Quina bola! Resposta a Cercas i Lindo | El passat que no passa

Quina bola! Resposta a Cercas i Lindo | El passat que no passa.

Home

Lindo_Cercas

Hi ha opinions per a tots els gustos. Contràriament al que han escrit Javier Cercas oElvira Lindo, aquest no és precisament un país d’unanimitats. Més aviat ha estat el contrari històricament. El guerracivilisme ha presidit bona part dels segles XIX i XX, llevat de la pau mòrbida de les gairebé tres dècades de dictadura franquista. La unanimitat aleshores sí que era real i ben real, perquè la discrepància es pagava amb presó i fins i tot amb la vida. Per tant, no cal fer gaire cas als ocells de mal averany que anuncien desgràcies de tota mena perquè a Catalunya la gent vol ser consultada sobre el seu futur.

Però és que, a més, la unanimitat ni tan sols es dóna entre els partidaris del sobiranisme. Hi ha fórmules diverses de sobiranisme: des de la confederal fins a la independentista pura i dura, encara que és veritat que una facció de l’independentisme, la més radical i intransigent, tendeix a fer passar bou per bèstia grossa. En fi, el que vull dir és que a Catalunya l’unanimisme (que, aclarim-ho, prové del moviment literari que es basava en la idea de l’escriptor com a representant de l’ànima col·lectiva, del grup humà considerat com un tot: els seus sentiments, els seus desigs, totes les seves emocions i fins i tot els actes de la voluntat, més que no pas de Pierre Vilar, que és el que diu Cercas), no existeix. El que sí que no és pot negar és que el reclam del dret de decidir ha esdevingut el corrent polític principal, el que en anglès denominen mainstream. Per tant, és una exageració dir que a Catalunya “la ilusión de unanimidad creada por el temor a expresar la disidencia” ens ha abocat a una mena de totalitarisme soft. Dit més clar: és una mentida.

No vull entrar a debatre si els catalans tenim dret o no a l’autodeterminació, perquè és d’això que estem parlant. Tant és que li expliquem a Javier Cercas o a Juan Carlos Girauta o als energúmens tertulians de 13Tv que la democràcia consisteix a donar veu al poble. Ells tenen la seva posició, contrària a permetre cap mena de referèndum d’autodeterminació, perquè això és el que vol dir dret a decidir, i no els mourà ningú ni un pam. El que em preocupa, doncs, és una altra cosa. És la utilització del rumor, aquell fenomen social que els psicòlegs asseguren que contamina les converses ocioses i que pot provocar una cascada d’agressions i de violència, com a arma soft —ara sí— contra el sobiranisme. És la tècnica amb què Elvira Lindo arrencava el seu article a El País: “Me escribe un escritor. Me escribe y me confiesa que, superado por los acontecimientos, está pensando en irse a vivir fuera de España. O por concretar, fuera de Cataluña, para regresar si acaso en ese futuro quién sabe si cercano en que la vida haya dejado de convertirse en un referéndum permanente y no se le exija al ciudadano una definición sustancial, no ya como votante, sino como ser humano obligado a indagar en los sentimientos que le unen a esta o a otra tierra. Me escribe una actriz. He visto en su red social que ha ido colgando fotos de exaltación independentista y me extraña, me extraña de corazón, porque sé que al menos hasta antes de ayer eso no cuadraba ni con su vida ni con su forma de pensar.” No dóna noms, però al cap d’uns paràgrafs deixa anar una afirmació malèvola i mal intencionada que justifica tanta prudència: “¿No se acuerdan? Iba uno al País Vasco y sentía esa espesura. Se sentaba uno a una mesa y se hablaba de todo con esa gran cordialidad propia del norte hasta que llegaba el momento en que a cada comensal se le perdía la mirada por tener en mente algo de lo que no se podía hablar. Ocurre ahora con el asunto catalán”. Cal ser mol mala persona per comparar la Catalunya actual amb el País Basc amenaçat pel terrorisme d’ETA… i dels GAL, eh?, senyora Lindo.

I una perla va acompanyada d’una altra, que lliga amb el pretès unanimisme que Cercas associa al totalitarisme: “Viendo la televisión catalana este verano he podido escuchar a algunos personajes públicos y tenían en común su postura independentista. O al menos no coincidió que yo diera con un entrevistado que tuviera una voz discrepante. ¿Es que los que disienten no quieren salir a dar su opinión, que no la tienen clara?, ¿o es que no les invitan a los programas?”. Devia fer zàping constantment perquè si intentés veure TV3 cada dia o Catalunya Ràdio, el nombre de tertulians i escriptors contraris a la independència és desproporcionat atesa la correlació parlamentària. I no cal que li digui res de les televisions privades i els diaris de major tirada. I jo sí que poso noms: Joan López, Alejandro Tercero, María Jesús Cañizares, Rafael Jorba, Lluís Foix, Gonzalo Bernardos, Gemma Galdon, Juan Carlos Girauta, Xavier Vidal-Folch, Enric Juliana, Cristina Fallarás, Joaquim Nadal, Laia Bonet, Ricard Fernández Deu, Joan Queralt, Jordi Barbeta, Sònia Domènech, Agustí Colom, Xavier Sardà, Tirso Garcia, Milagros Pérez Oliva, Jordi Mercader, Andreu Mayayo, Joan Tàpia, Toni Comin, Miquel Porta Perales, Joaquim Coll, Núria Ribó, Àlex Sàlmon, Borja de Riquer, José Miguel Villarroya, Ignacio Martín, Jesús de Miguel, Manuel Delgado, Toni Bolaño, Veronica Fumanal, Oleguer Sarsanedas, Lluís Bassets, Esperanza García, incloent-hi Luis del Olmo, Julia Otero o Jordi González i un llarg etcètera. A banda que hi podríem afegir el bon nombre de polítics del PP, C’s, PSC i ICV-EUiA que acudeixen a tertúlies o els fan entrevistes i que es mostren desimboltament contraris a la independència. Qui ho pot negar això? Que algunes de les persones esmentades, per bé que no totes, estiguin d’acord en què cal consultar el poble per resoldre l’escull on som ara no ha de servir per amagar el fet, real, que totes les versions de l’unionisme s’expressen amb normalitat en els mitjans públics i privats.

El 1999, Hans-Joachim Neubauer va publicar un llibre sobre la història cultural del rumor. Deia que els rumors no són mai una casualitat. Al contrari, són figures complexes que interpreten els fets —la història, si es vol dir així— dels quals sorgeixen amb la clara voluntat d’influir en l’estat d’ànim dels receptors. I això és el que fan Cercas i Lindo quan escampen la idea que Catalunya està subjugada per una caterva de polítics i opinadors que atemoreixen els dissidents. Lúnica diferència entre el rumor clàssic i aquests d’ara és que l’emissor és conegut. Però no hi fa res. La intencionalitat és la mateixa: el receptor no som nosaltres, els catalans. El receptor a qui expliquen mentides Cerca i Lindo i uns quants escriptors més, insinuades com a rumor, és la gent de fora de Catalunya. Es converteixen en traductors per a persones cegues d’una realitat fictícia. Tan fictícia com la falsa fotografia d’aquell turista que l’11-S del 2001 figurava que era a les torres bessones i, de fet, no hi va ser mai. ¡Menuda patraña!per dir-ho en la llengua en què escriuen Cercas i Lindo. Un pervers exercici de ficció. Una bola com una casa de pagès. A partir d’aquí, el que hauria de ser debat polític es converteix en una història de bons i dolents, guerracivilista més que no pas d’unanimitats. De víctimes i victimaris, per tant. Una història en la qual els independentistes som, és clar, els botxins perquè ens volem separar d’Espanya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s