» “Donde las dan, las toman” cafeAMBllet.com

» “Donde las dan, las toman” cafeAMBllet.com.

 

“Donde las dan, las toman”

El passat 5 de gener de 2015 cafèambllet va publicar un article d’opinió signat per Albano Dante Fachin Pozzi titulat “La CUP, Podemos i un Procés Sobiranista en mans de la dreta neoliberal”. L’article va […]

El passat 5 de gener de 2015 cafèambllet va publicar un article d’opinió signat per Albano Dante Fachin Pozzi titulat “La CUP, Podemos i un Procés Sobiranista en mans de la dreta neoliberal”. L’article va generar un interessant debat a les xarxes i també a l’apartat de “comentaris” d’aquest web. A banda d’això també va rebre respostes que es van vehicular via email. Com que l’objectiu de l’article, segons el mateix autor, era promoure el debat al voltant del tema exposat, a continuació publiquem les reflexions de Xavier Angelergues, militant de la CUP de Reus.  

__________________________________________________________

“És molt descabellat que amb la informació disponible molta gent a Catalunya pensi o percebi que el Procés és CiU?”

A Catalunya? Gent que viu i treballa a Catalunya? Gent que viu i treballa a Catalunya malgrat que llegeixi cada dia El Mundo i miri compulsivament 13TV? Sí, és descabellat. Ja li agradaria a Pedro J. Ramírez i a Rajoy que això fos així. De fet: què més voldria CiU que això fos així!

És molt descabellat pensar que potser hi ha molta gent que només té accés a la CUP de l’abraçada?”

A Catalunya? Gent que viu i treballa a Catalunya? Sí, és molt descabellat. Amb la de crítiques i enrenou que es van arribar a fer perquè el David li va ensenyar l’espardenya al mafiós del Rato! Què més voldria certa esquerra “alternativa” furibundament anti-independentista i cert independentisme furibundament anti-anarcocomunista que això fos així. De fet: què més voldria CiU que això fos així!

“És molt descabellat pensar que potser caldria prestar atenció al que diu Podemos?”

Encara més atenció? Però si els tenim fins i tot a la sopa! Mai havia vist tanta difusió d’un partit polític extraparlamentari com s’ha fet i es fa de Podemos!

Definició 1: El Procés Sobiranista és una cortina de fum d’Artur Mas per tapar les retallades i la corrupció del seu partit”

Guaite, aquesta és la manipulació simplista que fan els d’El Mundo, La Razón, l’ABC, 13TV i TeleMadrid del Procés Sobiranista. Què més voldrien que això fos així. Desactivant al Mas, pim pam, es desactivaria el Procés Sobiranista. De fet, em sembla que n’hi ha que es creuen ben bé això. Sort que el Procés sobiranista és…

(mmm…a veure què posa més abaix…).

Definició 2: El Procés Sobiranista és un moviment popular, transversal on la gent és la protagonista, que va davant dels partits polítics i l’empeny”.

Aaaaaraaaaa! Aqueta és la bona, sí senyor! Si el procés estigués en mans de la dreta neoliberal de CiU ja no hagués ni començat. Els de CiU? Ja! (pronuncieu aquest “ja” amb el fonema d’una jota castellana). Si per ells fos no hi hauria ni procés, ni consulta ni res que anés més enllà d’un pacte fiscal amb l’Estat on les famoses “claus de la caixa” estiguessin a les seves mans per fer i desfer…

Poc o molt com fa i desfà la dreta neoliberal al País Basc i a Navarra.

Aquesta va ser la meva primera reacció només començar a llegir el que el meu estimat Albano havia escrit arran del “desencontre” entre Podemos i la CUP després dels dards enverinats que, tant Pablo Iglesias com en Marc Bertomeu, van destinar al  diputat cupaire David Fernàndez i, de retruc, a tot un moviment polític d’arrel popular com el que representa a nivell institucional la Candidatura d’Unitat Popular.

Després vaig acabar de llegir tot l’article i no donava crèdit al que havia llegit, sobretot venint de qui venia l’escrit, ja que era un escrit fet pel redactor del periòdic cafèambllet.

Arrel d’uns tuits que ens vam enviar (farcits de petons d’aquells així ;-*** per a que no es malinterpretés res en 140 caràcters), l’Albano em va convidar a exposar en un article el per què d’aquest desacord amb el que havia escrit (quan ell i jo tenim aquella casualitat còsmica d’acostumar a estar d’acord amb tot…o gairebé amb tot xD).

No sóc gaire d’escriure articles (qui em coneix sap que sóc més de xerrar) per tant, prego disculpes de bestreta, a la lectora i al lector, per si l’estil no acaba de ser el que “periodísticament” hauria de ser el desitjable.

Resoltes les tres primeres preguntes i les dues següents definicions, amb el teu permís Albano, passo a intentar argumentar per què no estic d’acord amb el que plantejaves al teu article.

Som-hi!

Els mass-mèdia:

“Si no esteu previnguts, els mitjans de comunicació us faran estimar a l’opressor i odiar a l’oprimit.” Malcom X.

Aquesta és la part de l’article on estic d’acord amb el que escriu l’Albano.

Els mitjans de comunicació de masses, públics i privats, a Catalunya, tant els televisius, com els radiofònics així com els escrits (TV3, TVE, Antena3, Tele5, 8TV, La Sexta, Cuatro, 13TV, Catalunya Ràdio, RAC1, COPE, SER, La Vanguardia, El Periódico, Diari Ara, El Mundo, ABC, La Razón, etc) no estan precisament en mans de grups empresarials apartidistes o d’ents polítics imparcials.

Hi ha periodistes de tota mena, millors o pitjors, més professionals o menys professionals, més partidistes o més objectius. Però, al cap i a la fi, el relat que se’n fa del que succeeix divergeix, molt sovint, del que passa realment.

Però, per més que el mitjà de comunicació de torn digui i repeteixi una cosa, no per això la “cosa” ha de ser la que el mitjà, goebbelianament, diu i repeteix.

Hi han mil exemples d’això: El tractament informatiu de tot el referent a les detencions del que es va anomenar “Comando Dixan”, tot el referent a la detenció de vaguistes, el tractament informatiu que es va donar a tot el referent al casal okupat (sí, amb “k”) de Can Vies, etc…

Però per posar un exemple paradigmàtic de manipulació informativa conegut per tothom, podem referir el famós cas de l’abocament de petroli del malaurat Prestige:

Mentres el Ministre de l’Interior de torn (actualment Presidente) assegurava que la pèrdua de petroli només eren uns “hilillos de plastelina” i les televisions ens ensenyaven aquests “hilillos”, la realitat era que la Costa da Morte gallega quedava tota empastifada de txapapote. Arribat el moment, no es podia amagar la veritat.

O, si voleu un altre exemple de manipulació informativa paradigmàtica, el “periodista” Pedro J. Ramírez porta publicant durant anys i panys que els fatídics atemptats de l’11M a Madrid van ser perpetrats per ETA, tal i com va assegurar en un inici el Ministre Ángel Acebes. Però la realitat dista molt del que van escriure a El Mundo (però que el seu exdirector, Pedro J. Ramírez, encara defensa).

Arribades i arribats aquí, tal i com deia Malcom X, hem d’estar previngudes i previnguts davant del que publiquen els mitjans de comunicació, diguem-ne, del sistema.

Però del que no estic previngut o, com a mínim, no hauria d’estar malfiant, és del que es publica, es diu o s’opina, a les edicions televisives, radiofòniques o, majoritàriament, escrites, del periodisme alternatiu al sistema.

Més que res perquè si el periodisme alternatiu al sistema acaba dient, opinant i publicant el que ja diuen els mèdia del sistema, com diu ma padrina: “cagada pastoret!”.

I aquí és on, amb sorpresa majúscula, em va “impactar” el teu escrit Albano.

Preguntar-se, des d’una tribuna alternativa com és el periòdic cafèambllet, si és possible que “grans sectors de la població (vull entendre que catalana) senten que la distància ideológica i programàtica entre la CUP i CiU ha passat a un segon terme davant la unitat” és descabellat.

I reblar aquesta pregunta afirmant, ara sí, que “La distància ideològica i programàtica entre la CUP i CiU ha passat a un segon terme davant la unitat. Aquesta és la meva interpretació de l’abraçada i en aquest context analitzo les paraules d’Iglesias” descabellat del tot. 

Una mica més i em rodolen llàgrimes com punys per la galta al llegir-ho. Això és agafar el rave per les fulles.

Perquè estic predisposat, o més ben dit previngut, que una afirmació tan esbiaixada pugui venir de la boca d’un presentador del TN de TV3, d’un tertulià de RAC1, escrit en una columna d’un redactor d’El Mundo o de la boca d’un polític fatxa. De fet, el 8/01/2015, el Diari de Tarragona publica una foto de l’Alicia Sánchez Camacho on ella diu: “Artur Mas es incapaz de pactar con el Gobierno, con Duran, con ERC, sólo se abraza con la CUP”.

Però d’una persona com tu, Albano, no estic preparat però, sobretot, no estava previngut. Que algú que publica en un mitjà que no és del sistema acabi fent seu el discurs del sistema em va agafar a contrapeu.

Tan a contrapeu com em va agafar el discurs del Pablo Iglesias el primer cop que va fer un míting a Catalunya o tan a contrapeu com em van agafar les declaracions del Marc Bertomeu acusant a la CUP (i, de retruc, a tot el moviment de l’Esquerra Independentista) de “signar un xec en blanc a Convergència”…

Burda i inexcusable manipulació. El rave per les fulles.

Sobre el que podia haver estat, sobre el que ens podíem imaginar que era i sobre com ha resultat ser Podemos:

 “Es que mi corazón

 para tantas desilusiones

 no fue diseñado”

 Cançó “Corazón de acero” del grup musical Bebeto.

Crec que la majoria de la gent de l’Esquerra Independentista va veure en el discurs pre-eleccions europees de Pablo Iglesias, per fi, el referent a Madrid que sempre tant ens ha costat veure.

Algú que parlava clar, que parlava clar dient el que nosaltres diem a nivell social i emmirallant-nos en una esquerra madrilenya que sabem que també existeix. Un alè d’aire fresc. Una esperança.

A més, Podemos reconeixia obertament el dret a l’autodeterminació dels pobles i en el manifest fundacional “Mover ficha”, en el punt 2, donava suport explícit al 9N.

Vaja, que l’”abraçada” amb en Mas pel 9N també la va fer Podemos al punt 2 del manifest “Mover ficha”, no només la CUP.

Podemos, com a esquerra alternativa a l’esquerra que representava Izquierda Unida i, ja no diguem, del PSOE, podia ser l’homòleg a Madrid de l’Esquerra Independentista als Països Catalans (i, per tant, de la CUP).

Però com diu el saber popular, “dura poc l’alegria a la casa del pobre”.

A les llistes per a les eleccions europees Podemos va incloure ben amunt al jutge Villarejo, “casta” pura i dura des de temps del tardo-franquisme i furibund activista contra els drets lingüístics de les catalanes i els catalans. Va sortir escollit com a eurodiputat i totes i tots sabem quina està sent la seva trajectòria.

La gent de Podemos no va dubtar a fer la gara-gara a Baltasar Garzón, i Pablo Iglesias no va fer fàstics a donar-li la mà a aquest jutge membre de la “casta” pura i dura, de nefast record per a l’independentisme català dels anys 90 del que l’Esquerra Independentista i, per tant, la CUP, n’és hereva.

Totes i tots sabem que la ràtzia contra l’independentisme de l’any 1992 va ser executada amb mà de ferro per ell, resultant, fins i tot, detingudes i detinguts torturades i torturats a les seves garjoles.

Tot això amb el vistiplau i la connivència de Jordi Pujol.

Vaja, que mentre Jordi Pujol ja tenia els seus calerons a Andorra, el jutge Garzón, de la seva maneta (aquest cop sí), detenia i consentia tortures a militants independentistes.

El Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg va condemnar a l’Estat Espanyol per aquest cas. Déu n’hi do amb qui s’ajunta la gent de Podemos. (Apunt: Baltasar Garzón no ha pagat mai res per aquest cas. Aquell Nadal del 1992 Garzón va passar les festes a casa seva. Guaite, com el Millet. En fi…).

Oi que si ara dic que Podemos està a favor de la tortura d’independentistes i “ha donat un xec en blanc ” a la impunitat del clan Pujol perquè un dia Pablo Iglesias va donar la mà a Baltasar Garzón direu que és descabellat i que dir això és una burda manipulació? El rave per les fulles.

I després va venir la implantació de Podemos als Països Catalans.

Us imagineu que Podemos, a l’hora d’iniciar aquest procés d’implementació territorial, hagués dit que renunciava a implementar-se als Països Catalans i que el seu referent polític en aquesta terra seria l’Esquerra Independentista i el seu referent institucional seria la CUP?

I us imagineu que hagués dit el mateix sobre Euskal Herria i que hagués dit que el seu referent polític seria l’Esquerra Abertzale i el seu referent institucional seria EHBildu? I el mateix a Galiza?

Això sí que hagués estat revolucionari i una mostra a la resta de ciutadanes i ciutadans de l’Estat Espanyol del reconeixement de les nacions oprimides que hi formen part.

Però no ho va fer. Quina ocasió més perduda!

Un altre apunt: Podemos no s’ha implementat a Portugal, ni a Andorra, ni a Gibraltar. I us ben juro que allí també hi ha “casta” i dreta neoliberal corrupte governant. Però com em va dir un tuitaire proper a Podemos “esto que dices NO es España y sería colonialismo, pero Catalunya sí que lo es”. Només li va faltar preguntar-me que què posava en el meu DNI. I jo em pregunto: És Podemos un partit colonialista?

Unaaaaaa abraçaaadaaaaaa! Els Teletubbies també van donar un xec en blanc a CiU:

“La política és gairebé tan emocionant com la guerra i no menys perillosa: A la guerra et poden matar un cop, però en política et poden matar molts cops”. Winston Churchill.

Totes i tots sabem com va anar el 9N. Però faré una mica de repàs perquè a cops em sembla que hi ha qui ho hagi oblidat.

Una majoria amplíssima de diputades i diputats escollides democràticament voten a favor del Decret del 9N. Un Decret que l’Estat Espanyol IMPUGNA. Atenció. Ho repetiré amb unes altres paraules: L’Estat Espanyol PROHIBEIX que el poble català sigui consultat democràticament.

PROHIBEIX que el poble català pugui VOTAR.

Es proposa una nova fórmula, anomenada el “nou 9N”, que la “casta” espanyola i catalana titlla de “botifarrada” primer però que encabat decideix també PROHIBIR.

Aquell dia, el 9 de novembre del 2014, el poble català, en contra de la legislació de l’Estat Espanyol, passa per sobre d’aquesta prohibició i tira endavant, només amb els seus mitjans, una consulta on més de dos milions de persones hi participen.

Enlloc d’Europa, ni del món, hi ha hagut en el que va d’aquest segle XXI un acte de desobediència contra una llei injusta com la que va fer el poble català el passat 9N. Això ho sabem totes i tots, ho sabem aquí, allí i a l’estranger.

Fruit d’aquest fet, quan s’està fent el recompte i s’està comprovant que el “nou 9N” ha estat un èxit rotund i sense precedents, es troben l’Artur Mas i el David Fernández. I s’abracen. Una abraçada puntual per celebrar, constatar, palpar que el 9N ha saltat el mur de l’Estat Espanyol i ha estat un èxit.

Doncs què fa l’esquerra alternativa espanyòfila al veure aquest gest puntual? SANG. Fan sang.

Com deia en Churchill, “maten” al David Fernández, “maten” a la CUP i, de retruc, “maten” a tot aquest moviment independentista i d’esquerres popular, que neix i creix al carrer i no en un despatx universitari, que coneixem com a Esquerra Independentista.

La CUP, democràtica com ella sola, no va decidir en cap assemblea que aquell dia el David s’abracés amb el Mas. I si s’hagués consultat tampoc no calia que ho hagués decidit.

Recordo a la lectora i al lector, i a tu Albano, que el David Fernández és un independent. Que no és militant de la CUP. Que ens representa i, fins i tot, a voltes ens sobre-representa.

Però ningú és ningú per a dir-li amb qui es pot abraçar. Només faltaria!

I aprofitar barroerament aquest fet puntual és descabellat i està fora de lloc…si és que el que vols és que l’Esquerra Independentista i el seu referent institucional, la CUP, siguin unes aliades i uns aliats.

Dius en el teu escrit, Albano:

“Però un altre cop no vaig entendre la virulència que es va desfermar. Gent de la CUP profundament ofesa, gent de la CUP ferida en l’orgull, en la memòria i en la història…I si hi ha una mica de veritat en això dels xecs?

La meva resposta a la teva pregunta només pot ser, parafrasejant el que li va dir Juli Cèsar al seu fill Brutus: “Tu quo que, Albanus??” 

No Albano, no hi cap engruna de veritat. Gens ni mica de veritat.

Ni uns xecs en blanc, ni un xec en blanc, ni un misèrrim cèntim: Res.

Però insisteixo que puc estar previngut d’aquesta intoxicació informativa si prové del PP, de CiU, d’algun mitjà de comunicació de l’espanyolista Grupo Godó o dels grupuscles de l’esquerra alternativa furibundament espanyolistes: Però de Podemos no m’ho esperava…i per suposat, de tu encara menys.

Que Podemos jugui brut fent servir el parany que els mitjans del sistema estan predicant cada dia em sap molt de greu.

Però que tu, Albano, també caiguis en aquest parany em dol fins al fons de l’ànima…

Per cert, a mi les abraçades m’agraden. I sí, confiteor: Vaig participar com a vocal voluntari el passat 9N i, a l’acabar el recompte i tot plegat, jo també em vaig abraçar amb el Joan, un convergent, i amb la “padrina Maria” Laura, una jubilada de l’ANC que van ser les persones amb les qui em va tocar compartir mesa.

Des d’aquí la i el torno a abraçar.

I això no vol dir que doni ni cap “xec en blanc” ni res que se li assembli a CiU Reus.

I si algú té cap dubte dels “xecs en blanc” que dono a CiU Reus, pregunteu-ho directament a elles/ells a veure què us responen. Ja us dic ara que no em consideren, precisament, dolç i tendre com un teletubbie ;-)

Quan des de Madrid o des de París o des de qualsevol despatx universitari deixin de dir-nos el que ens convé:

“No necesitamos permiso para ser libres”. Subcomandante Marcos, EZLN

Manuel Valls, Ministre d’Interior francès d’orígens catalans, preguntat el 10 de gener de l’any passat sobre la convocatòria del 9N va dir: “No estic pas d’acord amb el procés que hi ha en curs a Catalunya.” I, tot seguit, va reblar: “Estic inquiet amb el referèndum.”

Més endavant, en una trobada oficial amb en Mariano Rajoy, va advertir (ens va advertir, vaja) de “les conseqüències molt perilloses de la independència de Catalunya”.

Mariano Rajoy, President del Gobierno amb majoria absoluta del PP, passat el 9N, va venir a Barcelona i va dir “yo sé lo que necesitan los catalanes” i “yo me preocupo y me ocupo de Cataluña”. Ehem ehem..

Pedro Sánchez, del PSOE, també passat el 9N, el 21 de novembre concretament, va venir a Barcelona i, entre d’altres “perles”, va dir “considero innecesario un pacto fiscal específico para Cataluña”.

El resum de tot plegat: Des de Madrid i des de París, seguint una costum que ja dura més de 300 anys, van venir a Barcelona a explicar-nos “el que ens convé”. Sí, més de 300 anys. Això ningú no em negarà que és, literalment, vella política.

Però encara no havia vingut tothom.

Efectivament: Pablo Iglesias també va venir amb l’AVE des de Madrid…sí sí, correcte, a dir-nos el que ens convé a les catalanes i als catalans.

Amb la “milonga” aquella del “hay que abrir el candado de la Constitución para hablar de todo” ell també ens va venir a dir que les catalanes i els catalans només tenim possibilitat de canvi…si passem primer per Madrid:

VELLA POLÍTICA amb força pudor de naftalina rància.

I el seu primer dard? A qui el va dedicar? No el va dedicar ni al Pujol, ni al Mas, ni al Millet, ni al Rajoy ni a tota la “casta” haguda i per haver.

No, el va dedicar al David Fernández, fent servir la fal•làcia de convertir l’abraçada puntual amb el Mas per l’èxit de la desobediència popular del passat 9N reconvertint-la en el que més tard va  explicitar el Marc Bertomeu com a “xec en blanc a CiU”.

Insisteixo: Puc estar previngut per la manipulació mediàtica de l’abraçada puntual per part dels partits i ents pro-sistema. Però s’ha de ser molt barrut per exercir de referent de l’esquerra alternativa a Madrid per venir a Barcelona a fer el discurs que fa l’Alícia Sánchez-Camacho.

A veure, Albano: No em puc creure que no entenguessis la virulència en la resposta per part de la gent de l’Esquerra Independentista. Què havíem de fer davant d’uns atacs frontals i injustos com aquests? La proclama de “si ens toquen a una ens toquen a totes” no és buida ;-)

L’Esquerra Independentista és un moviment popular, que neix al carrer i per al carrer, de lluita de classes.

Però no només és un moviment popular de lluita de classes: També és un moviment popular de resistència nacional, cultural i lingüística.

I fruit d’interaccionar aquests conjunts, concloem uns objectius polítics: la independència dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i on l’economia (etimològicament els béns de la casa) estigui al servei de les classes populars.

A tot això li afegim el dogma de l’ecologisme versus la barbàrie i el de la llibertat personal per sobre de tot, independentment del gènere i la preferència sexual.

Ho resumim amb un simple “Independència, socialisme, feminisme, Països Catalans”. Molta dolçor en aquestes paraules. I, com diuen les padrines de l’Hospitalet de l’Infant cap avall, “quant més sucre més dolç!”.

L’Esquerra Independentista i la CUP no neix en un despatx universitari auspiciat per un programa de La Sexta, ni en un Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals. No. Neix de baix cap a dalt. Neix constituint-se en assemblees populars, creant casals, okupant cases abandonades per a convertir-les en ateneus, constituint plataformes i taules sectorials de lluita de base i fent dels municipis, i dels seus Ajuntaments, la punta de llança d’implicació en la política més propera a la ciutadania.

Hi ha a qui li “sobra” el nostre independentisme radical, hi ha a qui li “sobra” la nostra defensa a ultrança dels Països Catalans, hi ha qui avorreix el nostre anarco-comunisme-socialisme i hi ha qui des del reaccionarisme més buit combat el nostre feminisme. Tant ens fa. Nosaltres som així i no canviarem ni renunciarem a res. Sí, tal i com va dir (i va fer fortuna) el nostre estimat Jordi Salvia: “Ho volem tot”.

“Donde las dan las toman”:

“Digues sempre la veritat, doncs arribar plegats a la veritat és una acció comunista i revolucionària” Gramsci.

Vaig acabant:

Afirmes en el teu escrit Albano: “Com deia, qui eleva l’abraçada a fet polític simbòlic –portant-la més enllà de l’anècdota i omplint-la de significació política– és justament la dreta catalana. Iglesias simplement ho aprofita i ho utilitza.

I unes línies més amunt assegures: “crec que l’ús de l’abraçada, des d’un punt de vista polític és legítim i inevitable“.

Vaja. Iglesias i Bertomeu ens poden fer la pell, tirar dards enverinats i clavar-nos tantes punyalades per l’esquena com vulguin, fent servir una abraçada puntual manipulada per la dreta catalana (tal i com bé afirmes), per al seu ús i profit polític de forma “legítima i inevitable”.

I nosaltres hem de restar calladets, a sobre els hi hem de donar la raó i fer-li “pam pam al culet” al David Fernández per ser com és? PER FAVORT.

A més, t’agafo el darrer paràgraf del teu escrit canviant Podemos per la CUP:

“(…)caldria pensar molt bé si descartar tota aliança i tot pont d’enteniment i trobada amb LA CUP és una bona idea.”

Efectivament, si jo fos de Podemos o de Guanyem, també creuria que no és una bona idea. I, per suposat, no perdria mai de vista el que molt bé has dit:

“La CUP (i tot el que representa) és més necessària que mai justament perquè la CUP no ha nascut per ser comparsa de ningú.”

Per acabar: El “bonus track” del Pablo Iglesias va ser quan, brandant la manipulació de l’abraçada puntual, va dir: “donde las dan las toman”.

“Donde las dan las toman”, “Donde las dan las toman”, “Donde las dan las toman”, “Donde las dan las toman”…

Molt bé, prenem nota: “Donde las dan las toman”.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s