘El desencís, en tot cas, potser és més particular: respecte dels partits que van prometre i que, de declaració solemne en declaració solemne, mai no troben el moment de concretar.’

Cal analitzar els errors per no tornar-los a cometre. Però no cal recrear-s’hi. Voltas ho explica així: ‘Els blancs diran que és culpa dels verds, els verds diran que és culpa dels blancs, i els blaus diran que és culpa dels blancs i dels verds, però fixa’t que ningú no en dóna la culpa a l’estat espanyol ni als partits unionistes. Ara, que s’hagi deixat passar aquesta oportunitat no vol dir que no n’hi hagi d’haver cap més.’

Reactivació d’ara al 27-S

Què cal fer per recuperar la capacitat de seducció i la iniciativa política de l’independentisme? No hi ha fórmules màgiques, però amb la voluntat de mirar endavant, preguntem a Voltas, Graupera, Baños, Punsoda, Gabancho, Romeva i Cadenes què es pot fer d’ací al 27 de setembre per estar en condicions de guanyar.

Eduard Voltas proposa vuit idees molt clares: ‘Mirar endavant. No reobrir debats tancats si no s’està segur que acabaran bé. Prohibir-nos els retrets. Respectar la pluralitat interna del sobiranisme. Acordar un full de ruta definitiu per al 27-S amb el màxim suport social i polític possible. Tornar al carrer a convèncer. Tornar a somriure. Interpel·lar obertament els federalistes amb arguments, perquè la independència és condició necessària i prèvia a qualsevol hipotètic acord amb l’estat espanyol. En definitiva, tornar a fer tot allò que tan bé fèiem abans del 9-N.’

Graupera s’apunta a la idea de treballar el terreny dels federalistes: ‘El nostre objectiu número 1 ha de ser convèncer els federalistes sincers que el seu camí no té sortida i que, si en té, tan sols és possible amb un independentisme fort. Que el seu ideal d’articulació entre pobles té una oportunitat inèdita essent un estat integrat en la UE, i una oportunitat perduda si es deixa ensarronar per unes promeses que Espanya no té cap necessitat ni incentiu de complir.’

Mas ha de fer un pas endavant

Punsoda demana que el president faci un pas endavant: ‘Cal que Mas recuperi el control de la situació. No perquè m’agradi més o menys a mi, sinó perquè hi ha una cosa evident: quan ell fa un gest endavant, s’hi sumen tots els independentistes que no tenen carnet i això obliga la resta de partits a afegir-s’hi (i la prova és tota la plana d’ERC a les meses del 9-N). Quan ho fa Junqueras, s’hi suma ERC i prou. És una qüestió de lideratges i de sociologia. Del país que tenim.’

Gabancho en proposa quatre, d’idees: ‘Hem de saltar amb dignitat i sense trencadisses excessives l’escull de les eleccions municipals, i transformar-les en un estímul. Que no hi hagi errors personals. Després, cal posar sobre la taula el debat del país postindependència i intentar que l’unionisme expliqui per què és millor quedar-se a Espanya, amb arguments i no pas amb por i amenaces. Ara cal una mobilització intel·lectual, no tant emocional. I finalment, cal exigir la quota necessària d’unitat a tots aquells que encara són en el procés.’

Actituds contraproduents

Romeva demana de combinar la mobilització i la política més fina: ‘La situació és tan complexa, i difícil, que requereix combinar moments de grans mobilitzacions amb moments de calma i de fer feina de màquines.’ L’ex-eurodiputat alerta sobre un dels riscs més grans: ‘En primer lloc respectar que tothom hi ha de poder ser amb la pròpia identitat (individual i col·lectiva). Forçar uniformes a mida i cotilles només farà que molta gent que encara dubta se n’acabi desentenent. Em preocupa molt veure com des d’alguns sectors no s’ha entès encara que la pitjor eina per a convèncer algú és l’insult, la xiulada o el xantatge moral. Això, a banda de poc respectuós, és del tot contraproduent.’

Baños parla de la pèrdua de la innocència: ‘S’ha de fer això que ja es fa. Antigament, la guerra s’aturava a l’hivern i amb les primeres calors es tornava a la campanya. Crec que això ja es va fent. Tant l’ANC com l’Òmnium són menys innocents i més eficaços. Han entès que l’independentisme ha d’anar lligat a les demandes i lluites socials. Que ha de ser polític i no aspiracional. I espero que CiU i ERC no vulguin ser un altre cop un llast i es comportin amb patriotisme.’

Queda clara la decisió del 27-S?

I la mirada de Núria Cadenes posa en dubte el sentit que es dóna al 27-S i demana claredat: ‘El 27-S és una convocatòria electoral. Autonòmica. No s’hi decideix la independència sinó el futur d’alguns partits. Precisament per a la confiança caldria que s’acabessin aquesta mena de jocs de mans. Pretendre fer passar aquestes eleccions per una altra cosa és una frivolitat. Per sort, el creixement de l’independentisme, que ja ha demostrat que supera les compartimentacions partidistes, no depèn de cicles electorals. La barreja (interessada) entre l’una cosa i l’altra que hem viscut en els darrers anys sí que pot crear desencís. O confusió. Per tant, per a la confiança, claredat i concreció.’

Romeva afegeix que ‘hi ha molta gent que dubta, que té preguntes i que només acabarà optant per la via independentista –eventualment– si la convencen que no hi ha cap més alternativa, però també si percep que les conseqüències no li seran perjudicials’. I Graupera assenyala responsables: ‘La inoperància dels partits independentistes fa impossible que aquests federalistes puguin confiar en el moviment independentista per fer això. No es tracta només de propaganda poble per poble. Es tracta d’enviar el missatge que anem a totes.’

S’aconseguirà? Guanyarà la independència?

Romeva és optimista i exigent a la vegada: ‘Sí, però cal saber llegir el moment, que és d’una gran complexitat, i que per tant reclama solucions complexes i basades en la pluralitat de visions de país que actualment hi ha. I sobretot cal entendre que necessitem propostes construïdes sobre la base d’una gran dosi de generositat i d’empatia, que tothom té les seves dificultats personals, les seves motxilles emocionals, les seves circumstàncies.’

Gabancho també s’apunta a la convicció de la victòria: ‘La independència s’aconseguirà, sens dubte. Però correm molt el risc d’entrar en el bucle espanyol de “ara us farem una constitució que ho arreglarà tot”, perquè no s’arreglarà res i hi perdrem cinc anys. Per tant, els acords bàsics s’han de portar a la pràctica al marge del procés espanyol.’ En aquest sentit, Voltas ho condiciona a l’acció de polítics i generadors d’opinió: ‘La victòria de l’independentisme depèn bàsicament dels líders d’opinió del procés, ja siguin polítics, activistes civils o tertulians. Tenen una gran responsabilitat a les seves mans.’

Guanyar sense la força necessària

Graupera és qui més alerta del possible fracàs: ‘No tinc ni idea de si s’aconseguirà, però ara per ara pinta que l’independentisme guanyarà el parlament, però no guanyarà prou per fer-nos independents, tindrem un canvi de cromos entre partits, sobretot entre ERC i CDC, alguns se sentiran reivindicats, “per fi tenim raó!”, o bé: “Ho veieu, com això era una bogeria?”, i alguns altres se sentiran frustrats i culparan el poble i culparan la miopia dels seus aliats o adversaris. El que més neguit em causa és que fracassem i no ho fem amb prou claredat per a entendre els errors, perquè, és clar, això no s’acaba. Si no ho fa aquesta generació de polítics, ho farà la següent.’

Punsoda diu que sí que es pot guanyar, però cal canviar de xip: ‘Si fem les coses amb intel·ligència, sí que ho aconseguirem. Cal canviar el discurs exterior de la víctima (“Mireu com ens maltracten”) pel discurs de l’oportunitat (“Europa del nord: voleu un estat pròsper entre Espanya, Itàlia i Grècia?” i “Europa del Mediterrani: voleu algú que us protegeixi del domini anglosaxó?”). I assenyala també la fórmula de l’èxit portes endins: ‘Cal assenyalar amb tots els ets i uts les servituds i els interessos del lobby autonomista que viu a Catalunya. I hem de posar l’accent en una millor governança –en què faríem, si poguéssim retre comptes directament als nostres governants perquè som a mans del poder real, si disposéssim dels nostres cèntims. En això de treballar per a una millor governança hi coincidim tots, independentistes convençuts, independentistes conjunturals i els nacionalistes catalans –que som els que hauríem de ser més vius i magnànims.’

Ha arribat l’hora

Baños és ben clar: ‘Sóc un optimista. A més, hem de pensar que, com a Escòcia, tenim dues bales. O guanyem al setembre o ho farem quan ‘les últimes esperances espanyoles’, Podem i Ciudatans, governin o es desinflin d’aquí a uns anys. La República Catalana l’hem de bastir com una esperança sòlida i creïble. I així, cada decepció espanyola ens farà més forts.’

I Núria Cadenes ens anima més que ningú: ‘S’aconseguirà la independència. L’aconseguirem. Perquè depèn de la persistència de la base social independentista. De la capacitat de multiplicar i estendre aquesta història d’èxit popular, de fer veure cada vegada a més gent que dins d’Espanya no tenim futur (ni futur ni res: no tenim). I de prendre les regnes de la situació. Ja hem tingut il·lusió. Comença ser hora que esdevinguem exigents.’

Tot amb tot, queda clar que les opcions de victòria són encara damunt la taula. L’independentisme parteix amb avantatge en la cursa que porta al 27-S. Cal ajustar el focus, afinar la punteria, enllustrar la bateria d’arguments, combatre les pors internes, polir la unitat ben entesa, recuperar la iniciativa, fer aflorar totes les contradiccions del federalisme dins d’Espanya [sic], i restablir l’esperit de victòria. Sempre que es parteix amb avantatge es diu allò de ‘només depenem de nosaltres’. I amb tots els atacs i totes les traves que ens posin des de fora, és cert que la victòria és a les mans dels catalans. Voltas, Graupera, Baños, Punsoda, Gabancho, Romeva i Cadenes ens han ofert les seves reflexions i els ho agraïm.

Men?ame

Per què Joan Baez va cantar Llach al Palau de la Música? (Liz Castro)

Per què Joan Baez va cantar Llach al Palau de la Música? (Liz Castro).

Per què Joan Baez va cantar Llach al Palau de la Música?

L’editora Liz Castro va enviar a la cantant un llibre sobre Catalunya per clarificar-li la qüestió ‘nacionalista’ i ella li va respondre oferint-se a mostrar la seva solidaritat amb una cançó

Vaig anar a veure la Joan Baez al Palau ahir al vespre. La seva música era una part fonamental de la meva educació. Vaig aprendre francès per entendre la lletra de dues cançons a ‘Wildflower’. Vaig apropar-me al piano per aprendre a tocar la introducció tan maca de ‘Both Sides Now’. Però sobretot tinc uns records molt dolços de ma mare, una feminista empedreïda als anys 70, que treballava moltes hores i sempre havia d’assistir a alguna reunió i, només molt de tant en tant, cosa que ho feia més especial encara, agafava una guitarra i cantava. Com a mare, la veig cantant. ‘Don’t think twice, it’s all right’. ‘Suzanne’. ‘Hey, that’s no way to say goodbye’. ‘Where have all the flowers gone?’.

A l’institut vaig aprendre ‘Donna Donna’ i la vaig agafar com una lliçó de vida (també és un bon missatge per als catalans!): “Deixa de queixar-te, diu el pagès, qui t’ha dit que havies de ser tu el vedell? Per què no tens ales per volar, com l’oreneta tan orgullosa i lliure?”.

Així, quan vaig llegir al desembre, en un article de l’Ignasi Aragay a l’ARA, que venia la Joan a fer un concert, però ell explicava que en un concert del 1977 a Barcelona ella va confondre l’estima a l’idioma i la cultura catalanes amb una espècie de nacionalisme mal encarat, vaig decidir escriure-li. Confesso que no és la primera vegada que he escrit cartes a compatriotes famosos que no conec. Admeto que segurament no serà l’última.

Li vaig explicar la importància de l’idioma per a la gent aquí, la insistència en la no-violència, la determinació de votar i guanyar la independència d’un Estat que no comprèn el país. Li vaig enviar un exemplar del meu llibre ‘What’s up with Catalonia?’. Només vaig demanar que tingués en compte que la gent vol que canti en català perquè és el seu idioma, res més complicat.

No va ser fins a finals de febrer que vaig rebre una resposta del seu assistent. Gràcies per la carta i el llibre, l’hi faré arribar. Molt correcte. Llavors una PD especial: “Ets la mateixa Elizabeth Castro que escriu llibres sobre HTML? Tinc dos dels teus llibres, són les meves dues bíblies”.

No vaig dormir gaire aquella nit. Aquella PD era una invitació. Li vaig tornar a escriure, descrivint el meu nou llibre, ‘Molts granets de sorra’, una col·lecció de fotografies que expliquen la varietat increïble d’iniciatives creatives, pacífiques, democràtiques i també alegres que han emprès els catalans per fer sentir les seves veus. Vaig explicar que aquest era just el tipus de moviment del qual la Joan estaria orgullosa de formar part. Li vaig demanar si ens vindria a parlar, a inspirar, a donar-nos ànims.

Aquella nit vaig rebre un mail de la Joan mateixa. No sabeu la il·lusió que em va fer! Va insistir que continua sent no-nacionalista, que ha desitjat un món sense nacions estat des dels 15 anys. Però també deia que entenia “l’emoció i la raó” darrere de la lluita catalana, i ens felicitava pel “coratge i la passió” del nostre moviment. I llavors em va demanar quina cançó podria cantar per demostrar la seva aliança amb la nostra causa.

Una altra nit sense dormir! Quina gran responsabilitat. Volia una cançó coneguda, fàcil de cantar per a un no-català, inspiradora i, sobretot, maca. Després de sentir-la cantada pels meus companys del Cor País Meu, vaig triar ‘Més lluny’, de Lluís Llach. L’hi vaig traduir i li vaig enviar una versió que havia trobat a YouTube. Em va dir que era preciosa.

Ahir al vespre, quan vam arribar al Palau, vaig rebre un altre mail de la Joan. Havia decidit no cantar la cançó al final; alguns li havien dit que no era prou coneguda. Em va saber molt greu. Vaig fer un últim intent: en un trosset de paper que vaig confiar al senyor de recepció li vaig prometre que el públic cantaria amb ella i que ningú no s’oblidaria d’aquella nit.

Sí que la vam cantar amb ella, i mai no oblidarem quan la Joan Baez va fer servir la música de Lluís Llach per animar-nos a anar més lluny, sempre més lluny.

Després del concert, la Joan ens va convidar a passar darrere de l’escenari per saludar-la. Li vaig portar uns CD de música catalana: Maria del Mar Bonet, Marina Rossell i una compilació d’artistes catalans, entre ells en Llach. Sé que és la música que ens lliga, que ens ajuda a entendre’ns. Potser tindrem una altra sorpresa la pròxima vegada que canti a Catalunya.

Suso del Toro alerta: “No hi haurà pietat per al vençut. Madrid vol derrotar a Catalunya en un any per asfixia”. »

Suso del Toro alerta: “No hi haurà pietat per al vençut. Madrid vol derrotar a Catalunya en un any per asfixia”. ».

MAR20

Suso del Toro alerta: “No hi haurà pietat per al vençut. Madrid vol derrotar a Catalunya en un any per asfixia”.

Cambrils 1640

1640: Comandaments catalans penjats a les muralles de Cambrils després de rendir-se de forma pactada a les tropes castellanes.

L’escriptor gallec ens torna a regalar un gran i clarivident article, amb un títol que ho diu tot, Catalunya? Derrotada.

Del Toro ens recorda que Espanya no vol negociar res, i que l’únic objectiu de la pràctica totalitat de les forces polítiques espanyoles de dins i de fora del Parlament espanyol és derrotar totalment a Catalunya per asfixia, i la durada del combat està calculada, menys d’un any, i que negar-ho és part de la guerra política psicològica.

En el seu article, que publica el diari Ara, Del Toro explica que en els darrers dos anys els amos d’Espanya s’han espantat, i s’ha forjat un gran pacte de ferro dels poders econòmics, l’Íbex i els dos grans partits estatals sobre alguns assumptes clau de l’Estat, i un d’ells, és la derrota del catalanisme, i en un termini d’un any.

L’escriptor afirma que en aquesta estratègia de destrucció de l’enemic s’han utilitzat i s’utilitzaran tots els mitjans de l’Estat, legals i il·legals, entre ells la utilització de la policia com a instrument d’una estratègia en la lluita política (encarregada d’investigar i perseguir tant elements polítics com socials de la societat catalana), acompanyada de la utilització de la Justícia com una porra.

Les paraules de Rajoy  afirmant que d’aquí a un any les coses estaran més tranquil·les que avui, no indicava, segons Del Toro que es pretengui un diàleg o una negociació, es referia al fet que el procés polític català serà derrotat.

Com exemple recull les paraules del candidat socialista a Madrid. “No es tracta de ser de dretes o d’esquerres, del que es tracta és de ser espanyolista. Que es preparin els “antiespanyols”. I també que el mateix candidat va recordar que, un dirigent de Podemos, va deixar clar que tampoc consentiran que els catalans decideixin el seu futur.

Del Toro alerta: “Madrid vol doblegar Catalunya. “Ríndanse” és la consigna, i per això opina que és un gran error lliurar-se a qui actua com un enemic. No hi va haver diàleg abans i no hi haurà pietat després. No hi haurà dignitat per al vençut”.

I conclou: Davant d’un conflicte polític plantejat amb la lògica bèl·lica, només hi ha tres sortides: guanya un, guanya un altre o es pacta armistici i es negocia. La societat catalana només té la seva ciutadania, i la necessita tota.

Puigcorbé, número 2 de la lista municipal de ERC en Barcelona

Puigcorbé, número 2 de la lista municipal de ERC en Barcelona.

LOS PREPARATIVOS DEL 24-M

Puigcorbé, número 2 de la lista municipal de ERC en Barcelona

El actor completa el tránsito del federalismo a Esquerra iniciado hace 15 meses

El juez Santi Vidal cerrará la lista del alcaldable Bosch en los comicios de mayo

XABIER BARRENA / BARCELONA

MARTES, 17 DE MARZO DEL 2015

  • Santi Vidal

    Santi Vidal

  • Juanjo Puigcorbé

    Juanjo Puigcorbé

  • Alfred Bosch

    Alfred Bosch

El que fuera el presentador del mitin central del PSC en laselecciones catalanas de 1999 en el Palau Sant Jordi, conPasqual Maragall y Felipe González, el actor Juanjo Puigcorbé, será el número dos de la candidatura de ERC en Barcelona en las municipales de mayo. Unos comicios que los republicanos encaran como la primera vuelta de lasplebiscitarias del 27-S. El cabeza de lista,Alfred Bosch, culmina así la búsqueda de un compañero de tíquet que el quería que fuera con pasado federalista, socialista y maragallista. Tras el no de Jordi Martí, otros nombres habían sonado, sin confirmar, como posibles compañeros de Bosch.

Uno de ellos, el juez apartado de la carrera judicial Santi Vidal, ocupará el lugar 41 de la candidatura de ERC. Es decir, cerrará simbólicamente la lista, en una decisión que se ha conocido al tiempo que la posibilidad de que el juez pase a engrosar la lista de asesores del Govern de Artur Mas.

Juanjo Puigcorbé (Barcelona, 1955) es uno de los actores catalanes con más proyección en toda España por lo que, durante un tiempo, residió en Madrid. Encarnó la figura del rey Juan Carlos I en una serie de reciente emisión.

En lo político, en los 90 se significó en el apoyo al PSC, más allá de presentar el acto del Sant Jordi. Para pasar posteriormente a un discreto silencio del que salió en diciembre del 2013.

Fue en el acto de Oriol Junqueras en el edificio del Fòrum, poco antes del pacto por la pregunta y la fecha de lo que al final debía haber sido la consulta del 9-N. En el escenario, y de la mano del productor televisivo, y también en el pasado próximo al PSC de Maragall, Josep Maria Mainat, dieron cuenta de su cambio de posición, en aquellos momentos muy centrado en el derecho a decidir, más que en la independencia. Ambos han seguido desde entonces un cierto activismo en las redes sociales, sobre todo en Twitter.

Con motivo de las elecciones europeas del pasado mayo, Puigcorbé hizo la presentación del candidato de ERC, Josep Maria Terricabras, en un acto de campaña. Puigcorbé pertenece a la asociación Catalunya Sí, una plataforma social de apoyo a las tesis independentistas que ya concurrió con ERC en las autonómicas del 2012. Años ha, Puigcorbé se había adherido a Ciutadans pel Canvi, la plataforma que Pasqual Maragall ideó, justamente, para las elecciones de 1999, para tratar de ganar nuevos espacios más allá de los de su partido. Una trayectoria que, por tanto, podría compararse a la del exdiputado Toni Comín, también hoy en la órbita de ERC y hace años en la de Ciutadans-PSC.

En aquella presentación de Terricabras de hace 11 meses, Puigcorbé rememoró una anécdota que quizá explica el momento cero de su tránsito político. Explicó el actor haber estado presente en un cónclave con Felipe González en la que este habría dado apoyo explícito a las tesis federalistas. Y, en un acto posterior, en el que Maragall defendía este encaje de Catalunya en España, el secretario general Joaquin Almunia (era el año 2000) y toda la cúpula del PSOE que le acompañaba se levantaron y se fueron. «El federalismo no avanza, sino que retrocede», sentenció Puigcorbé en mayo del 2014.

Alonso: “Catalunya és la comunitat on es paguen més impostos”

Alonso: “Catalunya és la comunitat on es paguen més impostos”.

16/03/2015
IMPOSTOS
Alonso: “Catalunya és la comunitat on es paguen més impostos”
El catedràtic de dret tributari de la Universitat de Barcelona assegura que “hi ha catalans que se n’han anat a Madrid per pagar menys impostos”
Alèxia L. Ferret
El catedràtic de dret tributari de la Universitat de Barcelona Luis Alonso ha realitzat un estudi sobre els diferents impostos que es paguen a les Comunitats Autònomes. En una entrevista a ‘Espejo Público’, Alonso ha assegurat que la comunitat “on més impostos es paguen és a Catalunya i on menys a Madrid”.

En aquest sentit, el catedràtic ha lamentat que “molts impostos són marcians i acaben als tribunals”. A més, Alonso ha explicat que en algunes comunitats autònomes “les mateixes comunitats paguen per l’ADSL”. “El debat de competitivitat fiscal és convenient sense arribar a extrems, la situació a la qual hem arribat és absurda”, ha exclamat.

Sobre la situació a Catalunya, Alonso ha afirmat que “hi ha una desena d’impostos propis, però la major part de la recaptació és del cànon de l’aigua. Aquest sí que és un impost que recapta molts diners a tota la societat”. “Hi ha catalans que se n’han anat a Madrid per pagar menys impostos”, ha conclòs.

Sense títol

Luis Alonso

Artur Mas fitxa el jutge Santi Vidal

Artur Mas fitxa el jutge Santi Vidal.

POLÍTICA
16/03/2015
PROCÉS
Artur Mas fitxa el jutge Santi Vidal
El magistrat ara suspès s’incorpora a la Generalitat per desenvolupar les estructures d’Estat en Justícia
Xavier Lladó
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha fitxat el jutge Santiago Vidal. El magistrat ara suspès s’incorporarà a la Generalitat per desenvolupar les estructures d’Estat en Justícia. Ho farà al costat del nou comissionat per a la Transició Nacional, Carles Viver Pi-Sunyer.

Vidal, que va ser suspès de la seva feina com a magistrat de l’Audiència de Barcelona per haver redactat una constitució catalana, no anirà com a número dos de la candidatura d’Esquerra a Barcelona, com s’havia especulat, ni en cap altra candidatura. La seva feina serà estar al capdavant d’un nou consell de justícia que s’encarregarà de construir les estructures d’estat vinculades a aquest àmbit, col·laborant amb el nou comissionat per a la Transició Nacional. Es tracta d'”un càrrec per construir el nou país” que li permetrà mantenir la “transversalitat” i la “independència” com a jutge, ha assegurat el magistrat al rotatiu.

Vidal va comunicar la seva decisió fa uns dies tant al president de la Generalitat com al cap de l’oposició, Oriol Junqueras.

Santiago Vidal