Sinceritat, per fi! | Opinió | EL PAÍS Catalunya

Sinceritat, per fi! | Opinió | EL PAÍS Catalunya.

OPINIÓ

Sinceritat, per fi!

El candidat Carmona es declara “nacionalista espanyol”, cosa que havien evitat altres dirigents socialistes

  • Enviar a LinkedIn0
  • Enviar a Google +0

Les últimes convulsions en aquest epicentre de la sismologia política hispana que és el Partit Socialista de Madrid (PSM) han donat sobtat relleu i protagonisme a un personatge que –haig de confessar-ho–m’era desconegut un parell de setmanes enrere: el senyor Antonio Miguel Carmona Sancipriano. Sí, ja he llegit que és un polemista de llengua acerada, adobat en mil aspres tertúlies de 13TV, Telecinco, la Sexta, etcètera. Però, sentint-ho molt, no segueixo aquests fòrums, i he hagut d’esperar que aparegués en la premsa d’informació general.

La sortida a escena d’Antonio Miguel Carmona s’ha produït, a més, en circumstàncies complicades. Quan amb prou feines havia iniciat el seu llançament mediàtic com a candidat del PSOE a l’alcaldia de Madrid, la fulminant caiguda en desgràcia del líder socialista regional, Tomás Gómez, va deixar Carmona en una incomodíssima posició, entre la lleialtat personal al defenestrat Gómez i el forçós acatament de l’ukase de Ferraz. Ha sortit de l’atzucac força bé, i amb les ambicions intactes: no només a la primera magistratura de la Villa y Corte, sinó fins i tot (segons va explicar aquí mateix dissabte passat) a ser el proper secretari general del PSM.

En qualsevol cas, no és la futura carrera orgànica del senyor Carmona el que m’interessa, sinó el seu perfil ideològic. Ho va exposar el 10 de febrer durant un concorregut esmorzar-col·loqui en presència i amb l’aplaudiment de Pedro Sánchez, José Luis Rodríguez Zapatero i Carme Chacón, entre altres il·lustres coreligionaris. I què va ser el que va dir? Doncs que, “per tenir un projecte per a Madrid, cal tenir un projecte per a Espanya”. Que, “en aquests moments, el nostre país és una nació que volen dissoldre i la dissolució de la qual alguns provarem d’evitar”. “Si, pels antiespanyols, Espanya és una nació en procés de dissolució –va reblar–, us prometo que la meva tasca política provarà d’impedir-ho”.

L’alcaldable socialista madrileny va carregar contra “els nacionalismes perifèrics” que “han convertit el debat polític en una espècie de bacanal de competències impròpies”, abans d’advertir que, “durant els propers vuit anys es parlarà tant de Madrid com s’ha parlat de Catalunya durant els últims vuit anys”. L’economista Carmona es va permetre fins i tot la ironia –o el menyspreu– cap a la suposada mesura estrella del seu partit per a la propera legislatura, la reforma federal de la Constitució: “A mi ningú em para pel carrer demanant-me de reformar la Constitució. Jo, perdoneu-me, només reformaria la Carta Magna en l’article 1.2, on diu que ‘la sobirania nacional resideix en el poble espanyol’; la reformaria per posar-ho en negreta i subratllat”. En fi, i per si no havia quedat prou clar: “Vull un país en el qual l’única nació sigui Espanya. (…) Madrid retornarà a Espanya la unitat que necessita. Nació que sobresurt en la història com la més capaç d’emprendre les més grans gestes de la humanitat…”.

Tant de bo que, una vegada trencat aquest tabú verbal, caigui pel seu pes la fal·làcia que, de nacionalistes, només n’hi ha a Catalunya i Euskadi

Per descomptat, no es tracta–arravataments lírics inclosos– d’un discurs nou en les últimes dècades de la història del PSOE. És més aviat un pas endavant en la línia traçada des de temps enrere pels Joaquín Leguina o José Bono, que també van assistir a l’esmorzar com a mestres orgullosos d’un deixeble avantatjat. Però Antonio Miguel Carmona va afegir un plus de sinceritat i autoreconeixement que em sembla de justícia subratllar: es va definir a si mateix com “un nacionalista espanyol”.

Magnífic! Per fi, un representant qualificat de l’establishmentbipartidista admet l’evidència que els seus congèneres han estat negant o camuflant durant quatre dècades: ni patriotisme constitucional, ni solidaritat interterritorial, ni cosmopolitisme de la Meseta ni altres. Nacionalisme espanyol com Déu mana, explícit i desinhibit. Tant de bo que, una vegada trencat aquest tabú verbal, caigui pel seu pes la fal·làcia que, de nacionalistes, només n’hi ha a Catalunya, Euskadi, etcètera. Tant de bo, encara que no hi confio massa.

Arribats a aquest punt, és possible que hi hagi qui es faci el raonament següent: tenint en compte que, el proper 24 de maig, el PSOE madrileny haurà de disputar l’alcaldia de la capital presumiblement a Esperanza Aguirre pel PP i a candidatures d’UPyD i de Ciutadans ben situades en les enquestes, no és lògic que els socialistes proposin un cap de llista capaç de competir amb aquests rivals en el terreny on ells es faran forts, el de l’espanyolisme i l’abominació de les aspiracions sobiranistes catalanes?

Sí, és lògic. Fins i tot estic disposat a admetre que, en la batalla preelectoral madrilenya dels propers tres mesos, al candidat Carmona l’afavoreixi aquella frase que va deixar anar en el curs d’una tertúlia: “Cal ser imbècil per qüestionar la nació espanyola”. Però, llavors, per què el PSOE no li permet al PSC aplicar la mateixa lògica, insults al marge? Per què, per competir el 27-S amb Artur Mas, Oriol Junqueras, etcètera, el PSC no postula algú tant o més sobiranista que ells? És el que faran a Madrid. Però, és clar, a Madrid els socialistes encara confien a ser rellevants.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s