Com respondria Barcelona i l’àrea metropolitana a un referèndum? – VilaWeb

Com respondria Barcelona i l’àrea metropolitana a un referèndum? – VilaWeb

Notícies

Dimarts  29.10.2013  13:11

Com respondria Barcelona i l’àrea metropolitana a un referèndum?

Segons l’enquesta encarregada per l’AMI hi hauria una majoria favorable a la independència

Com respondria l’àrea metropolitana de Barcelona al referèndum d’independència? Aquesta és una de les qüestions a tenir en compte amb vista al referèndum, perquè és on sembla que es concentraria més el vot unionista, si més no tenint en compte les dades per municipi de les eleccions del 25-N. Doncs bé, en el conjunt de l’àrea metropolitana de Barcelona un 53,3% dels ciutadans votaria a favor de la independència; un 22,6% contra, un 13,2% no ho sap i un 10,5% s’abstindria, segons l’enquesta (pdf) que ha fet pública avui l’Associació de Municipis per la Independència (AMI)

L’enquesta també indica que a la ciutat de Barcelona el sí a la independència pujaria fins al 60%; el 20,4% votaria contra, un 11% no ho té decidit i un 7,5% diu que s’abstindria.

Aquesta enquesta es va fer mitjançant més de tres mil entrevistes entre el 16 i el 27 de setembre. I presenta unes altres dades interessants sobre el comportament de l’àrea metropolitana en relació amb un referèndum sobre la independència.

A l’àrea de Barcelona és on el percentatge de gent que es declara favorable a fer la consulta és més baix, però continua essent un tant per cent molt elevat: El 79,6% està a favor de fer la consulta; un 16% s’hi oposa i a un 2,3% li és indiferent.

Si demà es fes el referèndum, un 70,3% segur que hi participaria, un 13,2% és probable que hi participés, un 3,6% és probable que no hi participés i un 9,9 segur que no hi participaria 

L’enquesta pregunta també pels motius que porten aquells que han declarat que votarien a favor de la independència a fer-ho. Un 32,7% ho faria per raons identitàries, és a dir, tot allò relacionat amb el reconeixement nacional, el sentiment nacional, la cultura, la llengua… Un 26,2% ho farien per a tenir més autonomia en la presa de decisions i en la gestió dels recursos; un 27,9% per l’esgotament de la relació entre Catalunya i Espanya, per la sensació de maltractament; un 23,7% per una millora de la situació econòmica. I hi ha un 6,5% dels enquestats que expressen altres raons.

Què fa votar contra la independència?

Un 47,5% dels enquestats que votarien contra la independència exposen com a motiu principal els factors d’identitat o el desig de preservar la unitat d’Espanya i pels vincles emocionals o familiars amb Espanya. Un 18,4% dóna més pes als dubtes sobre la viabilitat de la independència i sobre el manteniment de Catalunya dins de la UE. I després hi ha tot un seguit d’arguments amb menys pes que no aquests dos: no és la prioritat (9,2%); per la voluntat d’explorar altres vies (7,9%); per la desconfiança en la classe política (7,5%); perquè troben que Catalunya estaria més bé com està (8,9%), per manca d’informació (4,3%).

Un 82,1% vol la consulta i un 58% votaria independència, segons una enquesta de l’AMI – VilaWeb

Un 82,1% vol la consulta i un 58% votaria independència, segons una enquesta de l’AMI – VilaWeb.

 

Dimarts  29.10.2013  12:03

Un 82,1% vol la consulta i un 58% votaria independència, segons una enquesta de l’AMI

Gairebé la meitat dels catalans voldria fer la consulta per més que l’estat espanyol la prohibeixi

Un 82,1% dels catalans és favorable a que es convoqui una consulta sobre la independència de Catalunya i un 58,5% de la població votaria a favor de la independència si es celebrés avui mateix. Així ho indica una enquesta encarregada per l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) presentada avui i que s’ha elaborat mitjançant 3.033 enquestes. El sondatge també indica que el 70% dels catalans pensa que l’estat espanyol no permetrà la consulta i que un 48% voldria celebrar-la de totes maneres.

Llegiu també: I com respondrien Barcelona i l’àrea metropolitana a un referèndum?

L’enquesta, feta entre el 16 i el 27 de setembre amb una mostra molt àmplia de més de 3.000 entrevistats, diu que un 58,5% dels catalans votaria a favor de la independència; un 19,3% hi votaria contra; un 11,5% no ho sap i hi hauria una abstenció una mica superior al 10%.

Per partits

Per partits, el 77,4% dels votants de CiU votaria a favor de la independència; el 90,6% dels votants d’ERC, i el 85,6 dels de la CUP. En canvi, aquest percentatge baixa fins al 42,8% en el cas d’ICV-EUiA. Pel que fa al PSC, el 25,5% dels votants del PSC apostaria per l’estat independent, davant del 10,2% de C’s i el 9,8 del PP.

Si l’estat no permet la consulta…

El sondeig també pregunta si creu que l’Estat permetrà la celebració de la consulta. El 68,8% creu que no, davant del 21,5% dels enquestats, que pensa que sí. El 6% no sap o no contesta i el 3,7% contesta que “depèn”. 

En el cas que no el govern espanyol vetés la consulta, el 47,7% vol continuar endavant, mentre que el 33,1% aposta per seguir negociant. El 10,5% aparcaria la qüestió i el 8,8% no sap o no contesta.

Què fa que es vulgui votar independència?

L’enquesta pregunta també pels motius que porten aquells que han declarat que votarien a favor de la independència a fer-ho. Un 33,6% ho faria per raons identitàries, és a dir, tot allò relacionat amb el reconeixement nacional, el sentiment nacional, la cultura, la llengua… Un 28,4% ho farien per a tenir més autonomia en la presa de decisions i en la gestió dels recursos; un 27,8% per l’esgotament de la relació entre Catalunya i Espanya, per la sensació de maltractament; un 23,6% per una millora de la situació econòmica. I hi ha un 6,2% dels enquestats que expressen altres opinions.

Què fa votar contra la independència?

Un 44,3% dels enquestats que votarien contra la independència exposen com a motiu principal els factors d’identitat o el desig de preservar la unitat d’Espanya i pels vincles emocionals o familiars amb Espanya. Un 21,2% dóna més pes als dubtes sobre la viabilitat de la independència i sobre el manteniment de Catalunya dins de la UE. I després hi ha tot un seguit d’arguments amb menys pes que no aquests dos: no és la prioritat (9,2%); per la voluntat d’explorar altres vies (8,9%); per la desconfiança en la classe política (8,4%); perquè troben que Catalunya estaria més bé com està (7,7%), per manca d’informació (4,1%) o per altres motius (8.5%)

Els socialistes a l’eurocambra amenacen una Catalunya independent amb l’expulsió – VilaWeb

Els socialistes a l’eurocambra amenacen una Catalunya independent amb l’expulsió – VilaWeb.

Dimarts  29.10.2013  10:44

Autor/s: ACN

Els socialistes a l’eurocambra amenacen una Catalunya independent amb l’expulsió

El president del grup avisa que ‘no es poden crear nous conflictes i esperar que tothom t’accepti a la UE’

El president dels socialdemòcrates al Parlament Europeu, Hannes Swoboda, adverteix Catalunya que no pot ‘crear nous conflictes i esperar que tothom l’accepti i la rebi a la Unió Europea’. En una entrevista a l’ACN, l’eurodiputat austríac demana als catalans que siguin realistes i els amenaça amb l’expulsió ‘si s’independitzen sense un acord amb el govern espanyol’, alineant-se amb les tesis de l’executiu del PP o del president de la Comissió Europea, el conservador José Manuel Durao Barroso.

Precisament Swoboda ha vetat recentment que l’eurocambra elabori un informe sobre les conseqüències de la secessió del territori d’un estat membre per a la seva pertinença a la UE.

‘Han de saber que si s’independitzen sense un acord amb el govern espanyol no continuaran dins la UE, no poden tenir les dues coses’, diu Swoboda. Aquest acord, però, depèn de Madrid, admet el cap de files dels socialistes a Brussel·les. Preguntat sobre si Mariano Rajoy hauria de fer com el ‘premier’ britànic, David Cameron, amb Escòcia i autoritzar el referèndum, Swoboda respon que ‘és cosa dels estats pensar quina és la millor manera’. I després afegeix que ‘¡la decisió de si es fa o no un referèndum és en mans dels ciutadans espanyols’.

‘Som més rics, sortim d’Espanya’

Swoboda denuncia que el discurs de ‘som més rics, sortim d’Espanya¡ que, segons ell, fa l’independentisme català “no és la solució als problemes”. I acusa els partidaris de l’estat propi de voler ‘destruir el que hem construït en les últimes dècades’. El president del segon grup parlamentari a l’eurocambra tem que ‘si una part comença’ i s’independitza, després es reproduirà ‘el mateix problema al País Basc i a altres regions’. ‘Treballar per aconseguir llocs de treball i combatre la pobresa a Espanya, aquests són els temes que importen i no la independència de Catalunya’, critica.

Obstacles dels socialistes europeus

Swoboda adverteix que la independència seria “girar l’esquena a Europa”, quan se li pregunta si realment set milions i mig de ciutadans europeus, contribuents nets i que compleixen la legislació comunitària, perdrien els seus drets d’un dia per l’altre. Però es nega a que l’eurocambra ho estudiï en profunditat: els socialdemòcrates europeus, pressionats pel PSOE, han impedit que l’eurodiputat laborista escocès David Martin elabori un informe sobre l’encaix de la Catalunya o de l’Escòcia independent a la UE.

Eurodiputat des del 1996 i cap de files dels socialdemòcrates des que Martin Schulz va ser elegit president del Parlament Europeu el gener de l’any passat, Swoboda va ser també regidor de l’Ajuntament de Viena i diputat al Parlament austríac per l’SPÖ. Swoboda advoca per una solució federal: “Estic molt a favor de les federacions, no ho podeu fer sols, heu d’estar amb els vostres amics dins d’Europa per superar les dificultats i les diferències, el futur és a Europa i aquest és el missatge principal”. I augura que “al final, tant els escocesos com els catalans acabaran dient ‘tinguem una situació millor al nostre país però no ens girem en contra d’Europa, lluitem a favor d’una Europa comuna'”. “És molt important estar junts i resoldre els problemes junts, a Espanya, després de molts anys en què bascos, catalans, asturians i tothom ha estat treballant conjuntament per una Espanya millor”, insisteix.

Carles Boix: “Espanya recorre a la UE perquè ha perdut la batalla de la viabilitat de la independència”

Carles Boix: “Espanya recorre a la UE perquè ha perdut la batalla de la viabilitat de la independència”.

POLÍTICA

Carles Boix: “Espanya recorre a la UE perquè ha perdut la batalla de la viabilitat de la independència”

Membres del consell de la Transició Nacional veuen viable la declaració unilateral si la Generalitat esgota totes les possibilitats d’acordar la consulta en el marc legal vigent i Espanya la segueix vetant

“Espanya ha perdut la batalla de la viabilitat política i econòmica de la independència. Per això fa servir la UE de barrera”. Així ho ha considerat aquest dimarts al matí el catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Princeton i membre del consell assessor per a la Transició Nacional Carles Boix, que ha posat en dubte que en cas que Catalunya s’independitzés fos expulsada automàticament de la UE.

Boix ha participat aquest dimarts al matí juntament amb el també integrant del CATN i catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona Joan Vintró a les jornades acadèmiques “Formació de nous estats al món al segle XXI?” sobre els processos independentistes de Quebec, Grenlàndia, Flandes, Escòcia, Euskadi i Catalunya organitzades per la Universitat de Barcelona i el Centre d’Estudis Històrics internacionals que es fan al Centre Cultural el Born.

Pel catedràtic de la Universitat de Princeton tant cert és que l’article 49 del tractat europeu parla de la necessitat d’unanimitat per acceptar un nou estat membre de la UE, com que n’hi ha un altre, el 50, que indica que la sortida d’un territori de la UE “no és possible d’un dia per l’altre” i està subjecte també a un procés llarg i complex de negociació. Per Boix, Espanya mirarà de vetar la secessió amb arguments econòmics, a més de polítics i legals, però ha desmentit la hipòtesi del bloqueig financer: fins i tot en cas d’expulsió de la UE, les entitats financeres situades a Catalunya podrien seguir accedint al crèdit del BCE via les sucursals situades en països membres.

La DUI, legítima

Boix i Vintró han defensat que si la Generalitat esgota escrupolosament tots els ressorts de la llei vigent per convocar la consulta i l’estat espanyol segueix vetant-la, la declaració unilateral tindria legitimitat. Davant la possibilitat que l’Estat pogués arribar a suspendre l’autonomia o anar més enllà, decretant l’estat d’excepció en cas de declaració d’independència, Vintró ha alertat que “la utilització de mesures extremes plantejaria dificultats” a nivell internacional a Espanya. També per desactivar aquesta possibilitat, Vintró ha advocat per “seguir escrupolosament” les vies legals, “encara que hi posin obstacles” i ni que sigui per carregar el procés d’emancipació de raons i legitimitat de cares enfora.

Per Boix, més enllà del principi de nacionalitat i democràtic, hi ha un tercer element que justificaria l’autodeterminació catalana que superaria els supòsits de violació dels Drets Humans o d’ocupació militar pel que es va preveure aquest principi. Es tracta de “la idea de l’autodeterminació com a últim recurs per posar remei a injustícies constants”. Aquest és un supòsit que “comença a entendre” la comunitat internacional per justificar un procés de dret a decidir. Ja no només pels casos en què no s’atenen les demandes “raonables” d’autonomia, sinó més encara quan s’acredita l’incompliment sistemàtic dels acords polítics, com creu que és el cas de la relació de Catalunya amb l’estat espanyol. De fet, no és casual en aquest context el memorial de greuges que ha difós el Govern entre la comunitat internacional. En qualsevol cas, però, ha subratllat la importància i fortalesa que dóna al procés polític català el fet que neixi de la “societat civil organitzada” i no de les elits del país.

‘Els catalans sou ciutadans de la UE; aquest dret no se us pot prendre’ – VilaWeb

‘Els catalans sou ciutadans de la UE; aquest dret no se us pot prendre’ – VilaWeb.

Notícies

Dilluns  28.10.2013  19:06

‘Els catalans sou ciutadans de la UE; aquest dret no se us pot prendre’

Ana Stanic, advocada eslovena especialitzada en dret europeu, diu que la UE haurà de crear noves normes per les possibles independències

‘El dret europeu no té lleis sobre aquesta qüestió. Realment, no existeix cap mètode que ens permeti saber què passaria exactament. Són unes normes que la Unió Europea haurà de crear.’ Aquesta és la resposta que Ana Stanic, advocada eslovena especialitzada en dret europeu, dóna a l’entrevista que ha publicat el diari basc Naiz sobre la petinença de nous estats independents a la Unió Europea.

Stanic es va llicenciar en Dret Internacional a Austràlia, i va continuar els estudis a Cambridge per centrar-los en la UE i ara fa classes a la universitat de Dundee (Escòcia). Té un despatx d’advocats a Londres que assessora diversos estats, el Banc Central Europeu i el Ministeri d’Afers Estrangers eslovè.

‘Personalment, no sé en què es basa Durao Barroso quan fa aquestes afirmacions tan contundents per corroborar el discurs espanyol. Per altra banda, a ningú li ha d’estranyar que aquestes pautes sobre com ha de funcionar la secessió dins d’un estat membre encara no s’hagin tractat. Al cap i a la fi, el dret europeu el decideixen els estats i, per definició, els estats no decidiran coses en contra seva.’

Ciutadans de la UE que viuen a països fora de la UE

Stanic explica que l’eventual divisió d’algun estat membre presenta paradoxes més greus que la de Brussel·les des d’un punt de vista legal. ‘El més important és l’aspecte de la ciutadania. El Tractat de Lisboa defineix la pertinença a la UE com un dret ciutadà, no tan sols com un pacte entre estats. Ara mateix, els bascos i els catalans sou ciutadans de ple dret de la Unió Europea. Fins i tot heu referendat la constitució europea. Aquesta ciutadania no se us pot prendre amb les lleis actuals de la Unió. Resta la possibilitat de que, si s’independitzen, bascos i catalans acabeu essent ciutadans de la UE que viuen en països que són fora de la UE. Aquesta paradoxa obligaria a obrir un debat constitucional.’

‘Els catalans podran decidir de manera unilateral si volen continuar a l’euro’

‘Sobre la pertinença a l’euro, hi ha un exemple molt clar’, diu Stanic. ‘Quan es va produir la independència de Montenegro i Kossove, van decidir de manera unilateral proclamar l’euro com a moneda pròpia. La UE no va poder fer res més. És a dir, els bascos i els catalans podran decidir també de manera unilateral si volen continuar a l’euro. En la meva opinió, la moneda és un element molt important en la creació d’un nou estat, sobretot en el primer moment. Canviar de moneda d’un dia per l’altre és un cop molt dur pels negocis, i cal garantir que aquesta transició es fa sense masses estridències. Les empreses han de funcionar sense problemes abans, durant i després del procés d’independència. En aquesta qüestió, Escòcia falla.’

Repartir-se els béns de l’exèrcit espanyol

Naiz li demana a Stanic si Catalunya s’hauria d’emportar una part del deute d’Espanya. I l’advocada respon que també s’hauria d’endur una part de les reserves d’or, de la part corresponent dels béns de l’exèrcit, etc. ‘Et sorprendria la quantitat de béns que té l’exèrcit. En el cas eslovè, eren uns 60.000 milions de dòlars. Cal tenir clar que existeixen uns drets sobre totes aquestes coses que, encara que puguin estar fora de Catalunya i País Basc, en bona part són seves.’ Stanic explica que si l’estat espanyol es nega a negociar aquest repartiment es pot fer amb la mediació del Fons Monetari Internacional (FMI).

‘Abans d’una proclamació unilateral, cal saber quins estats et reconeixeran’

‘No és prohibit que un poble es declari independent, però el dia següent ningú no el reconeix com estat, tindrà un problema molt seriós. Això és el que passa, per exemple, amb Palestina, que té presència de forma parcial en els organismes internacionals. Palestina és un país, però no actua com a estat independent. S’ha de començar a mirar tan aviat com sigui possible quins països estarien disposats a reconèixer-te com a estat abans de proclamar una independència unilateral. És quelcom que has de saber prèviament, abans de fer-ho.’

Espanya no podrà vetar l’adhesió de Kossove a la UE – VilaWeb

Espanya no podrà vetar l’adhesió de Kossove a la UE – VilaWeb.

Notícies

Dilluns  28.10.2013  14:44

Espanya no podrà vetar l’adhesió de Kossove a la UE

La UE negocia des d’avui un acord d’associació de Kossove, que per primera vegada no serà ratificat pels estats membres, per evitar que el vetin

Joost Korte, director general d’ampliació comunitària ha obert aquest matí a Pristina a les negociacions entre la Unió Europea i Kossove per a un acord d’associació. Malgrat l’oposició de l’estat espanyol la Comissió Europea ha fixat la primavera de 2014 per a tancar l’acord i presentar-lo al Consell i el Parlament. L’acord seria un primer pas i significaria la creació d’una àrea de lliure intercanvi de béns, serveis i capitals entre Kossove i la Unió Europea.

Des de Brussel·les el comissari d’ampliació Stefan Fuele ha dit que  ‘amb l’inici d’aquesta negociació obrim una pàgina nova en les relacions entre Kossove i la Unió Europea’. Fuele ha dit també que aquest ‘és un clar reconeixement dels progressos fets per Kossove pel que fa a reformes clau i també pel que fa a la normalització de les relacions amb Sèrbia’. Kossove ara iniciarà l’adaptació de la seva legislació a les regles europees en matèria de mercat, competència, propietat intel·lectual i industrial, protecció dels consumidors i condicions de treball.

Negocia directament la Unió Europea, no els seus estats

Per a evitar problemes amb l’estat espanyol i els altres quatre estats que encara no reconeixen Kossove la negociació és europea, sense participació dels estats membres, i el document final serà signat només per la Unió Europea, com a entitat legal, cosa que pot fer des del Tractat de Lisboa de 2007, però que no havia fet mai. Així els estats que no reconeixen Kossove no estaran obligats a fer-ho de manera indirecta però tampoc podran vetar l’acord i impedir que entri en vigor.

Aquest és un format únic en les negociacions d’adhesió fetes fins ara per la Unió Europea ja que totes les negociacions d’adhesió havien de ser ratificades pels estats membres abans d’entrar en vigor. Espanya s’ha oposat a aquesta negociació i al canvi de mètode, sense cap resultat.

Les negociacions constaran de tres o quatre rondes negociadores a Pristina i a Brussel·les i després de l’acord Kossove gaudirà d’una àrea de comerç conjunt i serà considerat un país candidat a la integració completa dins la UE, que en tot cas es produirà després d’unes altres negociacions, encara més complexes. La delegació europea s’ha reunit avui a Pristina amb el primer ministre Hashim Thaci i amb Vlora Citaku, ministra de relacions europees del govern kossovès.

L’Econòmic – ALBERT PONT : “Espanya ha deixat de fer funcions d’estat a Catalunya”

L’Econòmic – Notícia: “Espanya ha deixat de fer funcions d’estat a Catalunya”.

ALBERT PONT

“Espanya ha deixat de fer funcions d’estat a Catalunya”

Artur Mas podria anar més de pressa però difícilment es podrien fer les coses millor

Les properes europees seran les darreres en què podrem votar lliurement

Als empresaris catalans se’ls veu com a pàries dins l’empresariat espanyol

Tenir por del boicot i veure el mercat espanyol com el natural és un error

Catalunya no quedarà aïllada del mercat europeu quan proclami la independència

Foment utilitza una massa social per defensar la posició de 10 grans empreses

Fa un mes que és al capdavant del Cercle Català de Negocis, el lobby empresarial independentista que en poc més de cinc anys s’ha fet un lloc en l’escenari polític i econòmic animat en bona part pel procés sobiranista obert pel govern català. Amb prop d’un miler de socis -sobretot pimes, empreses familiars i executius- el CCN ha centrat fins ara el seu discurs en estudis sobre el greuge del dèficit fiscal i que han dibuixat una Catalunya independent no només viable econòmicament sinó molt més rica sense el que consideren el “llast espanyol”. En aquesta mateixa línia Pont presenta aquests dies el seu nou llibre Addendum; L’endemà de la independència, continuació deDelenda est Hispania.
Amb la seva arribada i la substitució del president fundador, Ramon Carné, s’obre una nova etapa al CCN. Quins són els reptes?
L’objectiu principal és reorganitzar-nos per recuperar el pols. El mateix procés se’ns ha menjat una mica el terreny després que durant anys el CCN ha anat molt al davant de la societat civil i per això hem constituït un departament d’estudis jurídics i un comitè estratègic per analitzar les passes que s’estan fent i poder anticipar les reaccions de l’Estat, generar opinió i acompanyar les institucions catalanes així com vigilar que no agafin una via que no toca.
Fins ara estan satisfets amb l’actuació del president Artur Mas?
El president ho està fent molt bé, el procés podria anar més de presa però difícilment les coses es podrien fer millor perquè hi ha moltes pressions de fora. El que cal és seguir el camí mantenint l’equilibri entre tots aquests vectors, amb el benentès que arribarà un moment en què l’equilibri es trencarà.
Quan passarà això?
Encara és aviat per fer previsions, però hem de ser conscients dels riscos sobre l’autogovern de Catalunya. Les properes eleccions europees seran probablement les darreres en les quals els catalans podrem votar lliurement, sense coercions.
Això que diu és molt greu.
És que vivim moments de gravetat tot i que la gent no n’és conscient. Hem d’aconseguir que hi hagi una participació massiva a les europees i hem de fer una crida als partits perquè facin una candidatura conjunta.
Ho veu realment possible?
Bé, hi estem treballant perquè és molt important. El que és segur és que aquestes eleccions seran una fita i que hem d’anar preparant la societat perquè estigui llesta per mobilitzar-se i defensar les seves institucions, pacíficament però amb determinació.
Parla de preparar la societat, i l’empresariat en forma part. De moment les veus que s’alcen des d’aquest col·lectiu són les d’un Lara (Planeta) parlant del trencament de famílies o d’un Bonet (Freixenet) parlant de la necessitat que Catalunya es quedi dins Espanya. Per què costa tant sentir el president d’alguna gran multinacional catalana defensar la independència?
Costa i és normal perquè l’empresari no es vol mullar. És conscient que la societat ha canviat i molt probablement veu amb simpaties el procés sempre que les coses es facin bé, però no és fàcil dir-ho portes enfora. Aquests empresaris es deuen als seus accionistes, en molts casos són empreses que depenen de negocis regulats molt lligats al BOE… És normal que hi hagi recels, però fins i tot per a ells pot ser un procés positiu perquè als empresaris catalans se’ls considera uns pàries dins l’empresariat espanyol.
Alguns també deuen tenir por d’un possible boicot.
Però és que avui ha desaparegut el paral·lelisme entre mercat i estat, els empresaris que continuen veient el mercat espanyol com el mercat natural cometen un error quan a la mateixa distància tenen França, Suïssa o Bèlgica, amb una renda per càpita molt superior.
Precisament un dels arguments dels que estan en contra de la secessió és que Catalunya quedaria aïllada d’aquests mercats.
No és cert, i ho dic com a expert en dret internacional i més concretament en successió d’estats. Hi ha determinades qüestions, com per exemple el règim de frontera, que no es podrien veure alterades en el cas d’una declaració unilateral d’independència, i Schengen és un règim de frontera.
Evidentment que durant el període de transició Catalunya no serà membre de ple dret de determinades organitzacions, perquè s’haurà d’escenificar l’adhesió, però altres organismes com l’FMI i el Banc Mundial ja preveuen que estats de nova creació hi entrin directament.
Parla de la independència com un fet consumat…
És que és així. Molta gent pensa que encara ha de viure una ruptura amb l’Estat espanyol, alguna cosa traumàtica, i en realitat les coses s’estan fent tan bé que per això no es percep. La ruptura està feta i la van començar a fer aquells empresaris que, reunits amb Rajoy el 2007, van demanar que no ofegués Catalunya. És clar que el govern de Rajoy no els va escoltar.
Una mostra són els pressupostos de l’Estat per al 2014 amb una caiguda de la inversió a Catalunya del 25%, però tot i així l’empresariat no ha aixecat la veu.
Perquè ja ens és igual, ja hem passat de la pantalla en la qual depeníem de si Madrid invertia o no, ara el que hem de procurar és poder fer-ho nosaltres. A més l’Estat ha anat rebaixant tant la quantitat pressupostada per a Catalunya que una rebaixa del 25% en realitat equival només a uns 200 milions d’euros.
El problema és que Espanya està governant Catalunya sabent que ja és de facto un territori secessionat, i tot i que hi ha obligacions que no pot desatendre perquè si ho fes seria com reconèixer la independència, com per exemple pagar les pensions, sí ha deixat de banda altres funcions d’estat. Els 9.000 milions que deu a la Generalitat no els veurem mai més, aniran a pagar el deute de l’Ajuntament de Madrid.
Vostè parla del 2014 com l’any clau. Si no hi ha consulta l’any que ve el procés haurà fracassat?
No, en absolut. Si la consulta no es pot fer pel motiu que sigui s’obriran altres vies, unes eleccions plebiscitàries o la possibilitat de fer una declaració unilateral d’independència. L’important és que quan hagis decidit proclamar la independència amb la legitimitat que sigui, el dia abans el president de la Generalitat s’ha d’haver assegurat que entre 8 i 14 estats, preferiblement de la UE, ens reconeixen i que 8 o 12 més s’ho estan pensant.
Avui compliríem això?
Crec que en tenim bastants més, però s’ha de treballar molt bé, i una altra cosa que s’ha de treballar és la recerca de finançament o avals que ens permetin garantir la viabilitat econòmica durant el període de transició.
Foment va signar el manifest Rigol però es manté fora del Pacte pel Dret a Decidir. Vostès diuen que aquesta posició no recull el sentiment majoritari dels socis de la patronal…
Foment és una institució amb contradiccions internes, com totes. El que passa és que ha optat per donar més importància a aquelles 8 o 10 empreses que pertanyen a mercats regulats i que tenen posicions contràries a la independència. Jo crec que qualsevol presa de posició és legítima, però el problema és que estan utilitzant una massa social i per això fem una crida als empresaris perquè es mobilitzin.
De moment no hi ha hagut baixes de Foment per aquest motiu.
No, perquè la gent realment ignora com funcionen aquestes coses, passa el mateix a la Cambra de Comerç. Miquel Valls va ser president amb 4 vots de 300.000 possibles, i no passa res, aquí tenim la nostra pròpia oligarquia. I això és important perquè nosaltres no ens volem independitzar dels espanyols, dels nostres cosins o avis, ens volem independitzar del palco del Bernabéu, d’aquesta oligarquia de l’Ibex 35 que són titulars del 95% del deute privat espanyol.
Algunes d’aquestes 35 són catalanes.
Això ens és igual, aquí ja no es tracta d’una qüestió d’identitats sinó social. Tenim una classe mitjana i unes classes populars que estan totalment apartades del poder polític.

Un diplomàtic sense estat

Albert Pont és especialista en dret internacional públic i, a pesar del seu perfil independentista, aquest professor del Diplocat va passar prop de 10 anys preparant les oposicions per accedir al cos diplomàtic espanyol. Una contradicció? “Si hagués aprovat hauria treballat d’amagat per la Generalitat”, explica amb tranquil·litat. La mateixa que va saber lluir el passat 18 d’octubre en una taula debat organitzada a Getafe per la Universidad Carlos III de Madrid. A la capital espanyola té pensat tornar-hi el 12 de novembre, en un acte a la llibreria Blanquerna, on espera tornar a guanyar-se el respecte d’un públic aparentment hostil.

Darrera actualització ( Dilluns, 28 d’octubre del 2013 11:54 )

Navarro liquida el federalisme i mata el PSC | Un somriure emprenyat

Navarro liquida el federalisme i mata el PSC | Un somriure emprenyat.

Navarro liquida el federalisme i mata el PSC

Pere-Navarro-Artur-Mas-y-Alfre_54391660629_54028874188_960_639

La visita de Rubalcaba al President de la Generalitat de Catalunya ha assenyalat la fi d’una ficció. Ara ja sabem que el PSC ni defensa ni ha defensat mai el dret a decidir dels catalans i que el federalisme és una excusa per suavitzar una oposició que és radical. Han demostrat a ells la unitat d’Espanya és un bé superior i innegociable, però no ho volen dir així. El dret a decidir dels catalans els importuna i fastigueja, però diuen donar-li suport. Fan com el PP, però amb pell de xai.

L’única cosa que interessa al PSC, en coincidència amb el PP i C’s, és que a Catalunya mai es produeixi un procés democràtic que serveixi per constatar el suport real que pugui tenir la independència. Temen una resposta que no els agrada i volen evitar la pregunta. El poble català pot tenir una voluntat que no els convé i volen silenciar-la.

Frau democràtic

L’oferta que finalment Navarro i Rubalcaba han elevat oficialment al President de la Generalitat és una burla, una tremenda mofa, de la voluntat dels catalans expressada a les urnes el dia 25N.

Estant traint fins i tot els seus votants. Milers de ciutadans de Catalunya van refrendar a les urnes un federalisme que no només no es excloïa al dret a decidir, sinó que l’incorporava com un element més. El que els han tornat és una proposta absolutament contrària al dret a decidir i a la resta d’atributs relacionats, com l’ordinalitat en el finançament autonòmic o el reconeixement de la plurinacionalitat. El nyap de Granada —aquell pas previ històric— ha quedat elevat estació final de la defensa del dret a decidir que el PSC ha estat capaç de simular.

El PSC va deia defensar el dret a decidir expressat en una consulta “pactada i legal”. Si fos així, Rubalcaba hauria vingut de Madrid amb una oferta de pacte de la consulta, o bé Navarro no l’hauria acompanyat. Però ha estat tot el contrari. No han vingut a negociar cap pacte pel dret a decidir, sinó amb una proposta per enterrar-lo per sempre.

Taló sense fons

Navarro, venut miserablement al PSOE,  ha tingut la poca vergonya d’acompanyar Rubalcaba al Palau de la Generalitat per solemnitzar la traïció al seu programa electoral i a demanar que Mas faci el mateix. Pretenen que el President s’oblidi del dret a decidir a canvi d’una reforma constitucional que ningú més es creu a Espanya i enmig de les reiterades negatives del PP. Com dos farsants estafadors, pretenen comprar la voluntat democràtica dels catalans amb un taló sense fons i un ventall de pretextos absurds i promeses irrealitzables.

PSC-NavarroMentre no es produeixen les condicions polítiques a Madrid per a fer una reforma constitucional, caldria seure i esperar. I els catalans, a anar rebent les retallades, entomant la llei Wert, pagant les factures i assistint a l’ofensiva recentralitzadora; sense queixar-nos, això sí, per no semblar uns provocadors i ser sepultats sota els improperis i la catalanofòbia de la caverna i dels mateixos socialistes.

D’altra banda, no tenim la certesa de quin seria el contingut d’aquesta reforma constitucional. Si escoltem el PP, UP&D i moltes veus del mateix PSC —començant per la diputada per Barcelona Carme Chacón— els canvis de la constitució serien més aviat en direcció contrària a l’apuntada. Ni el PSC intentaria evitar-ho, com ja ha demostrat.

Però Navarro i Rubalcaba —trilers— sostenen que els catalans votaríem —decidiríem— dues vegades. I es cert.

Primer votaríem en el referèndum pel canvi constitucional. El problema és que s’aplicaria igual si guanyava el Sí a en el conjunt de l’Estat per més que a Catalunya guanyés el no. Ja em direu quin curiós succedani del dret a decidir es aquest i quin canvi representa respecte a la situació actual.

La segona votació seria per exercir el dubtós privilegi de triar entre un Estatut sortit del Congreso —el que doni la gana a Espanya i els seus tercios polítics— o rebutjar l’autogovern. Perquè si els catalans votem “NO” al nou Estatut dins la nova constitució, en el millor dels casos quedaríem igual que estem, és a dir, i repeteixo deliberadament: “anar rebent les retallades, entomant la llei Wert, pagant les factures i assistint a l’ofensiva recentralitzadora; sense queixar-nos, això sí, per no semblar uns provocadors i ser sepultats sota els improperis i la catalanofòbia de la caverna i dels mateixos socialistes”.

Justificacions mesquines

S’ha acabat la fase de fingir suport al dret a decidir i evitar alhora cap compromís real. Ara les dues principals ocupacions de la direcció del PSC són justificar com poden el frau democràtic, purgar les veus internes que assenyalen la nuesa del rei Navarro i aplicar-se a evitar com sigui una consulta sobre el futur de Catalunya. I tot això ho fan sense cap limitació ètica ni escrúpol democràtic. La falsedat i la vilesa ja són la constant de la seva operativa.

Malauradament, les maniobres argumentals que el PSC són encara més mesquines i tòxiques que la mateixa misèria moral de la direcció del partit i la gran mentida que intenten ocultar.

Volen imposar-se des de la minoria al que va votar la majoria el 25N, però culpen del desacord els que volen complir el mandat electoral. Defensaven una consulta pactada i ara exigeixen pactar no fer la consulta, però el problema és la inflexibilitat de la majoria democràtica, no la seva vergonyosa docilitat davant el partit de Carme Chacón.  Converteixen el dret a decidir en el dret d’acceptar el que ens diguin, i qui ho denunciï intransigent que provoca crispació. Deien voler a acordar aquesta aspiració legítima dels catalans amb l’Estat espanyol, però qui ho porti al Congrés dels Diputats estarà fent una maniobra bruta, i la resposta —una dura negativa— que segurament rebran culpa d’ells, per la impertinència de demanar a l’Estat allò que no vol que li demanin. (Em jugo un pèsol els diputats del PSC a Madrid diran que és una moció-trampa i hi votaran en contra amb un gest de dignitat ofesa, culpabilitzant els altres de les pròpies renúncies i misèries).

Cants a la confrontació

No volen ni considerar la possibilitat d’una victòria independentista a Catalunya. Per això per s’oposen radicalment a una majoria de catalans més que contrastada que vol una consulta d’autodeterminació, començant per votants seus.  En els propers dies s’hauran de passar per l’engonal algunes declaracions parlamentàries i el resultat de les eleccions del 25N. Maleïran amb sonores imprecacions cap moviment que la majoria del Parlament faci en la direcció de fer una consulta democràtica als catalans. S’oposaran a la llei que la podria permetre, s’oposaran al pressupost destinat a la seva realització,  i s’oposaran a la data i s’oposaran a la pregunta d’aquesta consulta.

Alhora, però, no volen reconèixer que han optat —amb tot el dret— pel nacionalisme espanyol, i ja situen obertament la unitat d’Espanya per sobre la voluntat dels catalans, però prefereixen amagar aquesta posició legítima —tot i que minoritària al Parlament— sota altres subterfugis.

No tenen més solució que desacreditar les majories democràtiques adverses, simular situacions d’excepcionalitat democràtica que no existeixen, estigmatitzar les idees legítimes de milers de catalans i caricaturitzar tota la ciutadania que no comparteix la seva obediència a la unitat d’Espanya com a obligació innegociable dels catalans. Necessiten culpar la resta del món d’estar ells en minoria, proclamar injustícies universals ocultes sota les intencions dels adversaris, denunciar posicions intransigents de qui no s’aplegui als seus preceptes. I opten per negligir el suport a la reclamació dels legítims interessos materials i polítics dels catalans per mirar de posar sordina fonamentades del malcontentament dels catalans amb l’Estat espanyol.

En definitiva, estan perpetrant els actes més execrables que puguin cometre les formacions polítiques. Per una banda, estan sembrant en la societat els prejudicis, arguments i justificacions necessaris per girar l’esquena i fins i tot ignorar i vulnerar voluntats majoritàries democràticament expressades. En segon lloc, està creant, deliberadament, un clima de crispació social a partir de la satanització sistemàtica de les idees i aspiracions legítimes d’aquestes majories, de la manipulació del comportament cívic dels seus adversaris i de la introducció de dubtes permanents en processos d’indubtable qualitat democràtica. També estan fent el joc a la coacció i les amenaces de l’Estat i convertint en argument un possible càstig a la població i llibertats catalanes, en comptes de posar-se, solidàriament i incondicionalment, al costat d’aquest poble i les seves decisions democràtiques.

Una vegada instal·lat aquest discurs d’estigmatització de l’adversari, d’atribució de les pitjors qualitats a les opcions sobiranistes i totes les seves manifestacions —de les mocions al Parlament a la Via Catalana—, després de penjar la sospita del totalitarisme, l’adoctrinament o la imbecil·litat i manca de criteri a tots els independentistes, invoquen alhora que lamenten una crispació social que són els primers interessats a fomentar. Tot per treure el debat de l’àmbit democràtic que els pot resultar advers, perquè estan en minoria i perquè es van malvendre el federalisme autocentrat i ara ja és només una capitulació sense condicions a l’unionisme, en plena ofensiva recentralitzadora i d’ofec económic del govern més advers a Catalunya des de la fi de la transició.

navarro_camacho_2_470_500x371

El PSC ha fet donació del cadàver del seu federalisme —amb dret a decidir, reconeixement de la plurinacionalitat  i pacte fiscal— perquè els sectors més fanàtics de l’unionisme del PSOE més fanàtics en facin pretext i barricada des d’on sumar-se al llenguatge guerracivilista del PP i C’s. Navarro i els seus còmplices han encetat un nou manual, i les instruccions que conté no són per millorar la qualitat democràtica sinó per empastifar el debat cívic i alterar el clima social, per tal d’impossibilitar una expressió i confrontació pacífica i oberta de les idees polítiques dels ciutadans.

Lamentablement, PSC s’ha afegit als que prefereixen sacrificar la democràcia abans que veure legítimament majoritàries unes idees que topen amb un valor que consideren anterior i superior a la voluntat dels catalans: la unitat d’Espanya. Tot per mantenir les alcaldies i altres menjadores dels més afins a la direcció, encara que sigui sacrificant la resta de l’organització i liquidant els trenta anys de catalanisme d’aquest partit. El PSC, tal com el coneixíem, és mort. Algun altre ens polític sense definir  l’ha posseït i corcat per dins fins habitar en solitari sota prima pell de les seves sigles.

Todo vale contra el catalanismo | Opinión | EL PAÍS

Todo vale contra el catalanismo | Opinión | EL PAÍS.

TRIBUNA

Todo vale contra el catalanismo

La realidad que se soslaya es la sentencia del Constitucional que laminó el Estatuto

Enviar a LinkedIn1
Enviar a TuentiEnviar a MenéameEnviar a Eskup

EnviarImprimirGuardar

Nos ha sorprendido desagradablemente el artículo de Gabriel TortellaEl tigre que nunca debió salir de la jaula,publicado en EL PAÍS el pasado día 19, porque creíamos que el autor era un académico que acostumbraba a documentar sus planteamientos. En este caso no es así, ya que al tono excitado de todo el texto se une una serie de aseveraciones históricas y políticas sesgadas e incluso erróneas.

La tesis central del artículo es que todo lo que está pasando en Cataluña responde básicamente a una maniobra perversa del nacionalismo catalán que, alimentado por la frustración, por “celos violentos” y porque, a su juicio, el catalán tiene un relieve insignificante, durante los últimos decenios se ha dedicado al “adoctrinamiento masivo y sistemático” tanto en el conjunto de aparato educativo como desde los medios de difusión. El resultado ha sido un “bombardeo mental incesante” que ha logrado “enardecer las masas” y crear un ambiente de “paroxismo separatista”. Para llegar a estas rotundas “conjeturas”, el autor reconoce que sus fuentes informativas han sido la prensa y algunas conversaciones. Si sus fuentes de información fundamentales solo han sido los “plurales” medios de comunicación de Madrid y alguna tertulia de café, apañados estamos. ¿Cómo es que teniendo familiares, amigos y colegas en Barcelona no se informa directamente y mejor antes de escribir? ¿Ha hablado con algunos maestros y profesores de Cataluña, ha consultado los libros de texto que se utilizan allá —que son los mismos que en toda España—?

Es falso que el recuerdo de la derrota 1714 no aparezca hasta finales
del siglo XIX

A lo largo del artículo sostiene de forma reiterada que los historiadores catalanes estamos ofreciendo una interpretación histórica llena de falsedades, de versiones deformadas y victimistas. Y para demostrarlo evoca el episodio de la derrota militar catalana de 1714 y afirma que es falso que los catalanes defendieran entonces una nación. Para empezar, un impreso de 1714, Lealtad catalana, afirmaba que “Solo las resoluciones que se toman en Cortes de un reino o provincia son las que se atribuyen a la nación (…) […]la nación que solo se representa en sus Brazos unidos (…) […]toda la nación catalana, junta en los Brazos resolvió el defenderse por el rey en cuyo dominio estaba”. Dejando al margen el debate sobre el concepto que entonces se tenía de lo que era una “nación”, lo que sí es históricamente irrebatible es que las instituciones catalanas lucharon por salvaguardar sus Constituciones, su sistema representativo y por las libertades de toda España, frente a la imposición de un modelo de Estado absolutista que acabó con la monarquía plural de los Austrias. Lo cierto es que Cataluña perdió entonces su estructura jurídico-política secular cimentada en las Cortes y en las Constituciones y que con la Nueva Planta se impuso un sistema absolutista, centralista y militarizado que eliminó los cauces de participación política.

Además, es falso que el recuerdo de la derrota de 1714 no aparezca hasta finales del siglo XIX. Solo un desconocedor de la historia puede ignorar no solo las continuas referencias a este episodio que ya aparecen en diversos textos a lo largo del siglo XVIII, al tiempo que las libertades perdidas fueron invocadas reiteradamente en protestas y en memoriales reivindicando el sistema representativo municipal liquidado en 1714 (como en el Memorial de 1760 a Carlos III) y en las intervenciones de parlamentarios catalanes en las Cortes de Cádiz (Capmany, Aner, Dou, etcétera), en las del trienio 1820-1823, en las del Estatuto Real, en las constituyentes de 1837 y posteriormente en los discursos de numerosos parlamentarios catalanes de diversas adscripciones políticas.

Identificar la unión de coronas de 1479 —el matrimonio de los Reyes Católicos— con la creación de la “nación española”, como lo hace Tortella, responde a un planteamiento de carácter esencialista totalmente desacreditado en los ámbitos científicos internacionales. Como es sabido, de la unión de coronas surgió una monarquía compuesta que mantenía el ordenamiento jurídico político de los dos bloques: la Corona de Castilla y la Corona de Aragón. Por otra parte, la idea de la “conllevancia” con la cuestión catalana no es de Manuel Azaña, sino de un discurso parlamentario de José Ortega y Gasset en 1932.

La idea de encerrar al tigre separatista recuerda a la retórica franquista

La metáfora del tigre y la jaula rezuma autoritarismo antidemocrático y evoca el malhadado “justo derecho de conquista” de Felipe V. Eso de volver a encerrar en la jaula al tigre separatista recuerda demasiado a la retórica franquista para ser de recibo. ¿Creen realmente los demócratas españoles que el actual problema catalán se resuelve a base de jaulas?

Todo vale con tal de no atender a una realidad que se soslaya reiteradamente en el artículo, lo que ha pasado los últimos 10 años: sentencia del Tribunal Constitucional que laminó el Estatuto refrendado y aprobado por el Parlament y las Cortes y liquidó el espíritu de entendimiento de 1978; incumplimiento sistemático por parte del Gobierno de Madrid de las inversiones previstas en ese Estatuto, etcétera, etcétera; y que, a consecuencia de todo ello, hoy la mayoría de los catalanes sea partidaria de ejercer el derecho a decidir. Apelar a la corrupción, ampliamente extendida por toda España, o a la muy discutible gestión del Gobierno actual de CiU, no constituye ningún argumento válido a la hora de analizar el incremento del soberanismo y aún menos para menospreciarlo.

En suma, nos parece que el artículo adolece de basarse en unas supuestas teorías conspirativas y en negarse a conocer la realidad de la situación catalana. Venga usted a Barcelona, hable con la gente y después opine. No lo haga de oídas y sin rigor. Y, por favor, no intoxique más el ambiente mediático con metáforas impropias de un demócrata.

Borja de Riquer es catedrático de Historia Contemporánea (UAB) y Joaquim Albaredaes catedrático de Historia Moderna (UPF).

L’exfiscal expedientat Rodríguez Sol: “Les lleis no poden ser cadenes que impedeixin somiar ni arribar allà on volem arribar”

L’exfiscal expedientat Rodríguez Sol: “Les lleis no poden ser cadenes que impedeixin somiar ni arribar allà on volem arribar”.

L’exfiscal expedientat Rodríguez Sol: “Les lleis no poden ser cadenes que impedeixin somiar ni arribar allà on volem arribar”

L’exfiscal en cap ha rebut la medalla del Premi Justícia de Catalunya de mans del president Mas

L'exfiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, ha estat guardonat amb el premi 'Justícia Catalunya' / ACNL’exfiscal en cap de Catalunya Martín Rodríguez Sol ha sigut guardonat amb el Premi Justícia de Catalunya / ACN

L’exfiscal en cap de Catalunya Martín Rodríguez Sol, que va dimitir al mes de març després de ser expedientat per defensar una consulta legal que permetés als catalans poder decidir el seu futur, ha assegurat aquest divendres que les lleis “no poden ser cadenes que impedeixin somiar ni arribar allà on volem arribar”. Les lleis han de ser “camins de pau, camins que ens permetin arribar allà on volem anar”. La clau per fer “justícia de la bona consisteix a escoltar tothom amb atenció”, “per servir les persones”. Rodríguez Sol ho ha dit en rebre la medalla del Premi Justícia de Catalunya durant l’acte del Dia de la Justícia de mans del president de la Generalitat, Artur Mas.

Martín Rodríguez Sol va dimitir després d’una polèmica al voltant d’unes declaracions sobre la consulta sobiranista que van enervar el fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, que li va obrir un expedient.

En el seu discurs, el president Artur Mas ha assegurat que és un “error” fer servir els marcs legals “per avortar les solucions basades en la voluntat política”. Ha sigut una referència implícita al procés sobiranista que viu Catalunya i que arriba hores després que s’hagi reunit amb el secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, que li ha plantejat la reforma federal de la Constitució en una cita que s’ha allargat quasi dues hores.