CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP tanquen files amb la consulta | Nació Digital

CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP tanquen files amb la consulta | Nació Digital.

CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP tanquen files amb la consulta

Acte unitari dels partits convocats per l’ANC a Santa Coloma de Gramenet

Redacció Barcelona , ACN | Actualitzat el 29/06/2014 a les 20:00h
Rull, Oca, Tardà i Camats agafats per la consulta. Foto: Núria Julià

Amb els diputats Josep Rull (CiU), Joan Tardà (ERC) i Dolors Camats (ICV-EUiA) i l’exregidor de la CUP Xavi Oca agafats de la mà. Així ha acabat l’acte de l’ANC de Santa Coloma de Gramenet per reivindicar el dret a decidir de cara al 9N. Han coincidit que la consulta és una eina democràtica i han fet una crida a treballar els propers mesos en aquesta línia.
El republicà ha demanat no fer passos enrere i per això ha apostat per l'”honradesa, el coratge i la intel·ligència”. Rull ha defensat que si Espanya “ha renunciat a ser l’estat dels catalans es té el dret i l’obligació de construir-ne un de propi” mentre que Camats ha recordat que la defensa del dret a decidir ja no és “un repte en solitari”.

Una reflexió semblant ha fet la portaveu dels ecosocialistes al Parlament, Dolors Camats. Creu que la consulta és “un pols brutal a l’estat, a PP i a PSOE, que s’ha aferrat a la Constitució com un escut inviolable”. Camats ha recordat però que, amb l’abdicació de Joan Carles I, el era “un repte en solitari” ha recopilat més defensor a l’estat. “No només per Catalunya sinó també com a debat democràtic”.
En aquesta línia Camats creu que el 9N ha de servir per “tornar la legitimitat al terreny de joc” perquè no es tracta ni de “majories ni de legalitats ni de si és jurídicament” possible. Per tot plegat ha fet una crida a la ciutadania a no “deixar sols” les forces que defensen el dret a decidir perquè “els drets com a país són els drets de la gent”.
També ha intervingut l’exregidor de la CUP a Sabadell, Xavi Oca, que ha recordat que “el que no decideix el poble es decidirà segons un interessos de les minories i les oligarquies”. “El dret a decidir és el substrat de la democràcia, la base per construir una societat a partir de la voluntat i els interessos de tots, especialment dels treballadors”, ha afirmat. Oca ha recordat que haurien preferit una pregunta “més nítida” però que en positiu la pregunta consensuada per al 9N per CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP és que permet que els ciutadans diguin “quin futur volen”.
Han tancat l’acte els representats de l’ANC de Santa Coloma de Gramenet, que han demanat a l’alcaldessa del municipi, la socialista Núria Parlon, que “ajudi a fer decantar el PSC cap al suport a la consulta del 9N”. “Ens hauria agradat que avui haguessis pogut pujar a l’escenari i haguessis defensat amb nosaltres la capacitat democràtica del nostre país per poder decidir el seu futur, encara hi ets a temps”, han conclòs.
Anuncis

Interrogatori sorpresa als 33 jutges partidaris de la consulta

Interrogatori sorpresa als 33 jutges partidaris de la consulta.

29/06/2014
CONSULTA
Interrogatori sorpresa als 33 jutges partidaris de la consulta
El Promotor d’Acció Disciplinària els fa una bateria de preguntes, inclòs si han intervingut terceres persones
Lluís Bou
Els 33 jutges catalans que van signar un manifest a favor de la consulta estan sent interrogats pel Promotor d’Acció Disciplinària, una nova figura que va tirar endavant recentment el govern espanyol per actuar des del punt disciplinari contra jutges i magistrats.
Segons informa el diari ‘Público’, els magistrats que van signar el manifest de Dret a Decidir han quedat “sorpresos” per rebre una bateria de preguntes que han de respondre, en comptes que el Promotor actués com era d’esperar: arxivant les diligències informatives que estaven obertes, ja que el manifest es circumscriu dins l’àmbit de la llibertat d’expressió.

Tot al contrari, el Promotor, Antonio Fonseca-Herrero, els ha adreçat unes preguntes per esbrinar detalls, com si la seva intervenció en el manifest va ser encarregada per terceres persones o va ser fruit d’una decisió pròpia i conjunta.

El cas dels jutges proconsulta ja va ser polèmic mesos enrere perquè el diari ‘La Razón’ va publicar fotos del DNI d’alguns dels magistrats, quan aquestes estan només en poder de la policia. El magistrat Santiago Vidal ho valorava en aquesta entrevista a Singular TV.

Santi Vidal a Singular TV

Santi Vidal a Singular TV

El preciós Sí-Sí d’Ada Colau – Mail Obert – VilaWeb

El preciós Sí-Sí d’Ada Colau – Mail Obert – VilaWeb.

Andreu Barnils

29.06.2014

El preciós Sí-Sí d’Ada Colau

Ada Colau, a favor de la independència. Poca broma. Aquestes són les seves paraules: ‘No he estat mai independentista, però el 9-N em plantejo de votar sí-sí, perquè veiem una oportunitat democràtica de fer un procés destituent d’aquest règim que denunciem, i de començar realment a decidir les regles del joc entre tots’. Crec de tot cor que aquest pot ser un punt d’inflexió definitiu de cara a la independència. El vot d’Ada Colau arrossega desenes de milers de votants cap al sísí. Això és així. És la persona ideal pel públic indecís: un dels seus que ha fet el pas. Encara que només fos per això, moltes gràcies Ada Colau !


Però és que no només és per això.


També és el desconcert general que ha provocat. Un espectacle digne de veure que agrairé durant molts anys. Aquí molts han quedat atrapats en un fora de joc descomunal i generalitzat. Com diria Xavier Rubert de Ventós, ara que n’havíem après a dir ‘penícules’ n’hem de dir ‘flims’? Aquí hi ha gent que no entén com una revolucionària pot estar a favor de la independència. No eren pals a les rodes del procés, aquests dels contenidors? Murcianos de la FAI, jóvenes bárbaros de Lerroux, italians a la frontera. Quins articles no s’han escrit, mare de Déu, sobre Can Vies, la Pah, Podemos i el món anticapitalista en general. I ara, amb el Sí-Sí de Colau, què en fareu de tot això? Ja teniu lloc a la vostra paperera? Com us ho expliqueu, tot plegat? Us lliguen les vostres teories i el seu Sí-Sí ? Als hiperventilats independentistes us passa ara amb Ada Colau el mateix que Joan Herrera: no sabeu on mirar. No sabeu què pensar.


Ai l’Herrera, l’home dels problemes reals de la ciutadania, es troba que Ada Colau diu que un Sí-Sí els podria solucionar. En fi, podem veure de tot, fins i tot ICV demanant el vot per una llista encapçalada per una partidària del Sí-Sí. Els hiperventilats nostrats estan igual de descol.locats. Encara no s’han refet de l’ensurt de Raimon que es troben amb el Sí-Sí de Colau.El món al revés. No deuen entendre res.


Aquí la pregunta no és perquè Ada Colau ha donat el sí-sí. La pregunta és perquè se’n dubtava. I se’n dubtava molt. Se’n dubtava perquè moltíssima gent creu que els revolucionaris fan nosa en el camí de la independència. I al revés. Que els independentistes fan nosa a la revolució. Uns i altres no entenen que Ada Colau i SíSí puguin anar junts perquè veuen nacionalisme i revolució com a rivals. I això pot ser veritat, però també pot ser mentida. Una gran mentida. Així, a la Guerra de la Independència Americana també se la coneix com la guerra de la Revolució. Són sinònims. Gandhi va ser un revolucionari i un independentista a la vegada. Che Guevara va teoritzar sobre la sobirania. L’anarquista Garcia Oliver va ajudar l’independentista Francesc Macià. Nacionalisme i revolució han tingut grans espais de confluència, també a casa nostra, i el Sí-Sí d’Ada Colau entronca amb aquesta llarga tradició.


L’important, almenys per mi, és que el Sí-Sí d’Ada Colau ajuda a l’entesa i la col·laboració entre la gent que no només vol una terra lliure. També vol lliures les persones que hi viuen. El Sí-Sí té vots entre els partidaris de la terra lliure, els del mercat lliure i el de les persones lliures (Per això som tants i tan diferents). De fet, les CUP també són això. Fa molts anys que són això. I per això, i aquí més val ser honest amb el lector, jo desitjo que les CUP s’entenguin amb Guanyem. Es pot dir? Diria que ho he arribat a somiar i tot: Ada Colau de número 1 i David Fernàndez de número 2. Això els fa por. Tota la resta, no. Humilment és com ho veig. O somnio, que ja no sé, fins i tot amb gent d’ICV i EUiA en una llista amb portaveus que són Sí-Sí.


Per últim, crec que el Sí Sí d’Ada Colau és preciós perquè confirma una llista personal: artistes que no en tenen ni puta idea. La llista només és útil si hi poses artistes que admires. En el meu cas, Céline, Josep Pla, Clint Eastwood i Joan Sales. Sales, l’enorme escriptor, que es veu que deia que els revolucionaris eren enemics de Catalunya.


Sí-Sí, Sales, Sí-Sí. I els revolucionaris americans, ho eren d’Amèrica. Per això els van dur a la independència.




El hámster catalán | Máximo Pradera

El hámster catalán | Máximo Pradera.

Máximo Pradera Headshot

El hámster catalán

Publicado: 29/06/2014 09:50 CEST Actualizado: hace 1 hora

Print Article

Hace poco tuve ocasión de visitar Barcelona para promocionar mi último libro,Madrid Confidencial, y aproveché para informarme, por boca de un puñado de catalanes con criterio, de qué pasa realmente con lo que en Madrid se ha dado en llamar El desafío soberanista de Artur Mas.

De lo primero que me enteré al llegar a la Ciudad Condal es que allí lo llaman El Procés y que se pronuncia distinto a cómo se escribe: Al Prusés

Nada de

El órdago secesionista
El reto independentista
El ultimátum separatista

No. Allí es un todo en uno y ese uno tiene un nombre: El Procés.

Desde hace meses, por no decir años, en Cataluña, pongas la radio que pongas, abras el diario que abras, o sintonices la tele que sintonices, sólo se habla, desde que sale el sol hasta que se pone, del Procés.
Augusto Monterroso lo habría resumido en un microrrelato:

Cuando despertó, el Procés todavía estaba allí.

Me consta que muchos catalanes desearían abordar otros temas de conversación a lo largo del día, como por ejemplo, cual va a ser la secuela de Ocho Apellidos Vascos o por qué Felipe VI, con 46 castañas ya cumplidas, sigue soltando tantos pollos como un adolescente de Verano Azul
Les resulta imposible.
Del mismo modo que a los personajes de El Ángel Exterminador de Luis Buñuel, una fuerza maligna e invisible les impedía salir de la habitación, los catalanes se ven constreñidos, noche y día, a hablar u oír hablar del Procés
¿Quién o qué les obliga a ello? 
No se sabe. 
Pero una característica intrínseca y misteriosa del Procés es que es obsesivo, omnipresente y monotemático.
¿A qué se debe la naturaleza estéril e interminable del Procés?
Eso sí se sabe. Lo explicaré dentro de unas líneas

Lo cierto es que tanto en Cataluña como fuera de ella, tenemos la sensación de estar subidos a una gigantesca e invisible rueda de hámster, en la que por más que hagamos, digamos, advirtamos, valoremos, pensemos, expongamos, ponderemos, neguemos o concedamos, siempre estamos en el mismo sitio.
No es que volvamos al mismo lugar, como cuando uno se extravía, buscando en vano la salida del laberinto.
Es más cruel y más ridículo que eso: al igual que el hámster, nunca nos movemos del sitio. Lo que se mueve es la rueda.
Nosotros movemos la rueda (con entrevistas, debates, mesas redondas, reportajes, telediarios, blogs) pero la rueda está suspendida en el aire, atravesada por un eje, que impide su contacto con la tierra.

La Wikipedia nos jura y perjura que para los hámsters, correr en la rueda es muy gratificante. Algunos se hacen 10 kilómetros al día.
Los españoles (catalanes o no) no somos hámsters -por mucho que la cara del presentador de El Gato Al Agua nos haga pensar lo contrario. 
Correr en una rueda no nos produce placer alguno y si alguien no detiene pronto este ejercicio absurdo de jogging político, acabaremos todos internados en un cotolengo.

El Procés es interminable y estéril porque Rajoy y Mas así lo han pactado entre ellos.
A ninguno le interesa que el Procés se resuelva a favor del otro, pero tampoco tienen ningún deseo de que termine algún día el tira y afloja.
Rajoy lidera un partido nacionalista español. 
El nacionalismo español es de los llamados centrípetos o integradores. En teoría, pretende la unificación nacional de las poblaciones con características comunes que habitan en distintas zonas del país.
Mas, en cambio, lidera el nacionalismo catalán, que es centrífugo o desintegrador. Pretende la secesión de un territorio, habitado por una población con características diferentes al grupo considerado mayoritario.
Ni Rajoy es totalmente centralista ni Mas completamente independentista.
Rajoy necesita alimentar el nacionalismo centrífugo para que éste, con sus reivindicaciones, justifique la represión centrípeta.

Yo soy necesario en Moncloa porque la fuerza secesionista es de tal intensidad que sólo un partido centrípeto puede compensarla.

Mas necesita alimentar el nacionalismo centrípeto para que éste, con su represión, justifique la rebelión centrífuga.

Yo soy necesario en el Palau de la Generalitat porque si no Madrid nos absorbería hacia el centro con la fuerza de un agujero negro.

Si una de las dos fuerzas decae, deja sin justificación al que ejerce la contraria.
Es como Churchill cuando acabó la 2ª Guerra Mundial:

– ¿Para qué es Vd. necesario? 
– Para oponerme a los nazis. 
– ¡Pero si ya no hay nazis, ¡váyase a su casa!
Y a su casa se tuvo que ir el heroico Sir Winston.

La manera de alimentar el nacionalismo centrífugo es ejercer la fuerza centrípeta de la manera más prepotente posible.
No se trata de seducir a la comunidad que tiende a irse (porque se siente diferente) sino de avasallarla, para provocar rechazo hacia la comunidad que trata de integrarla. De vez en cuando, hay que darle un latigazo al tigre para que siga rugiendo.
De ahí las frases de Wert en el sentido de que hay que españolizar niños catalanes, como si fueran aborígenes antillanos a los que hay que someter a los dogmas de la Fe Católica, haciéndoles olvidar para siempre a sus dioses paganos.
El supuesto esfuerzo integrador se hace con la deliberada intención de que fracase.
Una Cataluña verdaderamente integrada en el resto del Estado privaría de legitimación política al Régimen Marianista.

La manera de mantener vivo el nacionalismo centrípeto es exactamente la misma.
Mas hace llegar a Rajoy las preguntas del referéndum en forma chulesca y prepotente: vienen ya redactadas de Barcelona y le comunica al presidente del Gobierno una fecha-ultimátum para la consulta.
Sabe que esa es la manera de sabotear el referéndum, porque conoce el nacionalismo español y es consciente de que al rugido, responderá con el látigo. 
La reivindicación secesionista también se hace con la intención de que fracase.
Hasta ahora ese juego de fuerzas de signo contrario había funcionado tan razonablemente bien como el bipartidismo.

Igual que había bipartidismo teníamos binacionalismo.

Si las cosas se han salido de madre a estas alturas es porque los catalanes -no los dirigentes, sino los ciudadanos- se han hartado ya del eterno juego del tira y afloja.
Han recibido demasiadas humillaciones. Humillaciones de quien cabía esperarlas -del nacionalismo centrípeto- pero también de quien no cabía, el socialismo, vamos a llamarlo, ¿federalista?
Los catalanes ya no tienen en quién confiar y esta vez quieren irse de verdad.
Tanto para Mas como para Rajoy, el escenario que empieza a desplegarse ante ellos es literalmente dantesco.
Todo el mundo sabe -en Cataluña y en la China Popular, que diría Carod Rovira- que Mas nunca ha sido independentista, sino nacionalista centrífugo. 
La perspectiva de una Cataluña independiente es para él una pesadilla tan grande como para Rajoy.
Su presencia en Sant Jaume sería tan innecesaria como la de Churchill en Downing Street al acabar la Segunda Gran Guerra.

-¿Ya has vencido a los PePeros? Vete a tu casa.

Rajoy podría perfectamente autorizar y ganar el Referéndum, pero eso le dejaría tan fuera de juego como perderlo.
Si los catalanes votaran a favor de quedarse en España, el nacionalismo centrífugo perdería tanta intensidad (como ha ocurrido, por ejemplo, en Quebec) que su presencia en Moncloa sería difícilmente justificable.
A Mas y a Rajoy les da miedo la consulta porque salga lo que salga, ellos quedan fuera de combate.
Por tanto, todo es postureo. 
Uno juega a que exige la consulta pero intenta sabotearla y el otro se niega a autorizarla mientras finge que no desea que se la exijan.
Los de a pie tenemos dos salidas. 
Hacer fuerza entre todos para liberar la rueda del eje y que el hámster vaya por fin a alguna parte o aprender a disfrutar como él: diez kilómetros al día de paseo interminable y estéril, que nos llenará de endorfinas sin habernos movido de casa.

P.D.
ACREDITADO: Mariano Rajoy corre todas las mañanas, desde hace años, sobre una cinta mecánica.
Ha recorrido ya tantas millas que él cree haber doblado ya el Cabo de Hornos.

Seguir a Máximo Pradera en Twitter: www.twitter.com/maxpradera

El PSC es queda amb només 19 diputats, empatat amb el PP

El PSC es queda amb només 19 diputats, empatat amb el PP.

28/06/2014
DEBAT AL PSC
El PSC es queda amb només 19 diputats, empatat amb el PP
Avancem demana a Joan Ignasi Elena que passi a ser no adscrit i no deixi l’escó
Lluís Bou

Un moment de l’assemblea d’Avancem, que se celebra a Sant Feliu de Codines @annacpelaez

El PSC perdrà un diputat i es quedarà amb només 19 escons, empatat amb el PP. El col·lectiu Avancem ha demanat aquest matí a Joan Ignasi Elena que passi a ser diputat no adscrit i que no abandoni l’acta de diputat. La plataforma ha trencat amb el partit socialista, a causa de la seva deriva espanyolista i pel que considera una distorsió del programa.

Elena va assistir encara en el ple d’aquesta setmana com a diputat del grup socialista, a l’espera que l’assemblea d’Avancem prengués la decisió definitiva, tal com ha succeït. Elena ha acudit a l’assemblea amb la intenció de renunciar l’escó, però el posicionament unànime d’Avancem per tal que segueixi sent diputats l’ha obligat a repensar-s’ho. Els crítics s’han reunit aquest matí a Sant Feliu de Codines. La pròxima sortida d’Elena deixa el grup socialista és la situació de més feblesa des de la recuperació del Parlament, i ha causat nerviosisme en la direcció del PSC.

El futur primer secretari, Miquel Iceta, ha demanat a Elena que deixi l’escó, en declaracions al Suplement de Catalunya Ràdio. Però legalment els escons són propietat de cada parlamentari, i els partits no poden exigir que l’abandonin. Elena és conscient que la pressió del PSC per tal que renuncïi a l’acta s’incrementarà en els pròxims dies amb duresa. “Potser abans de demanar-me a mi l’escó que Iceta s’aturi a pensar cinc minuts i miri la resta del grup parlamentari”, ha replicat recordant els diputats socialistes imputats en casos judicials.

L’empat a 19 escons amb el PP és una situació molt perillosa per als socialistes. Si bé seguiran com a tercera força política perquè van obtenir més vots que els popular, només que un altre diputat crític abandonés el grup socialista passarien a ser la quarta força per darrere del PP.

Sense títol

Joan Ignasi Elena, al centre, en una roda de premsa

Els Ajuntaments independentistes es plantegen demanar empara a la UE

Els Ajuntaments independentistes es plantegen demanar empara a la UE.

28/06/2014
CONSULTA
Els Ajuntaments independentistes es plantegen demanar empara a la UE
Denuncien una persecució de Llanos de Luna, tot i que ja ha perdut 73 contenciosos judicials contra mesures sobiranistes
Lluís Bou
L’Associació municipal per la independència (AMI) està estudiant la possibilitat de demanar empara a diferents organismes europeus davant les denúncies que reben alguns ajuntaments i consells comarcals adherits a l’associació per part de la delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna. Aquest ha estat un dels punts de l’ordre del dia tractats en el decurs de la tercera assemblea general que l’AMI ha celebrat avui a Balaguer (La Noguera).
L’associació es planteja presentar una queixa davant tres dels òrgans del Consell de Poders Locals i Regionals del Consell d’Europa (CPLR): A la comissió de Seguiment, al president del CPLR, Herwig Van Staa, i al president de la Cambra de Poders Locals, Jean Claude Frécon. Així mateix, s’interposarien recursos davant el Tribunal de Justícia d’Europa per incompliment de la normativa de la UE per part d’un Estat membre. Aquests incompliments bàsics de l’Estat espanyol són el del dret a l’associació (exemplificat en les reiterades denúncies contra el pagament de quotes a l’AMI) i el de la proporcionalitat dels controls administratius.
Els jutjats han desestimat o arxivat fins ara 73 contenciosos impulsats per la delegada espanyola, dels quals, 50 per sobirania fiscal (amb 4 sentències fermes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya), 1 pel pagament de quotes a l’AMI i 22 per declaracions del municipi com a “territori català lliure i sobirà”. Per la seva banda, els jutges han donat la raó als advocats de l’Estat espanyol en 13 ocasions (3 per sobirania fiscal, 5 per no penjar la ‘rojigualda’, 4 per declaracions de “territori català lliure i sobirà” i 1 pel pagament de quotes a l’AMI).
Els Ajuntaments i consells comarcals denunciats per la delegació del govern espanyol ho són per impulsar la “sobirania fiscal” (103), no penjar la bandera espanyola  (93), declarar-se “territori català lliure i sobirà” (45), pagar la quota anual de l’Associació de Municipis per la Independència (32), cedir un local a l’AMI o fins i tot per la contractació de trens a l’Onze de Setembre de 2012, com va ser el cas de Girona i Figueres. Un total, doncs, de 275 recursos i requeriments.
Durant l’assemblea general ordinària també s’ha presentat als alcaldes presents la possibilitat de la celebració d’un acte a la tardor que duria el nom de la “Senyera per la llibertat”, i que simbolitzaria el suport al procés sobiranista des del món municipal dels 694 ajuntaments associats a l’AMI.
Sense títol

El president de l’AMI i alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, parlant a l’assemblea de l’entitat

Crida lituana a reconèixer els primers la independència de Catalunya – VilaWeb

Crida lituana a reconèixer els primers la independència de Catalunya – VilaWeb.

 

Dissabte  28.06.2014  16:10

Crida lituana a reconèixer els primers la independència de Catalunya

Recorden com d’important va ser la decisió d’Islàndia de reconèixer la independència de Lituània després de la proclamació unilateral

Men?ame

El professor Kestutis Girnius, de l’Institut de Ciències Polítiques i Relacions Internacional de la Universitat de Vílnius signa un article a The Lituanian Tribune on demana ‘Serà Lituània la Islàndia de Catalunya?‘. Girnius recorda que després de la proclamació unilateral de la independència de Lituània, Islàndia va ser el primer país a reconèixer diplomàticament l’estat lituà, en un moment en el qual els estats demanaven als lituans que intentessin un acord federal dins la URSS. ‘Recordeu l’onada d’emoció i alegria quan la petita Islàndia es va atrevir a enfrontar-se a Moscou i reconèixer la nostra independència?’ escriur Girnius, que a continuació diu que les autoritats lituanes ‘han de recordar el nostrre passat i entendre el desig de sobirania dels catalans’.

Girnius diu que en aquests moments no és necessari ni recomanable que Lituània faci cap gest diplomàtic envers Catalunya però que ha de pressionar Madrid per la celebració del referèndum. També afirma que l’actitud oficial del govern lituà ‘no fa honor al nostre passat’ i remarca que Lituània no pot actuar en referència a Catalunya de la mateixa manera que van actuar els qui volien que Litània restés sotmesa a la Unió Soviètica.

Per això el professor Girnius considera que l’estat lituà ha de reflexionar sobre la situació catalana i que la societat lituana hauria de fer un esforç per entendre i donar suport a la reivindicació de Catalunya. Fins al punt de ser el primer estat en reconèixer la república catalana en el cas que es proclami, passat el 9 de novembre.