SFxI: Albert Pont: «Qui reconeixerà una Catalunya independent?»

SFxI: Albert Pont: «Qui reconeixerà una Catalunya independent?».

 

DIMECRES, 18 FEBRER DE 2015

Albert Pont: «Qui reconeixerà una Catalunya independent?»

L’incombustible Margallo ha estat l’encarregat de projectar la imatge d’una Catalunya vagant per l’espai sideral durant generacions, per manca de reconeixement internacional. En el seu moment, l’ocurrència va tenir prou ganxo mediàtic, no per catastròfica i apocalíptica, si no per còmica. Això és el que passa quan en comptes d’arguments sòlids, es simplifica el discurs fins el punt que en queda un simple eslògan tronat. Amb tot, Margallo continua insistint en la idea que ningú reconeixerà una Catalunya autoproclamada independent i, que conseqüentment, no podrem aplicar els tractats internacionals avui vigents en el nostre territori; entre ells 130 tractats que permeten el lliure comerç. Per tant, els nostres ciutadans i les nostres empreses perdrien els seus drets a l’estranger. Tot un despropòsit que des de les nostres institucions no es rebat amb prou contundència.

L’article 2.b de la Convenció de Viena de 1978 defineix la successió d’Estats com «la substitució d’un Estat per un altre en la responsabilitat de les relacions internacionals d’un territori». Tot seguit, defineix «l’Estat predecessor» i «l’Estat successor». El primer és aquell que ha estat substituït com a responsable de les relacions internacionals d’un determinat territori i, el segon, és el que el substitueix. Fora de la terminologia sempre empallegosa de la diplomàcia pública, no sembla massa complicat d’entendre. En el nostre cas Espanya serà l’Estat predecessor i Catalunya l’Estat successor. Finalment, la convenció defineix «el moment efectiu de la successió» com la data a partir de la qual Espanya deixarà de representar a Catalunya en les nostres relacions internacionals. Tanmateix, no especifica quin ha de ser aquest moment: la data de la proclamació, la data del referèndum d’autodeterminació… al llarg de les últimes dècades, en cada cas de secessió s’ha adoptat una opció diferent.

Tanmateix, d’entrada això implica que no hi ha períodes de transició, contràriament a la creença popular. Tal dia a tal hora, es farà efectiva la successió d’Estats i podrem donar per tancat aquest capítol de la nostra història en el que hem format part d’un Estat infame, per simple dret de conquesta. En segon lloc, Margallo presenta la manca de reconeixement com el pitjor dels escenaris possibles (per a Catalunya), quan en realitat deixaria les coses com estan. En tal cas, se’ns continuaria tractant com una regió d’Espanya. Per tant, ben mirat, Margallo té raó: és el pitjor dels escenaris possibles…

A la pràctica, l’Estat que negués el seu reconeixement a una Catalunya autoproclamada independent, ens estaria dient, que per a ell, Catalunya continuaria sent una regió d’Espanya; que en les seves relacions amb Catalunya la successió no s’hauria produït i, que per tant, seria el govern espanyol qui continuaria representant el nostre territori en les seves relacions amb aquest Estat. Tècnicament, això pot passar. Però és del tot improbable, especialment si Espanya perd el control efectiu sobre Catalunya. I això és el que passarà en un escenari de secessió no pactada en el que la Generalitat vagi assumint funcions d’Estat unilateralment.

Dic que aquest supòsit és del tot improbable perquè els Estats i els organismes internacionals miren exclusivament pels seus interessos. I a ningú li interessarà que sigui Espanya qui representi a Catalunya en les seves relacions internacionals, havent-ne perdut el control efectiu sobre el territori i els seus ciutadans. En tal cas, només el govern de Catalunya podrà garantir l’aplicació del Dret Internacional i dels tractats en el seu territori i, per tant, la continuïtat dels drets dels residents en justa reciprocitat pel respecte dels nostres drets a fora de Catalunya.

Tal i com diu Margallo és cert que alguns Estats com la Xina, França, el Marroc, Turquia o Itàlia, temen la repercussió de la nostra independència en les seves respectives regions secessionistes. I tanmateix, per això mateix ens hauran de reconèixer. Una Catalunya independent no reconeguda ni per Espanya ni per aquests països podria incentivar la secessió d’algunes de les seves regions sense incórrer, per aquest motiu, en un il·lícit internacional. En tal cas, estaríem violant una norma estructural del Dret Internacional, però en no tenir subjectivitat internacional davant d’aquests països per manca de reconeixement, el responsable internacional pels nostres fets, seria l’Estat espanyol. Així, Catalunya només hauria de complir la obligació de no ficar-se en els afers interns d’altres Estats en la mesura que sigui considerada i tractada com a entitat sobirana.

Per altra banda, voldria recordar que la vigència dels tractats multilaterals signats per Espanya i en vigor a Catalunya en el moment efectiu de la independència està més que garantida. Margallo afirma que els països que no ens vulguin reconèixer deixaran d’aplicar els tractats a Catalunya. Craso error. Els Estats que no volguessin reconèixer la nostra independència podrien continuar aplicant els tractats multilaterals directament amb una Catalunya independent, per que formar part d’un tractats multilateral no suposa el reconeixement d’Estats. Això només passa amb els tractats bilaterals i amb els tractats constitutius d’organitzacions internacionals.

Més enllà d’aquestes consideracions jurídiques, hi ha nombrosos motius que ens permeten garantir el reconeixement massiu de la independència de Catalunya. En primer lloc, Catalunya només tindria obligació d’assumir una part del deute de l’Estat espanyol contret amb entitats públiques que l’hagin reconegut. Aquells Estats que considerin que Catalunya continua essent una regió d’Espanya, després de la proclamació de la independència, hauran de continuar reclamant al govern espanyol el pagament íntegre del deute. Endavant, per reclamar que no quedi… En canvi, a nosaltres només ens poden reclamar una part del deute públic espanyol, en la mesura que ens reconeguin com a Estat successor d’Espanya i, per tant, com el seu substitut de l’Estat espanyol en l’exercici dels drets i obligacions contrets amb tercers.

Per aquest motiu sempre he defensat la dissolució de l’Estat espanyol, encara que sigui com a mal menor. La dissolució formal de l’Estat espanyol permetria destriar el gra de la palla. Permetria alliberar les regions més productives i econòmicament eficients a canvi que assumissin una part del deute de l’Estat espanyol. I al mateix temps, permetria reduir el pes de l’economia espanyola i, així, fer més petit el problema que aquesta pugui representar per a la Unió Europea.

A hores d’ara ja sabem que no ens hem de preocupar gaire per qui reconeixerà la nostra independència. Si sabem jugar les nostres cartes, ho farà tothom. En qualsevol cas, al final, la que serà irreconeixible serà Espanya.

Font: CCNCat
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s