Quo vadis, Societat Civil Catalana? – Jordi Borràs

Quo vadis, Societat Civil Catalana?.

Quo vadis, Societat Civil Catalana?

Acte de presentació de SCC a Barcelona / JORDI BORRÀS

Només una setmana després que Societat Civil Catalana es presentés al Teatre Victòria de Barcelona durant la Diada de Sant Jordi de 2014, Josep Ramon Bosch i Codina, president de l’entitat, feia les següents declaracions a 13TV:«Esquerra Republicana no es de izquierda, Esquerra Republicana es fascismo puro, es lo que era el carlismo». Res de nou a la vinya del Senyor, un cop més ens insulten sense manies. I ho dic en primera persona del plural perquè em temo que l’adjectiu de feixistes no anava només per la militància d’Esquerra Republicana de Catalunya sinó pels independentistes en general. Qui sí que era d’ERC era Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, que va morir afusellat en mans dels feixistes després de ser detingut per la Gestapo sota les ordres de Franco i la tutela de Serrano Suñer.

Cal seguir escoltant l’exposició de Josep Ramon Bosch a 13TV per entendre l’argument segons el qual ERC és un partit feixista. La resposta és tan senzilla com sorprenent: els feus d’ERC, segons ell, es concentren en antics reductes carlistes: Solsona, Berga, etc, i acaba dient que no té res en contra de la bona gent d’aqestes poblacions i que en cap cas els hi està dient feixistes, és més, que precisament el seu pare és de Berga.

Que el pare d’en Josep Ramon Bosch, José María Bosch Espinet sigui de Berga és un detall que desconeixia, jo em pensava que era nascut a Cardona però afincat a Santpedor. El que sí que sé és que no votava Esquerra Republicana perquè precisament ell sí que era un feixista. I ho dic en passat amb el benefici del dubte. Potser avui dia ja no vota falangista i ho fa, posem per cas, pel partit de Junqueras. No ho crec, però qui sap, tampoc disposo de tantes dades i a més la vida dona moltes voltes. El que també sé és que Bosch Espinet va donar-se d’alta a Fuerza Nueva el 26 de març de 1977, que pagava al partit 200 pessetes mensuals en forma de quotes trimestrals i que finalment el desitjat carnet de Fuerza Nueva va ser expedit el 13 de setembre del mateix 1977.Tant era l’admiració pel partit de Blas Piñar i llurs pulcres ideals que fins i tot va participar a la candidatura electoral de Fuerza Nueva a les eleccions del Parlament de Catalunya de 1980.

Però a mi no m’agrada jutjar les persones per qui són els seus pares, és absolutament injust. Ningú tria la família que té i encara menys és culpable dels seus actes. Cadascú és responsable de les seves accions i a vegades, com diu la dita, també és esclau de les seves paraules.

Un petit matís que m’havia deixat d’aclarir en les línies anteriors: quan Josep Ramon Bosch va fer aquestes declaracions encara no era president de Societat Civil Catalana, ja que el càrrec l’ocupava un emprenedor de Ripollet anomenat José Rosiñol Lorenzo i que a dia d’avui és tresorer de l’entitat i n’exerceix la vicepresidència segona. El canvi de junta de SCC que va atorgar la presidència a Bosch es va fer sis dies després de la seva intervenció a 13 TV. Josep Ramon Bosch en canvi, sí que presidia una altra associació anomenada Somatemps i que ell mateix va fundar mesos abans a la seva vila natal, Santpedor. És curiós perquè a Somatemps sí que hi trobem carlistes. I neofeixistes. I fins i tot neonazis. I ho dic amb total rotunditat i amb la certesa de saber la gravetat d’aquestes acusacions. I també ho dic sabent que el que jo sé també ho coneix perfectament el president fundador de Somatemps, Josep Ramon Bosch, perquè ell mateix em va explicar que a la reunió fundacional d’aquesta entitat hi va assistir gent de procedència diversa, tan diversa que fins i tot el secretari general del Movimiento Social Republicano, un partit neonazi, també hi era.

Suposo que en Josep Ramon Bosch també és conscient de qui és el vicepresident de Somatemps, el professor Josep Alsina, un antic miltant del PENS, el Partido Español Nacional Socialista. I estic segur que a en Bosch tampoc se li escapa que Javier Barraycoa, impulsor com ell de Somatemps i de SCC, és un calrista de cap a peus, concretament conseller nacional i secretari de la junta regional de la Comunión Tradicionalista Carlista. Desconec si Josep Ramon Bosch segueix presidint aquesta associació a dia d’avui, fa poques setmanes com a mínim, encara hi constava el seu nom.

Si fos per mi preguntaria a la bona gent de Somatemps sobre aquesta i d’altres qüestions, però motius sobre la meva seguretat m’impedeixen fer-ho: a l’última convocatòria de Somatemps que vaig anar, el 30 de juliol passat, un senyor amb el logotip d’Alba Daurada tatuat a la cama se’m va tirar a sobre perquè em volia trencar la cara, mentre un altre descerebrat amenaçava al company redactor que venia amb mi de tallar-li el coll allà mateix. Coses de la democràcia, la llibertat de premsa i d’expressió. Je suis Charlie Hebdo.

Precisament perquè com a català, com a independentista i com a demòcrata em sento profundament insultat cada cop que algú des de la trinxera ideològica del franquisme m’amenaça o té la barra d’acusar-me de feixista, tinc l’obligació d’escriure aquest article, però també aquest altre reportatge d’investigació sobre els vincles entre l’extrema dreta i Societat Civil Catalana. Explico pam a pam unes quantes veritats que Societat Civil Catalana ha provat d’ocultar per sobre de totes les coses. No fos cas que algú de dalt, d’aquesta bonica i preuada Europa que els hi premia l’entitat, sabés que a remolc seu s’hi amaga l’estigma més abominable de les dictadures del vell continent. Afortunadament però, la societat civil de Catalunya és alguna cosa més plural, més rica i més democràtica que una entitat de poc més de 500 socis que pretén manllevar-ne el nom.

I si he començat aquest article amb una llatinada també el tancaré amb una altra, en honor al meu avi, que va entregar la vida en la lluita contra el feixisme i per l’alliberament nacional d’una Catalunya que va molt més enllà de l’estretor de mires dels que ens porten cap a Ítaca. As a far faces que deia. O el que seria el mateix: el que «has de fer, fes-ho» que jo, ja ho he fet.

Jordi Borràs és fotoperiodista i publicarà el llibre ‘Plus Ultra. Una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya’ (Pol·len Edicions)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s