L’anunci de vaga a TVC l’Onze de Setembre causa un terrabastall a les xarxes – VilaWeb

L’anunci de vaga a TVC l’Onze de Setembre causa un terrabastall a les xarxes – VilaWeb.

 

Divendres  19.07.2013  06:00

L’anunci de vaga a TVC l’Onze de Setembre causa un terrabastall a les xarxes

Els vots de CiU i ERC tomben l’esmena per la retirada immediata de l’ERO a la CCMA · Havien acordat que la direcció i els treballadors negociessin unes ‘mesures alternatives’ per a reduir el nombre d’acomiadats

El comitè d’empresa de TVC va fer ahir al vespre un comunicat on anunciava: ‘En l’assemblea d’avui els treballadors han aprovat la convocatòria de vaga els dies 10 i 11 de setembre.’ La notícia arribava hores després de la votació parlamentària en què CiU i ERC havien tombat una esmena a favor de retirar immediatament l’ERO a la CCMA. Aquesta decisió dels treballadors va causar tot seguit un fort terrabastall a les xarxes. Molts usuaris protesten per la data de la vaga, que coincidirà amb la diada nacional i la cadena humana convocada per l’ANC.

En el comunicat, el comitè també diu: ‘Un grup reduït de treballadors ha accedit a l’hemicicle, on han assistit als intents de transacció entre ERC i ICV sobre un text que ha anat variant de redactat i sobre el qual finalment no hi ha hagut acord entre els dos grups.’ El comitè va desmentir rotundament que hi hagués hagut cap pacte amb ERC, i encara menys amb el govern, sobre el contingut de l’ERO i sobre una reducció de la xifra d’acomiadaments.

Tombada l’esmena per la retirada immediata de l’ERO a la CCMA al parlament

El parlament va desestimar ahir d’instar la CCMA a retirar immediatament l’ERO que preveu d’acomiadar 312 treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio. L’esmena, presentada per ICV-EUiA va rebre els suport també del PSC, PPC, Ciutadans i la CUP, però s’hi oposaren CiU i ERC, que havien acordat unes mesures alternatives a l’ERO. Segons fonts d’ERC, la direcció de la CCMA i el comitè d’empresa s’havien avingut a negociar-les. Per això van proposar d’incorporar la transacció a la moció que s’havia de votar, però ICV-EUiA s’hi va negar.

Les mesures alternatives a l’ERO que incloïa la transacció també implicaven acomiadaments, però molts menys i concentrats en les estructures directives. El propòsit era de conservar més llocs de feina, reduint costs de les estructures directives, facilitant jubilacions voluntàries i aplicant una retallada progressiva de sous.

Picabaralla al parlament

La proposta d’ICV-EUiA per a demanar la retirada de l’ERO a la CCMA va originar una picabaralla parlamentaria. Els republicans van evitar que es votés l’esmena d’ICV-EUiA en una moció que ells havien presentat però, finalment, es va acabar sotmetent a votació en una moció de Ciutadans sobre la reforma de l’administració pública. Tot i no acceptar l’esmena, ERC va proposar a ICV-EUiA de votar l’acord amb CiU com a transacció, cosa que els ecosocialistes van refusar. Per això, el pacte entre republicans i convergents sobre la CCMA no es va acabar votant al ple del Parlament.

L’acord CiU-ERC

L’acord entre CiU i ERC (pdf) insta el consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) a posar urgentment sobre la taula de negociació ‘mesures alternatives’ per a conservar llocs de feina en vista de l’ERO que preveu d’acomiadar 312 treballadors. Entre les mesures que es proposen hi ha aquestes: reduir costos de les estructures directives, facilitar les jubilacions voluntàries, incentivar les reduccions de jornades voluntàriament i treballar en favor d’un acord per a una reducció progressiva de sous que exclogui els més baixos.

A més, el text de l’acord estableix la possibilitat de retirar l’ERO per a ampliar el termini de negociació, ara establert en trenta dies.

Picabaralla Oriol Junqueras – Jaume Bosch

En declaracions als passadissos del parlament, el president d’ERC, Oriol Junqueras, va dir que aquest acord era molt millor que l’ERO proposat per l’executiu català i va assegurar que tenia l’aval de la majoria dels treballadors de la CCMA. Amb aquestes mesures, va dir, ‘l’afectació en acomiadaments serà molt menor’. També va garantir que el seu partit treballaria perquè l’acord es concretés i va defensar que la retirada de l’expedient de regulació no era imprescindible per a negociar una millora dels acomiadaments prevists. Fins i tot va posar l’acord com a exemple del ‘camí que ha de seguir Catalunya per afrontar els reptes’.

A més, Junqueras es mostrà molt crític amb ICV-EUiA per haver evitat que es votés l’acord amb CiU. ‘Quan algú es posa al costat de Ciutadans i PPC i utilitza aquest tipus d’artificis és evident que fa molt mal servei al nostre país i a la democràcia’, els va retreure.

En canvi, el diputat d’ICV-EUiA Jaume Bosch, va interpretar diferentment les votacions a la cambra. Es va limitar a repassar què havia fet cadascú a l’hemicicle i va proposar un titular diferent del dels republicans: ‘Vostè ens ha atacat dient una cosa que no és certa, que ICV-EUiA ha fet pinça amb PPC i Ciutadans. Jo li proposo un altre titular: PSC, PPC, ICV-EUiA, Ciutadans i la CUP volen impedir l’ERO a TV3 i a Catalunya Ràdio i CiU i ERC ho fan impossible. Aquesta és la realitat del que ha passat aquí.’

El diputat de CiU Albert Batalla va acusar els grups de fer servir el tacticisme polític en una qüestió tan important com els mitjans de comunicació públics. Si fos, per exemple, pel PPC ‘TV3 i Catalunya Ràdio ja no existirien’, va dir. Va afegir que la principal preocupació de CiU era salvar la televisió i la ràdio públiques, tot i que ‘hi ha poc temps i molt pocs diners’ per fer-ho.

PPC i Ciutadans van dir que l’actitud d’Esquerra demostrava que acceptava l’expedient de regulació d’ocupació des del primer moment. El PSC i la CUP també van demanar que es retirés l’ERO i recomencessin les negociacions entre empresa i treballadors.

La Natació Catalana es mulla per la Independència

Nació Digital: La Natació Catalana es mulla per la Independència.

La Natació Catalana es mulla per la Independència

La Natació Catalana per la Independència veu en l’estat propi «l’única via contra la crisi econòmica i política de l’esport»

Redacció, Barcelona | Actualitzat el 17/07/2013 a les 15:32h
El món de l’esport no és aliè al procés sobiranista i, en aquest sentit, aquest dijous a les set de la tarda l’INEFC de Barcelona acollirà la presentació del col·lectiu La Natació Catalana per la Independència.

Es tracta d’una iniciativa popular de gent del món de la natació, del waterpolo, de la sincronitzada, dels salts, d’aigües obertes i de màsters, amb més de 40 olímpics, diversos mundialistes, campions d’Espanya i de Catalunya, tècnics, àrbitres internacionals i directius. Té el suport de l’Assemblea Nacional Catalana i de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes.

El col·lectiu aprofitarà el Mundial de natació de Barcelona per exposar les seves propostes i llegir el seu manifest fundacional, basat en cinc punts. “Tenim la voluntat de posar-hi el nostre gra de sorra per trobar solucions”.

En el segon punt es posa èmfasi en la “crisi econòmica i política que pateix l’esport català i la natació” i lamenta que “els nostres recursos econòmics no es corresponen amb els èxits i el potencial organitzatiu i esportiu demostrats”. Els signants asseguren que “l’escassa capacitat de finançament i de recursos de l’actual natació catalana obeeix únicament a la manca de poder polític, i resulta escandalosa quan es compara amb la de qualsevol estat independent. La natació catalana no pot tancar els ulls al dèficit fiscal de 16.000 milions d’euros respecte a l’estat espanyol, que espolia els catalans any rere any. No podem perquè ens afecta exactament com a tothom”.

En el penúltim punt, es fa una crida explícita a la independència com a única sortida per a la millora global. “La natació catalana no se’n pot sortir amb l’èxit que mereix si Catalunya no esdevé un estat independent. La natació ha d’empènyer cap a la independència perquè és la via més ràpida per poder ser i créixer com volem, perquè volem gaudir de la normalitat pròpia de les nacions que són estats reconeguts amb totes les seves conseqüències i perquè tot indica que tenir un estat propi es traduirà en beneficis importants per les seves repercussions sobre l’esport i el país, tant d’ordre econòmic com sentimental”.

Finalment, el manifesta recorda que aquest és tot just “el segon Mundial de natació que se celebra a Catalunya en només 10 anys. Catalunya hi ha posat l’esforç i els diners, especialment en el d’aquesta edició on l’Ajuntament de Barcelona suportarà el gruix de la despesa; en canvi, el nom i els èxits esportius són per a la federació espanyola i per a l’estat espanyol. Volem que aquest sigui l’últim mundial de Natació on Catalunya no hi participa amb la normalitat que ho fan moltes altres nacions.

Cadena humana
Posteriorment a aquest acte de presentació, s’ha convocat una cadena humana el 28 de juliol a les vuit del vespre, a l’Avinguda de l’Estadi, davant les piscines Bernat Picornell. Amb aquesta acció es pretén fer més visible la reivindicació del col·lectiu, coincidint amb el primer dia de les finals de natació, amb la fase final de waterpolo i l’últim dia de les finals de salts.

18 DE JULIOL: L’HOSPITALET PEL DRET A DECIDIR | ANC L’Hospitalet de Llobregat

18 DE JULIOL: L’HOSPITALET PEL DRET A DECIDIR | ANC L’Hospitalet de Llobregat.

Fotografia dels membres de l'ANC i ANJI assistents a l'acte

Avui dijous 18 de juliol, a les 19h, s’ha presentat al centre l’Harmonia el pacte democràtic de l’Hospitalet pel dret de decidir: Som una nació, nosaltres decidim. Durant l’acte han intervingut Pilar Massana, del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i Ireneu Castillo, de PERSEU l’Hospitalet. Així mateix, s’ha comptat amb la presència de les diferents entitats que han promogut el manifest com també aquelles que l’han signat.

La llista d’entitat promotores del Pacte és:

Entitats socials, culturals i sindicals
• ANC. Assemblea Nacional Catalana de L’Hospitalet
• Associació de les famílies Pakistaneses.
• Ateneu de Cultura Popular de L’Hospitalet
• CAL. Coordinadora d’Associacions per la Llengua
• Casalet- Moviment d’ensenyants de L’Hospitalet
• CEL-H. Centre d’Estudis de l’Hospitalet
• CCOO. Comissions Obreres
• Colla Jove de L’Hospitalet- Castellers
• Coordinadora Sardanista de L’Hospitalet
• FAPAC L’Hospitalet de Llobregat. Federació d’associacions de pares mares de Catalunya delegació L’Hospitalet
• Òmnium Cultural
• PERSEU L’Hospitalet. Associació per la Defensa de Patrimoni històric de L’Hospitalet de Llobregat
Entitats de joves
• ANJI L’Hospitalet . Assemblea Nacional de Joves Independentistes de L’Hospitalet
• Alternativa Joves – Joves EUiA
• JERC. Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya
• JNC. Joventuts Nacionalistes de Catalunya
• Joves d’Esquerra Verda
Partits Polítics
• CiU. Convergència i Unió
• CUP. Candidatura d’Unitat Popular
• ERC. Esquerra Republicana de Catalunya
• EUiA. Esquerra Unida i Alternativa
• ICV. Iniciativa per Catalunya Verds
• Reagrupament

El manifest que han signat ha estat el següent:

 

PACTE DEMOCRÀTIC DE L’HOSPITALET PEL DRET DE DECIDIR: SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM

Catalunya és una nació i com a tal té dret a decidir lliurement el seu destí.

La voluntat d’autogovern del poble català s’ha expressat de forma constant al llarg de la història. Durant el segle XX aquesta voluntat es va poder concretar en la recuperació de la Generalitat en el marc de l’Estatut d’Autonomia de 1932, aprovat durant la Segona República. L’aixecament feixista de 1936, i la guerra que aquesta insurrecció va provocar, va comptar amb una resistència activa del poble i el Govern de Catalunya. Aquesta resistència va continuar durant la llarga dictadura franquista; una de les fites fonamentals d’aquesta actitud de lluita per les llibertats es concretà en la creació de l’Assemblea de Catalunya, l’any 1971: el punt tercer de la seva declaració fundacional exigia “el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació”.

El poble de Catalunya ha expressat, després de la dictadura franquista, en dues ocasions, l’any 1979 i l’any 2006, la seva voluntat d’autogovern concretada en els respectius Estatuts d’Autonomia. La sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, com a conseqüència dels recursos presentats pel PP i el Defensor del Pueblo, va suposar un menyspreu a la voluntat del poble català en no respectar la decisió de la ciutadania expressada en referèndum l’any 2006.

La sentència va ser interpretada per molts com la confirmació que les ànsies d’autogovern de bona part dels catalans i catalanes no quedaven ateses en la Constitució Espanyola.

El poble de Catalunya ha expressat de diverses maneres la voluntat de superar l’actual situació de bloqueig dins de l’Estat espanyol.

Cal recordar, però, que l’inici del camí cap al dret a decidir coincideix amb una crisi econòmica que ha comportat decisions governamentals que han retallat l’Estat de Benestar. És imprescindible, doncs, que el procés cap al dret a decidir vagi acompanyat d’un pacte que garanteixi els drets socials (habitatge, treball, sanitat, educació…) i democràtics de la ciutadania i del país. Tanmateix caldrà fer front a les polítiques imposades des de l’anomenada troika que limiten la sobirania econòmica i política i que actuen com a agents constrictors de la voluntat democràtica dels pobles.

L’Hospitalet de Llobregat des de sempre ha estat capdavantera en la defensa dels drets de la ciutadania del nostre país. La nostra ciutat ha estat un exemple de l’exitós procés d’acollida que els catalans, nascuts aquí i nascuts a fora, hem sabut dur a terme durant dècades.

L’Hospitalet de Llobregat és un exemple d’inclusió i com a tal és i ha de ser garant de la preservació d’aquests trets que ens caracteritzen. Trets que malauradament es veuen amenaçats per una manera d’entendre la diversitat monolítica, antiga i retrògrada que se’ns imposa. L’Hospitalet de Llobregat ha de continuar sent referent d’una ciutat compromesa amb la nació catalana i amb l’assoliment de la justícia i l’equitat social.

Per tot això les entitats, moviments socials, sindicats i partits polítics de l’Hospitalet de Llobregat manifestem.

1. El nostre respecte a les diferents resolucions aprovades pel Parlament de Catalunya a favor del dret de l’Autodeterminació així com a la Declaració de Sobirania i del dret de decidir del poble de Catalunya basat en els principis com la radicalitat democràtica, participació i la transparència.

2. Treballar des de la nostra ciutat per fer possible que el poble de Catalunya com a subjecte polític pugui exercir el dret a decidir sobre el seu futur.

3. Oferim la Ciutat de L’Hospitalet, com a pont i lloc de trobada i diàleg entre les diferents sensibilitats i expressions de la diversitat democràtica, per reflexionar, contrastar i integrar el debat, on es puguin conjugar itineraris generals o complementaris entorn del marc relacional i d’organització territorial que hi ha d’haver en un futur entre Catalunya i Espanya.

4. Caldrà garantir la cohesió social del país i la voluntat expressada en múltiples ocasions per la societat catalana de mantenir Catalunya com un sol poble, ja que el procés es produeix en un context de severa crisi econòmica que provoca conseqüències greus en amplis sectors de la societat.

5. La credibilitat de procés exigeix l’aprofundiment democràtic, el compromís amb l’estat del benestar, la dignitat i la justícia social, la solidaritat entre els pobles, l’aposta pel progrés econòmic, social ,cultural i la defensa del territori i del medi ambient

6. Fer una crida a la ciutadania i a les diferents organitzacions socials, culturals o de qualsevol àmbit a sumar-se aquest manifest.

7. Les organitzacions signats ens comprometem a treballar coordinadament a la nostra ciutat per tal d’assolir els objectius d’aquesta declaració.

L’Hospitalet de Llobregat a 18 de juliol de 2013

Cardús: “L’estratègia del PP i C’s està fallant”

Cardús: “L’estratègia del PP i C’s està fallant”.

DRET A DECIDIR
Cardús: “L’estratègia del PP i C’s està fallant”
El sociòleg de la UAB considera que és “absurd” parlar d’una hipotètica divisió del país després de la independència, perquè en tot cas “ja està dividit ara”
Mar Sabé
El sociòleg i professor de la UAB Salvador Cardús va afirmar ahir en una entrevista a Canal Català que l’estratègia que utilitzen el PP i C’s en contra de la independència de Catalunya està fallant. Cardús va recordar que la seva tàctica ha consistit en “donar arguments en contra, però que més aviat fan riure” i no han funcionat. Es referia a les declaracions que va fer fa temps la líder del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, dient que en una hipotètica independència no es reconeixerien els títols universitaris, o bé que no es podrien pagar les pensions.

Cardús considera que com que aquesta estratègia “ridícula”no els va funcionar, ara “han recorregut a la via emocional: volen fer por parlant d’una suposada confrontació, absurda, i menysprear i fer baixar l’autoestima dels proindependentistes amb sentències com ‘no en sereu capaços’ o ‘els polítics que teniu són de ‘pacotilla””. Cardús assegura que “la societat civil no s’ha de deixar espantar”.

L’argument que el sociòleg també diu que els que no volen la idependència utilitzen demagògicament la por a la divisió del país: “El que volem la independència i els que no la volen ja hi som ara”, recorda. “Per què hauran de considerar que el país estarà dividit si ens independitzem? En tot cas serem els mateixos repartits de diferent manera. És completament absurd”.

Front comú a Europa

Cardús també va parlar sobre la possibilitat de que els partits que estan a favor del dret a decidir facin un front comú a les properes eleccions europees del 2014, proposta que promou l’exconseller Ernest Maragall. El catedràtic considera que “seria molt raonable que poguéssim mostrar de portes endins i també enfora una unitat que no és habitual”. “Serviria per demostrar a Europa que estem en un procés molt decisiu pel nostre país”, va considerar.

A més, el sociòleg es va mostrar convençut que si es fes així “hi hauria una participació molt més alta a les eleccions, i ser una de les regions d’Europa amb més participació ens donaria una oportunitat immillorable a l’hora de negociar”.

Front comú pel dret a decidir a l’Hospitalet, al marge de l’Ajuntament

Front comú pel dret a decidir a l’Hospitalet, al marge de l’Ajuntament.

18/07/2013
DRET A DECIDIR
Front comú pel dret a decidir a l’Hospitalet, al marge de l’Ajuntament
Una vintena d’entitats polítiques, socials i culturals, des de partits a sindicats, s’organitzen per defensar el dret a l’autodeterminació
Lluís Goñalons
Una vintena d’entitats socials i polítiques, entre elles CiU, ERC, ICV i CUP, de l’Hospitalet de Llobregat han fet un front comú al marge de l’Ajuntament a favor del dret a decidir. Les organitzacions baluard de l’autodeterminació signaran avui al centre l’Harmonia de l’Hospitalet l’acord batejat amb l’enunciat: ‘Pacte democràtic de l’Hospitalet pel dret a decidir: som una nació, nosaltres decidim’. Aquest nou front vol respondre a la moció aprovada al ple de l’Ajuntament hospitalenc pel PSC, PP i PxC el passat 29 de maig en contra d’una consulta sobiranista no acordada amb l’Estat espanyol.

L’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, ja va anunciar a finals del mes de maig la seva voluntat de frenar qualsevol tipus de consulta que no fos refrendada amb l’Estat i va anar un pas més enllà. Marín va defensar el “no” en el cas que finalment se celebrés el referèndum i va iniciar una campanya del PSC local en aquest sentit.

L’acord per empènyer l’exercici del dret a decidir va començar a gestar-se fa un mes i mig per la majoria dels partits municipals favorables a la celebració d’un referèndum (CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP i RCat). El text que signaran avui reconeix que “Catalunyaés una nació i com a tal, té dret a decidir lliurement el seu destí” i recull el compromís dels signants de treballar pel dret a l’autodeterminació al marge del beneplàcit de l’Estat espanyol a la celebració de la consulta.

El front defensor del dret a decidir està format per una vintena d’entitats polítiques, socials, culturals i organitzacions juvenils. A banda dels partits polítics, l’acord agrupa entitats que van des dels partits polítics esmentats, passant pels sindicats CCOO i UGT, Òmnium, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i la Federació d’Associacions de Veïns.

‘Que enviïn algun tanc, per favor’ – Eugeni Casanova: Opinió contundent – VilaWeb

Eugeni Casanova: Que enviïn algun tanc, per favor – Opinió contundent – VilaWeb.

Eugeni Casanova

18.07.2013

Eugeni Casanova: Que enviïn algun tanc, per favor

Ja no es mostren tan segurs d’ells mateixos. Ja comencen a dubtar de l’estratègia. El diari El País cridava en un editorial el dia 14 passat a dialogar i negociar amb Catalunya. És una actitud inèdita, perquè fins ara s’havia limitat a fer igual que La Razón o El Mundo: amenaces, constitució, amenaces, constitució… El ‘diario global en español’, far del progressisme a occident, rectifica després d’haver vist com alguns teòrics de l’espanyolisme advertien des de les pàgines del diari mateix que el dret de votar ‘és un argument imbatible’ i que Catalunya pot anar-se’n d’Espanya sense contravenir la constitució (Javier Pérez Royo, ‘Referéndum permanente’). El Concert per la Llibertat els ha fet veure que aquella ‘algarabía’ de l’Onze de Setembre no era cap ‘soufflé’ i els comencen a tremolar les cames.

El canvi de percepció el va insinuar ja el PP català quan va assajar la brometa propagandística del ‘dret de saber’. Ja no era la cantarella de la por habitual, sinó que intentaven argumentar. El problema és que van proclamar un parell de ridiculeses majúscules i Sala i Martín els va enviar al racó de pensar per ignorants. Twitter va ser encara més cruel i ja no han provat una tercera argumentació. 

El govern espanyol i el PP han basat la política catalana en l’exabrupte i les falsedats i, passat un any, comproven que no han fet sinó afegir benzina al procés. I fent el ridícul: els títols acadèmics no seran reconeguts, us expulsaran d’Europa, no podreu pagar les pensions, perdreu els ajuts a l’agricultura de la UE, tindreu una desocupació del 30%, el valencià ve de l’iber, LAPAO ‘maravillao’…

L’estratègia de la por ha estat en realitat la cara amable Per sota circulen les clavegueres. El punt u del seu pla era Artur Mas. Estaven convençuts que tombant-lo el procés es liquaria. Van començar amb una conxorxeta de col·legues entre el director d’El Mundo i el ministre d’Interior publicant una ‘soap opera’. Van repescar tots els dossiers dels últims anys i hi van posar tota la imaginació possible, i només van poder fer caure Oriol Pujol. Finalment, s’ho han acabat fent a sobre. Les batalletes d’informes i espies han apunyalat per l’esquena la presidenta del PP a Catalunya, que ha resultat amiga íntima i inductora de la delatora de Jordi Pujol Ferrusola.

L’endemà de les eleccions catalanes, la caverna sencera –també la de Barcelona– feia difunt Artur Mas i el moviment independentista. Però uns mesos i unes enquestes més tard el ‘rigor mortis’ s’ha apoderat del unionistes: Alicia Sánchez-Camacho, Josep Antoni Duran, Pere Navarro estan més que tocats. També els qui no van remar en la direcció adequada quan calia: Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Lluís Recoder… I resulta que els polítics més ben valorats són els ‘radicals’ (Junqueras, Fernàndez i Mas), i els altres han estat literalment ensorrats per la demoscòpia. 

L’estratègia espanyola la va detallar Aznar: ‘Si volen trencar Espanya abans s’haurà de trencar Catalunya.’ La idea consistia a fer alçar el cinturó de Barcelona amb la ‘rojigualda’. Unes quantes alcaldesses del PSC ho han provat, però s’han trobat en actitud poc elegant votant amb Plataforma per Catalunya contra un dret democràtic, i no hi han volgut insistir. Ho han provat tot: llei Wert per a enfrontar els catalans ells amb ells, manipular el vot a l’estranger, difamar la Generalitat a cada ambaixada del món, escanyar Mas-Colell… 

La gran escenificació va ser la manifestació del Dia de la Hispanitat: 6.000 persones a la plaça de Catalunya de Barcelona. S’havien plantejat fer-ne una altra el Dia de la Constitució i ja no s’hi van veure amb cor. La comparació resulta massa sagnant i s’estimen més no comptar-se. 

El punt culminant de l’estratègia que han seguit –i el seu últim recurs– és la salmòdia dels tancs. Alguns ‘hidalgos’ sense responsabilitats de govern han propugnat la intervenció de la guàrdia civil o de l’exèrcit, la supressió de l’autonomia o la inhabilitació del president de la Generalitat. Però, recorrent al llenguatge casernari que correspon, no tenen pebrots. S’entén que fins i tot en una democràcia feble com l’espanyola per materialitzar una intervenció cal una base jurídica i parlamentària. Segons la constitució, és l’executiu que ha de mobilitzar les tropes. Els militars no poden prendre la decisió tots sols. Cal pensar que hi hauria també un debat parlamentari. Rubalcaba, Chacón… fins i tot Rosa Díez, votarien disparar contra els catalans? Ho faria Rajoy? Que se sàpiga, ni el parlament ni el consell executiu no han violat cap precepte constitucional ni ho pensen fer. Fer un referèndum no contravé cap llei; de fet, Jordi Hereu en va fer un. I el pot organitzar l’AMI. Inhabilitaran centenars de batlles? Ara s’han muntat un Tribunal Constitucional a mida. I què?

És viable la proposta de Vidal-Quadras d’un escamot de la guàrdia civil ocupant la Generalitat. La pregunta és: què farien l’endemà? Suspendrien les llibertats públiques ‘ad aeternum’? Quant de temps aguantaria la borsa una ocupació policíaca? Haurien de conculcar els drets electorals dels catalans, perquè és obvi que a les eleccions següents els partidaris de la independència ja no serien 54% contra 23 %. Tot això és el que a Madrid sospesen ara que comproven que els falla el pla A. I senten una suor freda.

Fora no hi tenen gaires amics, com es va comprovar amb l’expropiació de Repsol YPF a l’Argentina. La UE travessa el pitjor moment de la seua història. Financerament, acumula un fracàs darrere l’altre –en bona mesura per culpa d’Espanya– i si li fallés el puntal més essencial, la convivència i els drets humans, què li quedaria? Europa entraria en una espiral irrecuperable. D’ací ve l’avís de David Cameron a Rajoy que la voluntat d’independència dels pobles ha de ser respectada. Coneixen els espanyols i no poden permetre una actuació antidemocràtica contra set milions i mig de ciutadans europeus. Un Kosovo al meridià de Greenwich? Brussel·les vigila perquè saben que aquesta trepa són capaços no solament d’ensorrar-se a ells mateixos, com van demostrant, sinó d’ensorrar la Unió sencera.

Cada generació de catalans s’ha rebel·lat d’una manera o una altra contra Espanya i tradicionalment ho havien solucionat bombardejant Barcelona. Van despistats perquè per primera volta a la història veuen que no poden fer res davant d’un poble unit, alegre i combatiu, per dir-ho a la valenciana. Si deixen de fer-se trampes al solitari –i de creure’s els sainets dels diaris de José Manuel Lara i Pedro José Ramírez– s’adonaran que això és un moviment popular que arriba del fons dels temps i que arrossega els polítics, i no a la inversa. Només que un 10% dels qui es van mobilitzar l’Onze de Setembre o durant les consultes populars baixi al carrer…

Fet i fet, seria fantàstic que enviessin alguna tanqueta o que trenquessin alguna urna. Faria goig de veure nens catalans posant clavells a la boca dels canons, o àvies mostrant la papereta del sí a les càmeres de la CNN. Seria el favor definitiu a la causa. Posats a demanar, que enviïn la tanqueta a la tardor, perquè l’agenda de ‘happenings’ sobiranistes queda una mica buida entre l’Onze de Setembre i Sant Jordi. La primavera i l’estiu els tenim ja molt atapeïts amb actuacions musicals i actes a l’aire lliure.

Han cremat la pólvora de la guerra bruta i a Madrid tenen, ara mateix, algun problemet propi. El Concert per la Llibertat els ha mostrat que aquí queda molta energia i comencen a sentir vertigen. La cadena humana els tallarà la digestió.

Xavier Serrahima – El PSC ha de morir

Nació Digital: Xavier Serrahima – El PSC ha de morir.

El PSC ha de morir

Per la seva pròpia naturalesa el PSC no es pot posicionar ni a favor ni en contra del dret a decidir tal com se li està exigint des d’una i altra banda. Sí que ho poden fer les persones que el conformen i de fet molts d’ells ja ho han fet. Per entendre aquesta singularitat d’aquest partit que el fa diferent a tots els demés, cal que ens remuntem al seu origen.

Corren els anys setanta i Catalunya és una societat fortament esquerranitzada. Una economia molt industrialitzada i la conseqüent gran massa obrera amb uns sindicats forts i organitzats, al costat d’una universitat i la majoria d’intel·lectuals i professionals liberals alineats amb l’antifranquisme d’esquerres, auguren una gran bossa de vots en aquest sentit. El PSOE n’és plenament conscient i posa un peu a Catalunya. També s’organitzen, per ocupar aquest espai, els fills progres de la burgesia catalana que funden diferents partits polítics. No cal ser un gran visionari polític per adonar-se que anant separats prendran mal i que cal pactar.

Aquest pacte, potser mai escrit, s’ha anat acomplint al peu de la lletra fins fa ben poc: El PSC ha gaudit de plena llibertat per competir a Catalunya per les institucions i ha pogut situar-hi sempre els seus líders catalanistes al capdavant. Això sí, sense traspassar mai els límits que marca una autonomia ben entesa i lleial a Espanya. Per la seva banda el PSOE ha disposat de forma incondicional al Congrés de Madrid, dels diputats obtinguts sota la marca PSC, que no han qüestionat mai la seva política estatal.

Podem concloure doncs, que el PSC és per naixement un partit essencialment i naturalment autonomista. De fet, és l’únic cas a l’Estat espanyol de partit íntimament lligat a l’estat de les autonomies. Per això els intents tripartits de fer-lo derivar cap al sobiranisme estaven condemnats al fracàs. Per això un dirigent de tant de pes com Pasqual Maragall és sacrificat sense manies quan intenta traspassar la ratlla. Per això, finalment, mai tindrà grup propi a Madrid i molt menys es podrà sumar al procés d’emancipació nacional.

Des de files sobiranistes s’acusa a Navarro, Chacon, Lucena i companyia, de lerrouxistes, injustament sota el meu punt de vista, perquè ells són fidels al pacte original que va donar lloc al PSC tal com el coneixem. S’invoca la memòria de Josep Pallach per instar-los a sumar-se al pacte per la transició nacional, oblidant que el PSC no és hereu d’aquest dirigent. El cert és que avui Lerroux milita a Ciutadans i Pallach fa temps que es va fer d’Esquerra Republicana.

En aquest moment històric, en què el projecte fallit d’estat descentralitzat agonitza a mans de la recentralització i del procés vers l’estat propi de Catalunya, el PSC ha quedat totalment descol·locat i no pot acontentar ni fer cap més servei a ningú.

Desitjo fermament que les persones que han format part tots aquests anys del PSC s’incorporin al projecte de construcció d’un estat propi per a Catalunya però, perquè la transició nacional sigui un èxit, el PSC, com a partit, ha de morir.

Nació Digital: Xavier Serrahima - El PSC ha de morir

Xavier Serrahima

Llicenciat en Dret i poeta. Manté el web Xavier Serrahima: el racó de la paraula (una finestra de diàleg oberta al món; fòrum d’opinió sobre cultura i societat).

La incertesa incòmoda del procés – Mail Obert – VilaWeb

La incertesa incòmoda del procés – Mail Obert – VilaWeb.

Pere Cardús

17.07.2013

La incertesa incòmoda del procés

Hi ha nervis. És una evidència que ningú no pot negar. Hi ha grans expectatives i grans esperances. Per tant, és lògic que també hi hagi el neguit de saber com arribarem a la independència i quan. L’esperança és molt gran, sí, però la situació social és molt difícil –en molts casos, dramàtica– per una crisi injusta i terrible que castiga molta gent innocent. Quan hi ha aquest contrast tan pronunciat entre la realitat viscuda i l’anhel d’un futur millor, el neguit i la crispació s’expressen naturalment amb més força que mai. Per sort, en el cas del Principat –i de retruc a la resta dels Països Catalans–, la confiança en una sortida de l’atzucac és creïble gràcies al procés sobiranista. Quan la sortida és inimaginable –o quan no es veu i no hi ha esperança possible–, el neguit i la crispació es transformen en desesperació i conflicte.

Un procés d’autodeterminació pactat amb l’estat d’origen és la sortida més desitjable de totes. El cas del Regne Unit i Escòcia és l’exemple que tots voldríem, encara que el joc brut i el discurs de la por ja hi hagin començat a fer acte de presència i és previst que s’intensifiquin a mesura que s’acosti la data del referèndum. Però els escocesos no viuen algunes incerteses que sí que ens ha tocat de viure als catalans. La incertesa dels escocesos és el resultat i si seran capaços de convèncer una majoria social prou àmplia. Els catalans, que tenim la impressió d’haver construït la majoria suficient, la incertesa principal la tenim en el procés. Hi ha moltes preguntes que encara no tenen resposta perquè probablement no en poden tenir. Si volem que els nostres representants polítics trobin el camí menys traumàtic i menys costós per a tallar la via de subministrament econòmic més important que ha tingut mai Espanya –i no és pas poca cosa–, no els podem demanar que es comprometin avui, si ahir ja no pot ser, a fer-ho d’una manera concreta i un dia determinat.


Quan les coses anaven més o menys bé, en aquest país i al món dels països ‘rics’, ens vam acostumar a viure en la certesa, en la seguretat, pensant que hi havia coses que no canviarien mai i confiant que no perillaríem com a societat ni com a individus. Però la ferotge crisi financera i econòmica –i també política– ens va deixondir d’aquell somni de cotó fluix. Un somni que certament no incloïa tothom, però que sí que havia deixat adormida la consciència de grans capes de la societat. Aquell desvetllament ens va menar a conviure en la incertesa constant, sense saber què ens podia passar l’endemà. I ens va despertar desentrenats. La incertesa, lluny de ser una excepció històrica, és inherent a la condició humana. I aprendre a conviure-hi és el millor remei per a tots els mals de l’esperit –o, si ho preferiu, de l’estat d’ànim.


Tornant a allò que ens ocupa: quan el camí de l’autodeterminació ha estat pactat i ha de ser respectat, és molt fàcil de determinar la pregunta, la data i la fórmula. En el nostre cas, fer-ho abans d’esgotar totes les vies possibles seria un suïcidi –cosa que potser alguns ja troben bé. Aquesta incertesa ens acompanyarà encara uns quants mesos i cal saber administrar-la. L’han de saber administrar els qui guien el procés des de les institucions; l’han de saber comprendre les entitats de la societat civil; l’han d’entendre i saber explicar els mitjans de comunicació; i hi han de saber conviure els ciutadans en general. Si no aprenem a conviure amb la incertesa serem víctimes de nosaltres mateixos perquè matarem el procés a còpia d’irritació i de desconfiança. Quan demano confiança, alguns em diuen que es guanya amb els fets. Però si des de l’Onze de Setembre passat no han vist fets és que el problema és un altre. I em demano si quan guanyem la independència aquests no voldran que un notari la certifiqui per creure-se-la.


‘La incertesa és una posició incòmoda. Però la certesa és una posició absurda’ (Voltaire).

El delegado de la Generalitat de Catalunya en Madrid carga contra Mas

El delegado de la Generalitat de Catalunya en Madrid carga contra Mas.

 

El delegado de la Generalitat de Catalunya en Madrid carga contra Mas

Jordi Casas (UDC) deja el cargo por motivos de salud y califica la política del Govern de “cínica y errática”

Política | 17/07/2013 – 19:14h | Última actualización: 17/07/2013 – 21:03h

El delegado de la Generalitat de Catalunya en Madrid carga contra Mas

Jordi Casas, en una imagen de archivo ACN

Barcelona. (Redacción).- El delegado de la Generalitat de Catalunya en Madrid, Jordi Casas, ha dejado su cargo y ha aprovechado esta cricunstancia para mostrar su desacuerdo con la política del presidente de la Generalitat, Artur Mas, a quien le reprocha el “lío político en el que se ha metido”.

En declaraciones al digital cuartopoder.es, Casas ha asegurado estar en total desacuerdo con la política soberanista, que califica de “error mayúsculo”. Aunque en la crónica de este medio de comunicación se vincula la renuncia al proceso soberanista, el propio Casas ha querido aclarar en un comentario a la noticia que Casas deja el cargo “por motivos de salud”. “Como ha publicado la prensa de Barcelona, una grave afección cardiaca me obliga a dejar mi actividad y bajar mucho la intensidad de mi actividad. Esa y no otra es la razón de mi retirada de la vida pública”, ha apuntado.

Aunque no niega ningún punto de lo declarado en la noticia, Casas reclama que se respete su decisión de retirarse “con tranquilidad” y se autodefine como persona a quien no le gustan las “estridencias” ni “las declaraciones altisonantes”. Pese a ello, Casas ha sido muy contundente contra Mas y Jordi Pujol, a quienes acusa de llevar a la sociedad catalana a “un camino insostenible”. Frente a los dos presidentes de la Generalitat de CiU, Casas ha puesto en valor “la sensatez de Miquel Roca”.

El militante de Unió Democràtica -que en anteriores ocasiones ya había mostrado públicamente su disconformidad con el proceso soberanista- ha acusado a Mas y Pujol de “tirarse al monte” y de expulsar de la política catalana a Roca, “como si los autores de la Constitución y del pacto con Catalunya fueran elementos despreciables, con los que ahora ya no hay que contar”.

Según el ya exdelegado en Madrid, los líderes políticos catalanes “carecen de fuste” y “se someten a los grupos independentistas que se manifiestan en la calle y organizan conciertos”, mientras “ejecutan de una manera implacable las políticas más antisociales hasta ahora conocidas contra las capas más humildes de la población.” Casas ha añadido que deja la política.

Durante la misma entrevista, el político democristiano ha asegurado que los medios públicos catalanes practican una política “antiespañola”. “Llama la atención, por ejemplo, que de seis tertulianos designados en TV3. ninguno se atreva a defender la españolidad de Catalunya”, ha concluido.

En junio, se conoció que Casas quería reunicar y fuentes del ejecutivo catalán aseguraron que se debía a motivos de salud. El diplomático de carrera y actualmente cónsul en Perpiñán, Enrique Ruiz Molero, sustituirá a Casas a partir del próximo 30 de julio.

Abogado y vinculado al mundo empresarial catalán, Casas cuenta con una larga trayectoria política desde 1985, en la que ha sido diputado en el Congreso y en el Parlament, concejal en Sabadell y, desde el 2004, miembro de la Mesa del Senado.

Leer más: http://www.lavanguardia.com/politica/20130717/54377884354/delegado-generalitat-catalunya-madrid-carga-mas.html#ixzz2ZKdjAUhm
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia

PP i Ciutadans es queden sols defensant el castellà com a llengua vehicular a l’escola

PP i Ciutadans es queden sols defensant el castellà com a llengua vehicular a l’escola.

PP i Ciutadans es queden sols defensant el castellà com a llengua vehicular a l’escola

CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP recorden al Parlament que el model d’immersió garanteix la cohesió social

Un cop més, PP i Ciutadans s’han quedat sols defensant que el castellà sigui llengua vehicular a l’escola catalana. La resta de partits han defensat a l’uníson el sistema d’immersió lingüística a l’escola com una eina de cohesió social i han barrat el pas a la modificació de la LEC que proposaven els diputats populars i de Ciutadans.

Sensació de ‘déjà-vu’ al Parlament. “Si tant es defensa el dret a decidir, que consultin els catalans sobre si volen un sistema trilingüe o la immersió lingüística”, ha assegurat la diputada del PP María José García Cuevas, que ha subratllat que la Generalitat “segueix imposant” un “model exclusiu del català que es contradiu amb la Constitució”. El diputat de Ciutadans Carlos Carrizosa ha afegit que el sistema d’immersió “no és un model d’èxit” perquè Catalunya té un 30% de fracàs escolar i ha assegurat que el que garanteix la cohesió social és vetllar perquè els ciutadans tinguin feina.

“Hem parlat mil i una vegada d’aquesta temàtica en aquesta legislatura. No volem esmerçar més temps en una problemàtica que no existeix”, ha afirmat la diputada de CiU Ramona Barrufet. “Mai havíem estat presents en tants debats identitaris”, ha dit en aquest sentit el diputat de la CUP Quim Arrufat. De fet, els diputats que han pres la paraula de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP ni tan sols s’han molestat a baixar a parlar al faristol, ho han fet des dels seus respectius escons.

La portaveu d’ERC, Anna Simó, ha assegurat que un model “perfectament bilingüe no s’aguanta per enlloc”, que no s’aprendria un català “de qualitat” i que és una “bogeria des del punt de vista pedagògic, social i polític” quan es pretén imposar perquè una minoria d’alumnes ho demani. També la diputada del PSC Marina Geli ha assegurat que el debat sobre l’índex de coneixement de les llengües no és el mateix que el del fracàs escolar, i ha circumscrit la insistència de PP i Ciutadans en aquesta qüestió en un “debat polític i tàctic de dos partits que estan competint”. El diputat d’ICV-EUiA Joan Mena ha afegit que els millors resultats escolars s’obtenen “a l’escola pública, amb immersió lingüística i sense retallades”.

Finalment, doncs, la proposta per modificar la LEC presentada per PP i Ciutadans ha sigut rebutjada per 101 vots a favor i 28 en contra.