Lluís Llach: ‘La història els convoca a trobar l’entesa més bona i més ràpida possible’ – VilaWeb

Lluís Llach: ‘La història els convoca a trobar l’entesa més bona i més ràpida possible’ – VilaWeb.

Dissabte  20.12.2014  06:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Lluís Llach: ‘La història els convoca a trobar l’entesa més bona i més ràpida possible’

Entrevista amb el músic i escriptor sobre l’estat actual del procés d’independència, les sortides que cal prendre i la seva ‘trisexualitat política’

Men?ame

És a Palmarin, a la costa senegalesa, allunyat del soroll d’espases que és la música actual del procés d’independència. Llegeix l’actualitat a distància però no amb fredor. I actua a les xarxes enviant consignes i arguments per esmolar l’eina. Vam quedar que li faria les preguntes per Whatsapp i que les contestaria fent servir el servei de veu d’aquesta aplicació. Finalment, la connexió ha fallat i ho hem fet per la via no tan moderna del correu electrònic. Queda pendent una entrevista de cafè i mirada directa. En Lluís Llach ja fa molts mesos que s’ha reactivat després d’un període de desconnexió posterior a la retirada dels escenaris. Està a plena disposició d’això que anomenem ‘el procés’. Demana celeritat en l’acord que han d’establir el president Artur Mas i Oriol Junqueras. En aquesta entrevista, Llach explica la seva ‘trisexualitat política’. I exposa què és allò que li fa més respecte de la construcció d’un estat nou per a Catalunya. L’escriptor i músic, referent destacat de l’esquerra, diu que no li faria res una llista presidida per Mas.

—El no a la independència s’imposa per primer cop en l’estudi del CEO. Què en penseu?
—Penso que aquesta ha estat sempre una possibilitat sincerament assumida per molts dels que lluitem per la independència. No tan sols ho penso, sinó que en tots els actes organitzats per l’ANC en els que he participat, ho he dit i ho he sentit dir a tots els participants que hem defensat l’opció sobiranista. Crec —i n’estic convençut— que el sector independentista de la nostra societat acceptaria amb normalitat democràtica un resultat negatiu. En canvi, defenso que el poble de Catalunya no ha d’acceptar de cap manera que se li negui entitat jurídica i política per a decidir el seu destí i la manera d’organitzar-lo.

—Després de l’èxit del 9-N, el procés ha quedat empantanegat per la discòrdia entre Mas i Junqueras. Com es pot resoldre això?
— Quan vaig veure que en Mas i en Junqueras preferien, no sé si amb prou encert, la proclamació dels seus postulats per mitjà de conferències públiques i notòries, vaig donar per entès que exposarien els seus ideals màxims. Per tant, vaig deduir que en fer aquells actes públics ambdós assumien implícitament que caldria rebaixar les seves pretensions per trobar el punt d’acord. Malgrat que jo he defensat públicament una de les dues opcions, em vaig mentalitzar que entràvem en un període en el que el concepte ‘fermesa’ no tindria més valor que el de ‘renúncia’. I a l’inrevés. Ho segueixo pensant.

—Estan obligats a posar-se d’acord…
—Primer: com que tots sabem que no tenen més remei que posar-se d’acord, com més aviat arribi aquest acord, millor. Segon: tothom reconeix que correspon al president la potestat de convocar les eleccions quan consideri convenient, però fer servir aquesta potestat com un condicionant del procés no seria encertat. Especialment, donada la contundència del mandat democràtic que li va expressar el 9-N, que ell mateix va convocar. I tercer: malgrat que legítimament Mas i Junqueras defensen els interessos polítics dels seus partits, des de la meva ignorància, penso que l’acord que assoliran ha d’arribar molt més enllà. Sigui quina sigui la formulació acordada, han de donar cabuda real i protagonisme a les altres forces sobiranistes que volen participar de la construcció de l’estat.

—Us vau oferir per anar a la llista si calia. Davant la manca d’acord, us hi heu repensat?
—No, ho mantinc. Però em semblaria molt millor que a la llista o llistes hi participessin en llocs destacats actius socials molt més importants i necessaris en aquest moment, com la gent de Súmate. Un cantant d’una certa càrrega simbòlica per alguns, però de poca transcendència i capacitat de maniobra social no em sembla tan útil.

—Dieu que Mas i Junqueras no cal que siguin amics. Que han de ser homes d’estat. Què vol dir això? Què els demaneu?
—Sempre es diu que les relacions personals són molt importants en política. El problema és que en la nova política que el procés empeny, aquesta frase perd molt de sentit. Els nostres polítics —tots, però jo diria que per raons concretes d’actualitat els sobiranistes encara més— són mandataris, en el sentit estricte de la paraula. Tenen un mandat que han de complir i assolir. I al capítol que estem de la novel·la, que l’acord depengués de si s’estimen o no, em semblaria una manca d’alçada política considerable. Fins i tot, un acte de narcisisme infantil. Segur que hi ha d’haver raons més profundes i difícils. Segur. Però, tot i entenent la dificultat, ‘la història els convoca’ irremissiblement a trobar l’entesa més bona i més ràpida possible per convocar les eleccions de manera immediata.

—Sou un referent per molts defensors de la llibertat i per la gent d’esquerres. Una llista per la independència amb Mas al capdavant seria un fre per a un independentista d’esquerres?
—Jo, més que un referent, em sento una persona qualsevol. Això sí, que vol ser lliure i d’esquerres, entès com un tot. No, no em faria res una llista presidida per Mas si d’antuvi els aspectes socials formessin part del programa. Estic segur que l’estat que volem, com molts estats actuals existents a Europa, no pot admetre deixar en mans dels oligopolis qüestions com la pobresa energètica o els desnonaments, per posar dos exemples actuals. O no lluitar aferrissadament contra la corrupció. Per tant, si l’estat que volem ha de ser així, penso que durant la seva formació tampoc ho hem d’admetre. Hem de fer ‘pràctiques’, que diríem col·loquialment. Jo crec que un acord social d’estat que sigui transversal i no excessivament ideologitzat entre tots els partits sobiranistes, per un període constituent establert i limitat, no ha de ser d’una gran dificultat.

—Què us fa més respecte del desafiament de construir un nou estat? Què és allò en què no podem fallar?
—Jo diferenciaria entre respecte i dificultat. Crec que la situació actual, just en la que ara estem i en la que estarem els mesos vinents, serà d’una gran dificultat. I hem d’afinar i afilar molt bé els instruments per guanyar aquest període. El que em fa més respecte és la responsabilitat compartida de fer un estat que sigui un instrument permanent de servei als ciutadans, les seves necessitats, aspiracions, un estat integrador, inclusiu, com es diu ara… des d’àmbits de justícia, equitat, ètica. On el ciutadà sigui objecte, però també subjecte, de tota acció política. Segurament amb més temps podria somiar una truita més perfecte, però per dir-ho de pressa…

—Una vegada vau parlar de la vostra ‘trisexualitat política’ (referència al final del text). Ens ho podeu explicar?

—La meva trisexualitat política… Doncs mira, sempre m’he sentit d’esquerres i combrego amb molts dels principis i maneres de fer de la CUP. Penso que són absolutament necessaris tal com són, sense trampa ni cartró. També tinc simpaties manifestes per ERC. I en el panorama actual de l’esquerra catalana, amb la dimissió del PSC d’assumir el seu paper nacional, em sembla que hi ha l’oportunitat de vehicular un centre esquerra poderós al voltant d’ERC, en un país en el que aquesta opció és socialment necessària i acceptada. I en el context actual, en el que la tranversalitat del projecte independentista ocupa tot l’espai ideològic, em sembla importantíssim que el centre-dreta català sigui fort pel bé del procés. Passa un moment difícil, però des de la distància ideològica espero que sàpiguen netejar el partit. I el president que aquest centre-dreta ens ha donat és una peça cabdal per vehicular el desig d’una gran part del poble català envers la plena sobirania.

—Si passen els dies i setmanes i no hi ha acord, què caldrà fer?
— Jo ho tinc molt clar: escoltar què diuen les meves nenes —la Muriel Casals i la Carme Forcadell— pel que són, com són i allò que representen. I posar-me a la seva disposició disciplinadament per si les puc servir.

Men?ame

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s