Humbert.Cat

Apunts per un nou estat

Raül Romeva: ‘El pas per Europa m’ha convençut que la independència era una necessitat’ – VilaWeb

Raül Romeva: ‘El pas per Europa m’ha convençut que la independència era una necessitat’ – VilaWeb.

Divendres  28.03.2014  06:00

Autor/s: Roger Cassany

Raül Romeva: ‘El pas per Europa m’ha convençut que la independència era una necessitat’

Entrevista a l’eurodiputat d’Iniciativa per Catalunya, que no es presenta a la reelecció · Es declara ‘eurofrustrat’, però no ‘euroescèptic’

Men?ame

És un dels eurodiputats més ben valorats aquí i a fora. Però ja no es presentarà a les eleccions del 25 de maig. Raül Romeva (ICV) ha estat deu anys al Parlament Europeu i ara se’n va amb un mal regust. Es declara decebut, ‘eurofrustrat’, però aclareix que de cap manera ‘euroescèptic’, perquè està convençut que la Unió Europea és útil i que, en tot cas, cal canviar-la. En aquesta entrevista fa balanç del seu pas pel Parlament Europeu i explica que la barrera amb què ha topat per a poder fer servir el català als plens ha estat el detonant del seu independentisme. ‘Si una cosa tan fàcil, tan simbòlica i tan barata resulta que és impossible en el marc actual, vol dir que tenim un problema de marc.’ I en conclou que l’única via és esdevenir un estat. També parla dels problemes d’Europa, de com ens veuen, als catalans, des de Brussel·les, de quines simpaties tenim i de què pensa fer d’ara endavant.

Comencem amb una pregunta obligada. El Tribunal Constitucional ha tombat la declaració de sobirania. Quines conseqüències pot tenir?
—Jo, al Tribunal Constitucional, ja no li dono cap credibilitat. És un òrgan que des de la sentència de l’estatut ha quedat absolutament desacreditat. Per mi, aquesta sentència no té cap efecte. No em sorprèn, malauradament, però és que no canvia res.

Parlem d’Europa. Són les vostres últimes setmanes al Parlament Europeu. Hi heu estat deu anys. Us sentiu satisfet de la feina feta?
—D’entrada, deu anys són molts anys. I, en relació amb això, la primera constatació és que el projecte europeu és un projecte dinàmic. En deu anys he constatat que tot canvia i que allò que fa deu anys semblava impossible, avui és possible. Per tant, és un projecte que s’adapta a les necessitats i a les circumstàncies. Segona constatació: Europa és una bona idea però té seriosos problemes d’execució. Potser passa que és massa jove, té només seixanta anys. Sigui com sigui, té seriosos problemes de lideratge, de credibilitat, de simpaties, de competències, institucional, etc.

Us n’aneu decebut?
—En molts casos Europa ha decebut, sí. Jo he pogut constatar que aquells que érem ‘euroentusiastes’ hem esdevingut, i jo m’hi compto, ‘eurofrustrats’ o ‘eurodecebuts’. Continuem creient que Europa és una bona idea i però ens decep molt la manera com els executors d’aquesta idea la porten a terme. Hi ha un problema en el pont de comandament, no tan sols de transparència, sinó de rendició de comptes i de manera de prendre les decisions. I això fa que molta gent que pensem que Europa és  necessària, avui dia siguem escèptics respecte que aquesta Europa, tal com és feta, sigui la resposta.

Us heu tornat ‘euroescèptic’?
—No, no és igual ser un ‘euroescèptic’ que sentir-se decebut d’aquesta Europa. Un ‘euroescèptic’ ja no creu en el concepte d’Europa. Tant li és. En canvi, jo la vull canviar, aquesta Europa. Aquesta Europa no és l’Europa que ens convé, que ens cal, que necessitem.

Què hauria de canviar?
—La pròpia concepció. Europa ha d’entendre, o hem d’entendre els qui tinguem un paper en la construcció d’Europa, que té dos desafiaments importants. El primer, ja no pot ser un espai exclusivament econòmic. És a dir, Europa és bàsicament una unió econòmica amb algunes competències polítiques. I això ja no dóna més de si, el vestit s’ha fet petit i passat de moda. I això no ho dic jo: ja ho va dir, entre més, Jacques Delors. Va dir, quan va crear l’euro, que si no dotàvem l’euro d’una política fiscal comuna, no vint-i-vuit polítiques diferents, sinó una; i d’una política econòmica i una política monetària comunes, i una unió bancària, no funcionaria. I és això que ha passat i que he constatat en aquests deu anys. He estat testimoni directe d’allò que molts avisaven, ja des del 2004, que passaria. Per tant, el primer problema és de credibilitat política. El segon: Europa també té un problema de credibilitat democràtica. És a dir: que tinguis un parlament europeu sense capacitat d’iniciativa legislativa, avui ja no s’entén; que tinguis un parlament transparent però que és colegislador juntament amb el Consell d’Europa, que un òrgan opac en què no és possible de saber qui decideix què i de quina manera, tampoc no s’entén; que tu no puguis, a través de les eleccions al Parlament Europeu, decidir quin és el govern, l’executiu europeu, això tampoc no s’entén; que en les grans decisions econòmiques el parlament només pugui tenir un paper consultiu, tampoc no s’entén. Per tant, hi ha un seguit de deficiències estructurals i institucionals que fan que no hi hagi, per part de la ciutadania, una confiança en les institucions europees. 

És aquesta decepció que us fa plegar?
—No, la decisió de plegar era ja presa des que vaig acceptar de ser candidat, el 2004. Aleshores vaig començar amb una idea molt clara, que era que la política institucional havia de ser cíclica. Això no vol dir que no es pugui canviar d’espai, és a dir, ser diputat al Parlament de Catalunya i després en una altra institució, sempre que hi hagi fases de transició. Però en qualsevol àmbit els cicles són bons. I en el marc institucional representatiu, encara més. Jo ja vaig entrar el 2004 amb el compromís de fer cinc anys si entrava al parlament i, en tot cas, renovaria un mandat més, si s’esqueia. Ho vaig decidir des del principi, ho vaig dir públicament i n’estava tan convençut que si ara trenqués aquesta promesa quedaria molt malament. 

Però no fa gaire vau anunciar que aniríeu a les llistes de Bovè a l’estat francès…
—No, al final no. M’hi vaig comprometre, en una posició simbòlica, és cert. Però passa que per ser candidat a un determinat lloc hi has de ser empadronat. I sis mesos abans. I jo vull poder votar a Catalunya, que és on em toca votar i on vull votar. Faré campanya amb ells, també, i tot allò que calgui, però no aniré a les llistes.

Què us enorgulleix més d’haver fet?
—Ostres, és difícil de triar una sola cosa. Dit en termes generals, del que estic més content és d’haver batallat per posar al primer lloc del rànquing de les prioritats d’una institució com el parlament europeu tot allò que fa referència als drets i les llibertats dels ciutadans: drets personals, col·lectius, igualtat entre homes i dones, drets dels immigrats… Haver posat això com a estendard en la meva activitat al parlament durant deu anys em fa feliç.

I de què us sentiu més decebut?
—Hi ha dos aspectes que m’han deixat un mal regust. El primer: tot allò que té a veure amb l’estat del benestar europeu. Per mi, Europa té sentit en tant que és un baluard de l’estat del benestar. I l’estat del benestar, a Europa, ara mateix, està molt tocat. Espero que no estigui tocat de mort, però sí que constato que està ferit greu. Es troba en una situació molt fràgil. Això ha estat una decepció personal important, i també política i col·lectiva. Però això és cert que és una tasca, diguem-ne, titànica. La segona cosa que m’ha decebut, i molt, i que era ben senzilla d’aconseguir i no n’hem estat capaços, m’ha deixat terriblement frustrat. Parlo de la possibilitat de poder utilitzar el català al Parlament Europeu. Aquest ha estat un dels factors que més manifestament m’ha deixat clar que si continuem dins Espanya no ens en sortirem. Si una cosa tan fàcil, tan simbòlica i tan barata resulta que és impossible en el marc actual, vol dir que tenim un problema de marc. Ha estat el detonant que m’ha convençut que cal canviar d’estatus. La frustració ha estat brutal. Si aquells que crèiem que hi podia haver un encaix dins l’estat espanyol constatem que ni tan sols això és possible, només hi ha una solució: esdevenir un estat.

Us heu fet independentista per aquest motiu?
—Diguem que he eliminat unes altres opcions per això, sí. Reconec que no he estat mai al·lèrgic a la independència, sempre he vist clar que és un dret històric i nacional del país. Però per a mi la independència era una opció més, no pas l’única, ni de bon tros. Si l’estat espanyol hagués fet una bona oferta federal i de respecte vers Catalunya, ho hauria acceptat sense problemes. Si m’haguessin reconegut culturalment, lingüísticament, nacionalment i institucionalment, jo m’hi hauria sentit molt còmode, ho reconec. Què ha passat? Doncs que la resta d’opcions, a banda la independència, han desaparegut. I m’he hagut de quedar amb aquesta opció per falta d’alternatives. No ha estat una necessitat vital, la independència, per a mi. Ara sí que és una necessitat, però podria no haver-ho estat. Aquests deu anys m’han convençut que la independència era una necessitat.

Pel que dieu, penseu que la Unió Europea és, encara, útil?
—La sort d’Europa és que és un projecte que es mou. Si mirem la fotografia històrica, Europa és un gran invent, en tots els sentits. Si se’n mira l’evolució, ha estat molt útil. Per tant, sí, és útil i necessària. Fins i tot imprescindible en certs aspectes. Però ara cal un reinici. Europa ha deixat de ser atractiva i no és aquella per la qual molts vam somniar. Una Europa que canvia governs elegits democràticament simplement per qüestions tàctiques; una Europa que permet que es dispari a immigrants que malden per arribar per mar a les costes europees, no espanyoles, europees; una Europa que considera que hi ha llengües de primera i de segona; una Europa que imposa un seguit de mesures que impliquen que molta gent es quedi sense casa o sense les necessitats bàsiques cobertes i fins i tot es trobi abocada al suïcidi… És una Europa que té un problema greu. Té un problema estructural.

Heu fet una llista llarga de problemes… De segur que es pot canviar?
—Hem de ser molt conscients que això no va bé. A mi, per exemple, aquesta idea de les banderes i símbols europeus m’és absolutament igual. Europa té problemes molt greus. El fet que m’interessa és saber quins són els valors que garanteix o no garanteix. La gent està emprenyada amb Europa. I gent de tot arreu, d’uns països i d’uns altres, i per motius diferents. També són diferents les visions que tenen uns i altres sobre com s’ha de tirar endavant el projecte. Si donem més veu als emprenyats que volen és una reestatalització i renacionalització de les polítiques europees, jo crec que ens equivoquem. Hem de canviar Europa, perquè és útil i ens serveix, i per això hem de dirigir l’esforç a aquella gent o aquelles forces polítiques que, des d’una visió crítica amb Europa, la volen canviar i millorar. Aquest és el debat en què entrem i que serà clau en les eleccions del 25 de maig i també després.

Aquests deu anys heu exhibit amb els altres diputats catalans una clara unitat en la defensa de la llengua. Això es mantindrà?
—Espero que no es perdi. També vull dir que aquesta unitat d’acció ja hi era abans no hi arribés jo. Jo vaig continuar la tasca d’uns altres diputats. Fins i tot recordo Santiago Fisas, del PP, al nostre costat, defensant el català amb més diputats de parla catalana. Però passa que va rebre les pressions que va rebre i es va acabar. Però aquesta unitat ja hi era. Sí que és veritat que els temps ens han conduït a una situació en què s’ha fet més visible que mai aquesta fracció catalana enfront de la resta de l’estat. Però aquesta unitat no és una unitat de partits. O no ho hauria de ser. És una unitat natural, del poble. I jo constato arreu on vaig que hi ha una demanda clara perquè en determinats temes no siguem partidistes i ens mantinguem units. Jo m’ho he cregut, perquè entre més coses abans de ser representant polític sóc ciutadà. Dit d’una altra manera: vivim un moment històric i, per tant, no l’espifiem, siguem del partit que siguem.

Parleu del procés sobiranista…
—Sí, i si analitzem els processos d’independència que hi ha hagut a Europa, i no ho dic jo, sinó Martí Anglada, que els ha estudiats molt bé, hi ha una idea molt interessant: aquells casos que se n’han sortit millor són aquells casos en què s’ha defensat un projecte sobiranista plural i transversal. Els que se n’han sortit millor són aquells en què el sobiranisme ha estat divers. I els que se n’han sortit pitjor són els que han fet un sobiranisme d’un sol color i una línia homogènia. Jo estic absolutament convençut que aquest és el cas que hem de cuinar aquí. La força del sobiranisme a Catalunya és la diversitat. Tu pots ser d’esquerres, de centre o dreta i estar convençut que ens cal un marc diferent per a poder començar a confrontar finalment diversos projectes polítics de veritat. I jo, la unitat al Parlament Europeu, també l’he entesa en aquest sentit. I n’he fet molta bandera.

Heu estat vice-president dels Verds al Parlament Europeu. El nostre cas, s’hi entén?
—He estat vice-president dels Verds Europeus, sí. I aquest és un grup en què els nacionalismes no són benvistos. És una cultura, que jo comparteixo, universalista, de trencar fronteres en lloc de crear-ne. I, per tant, en aquest grup conceptualment es va cap a un món on no hi hagi tants estats, no pas on n’hi hagi més. Jo hi estic totalment d’acord. Però mentrestant, mentre existeixin els estats, hi ha realitats que tenen dret a tenir el mateix estatus que les altres. Ni més ni menys. El mateix. Estic d’acord que si un dia desapareixen els estats, serà millor. Però mentre existeixin, no és just que una part d’un estat que no s’hi sent còmode no tingui ni la possibilitat d’expressar-se democràticament. La meva feina ha estat convèncer els meus companys del partit dels Verds que això és un dret democràtic; no una necessitat nacionalista ni una qüestió de banderes ni una qüestió de ser millors ni d’anar contra ningú, sinó una demanda democràtica. I si una cosa tenen els Verds com a família política és que són escrupolosament democràtics. I, per tant, això ho entenen. Potser no hi hem trobat l’empatia que hauríem volgut, però almenys sí que hi ha una complicitat democràtica clara. 

La Catalunya independent, la veieu dins la Unió Europea o fora?
—Si depengués de mi, val més ser a dins. I repeteixo: dins d’una Europa que cal canviar. Ara cal fer dos processos igual d’importants. El primer és el procés sobiranista català. El segon és canviar Europa. Fins i tot crec que per canviar Europa ens convé més ser a dins que no a fora.

I si no depèn de vós?
—Diria que jurídicament i políticament una Catalunya independent pot ser perfectament dins de la Unió Europea. De què depèn? De la voluntat política de les parts.

De moment Barroso ja diu que no…
—Compte, Barroso, igual que molta altra gent a Europa, simplement llegeix els tractats d’una determinada manera. De la mateixa manera que hi ha gent que llegeix la constitució espanyola d’una determinada manera. I això no exclou lectures diferents. I els qui diuen que Catalunya hauria de demanar l’entrada com qualsevol altre estat que demana l’ingrés des de zero s’obliden de dues coses. La primera, que no hi ha precedents, no ha passat mai i no hi ha cap mecanisme previst. No n’hi ha cap, com han recollit diversos estudiosos com Graham Avery, que diu que nosaltres ja som ciutadans europeus i, per tant, cal establir un nou mecanisme. I la segona: enlloc no prohibeix que es pugui fer el referèndum ni que una Catalunya independent quedi fora d’Europa. Si una cosa ha demostrat Europa és que té prou flexibilitat per a resoldre tots els desafiaments sobrevinguts. Recordem l’Alemanya de l’Est, les repúbliques bàltiques, les balcàniques, Txèquia i Eslovàquia… Tot això semblava impossible i ha acabat passant. Europa sempre ha sabut trobar solucions. I Europa, que com deia és un projecte molt dinàmic, ens ha ensenyat que allò que no és explícitament prohibit no és impossible.

Tenim prou simpaties a Europa?
—Europa és feta d’estats i les simpaties dels estats són els altres estats. Per tant, de simpaties directes no en tenim, ni en tindrem. Però atenció: Europa és pragmàtica i no es troba en condicions de negar un dret democràtic. M’he trobat molta gent a Europa que em diu ‘no us entenc, jo no hi estic d’acord, però sou lliures de decidir’. Fixa’t que mai cap càrrec important amb responsabilitat a la Unió Europea no ha dit que el referèndum no es pogués fer. Tothom ha fet interpretacions dels tractats especulant sobre què passaria un cop fet el referèndum, però ningú no ha dit que no es pogués fer el referèndum. Seria negar un dret democràtic. I Europa es basa ens els pilars democràtics. Per tant, si ho fem bé, anirem trobant cada vegada menys adversaris. Aliats potser no, però, d’adversaris, cada vegada menys, si ho fem bé.

I ho fem bé, de moment?
—Sí, crec que sí. Ara som una carpeta incòmoda per a Europa, però si no fem cap pas en fals aquesta carpeta tard o d’hora s’haurà d’obrir i d’estudiar. Som inoportuns i molestem. Alguns voldrien amagar la carpeta sota el sofà i que desaparegués, però ara per ara la carpeta continua sobre la taula. No tan sols és sobre la taula sinó que cada dia s’omple i creix. I cada vegada que algú la vol posar sota l’estora resulta que hi ha una Via Catalana o una gran manifestació. I torna automàticament sobre la taula. És un dossier que s’haurà d’obrir. Aquells que fa tres anys em deien ‘sou uns pesats’, ara em diuen ‘escolta, va, explica’m de què va tot això’.

Bé, m’imagino que perdre un territori com Catalunya tampoc no deu ser cap minúcia per a la Unió Europea…
—Efectivament. I això és un altre factor. Catalunya té un pes a Europa per infrastructures, per comerç, per economia… Té el pes que té, ni més ni menys. Però és un pes que cal tenir en compte. A mi se’m fa molt difícil pensar, i això sí que és una especulació, que els interessos que hi ha ara abocats a Catalunya com a espai de mercat i d’inversió es quedin de braços plegats quan vegin que tot aquest territori desapareix del seu mercat. A banda, jo sóc dels que defensa que Catalunya ha estat, és, i haurà de continuar essent el principal aliat d’Espanya. Econòmicament, socialment, políticament, en relacions personals, etc. Per tant, si aquest procés es fa ben fet, hi guanyaríem tots: Catalunya, Espanya i Europa. Aquí no es tracta de plantejar-ho com una victòria i una derrota, sinó com una victòria de tots.

Qui previsiblement ocuparà el seu lloc, Ernest Urtasun, pensa igual?
—Ell està absolutament convençut que el moment actual exigeix fermesa democràtica pel que fa al dret de decidir. En això està absolutament compromès, com hi està el partit. I n’hem parlat molt. Això s’ho creu i ho treballarà. I molts dels altres aspectes que jo he treballat formen part del seu ADN. Crec que farà una feina extraordinària. No en tinc cap dubte.

Què fareu a partir d’ara?
—La meva prioritat ara és parar. Penso que les transicions s’han de fer ben fetes. Necessito agafar una certa distància. Han estat deu anys molts exigents i necessito valorar com jo puc treballar millor. Hi ha tantes coses a fer i tants espais on aportar cadascú de nosaltres la nostra dosi de compromís, que ho he d’analitzar amb calma, veure quines són les necessitats, què puc aportar i on em sento còmode. De moment, m’aturo.

Acabeu de publicar una novel·la, la segona…
—Sí, i mira, ara n’he de lliurar un de nou sobre el tema de Catalunya i Europa. Deu anys han donat per molt i algunes de reflexions que t’he fet són les que formen aquest nou llibre, d’assaig, que es publicarà al setembre. Que com es veu el tema català a Europa? La resposta és el llibre. I la novel·la que acabo de publicar és, això sí, ficció. És una reflexió sobre un dels debats per mi de més actualitat, que és el debat energètic. És un debat global i transgeneracional. Parla de les conseqüències d’allò que decidim avui: com afecten el planeta i, sobretot, les generacions futures. És una ficció basada en un problema real i amb una clara dimensió política.

Feu el que feu, continuareu escrivint?
—Això sempre.

Men?ame

Viurem clicks o morirem | Nació Digital

Viurem clicks o morirem | Nació Digital.

VIUREM CLICKS O MORIREM

Espectacular diorama del setge de 1714, reclam central del Barnaclick’14

Text: Jordi Palmer / Fotos: Jordi Borràs, Poble Espanyol, Barcelona| Actualitzat el 29/03/2014 a les 15:00h
Barcelona, 1714. Les tropes borbòniques assetgen la ciutat i bloquegen l’accés marítim. Dins de les muralles, la població civil s’esforça per continuar amb la vida sota les bombes mentre la coronela, els miquelets i les restes dels exèrcits austriacistes defensen el perímetre murallat. Aquests són, a grans trets, els principals punts d’una recreació del setge feta a mida de ninots de 7,5 centímetres, els populars Clicks de Playmobil, en el diorama central de la nova edició de la mostra Barnaclicks.
El diorama fa una mida de 90 metres quadrats Foto: Jordi Borràs 

En aquest any del tricentenari, l’episodi definitiu de la Guerra de Successió s’ha convertit en el centre de qualsevol celebració i l’associació Somosclicks no podia passar per alt aquest fet, tenint en compte que a les seves mostres és prou habitual fer grans diorames de recreacions històriques de qualsevol època.

Escomesa felipista contra un dels bastions Foto: Jordi Borràs 

Ara bé, aquest cop, aquesta associació de col·leccionistes i aficionats als clicks s’ha superat a si mateixa, amb la elaboració d’un diorama d’uns noranta metres quadrats i amb més de 2.000 figures que representen una panoràmica del setge. Roger Gras, coordinador del diorama, assenyala que per a poder muntar-lo han calgut “tres mesos de planificació”, i més de “trenta-sis hores de muntatge”. Un equip de dotze persones s’ha distribuït les zones de muntatge, aportant cadascú el seu propi material.

La ciutat, sota les bombes Foto: Jordi Borràs
El diorama del setge és l’espai central de l’exposició Barnaclicks, que ha obert portes aquest dissabte i restarà oberta fins el diumenge 6 d’abril, passant de la celebració d’un cap de setmana habitual als dos caps de setmana, afegint, a més, el fet que com la mostra s’exposa al Poble Espanyol de Barcelona, els diorames seran visitables també els dies feiners, tot i que no hi haurà activitats ni fira de productes.

Un dels vaixells participants al bloqueig marítim Foto: Jordi Borràs

La sala noble de l’ajuntament de Vall-de-roures del Poble Espanyol és el lloc on es pot veure aquest diorama, que inclou una panoràmica del principal front de la batalla, situat a llevant, i alhora de la vida quotidiana d’una ciutat en guerra.
Moment en que el duc de Berwick relleva al duc de Pòpoli Foto: Jordi Borràs 

Cal tenir en compte però, que el diorama no representa només l’acció de l’Onze de Setembre, sinó que, com assenyala Gras, “és com un auca, on representem diferents moments del setge”. Així, en la mateixa recreació es pot veure el moment en que el Duc de Berwick relleva al duc de Pòpoli com a comandant de les forces borbòniques; el bloqueig marítim de la flota francoespanyola, el trencament del cordó marítim per part de petites embarcacions mallorquines i el campament de refugiats a la platja.

Defensa a l’entorn de Rafael Casanova fora muralles, una llicència artística Foto: Jordi Borràs

Encara hi ha més, des de la Casa de la Ciutat, els membres del Consell de Cent fan la crida a les armes, mentre que a la rereguarda del campament borbònic -recreat amb tots els detalls-, una partida de miquelets prepara una emboscada. El general Villarroel comanda les tropes des dels baluards al mateix temps que l’Arxiduc Carles III deixa la ciutat a bord d’un vaixell britànic. Com tota recreació artística, el diorama del setge es permet les seves llicències artístiques, de tal manera que la icònica defensa de Rafael Casanova es reprodueix fora muralles, recurs que permet “fer més visible aquest moment”.

Viurem lliures o morirem, consigna de la guerra a ultrança Foto: Jordi Borràs

De fet, no s’ha pretés recrear els fets amb rigor històric al cent per cent, sinó d’oferir una visió que faci ben atractiva la proposta, i sense oblidar que es tracta d’una creació destinada als nens. Així per exemple, l’espigó del port s’ha convertit en un recinte murallat, tot i que a l’època no va tenir aquesta funció.

Últims detalls a l’esglèsia de Santa Maria del Mar Foto: Jordi Borràs

Pel que fa als edificis, crida especialment l’atenció l’església de Santa Maria del Mar, recreada amb detallisme. Així mateix, també hi apareix el Monestir de Santa clara, Sant Pere de les Puelles, la Torre de sant Joan al bell mig de les muralles, i s’hi han recreat també els esvorancs de les muralles situats a la principal línia de foc i els baluards de Santa Clara, Portal Nou i Sant Pere. Fora muralles s’hi troba el monestir de Santa Madrona, que acull -una altra llicència artística- el campament borbònic.

El diorama també reprodueix escenes de la vida quotidiana d’una ciutat del segle XVIII Foto: Jordi Borràs

El diorama esdevé així, una important peça lúdica dins de la celebració del tricentenari. De fet, responsables de Somosclicks apunten que va haver-hi converses amb el Born CC per poder muntar-lo en aquest recinte de recuperació històrica, però que no van fructificar.

Atenció als vitralls de Santa Maria del Mar Foto: Jordi Borràs

La fira BarnaClick se celebra al Poble Espanyol de Barcelona del 29 de març al 6 d’abril, tot i que només els caps de setmana hi ha venda i activitats. El preu és de 4 euros per a adults residents a Catalunya i gratuït per als menors de 12 anys.

Roger Gras, coordinador del diorama, explica l’organització de les muralles Foto: Jordi Borràs

Denuncia’m, Carme Forcadell i l’ANC no em cauen del tot malament | Nació Digital

Denuncia’m, Carme Forcadell i l’ANC no em cauen del tot malament | Nació Digital.

Denuncia’m, Carme Forcadell i l’ANC no em cauen del tot malament

Neix “Denuncia’m”, un portal satíric per autodenunciar-se

RF | Actualitzat el 29/03/2014 a les 11:40h
Denuncia’m, cap català sense denúncia! és un web humorístic que vol col·laborar amb l’Estat espanyol per tal que tots els catalans que ho vulguin s’autodenunciïn per ser demòcrates, per si es van plantejar anar a la Via Catalana o per si algú té un gos que es diu Pompeu, entre d’altres.

Els impulsors del web, que ja havien creat BoiCATeja’m el 2007, ara demanen: “Posa’ls-ho fàcil, demana que et denunciïn”, tot apuntant alguns dels motius pels quals hauria de ser denunciat, a quina hora va millor que es porti a terme la il·legalització o si es tracta d’un particular o d’una assocació.

A continuació en poden veure alguns exemples:

Motius pels quals has de ser denunciat i il·legalitzat de manera immediata:

-No ho sé segur, però em sembla que sóc demòcrata.

-La Carme Forcadell i l’ANC no em cauen del tot malament.

-Sóc nouvingut i he après català sense voler.

Motius pels quals la vostra associació ha de ser denunciada i il·legalitzada de manera immediata:

-La darrera junta va ser escollida per votació, amb urnes i tot.

-Entre els membres de l’associació, alguns van anar a la Via Catalana i no els hem expulsat.

-De vegades enviem als socis la correspondència en català.

El Baix Llobregat batega pel dret a decidir

El Baix Llobregat batega pel dret a decidir.

28/03/2014
DRET A DECIDIR
El Baix Llobregat batega pel dret a decidir
CCOO, UGT, Òmnium i l’ANC, juntament amb 600 persones, es congreguen a Pallejà per reivindicar la consulta
Albert Ribas
El Baix Llobregat ha exhibit múscul sobiranista aquest vespre durant la presentació a Pallejà de la Taula pel Dret a Decidir d’aquesta comarca. En un acte que ha reunit unes 600 persones, els dos principals sindicats de Catalunya, CCOO i UGT, Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana i els partits que donen suport al procés independentista han unit forces per reivindicar el dret dels catalans a escollir lliurement el seu futur polític.

Una de les primeres intervencions ha estat la del secretari general de la UGT a Catalunya, Josep Maria Álvarez, que una vegada més ha reivindicat la necessitat que el progrés nacional i social vagin de la mà: “Sovint la gent oblida que l’avenç nacional a Catalunya sempre ha anat acompanyat de l’avenç social. Des de la lluita dels Segadors fins ara, Catalunya, sempre que ha avançat nacionalment ho ha fet també socialment, i al revés. I ara també serà així”, ha remarcat.

Al seu torn, el secretari general de CCOO, Joan Carles Gallego ha pronunciat un discurs, com és lògic, en la mateixa línia que Álvarez i amb una rotunda defensa del dret a decidir: “Davant d’aquest conflicte real, no inventat, el dret a decidir és la voluntat clara d’afrontar-lo a partir de la decisió de la gent”, ha afirmat.

Forcadell: “No renunciarem a la consulta, si tirem enrere morim”

La presidenta de l’ANC, que ha estat rebuda amb una sonora ovació i el públic dret, ha pronunciat el discurs més contundent de la jornada. Només començar ha volgut deixar clar el següent: “No acceptem que ens diguin que no podem votar perquè va en contra de la Constitució”. Forcadell s’ha negat a acceptar la realitat que imposa el marc constitucional i ha recordat que quan es va votar “no hi havia alternativa, perquè era Constitució o feixisme”. És per això que ha defensat que “les lleis i constitucions regulen la societat, però quan la majoria de la societat vol canvis les lleis s’han d’adaptar a la voluntat de la majoria”.

Forcadell, que durant les darreres setmanes ha vist com tota la pressió mediàtica de l’espanyolisme ha caigut sobre l’organització que presideix, s’ha mostrat més ferma que mai i ha llançat una advertència: “Nosaltres no renunciarem a la consulta. Us demano que tots assumim la responsabilitat que ens pertoca com a ciutadans d’aquest país, que ens comprometem amb la consulta, amb aquest procés, no tenim alternativa, si tornem enrere morim”, ha conclòs.

Junqueras: “Al govern espanyol li importa un rave la nostra opinió”

El president d’ERC ha aprofitat la seva intervenció a Pallejà per denunciar que al govern espanyol no està interessant a conèixer l’opinió dels catalans. “Quan diuen que no ens deixen votar, no només ens neguen un dret, una necessitat urgent i un deure, sinó que ens diuen que la nostra opinió col·lectiva els hi importa un rave”, ha lamentat. Tot i l’actitud de l’Estat, el cap de files dels republicans ha advertit que els catalans no es rendiran i buscaran “tots els camins democràtics possibles” per poder exercir el dret a decidir.

Baix llobregat dret a decidir

Acte de constitució de la Taula pel Dret a Decidir del Baix Llobregat. Foto: @assemblea

Sardà: “Si Catalunya pogués ser independent prement un botó, jo diria que sí”

Sardà: “Si Catalunya pogués ser independent prement un botó, jo diria que sí”.

28/03/2014
CONSULTA
Sardà: “Si Catalunya pogués ser independent prement un botó, jo diria que sí”
El periodista reconeix que el PSC “està pràcticament trencat” i paga la seva penitència
Nerea Rodríguez
El periodista Xavier Sardà ha confessat que apostaria per la independència si no tingués cap cost. “Si vostè em pregunta si a mi m’agradaria que Catalunya pogués ser independent prement un botó, jo li diria que sí, que el premo”. Així ho afirma en el llibre “Sí-Sí o Sí-No. Sanchis versus Sardà” (Deu i Onze Edicions), de la també periodista Àstrid Bierge, on Sardà conversa amb el periodista Vicent Sanchis sobre Catalunya i el procés sobiranista.

Tot i aquesta afirmació, Sardà deixa clar que no és independentista. “El que no vull és anar més enllà d’un punt que políticament i socialment pot portar més problemes que solucions”. El comunicador assegura que no se sent espanyol sentimentalment. “No tinc ni el més mínim sentiment espanyol, em sentiria ridícul, dient que el tinc”. En aquest sentit, afegeix: “Sóc català, però no sóc un patriota”.

A més, Sardà manifesta en el llibre la seva preocupació “per la incertesa d’un projecte que pot tenir moments sociològicament molt compromesos”, i continua: “El que passa és que jo aquest projecte no me’l puc creure formalment. Estem il·lusionats amb un tema però parlem de xoc de trens! Estem il·lusionats amb un tema i diem que no hi haurà consulta! I molta gent creu que hi haurà eleccions plebiscitàries i una declaració unilateral d’independència, però els qui parlen amb Mas et diuen que ell d’això no en vol ni sentir a parlar!”

“Sento una enorme inquietud per tota la gent il·lusionada de Catalunya perquè em sembla que tindrem una sobredosi de frustració”, vaticina Sardà, que també reconeix que li agradaria anar cap a l’Espanya federal: “M’agradaria que es mogués alguna cosa i que hi hagués alguna oferta per canviar la Constitució”. En aquest sentit, creu que “és més factible aconseguir un canvi de la Constitució espanyola que la independència de Catalunya”.

“El PSC està pràcticament trencat”

En el llibre, Sardà també opina sobre el PSC, partit al qual sempre s’ha mostrat molt proper: “Sóc partidari de la consulta però no sóc partidari que el PSC sigui esclau de l’actual dinàmica política de Catalunya, que és la dinàmica de la consulta i del procés sobiranista”.

El periodista també considera que “el PSC ja està pagant la seva penitència. Més ja no pot pagar. És una formació que havia estat la segona del país i la primera en les generals, que havia governat i que tenia la grandesa de vertebrar Catalunya i Espanya. Amb tota aquesta nova situació tot això s’ha acabat, el partit s’ha esquerdat i ara vés a saber d’on traurà els vots”.

Sardà critica, però, que “hi ha un obsessió mediàtica i política per posar contra les cordes el PSC” i reivindica que “els de l’ala catalanista són tant del PSC com els altres!” Tot i això, reconeix que “el partit està pràcticament trencat”.

Xavier Sardà

El periodista Xavier Sardà

Shakira Sings In Catalan, Stokes Political Unrest In Spain with ‘Boig Per Tu’ or ‘Crazy For You’ – Speakeasy – WSJ

Shakira Sings In Catalan, Stokes Political Unrest In Spain with ‘Boig Per Tu’ or ‘Crazy For You’ – Speakeasy – WSJ.

12:35 pm
Mar 27, 2014

MUSIC

Shakira Sings In Catalan, Stokes Political Tension In Spain

Shakira

 

Getty Images

The Catalonia region’s rivalry with Spain’s central government is one of Europe’s oldest blood feuds—with money, nationalism and historic grudges all in play.

Now there’s a volatile new element: Shakira.

Just as Catalans are girding for a referendum late this year on breaking away from Spain, the mega-star has triggered a dustup in Spain and endured vicious TwitterTWTR +4.08% attacks by recording a version of one song on her new, self-titled album in the Catalan language.

Spanish-language Twitter users, evidently taking her use of Catalan as a political endorsement, have referred to her variously as “an imbecile,” “retarded,” “subnormal” and an “ape.” Wrote one: “I already thought that Shakira was stupid but recording a song in Catalan has proven it.”

The Colombian star’s cover of the well-known Catalan pop song, “Boig Per Tu,” or “Crazy For You,” is available on the edition of the CD sold in Spain, as well as on iTunes.

Her interest in singing in Catalan actually seems personal rather than political.  Shakira shares a mansion in the Catalan capital of Barcelona with her partner, Gerard Piqué, who plays for the storied FC Barcelona soccer club. In past interviews, she’s carefully avoided getting mixed up in Spain’s often treacherous politics. Moreover, Spanish nationalists can take heart that she sings a Spanish translation of the Catalan song, titled “Loca Por Ti,” on both the Spanish version of the CD and the one sold in the U.S.

Shakira’s representatives didn’t return requests for comment.

After the initial insults on social media came a wave of jokes about the challenges of making sense of pop lyrics in any language. “Lots of fuss for the new Shakira song in Catalan, as though we could even understand what she’s saying in the other ones,” one tweet read.

The controversy certainly isn’t hurting sales. Her album is at No. 2 on the iTunes albums charts.