La casta bona: desmuntant a Pablemos | Porteu més munició

La casta bona: desmuntant a Pablemos | Porteu més munició.

LA CASTA BONA: DESMUNTANT A PABLEMOS

o-AZOTE-570

Estàndard

Google Translate en llengua vernàcula. L'odi jau

No pretenc entrar en segons quines discussions: Pablemos no estarà per la independència. És un discurs articulat a Madrid i, per tant, estatalista, pactista-reformista i coix de dalt a baix tant per la manca de propostes com per la indefinició volguda del seu discurs. Aterra a Catalunya amb el pas canviat i abanderant discursos caducs com el del «dret a decidir», «el sobiranisme és cosa de la dreta» o criticant superficialment i amb paternalisme a organitzacions rupturistes que porten anys d’experiència en la lluita al carrer. Una abraçada conjuntural –pot ser més criticable o menys– és una minúcia comparada amb la veritable abraçada que vindrà: la del pacte de la Moncloa 2.0. Un Felipe González Reloaded que el temps demostrarà que les reformes, per molt innovadores que semblin, es faran un dia velles. Ens queda molta feina per fer però una cosa és clara: cal desmuntar fil per randa tota aquesta farsa i deixar d’una vegada de menystenir als barris metropolitans i fer veure que la independència pot passar per la ruptura amb la «casta dolenta» (tant l’estatal com la catalana) com també aquesta nova «casta divina però bona» que emergeix.

Expectatives vs. Realitat
Hereus del 15M, artífex de la regeneració, partit assembleari… A Pablemos se li atribueixen molts conceptes amb els quals mai ha predicat amb l’exemple, mai predicarà ni mai han sortit de la boca de cap dels seus líders. Aquest efecte en molts casos no és fruit de la casualitat sinó d’una semàntica meticulosament planificada. No dius però fas entendre el que el receptor voldria entendre de tu. No hi ha lletra petita sinó lletra inexistent en la teva imaginació. No t’enganxes els dits, tothom et vota en base a unes esperances que tu no has infundat i no s’hi valen reclamacions.

Hereus del 15M?

Indignados protest in Madrid
Un mèrit «lloable» de Pablemos és la seva capacitat de caure simpàtic i aglutinar a un tipus de desafecció i descontentament sociològic: als indignats prèviament no-polititzats. El 15M va ser una reacció dels «indignats» però va morir amb mateixa celeritat que va néixer. Que siguis capaç d’aglutinar aquesta massa social amb diferents tècniques de màrqueting polític no equival a que aquest partit sorgeixi d’aquesta massa social.

Assemblearisme?
Pablemos intenta vendre’s amb moltes argúcies com a una organització assembleària. Res més lluny de la realitat. Una organització assembleària no neix mai de dalt a baix sinó de baix a dalt. L’exemple paradigmàtic als Països Catalans és la CUP –que s’articula com una assemblea sorgida d’assemblees municipalistes totalment autònomes de l’Esquerra Independentista– tot i que es poden trobar molts més exemples arreu del món. Pablemos en canvi té una estructura totalment piramidal, on el centre de poder i decisió real s’articula realment en unes poques mans per moltes trobades presencials o virtuals que es facin i que puguin aportar propostes, cosa que no el diferencia pas de cap partit jerarquitzat tradicional. Per molt que es pugui votar, fer fòrums virtuals o enviar SMS això no és democratitzar estructures. Es pot aparentar se més democràtic si es vol, però mai s’arribarà a l’assemblearisme.

Circulisme

Tot i que s’impulsin els «cercles», aquests pretenen ser més grups de suport locals a les idees de la direcció que no pas organismes autònoms amb capacitat de decisió directa. Ho demostra per exemple la dificultat que ha tingut Pablemos per poder acceptar tots els cercles com a veritables candidatures de cara a les eleccions municipals del maig de 2015.

Ells mateixos estan veient com un maldecap el fet d’impulsar des d’una cúpula a unes bases un partit amb peus de fang, sense una base militant real. El «paracaigudisme» –és a dir, l’arribada de molta gent més interessada en ocupar possibles poltrones que en qualsevol contingut polític– s’ha fet més que palesa sobretot a Catalunya. Gent de baix nivell d’escrúpols com Gemma Galdón –més interessada que qualsevol altra cosa en la seva notorietat pública encara que sigui falsejant el seu currículum– és un dels exemples més paradigmàtics.

Altres exemples de «paracaigudisme» es poden trobar a nivell local a molts municipis: si teniu moltíssima curiositat apropeu-vos a un cercle, tot i que millor aneu-hi vacunats: des de vividors de candidatures independents a rebotats d’altres partits locals amb interessos particulars exclusius en fer la guitza, promotors immobiliaris… és el que té quan ni pots controlar la teva pròpia massa social ni, gràcies a la teva ambigüitat, els hi pots donar eines de què pensar sobre el que defensen.

B2VnW3sIcAAmbLjB2VnY8vIcAAqAoX

Ruptura democràtica vs. Reformisme

Per molt que Pablemos intenti impregnar en l’imaginari de moltes persones que pretenen una ruptura amb l’estat actual, el que pregonen en el fons no és la ruptura sinó la reforma. La ruptura implica no-pacte amb el sistema actual –és el que coneix com a «revolució»– la reforma implica sempre el pacte, que és una abraçada estructura molt més deplorable que una de conjuntural. Faràs fora la monarquia sense pactes? Privaràs dels seus interessos econòmics que dominen les estructures polítiques sense pactes?

Tot va quedar "atado y bien atado", per reformar l'estat cal un pacte de tothom. Pactaràs, Pablito?

Crítica vs. Proposta

La crítica política és immensament necessària però la crítica sense proposta alternativa et converteix en populista. És el que diferencia un reaccionari d’un revolucionari, de qui només vol arreplegar de qui té un projecte polític car. El llenguatge simbòlic que construeix Pablemos de «fer fora a la casta» està mancat sempre de praxis, de com es duen a terme les propostes que no es veuen per enlloc. Una alternativa real s’ha de configurar sempre en base a la proposta, no a aglutinar primer una oposició a un sistema i després «ja veurem com ho fet».

Estètica vs. Contingut

No entrarem en qüestions de semiòtica, només dir que les paraules són sempre esclaves de l’estètica, dels prejudicis, de les connotacions que atribuïm personalment. Canviar la nomenclatura amb paraules més simpàtiques i vendre-ho com a «canvi» és més antic que Jordi Hurtado. Els anuncis de detergent són el cas més paradigmàtic on algunes marques fa 50 anys que fan el mateix però presenten com a noves gràcies només a les paraules. En comptes de dir-se «directiva», «comitè executiu» dir-se «consell ciutadà» o en comptes de trobades periòdiques de militants dir «asamblea ciutadana» encara que sigui cada tres anys queda la mar de bé i regenerador però no deixa de ser el mateix. Així amb totes les estructures o idees que llença el Gran Líder.

Els tres models que es van proposar per Podemos. No cal afegir quin va ser el que es va escollir.

Messianisme

Hi ha Podemos més enllà de Pablo Iglesias? Vist el que es veu és dubtós i tots ja coneixem el messianisme que desprèn Pablemos i tot el que l’envolta, totalment en contradicció amb el que seria una organització sorgida de la ciutadania o del poble. En aquest sentit són més que lògiques l’allau de crítiques –uns amb més raó de causa que altres– carregades de por cap al messianisme. Del lideratge polític –que molts poden veure com a positiu– al totalitarisme hi ha gran diferència. En tot cas hauria de fer més por el discurs de vendre reformisme com a canvi, el de sempre com a nova política o la falta de praxis en la crítica que no pas el culte mediàtic professat al seu líder.

Politòlegs al poder

Els politòlegs i experts en màrqueting polític demostren fer molt bona feina a l’hora d’aglutinar indignació popular o qualsevol altre sector social. Però després d’això, què? Avancem-nos al desastre que s’apropa: la politologocràcia és el mateix de sempre: passar de la Brigada Aranzazi a la Brigada Monedero? On queda el poder de «la ciutadania» en tot això? Ens trobem amb el mateix: canvis de poltrones, canvis de camises, una «casta» que substitueix una altra «casta més simpàtica», però igualment elits en el fons.

Tertulians al poder

Un dels grans mals actuals que s’han conjurat en el panorama mediàtic als Països Catalans però sobretot a l’estat i que no prestem gaire atenció és el tertulianisme. La política –com ha passat amb molts altres àmbits– s’ha prostituït i transformat en un element més d’entreteniment i espectacle tal com han sabut vendre hàbilment les grans televisions estatals. És un mètode molt barat de generar espectacle en base a la confrontació, i més amb un moment tan polaritzant com l’actual. L’argument fonamentat deixa pas a la dialèctica per la dialèctica, el contingut deixa pas a la façana i el postureo, l’expertesa deixa pas al parlar sense coneixement de causa, a les fal·làcies, a la mentida.

És molt més barat que contractar actors per al Diario de Patricia, ja que a més els partits i «líders d’opinió» ho fan totalment gratis i amb el convenciment de que és un bon mètode «d’arribar a la gent» sense tenir en compte la perversió i perill que suposa transformar la política en mer espectacle del circ mediàtic.

La Sexta
A banda de certs grups d’extrema dreta, qui ha explotat fins a la sacietat la gran bicoca del tertulianisme ha estat La Sexta, propietat del Grup Planeta, grup mediàtic de l’Opus Dei amb José Manuel Lara Bosch com a cap visible. El fet que tota la seva temàtica giri al voltant d’un discurs progressista no respon a que ho siguin, sinó a un simple interès comercial –com totes les televisions– d’aglutinar una quota de mercat determinada: la de «consumidor progre», és a dir, aconseguir ingressos publicitaris a canvi de donar al consumidor el que vol sentir i consumir. Això explica que un grup mediàtic totalment conservador pugui tenir mitjans aparentment «progres» com en el cas del grup Prisa o de MediaPro.

pablochikiDe retruc també serveix per colar tota mena d’interessos com el que ara ens concerneix: el buc insígnia de la casa, Pablemos. De la mateixa manera que un canal de televisió va ser capaç d’enviar a un friki a Eurovisió, és més que obvi la catapulta que ha suposat per al Chikiliquatre de la política el bombardeig mediàtic del que ha gaudit durant els últims anys. Hagués estat possible un suport social a Pablemos si mai hagués sortit a la televisió? Òbviament que no.

El nou quart poder

Aquesta relació d’amor entre el «nou quart poder» –ja que els mitjans, a diferència d’altres temps, responen única i exclusivament als interessos político-econòmics que els dominen sense cap pudor– i certs quatres polítics és el que explica fenòmens com el de Pablemos: uns s’aprofiten els altres. El Grup Planeta veu en Pablemos una font inesgotable d’audiència mentre que Pablemos veu en els platós el seu hàbitat natural i el seu target: el consumidor indignat apolític. La fórmula es basa simplement en màrqueting polític.

El veritable mur: el comandament a distància

Els mitjans amb el seu martilleig incessant ens construeixen un mapa mental de la realitat que ens envolta. És una qüestió inevitable ja que és inherent a l’existència de tots els mitjans d’aquí i d’arreu. Tanmateix aquest mapa mental és voluntari i depèn de nosaltres i cap a on el vulguem construir, la teoria de «l’agulla hipodèrmica» de Lasswell fa molts anys que va quedar superada. Fa molt riure quan els unionistes acusen a TV3 de manipular per simplement copsar la realitat catalana que és fàcilment confirmable amb només sortir al carrer. La mala notícia per ells és que per conformar una realitat social inventada caldrien com a mínim 10 canals de televisió com TV3 sense cap mena d’alternativa.

Tanmateix, el comandament a distància sí es converteix en un veritable mur divisori en una societat com la catalana. El cert és que per molt que procuri la pluralitat una televisió pública com TV3 –amb irrefutable diferència, la que més– no es capaç de deslliurar-se per a cert públic del clixé de televisió convergent. Potser el clixé té part de raó, d’exemples en tenim uns quants, però el que és absoluntament cert és que, per molt que ens pesi, TV3 és una de les poques que ens permet copsar la realitat social catalana. Que hi hagi un cert públic a Catalunya que conegui millor tot l’espectre polític estatal però desconegui tot l’espectre polític català, que sàpiga millor què es cou a Marbella que a Lleida, que sàpiga millor i al detall qui és Pablo Iglesias però no li soni per exemple Quim Arrufat és molt preocupant i no s’explica sense aquest autèntic mur.

Primera i única aparició d'@higiniaroig davant l'imaginari estatalista després de la sandàlia

El mapa mental de la realitat dels guettos metropolitans
Que la veritable batalla política a Catalunya es lliura sobretot als barris obrers eminentment castellanoparlants de l’àrea metropolitana és una obvietat que no cal ni analitzar. Fa uns dies el diari Crític va publicar una molt bona reflexió de Sergi Picazo sobre el barri del Carmel de Barcelona. El mapa mental estatalista és omnipresent en aquestes zones-clau electorals i no es pot atribuir a les obsoletes visions etnicistes dels 90 que alguns encara deixen anar. Aquestes zones no són past de l’espanyolisme: són past del mapa mental de l’estatalisme. La barrera del comandament és idiomàtic? Podria ser sinó fos perquè es parteix el prejudici constant: parlar català és de nacionalistes, per tant de casta. Ara no entrarem a analitzar qui té la culpa d’haver generat prejudici però el que és cert que és definitori a l’hora que fent un clic al comandament entri al menjador de casa teva un discurs de Pablo Iglesias o un discurs d’Antonio Baños.

El sobiranisme no és «casta», Pablo. L’independentisme és també ruptura, tant de la vella «casta dolenta» contra la que dius lluitar com de la nova «casta bona» que tu vols encarnar.

 View image on Twitter

“Baltasar, recuerdas cuando desactivaste de un plumazo y con torturas el independentismo en Cataluña? ¡Qué tiempos!”

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s