Espanya ve al rescat – Editorial – VilaWeb

Espanya ve al rescat – Editorial – VilaWeb.

Vicent Partal

24.12.2014

Espanya ve al rescat

Men?ame

Sempre he dit que podem confiar en Espanya. És una frase evidentment irònica, però ensems descriptiva. Espanya no ens fallarà mai i farà sempre allò que més ens convinga, perquè és incapaç d’entendre què passa en aquest país, però sobretot perquè és incapaç de fer res diferent d’allò que ha fet durant segles. En tenim una prova aquestes darreres hores. La prova que és impossible canviar-la i la prova que ens retorna la força, amb les seues agressions.


Ha tornat a passar: enmig del desencís de molta gent que no acaba d’entendre, que no acabem d’entendre, per què estem aturats en l’últim revolt, les Espanyes han vingut a rescatar-nos. El xou prepotent de Pablo Iglesias diumenge i l’acceptació fa poques hores de la querella contra Mas, Ortega i Rigau han disparat de sobte, i contra pronòstic, l’ànim d’un independentisme que tenia el to baix. En cada cas per una causa diferent, és clar, i amb un resultat diferent. Recomane de mirar-se amb detall, especialment, les cues d’autoinculpació: el nou 9-N es va activar definitivament quan vint mil ciutadans, en un sol dia, quaranta mil en dos, es van fer voluntaris. Ahir les cues al carrer respiraven aquell mateix ambient i els polítics que s’hi van arribar a signar ho van viure. I van somriure junts, cosa que aprecie molt per tot allò que denota.


Diuen que en l’era de Twitter el cicle de les notícies ja no és de vint-i-quatre hores, sinó solament de dues. Si és així s’explicaria com és que hi haja gent capaç d’oblidar o menystenir, tan sols quaranta-cinc dies després, la més gran mostra de ruptura que aquest país ha fet en els darrers vuitanta anys. El 9-N el país va demostrar de què era capaç i en quaranta-cinc dies això no canvia. Ni Espanya pot canviar. La tristesa, l’angoixa, els nervis són evidents. Però aquest país ja ha arribat molt lluny i té raons molt pregones per a guanyar la batalla. Raons que cada vegada que Espanya ens colla contrasten d’una manera majúscula amb les petites divisions que ens tenen aturats i palesen que no tenim més temps per a perdre.




L’opinió dels subscriptors.


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t’apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)


 


Josep Usó


És realment de traca el fet que, just l’endemà de la vinguda del nou Mesíes de Podemos a Barcelona, l’Estat espanyol reactive una querella que només li pot eixir malament. Per això cal advertir als polítics que encara no han entés quin és el seu paper que el poble de Catqalunya ha tornat a accelerar. Només cal veure les cues d’autoinculpació. Si no s’espavilen en reprendre la marxa, es quedaran definitivament enrere. Perquè el temps del descans s’ha exhaurit ja definitivament.


És realment molt encoratjador veure com és la gent, qui ho té clar. Qui sap el que vol. Així, és impossible perdre. I més, contra un adversari que segueix aplicant les mateixes receptes que en el seugle XVIII. I de la mateixa mnera. Sense ni parar-se a pensar si alguna vegada han funcionat. Ha plogut tant, des d’aleshores!


 


Erika Casajoana


Aquest editorial ens anima, gràcies. La demostració de força de Podemos combinada amb una enquesta desfavorable i dos líders catalans que no s’estimen ens han provocat suor freda.


Pablo Iglesias evidencià diumenge més qualitats de triler que de demócrata, i tot i així tens la sensació que hi ha molta, potser massa gent a Catalunya disposada a creure’s qualsevol discurs d’Espanya que soni diferent i a deixar-se entabanar.


Sempre hem sabut que la independència no serà gens fàcil. Ens cal un cap molt fred i confiar en que Mas i Junqueras no ens fallaran. Personalment, crec que Artur Mas plantejarà una solució tan audaç que ni tan sols l’erràtica ERC serà capaç de deixar passar.



Joan Salabert


Vull donar una abraçada solidària a tots els que vam desobeir l’estat espanyol, instituir col·legis i taules i, a la fi, anar a votar en la consulta del 9N. Una abraçada solidària també per al president Mas i per a les conselleres Ortega i Rigau a les que es vol jutjar per haver-ho fet possible. Cada cop sento a més persones de CiU que diuen obertament que “això no és una democràcia!”. Una mostra més del tarannà que van prenent les coses a Catalunya. Per contrast, els qui defensen el marc constitucional espanyol i la seva reforma com a via d’avenç social per als Països Catalans (com ara també Podemos), encara és el moment que constatin públicament el que és cada cop més evident: que de democràcia… doncs ben poca. Que el problema no és ja el PP, que ho és tot l’ordenament legal que emana d’una constitució que fa fonedissos als ciutadans. Per a CiU el concepte de democràcia i llibertat pot ser més formal i estàtic que el que jo defenso, però tot i així, és amb la proclamació conjunta de la seva absència que aconseguirem trencar el miratge que patim d’ençà que es va restaurar el règim borbònic. Quants dels drets socials, individuals i ambientals que estem reivindicant ara per al nostre país -i que ens poden semblar molt “esquerranosos”- ja han estat històricament assumits per la dreta democràtica i liberal més europea?. No sé vosaltres, però jo en compto un munt.


Vaig ser un dels milers de voluntaris de les taules del 9N. I veient com tot funcionava amb un alt respecte democràtic i, val a dir també, ètic – sense presència de cap “autoritat competent”- , vaig imaginar-me com hagués estat la consulta si l’hagués organitzat l’estat espanyol, si l’encarregada de donar els resultats fos la delegació del govern central a Catalunya. Hem de reconèixer obertament que la capacitat d’auto-organització popular que va emergir el 9N es mereix tota la nostra confiança democràtica, mentre que els estaments oficials de l’estat, i els seus acòlits, no. Doncs bé!, la conseqüència de tot plegat és que ara cal que tots declarem que també vam desobeir les seves prohibicions. Un altre gest d’alt contingut democràtic. Ah!, i més abraçades afectuoses i solidàries a dojo.


 


Ramon Perera


És veritablement paradoxal, si Espanya ens respectés, ens tindria veritablement lligats i la independència no seria possible.

El desllorigador de la paradoxa és el fet que la paraula Espanya aludeix dues realitats diferents. Una, lo que queda si prescindim de l’establishment espanyol. L’altra, aquest mateix establishment sota la falsa aparença d’un estat modern, democràtic, del segle XXI, etc, etc. El fet és que a aquest establishment li importen tan poc l’Espanya en el primer sentit, com nosaltres. Només li importen l’amuntegament de diners i de poder.


 


Josep Jallé


Resulta tant insultant haver de llegir que es tracta d’una querella “criminal” cap a Mas, Ortega i Rigau – persones electes per nosaltres que van facilitar l’expressió del que volem sobre un futur col·lectiu, en forma no vinculant, en forma no obligada – que hem declaro auto inculpat, en solidaritat, davant d’aquesta colla de cretins i impostors sobre la voluntat del poble, ara amb noves caretes com la del ja desgastat quotidià de Podemos la casta d’espanyolistes de saló universitari que, sense res encara a Espanya, llevat d’enquestes, ja diuen que Rajoy i Mas son el mateix. Carceller i presoner, el mateix. Caram.


Dilluns, però, vam poder dir ben clar i ben alt, un cop més i després de cantar Els Segadors, que volem la “In – inde – independència ….. “ al Gran Teatre del Liceu, durant la Festa de les Lletres Catalanes de l’Òmnium.


Mai m’hagués pensat que aquest cant de llibertat i d’alegria ressonés, eixordador, al Liceu …. com mai m’hagués pensat que facilitar la lliure expressió, no vinculant, dels nostres desitjos meresqués una querella “criminal” contra els facilitadors, i que uns nouvinguts ho fiquin tot al mateix sac. Efectivament, Espanya, la de sempre, malgrat els atavismes de noves, aparents, imatges …. no ens falla. Salut i que duri!.



Josep Blesa


Vaig pensar exactament el mateix ahir.


Però m’amoïna el per què, quan ens aventen als illencs i valencians, igual que als principatins, nosaltres s’amaguem emporeguits col·lectivament ?.


La paüra ens deixa garratibats i inermes. Semblem estruços. És un reflex irracional i irrefrenable.


Bon Nadal, justícia global i llibertat a doll, amics.


 


Soledat Balaguer


He estat aquest matí fent cua durant més de 3 hores al TSJC, no per inculpar-me, perquè no som culpables de res, sinò per deixar constància que vaig partivcipar activament en el 9N. De fet, era una cua de jubilats, a aquella hora del matí. Ens hem trobar amics i coneguts, i al llarg de tres hores hem fet amistat amb desconeguts (ens hem acomiadat amb abraçades i desitjos de bones festes). La majoria coincidien en que èrem allà per posar pressió als polítics, que es posessin les piles, que nosaltres no afluixavem. Que volem eleccions ara.


He tingut la sort de formar part dels últims deu ciutadans que han pogut entrar… poc abans de les tres de la tarda (calculo que només haviem pogut entrar un 20% dels que hi erem allà)

Volia destacar un detalll important: l’horari d’obertura al pública del TSJC és de 9 a 14 hores. Però els mossos d’esquadra de l’entrada i les dues funcionàries habilitades per atendre el registre públic de la Sala Civil i Penal -cal dir que es necessita una habilitació especial per exercir les funcions de registre- s’han quedat fins a les tres. Amb una atenció el més ràpida possible, anant a buscar a cada moment a la impressora -a 20 metres de distància- la diligència de ratificació que ens lliuraven, i amb un somriure permanent a la cara. Donaven la millor imatge del que és la funció pública, i crec que s’ha de ressaltar.


 


Jordi Manchon


… ens falta proactivitat, potser encara esperem que vinguin de fora i ens ho arreglin, amb lo panxa-contentes que som de vegades, la poca eficàcia a l’hora de fer el pas endavant resulta preocupant.

Sembla, si més no, que els que ens haurien de portar cap a la independència tinguin por escènica i com si fossin un Sabina qualsevol, els hi vingui vertigen…. 

Aquest impass sembla que busca avorrir les ovelles, de moment ja han aconseguit que l’ANC es rendeixi i passi de ser un lobby de pressió a un simple espectador esma-perdut.

Potser l’estratègia passa per cansar-nos del tot i que les nostres castes tornin a recuperar allò que per un moment els semblava perdut, mentrestant Podriamos segueix amb el discurs lerrouxista que tan sembla agradar a CiU i a ERC, els uns perquè es pensen que espantaran a ERC i els altres per dir que s’hi entendrien millor…

Perquè els catalans no tenim remei…?


 


Carles Balbastre


Hi ha qui suggereix, amb encert, que seria molt bo fer una reedició del 9N entregant 2.305.806 persones  la seva declaració de participació a la “consulta” al jutjat de guàrdia o al TSJC. Atenció: funcionaris abstingueu-vos que l’estat té males puces.Això té encara més ressò que el propi 9N. Hem desobeït l’estat i n’estem orgullosos. I tancaria, com es mereix, aquest 2014 tant intens. Bé, potser encara passarà alguna cosa més…Bon Nadal als de totes les vies.


 


Jaume José Orianes


Per sort o per desgràcia no havia vist ni sentit mai al Pablo Iglesias parlar. El dilluns el viu als Matins de TV3 i també l’escoltí al Matí de Catalunya Radio. Realment quedí parat. Et dono tota la raó amb “El xou prepotent de Pablo Iglesias diumenge i […]”.
Sense dir-ho explícitament fa la interpretació de l’art. 2 de la Constitució que no respecte el dret dels pobles a ser. Posa pel davant del dret a decidir, l’obligació de conviure amb els espanyols i que continuem pagant-los-hi la festa fins que ells ja tinguin la casa endreçada.
No puc donar-los-hi la raó en la indissoluble unitat d’Espanya quan Perpinyà, que és la segona àrea metropolitana catalana, és a França en contra dels compromisos per la incorporació de la 1a República Catalana a la monarquia hispànica.
El mateix Felip V de Castella quan féu els juraments per exercir de rei de Catalunya (l’any 1700) jurà sobre el recull de constitucions fet pel notari Lluís de Peguera que defensaria Perpinyà i tots els municipis que avui són als Pirineus Orientals quan ja feia 40 anys que havien estat cedist a França.
Evidentment, com que el Tractat dels Pirieus no havia estat ratificat per les corts catalanes no podia formar part d’aquest recull de constitucions que havia jurat respectar. De fet, ni El Tractat dels Pirineus i el de la Pau de la Westfalia no han estat ratificats mai per les corts catalanes.
No reclamo la indissoluble unitat de la nació catalana sinó que no em reclamin a mi que accepta la indissoluble unitat de la seua Castella i la Espannya incorporada i assimilada que ells desitgen, aconseguida per les armes o amb mentides i traïcions (segons el dret català), al temps que no respectaren la unitat de la Federació de Reialmes del Compte de Barcelona. La millor manera d’ensenyar és amb l’exemple.

Men?ame

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s